Els mentiders han de tenir bona memòria! Sobre Lorenzo Valla i les fake news.

Aquestes setmanes he rellegit amb profunditat "La falsa i inventada donació de Constantí" de l'humanista Lorenzo Valla, editada en català el 2012 per adesiara i traduïda de manera curosa i delicada per Alejandro Coroleu. Si no l'heu llegida, feu-ho, és una traducció boníssima. Per qui a hores d'ara encara no la coneix, l'obra de Lorenzo Valla fou escrita a mitjans del segle XV, en època del papa Eugeni IV, per destapar la falsedat d'un privilegi papal on es deia que l'emperador Constantí, al segle IV, havia fet donació al papa Silvestre I de la totalitat del seu imperi, essent l'hereu de Sant Pere, l'amo i senyor de l'orient i l'occident romà. Aquesta donació es coneixia per una còpia que s'hauria fet el segle XII d'un presumpte document original, perdut. Lorenzo Valla demostrà a bastament la seva falsedat, mitjançant un treball exhaustiu, d'una erudició profunda i amb una crítica històrica, jurídica i filològica impecable. El document de Valla ha estat reconegut com un dels estudis precursors de la Diplomàtica moderna, fet en ple segle XV, però sobretot com l'exemple de la lluita contra els poders establerts que fonamenten els seus drets en principis i acords espuris.



Diré breument que la investigació de Valla el portà a realitzar un compendi detallat de incongruències jurídiques i morals que demostraven la impossibilitat de la donació, apel·lant a la reacció del poble romà si la decisió s'hagués pres, entenent que l'emperador estava lligat de mans i peus a aquesta voluntat popular. En segon lloc, demostrà que no hi hagué constància de cap traditio per manum, per tant, que no se seguí el procediment habitual per a una donació d'aquest abast i característiques basat en la concessió del document escrit i la d'un document de recepció de la possessió per part del papat. De la traditio per manum es passà històricament a la traditio per chartam o a la traditio chartae, és a dir, a traspassar el document escrit d'una part a l'altra, donant peu a la creació d'arxius en àmbits privats i particulars. En tercer lloc Lorenzo Valla aportà fins a 68 arguments d'ordre filològic que demostraven que el llatí emprat en la presumpta donació era més propi del llatí mediocre de l'alta edat mitjana que no pas del llatí encara viu i vigent d'època clàssica. En quart lloc, comparà la falsificació amb altres documents falsos reconeguts ja en època medieval, per mostrar aquesta mala praxi.

La lectura que n'he fet però, ha provat d'anar més enllà dels mecanismes concrets emprats per Valla per tal de buscar constants més generals per mirar d'aplicar-les a l'estudi i la detecció de notícies falses. Tots sabem que el tema de les fake news està molt de moda, i que ens provoca incertesa i  inseguretat. En aquest sentit, necessitem de l'ajuda de totes les disciplines que tenen per objecte l'estudi de l'autenticitat i la mentida per mirar de bastir una metodologia que filtri en la societat i la doti de mecanismes per enfrontar-se a la falsedat. La Diplomàtica és una d'aquestes disciplines. 

De tot plegat i sense necessitat de fer-ho de manera ordenada, se'n poden derivar nou criteris metodològics que podem considerar per demostrar la falsedat informativa o, si més no, per saber-nos posar alerta davant d'una notícia o d'un document suspecte.



1. Quanta més ostentació, menys credibilitat. Apel·lant a la humilitas més clàssica, el fet que una notícia o un document es mostri de manera exagerada, amb grans titulars o amb distribució massiva ens hauria de posar atents a l'hora de llegir-lo o d'allargar-ne la distribució. No per ser més espectacular la manera com es dispara la notícia, guanyem amb credibilitat. No per produir més impacte, transmetem més autenticitat ni credibilitat.

2. Conèixer totes les estratègies de la mentida. Tal com va transmetre el clàssic Quintil·lià, a les seves Institucions oratòries (llibre IV, 2, 91), "mendaces memores esse oportere", és a dir, "els mentiders han de tenir bona memòria!". Mentir requereix un doble esforç, el retorçament a vegades de les dades i la informació. Com més capacitat crítica i d'anàlisi tinguem els ciutadans contra les fonts utilitzades i com més coneixement tinguem sobre les estratègies seguides per la mentida, més difícil ho tindran aquells qui volen calumniar o defensar interessos concrets per mitjà de la falsedat.

3. La sàtira com a mesura de transmissió de mentides, però també de simplificació exagerada dels arguments. Però també de veritats. Programes de televisió dedicats a la sàtira política, premsa satírica, còmics, dibuixos a la premsa, tots són mecanismes per mirar de transmetre de manera "divertida" les veritats més doloroses o que menys ens atrevim a dir. De la mateixa manera que a vegades en fem ús per descarnar les veritats, també es poden fer servir per condicionar l'opinió pública. Cal ser curosos amb la sàtira i saber en tot moment on es troba en l'anàlisi d'una situació concreta. No ens podem permetre que la broma més aparentment crítica acabi dominant el nostre discurs a la vegada que cal evitar que el de l'altra ens domini. Contra la sàtira, Umberto Eco sempre deia, que era millor la ironia. Per dir-ho més clar: compte amb la credibilitat del "zasca".

4. En els fets del passat no hi ha veritats absolutes. La distància en l'anàlisi dels fets fa que perdem context. Cal no deixar-nos portar per mitificacions o la creença que en altres moments l'esforç o la capacitat de lluita contra els elements va ser més o menys intensa que ara. Les veritats i les mentides del passat són difícils de discernir precisament per aquesta manca de context que deia. Per evitar en un futur que precisament hi hagi aquesta mancança, els arxivers sempre demanen contextualitzar, contextualitzar i contextualitzar. I fer-ho honestament, evidentment. No sigui que en el futur, es creguin les nostres mentides com a veritats.

5. La tradició no sempre és una font d'autenticitat. Creure que "perquè sempre ha estat així" o "perquè sempre s'ha fet així" no és una via sòlida per donar més o menys credibilitat a una llei, a una costum o a una manera de fer periodisme. Dir que la premsa sempre ha fet córrer fake news o mentides interessades, no ens ha de convertir en mers espectadors d'una praxi deshonesta. No podem veure-les passar amb estoïcisme, sinó mantenir l'alerta crítica activada en tot moment.

6. No hi ha mentides acceptables o tolerables. A vegades la mitificació ens porta a construir més un relat que no pas una rigorosa anàlisi. Darrera dels relats hi pot haver la necessitat de fixar veritats interessades, que no volem que es modifiquin. La flexibilitat és necessària i la crítica constant fins i tot contra els fets més fixats en la nostra ideologia o en les narratives dels governs, dels estats o els moviments socials. Si darrera d'una veritat interessada hi ha una mentida nociva, ens hi hem de rebel·lar en contra. La mentida piadosa, en èpoques d'incertesa, és més una zona de confort que un argument.

7. Les consideracions pròpies sempre sota revisió. Autocrítica, menys autosuggestió, més flexibilitat, més honestedat, més capacitat d'anàlisi, més temps per a l'avaluació, més rigor en allò que escrivim i transmetem, més sinceritat i genuïnitat. Acceptar l'error, negociar els desacords, no buscar la confrontació per la confrontació, no fer-se el valent, saber callar a temps, no cridar ni alterar-se sense motiu. Escoltar, enraonar, raonar, defensar i acceptar. Cal no oblidar aquests principis "bons".

8. La reiteració en demostrar la veritat, a vegades amaga mentides. Lorenzo Valla ho diu constantment en el seu estudi: que el papa obligués a tots els nous emperadors a reconèixer i confirmar l'espúria "donació de Constantí" potser en realitat amagava el temor a què l'emperador acabés no donant-li credibilitat i no acceptant aquesta "rendició" en mans sagrades. Això passa avui dia amb la reiteració de moltíssimes notícies, amb la repetició d'un mateix relat fins a la nàusea. Potser darrera la voluntat continuada de dir que quelcom "és així", en realitat hi ha el reconeixement de la pròpia "feblesa".

9. Destapar una mentida no vol dir que aquesta finalitzi la seva capacitat nociva, ni estratègica. Lorenzo Valla va convèncer a alguns però no va convèncer a molts d'altres. Fins i tot alguns convençuts van renegar de la veritat perquè volia dir trencar amb una estructura jeràrquica necessària i convenient. Algunes mentides provoquen canvis que no convenen a qui es pot veure afectat pel canvi, sobretot quan en depèn continuar tenint "poder" o deixar-lo de tenir. La crítica de Valla va ser utilitzada pel luteranisme com a arma de combat contra el catolicisme a partir del segle XVI. I el papat va continuar donant credibilitat a una "donació" que li era clarament favorable davant els emperadors del sacre imperi germànic, hereus de l'emperador romà, però ja clarament instal·lats en territori on la reforma va anar prenent cos. 

En conclusió, aquí teniu vuit idees per reflexionar aplicables a molts àmbits de la nostra vida diària en relació a la transmissió de notícies a la premsa i a les xarxes socials. Potser no són algoritmes perfectes per detectar la mentida, però sí per posar sota sospita "presumptes veritats".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Evidencia, prueba y testimonio.

The Nota - Anàlisi diplomàtica