dilluns, 5 de gener de 2015

El valor estètic de la forma medieval aplicat a la millora de la forma documental durant el segle XIII

A la Summa fratris Alexandri, obra escrita inicialment per Alexandre de Hales, i acabada pels seus deixebles Jean de la Rochelle i per un tal "Frater Considerans" (que alguns han identificat per Guillem de Middleton), és una obra cabdal de la teologia medieval. Un dels moltíssims temes que s'hi tracten és el de l'ajustada diferenciació entre bellesa i bé, i el de la seva necessària vinculació. La via franciscana de l'estètica medieval considera el bé com a element relacionat amb la causa final, mentre que el bell es relaciona amb la causa formal. El bé és l'objectiu final. La bellesa un camí, que mitjançant la seva posada en forma, permet assolir el bé. La "forma" (species, en llatí), per tant, és principi substancial de vida pel fet que vehicula per la via del pulchrum cap el bonum, lligant la forma escolàstica a aquella aristotèlica. El "Frater Considerans" anava un punt més enllà vinculant la bellesa al verum, a la veritat, valor total. En la interpretació que fa Umberto Eco de les paraules del "Considerans" apunta que la veritat vindrà entesa com la disposició de la forma en relació amb l'interior de la cosa, la bellesa és la disposició de la forma en relació amb l'exterior. 

En aquest sentit, atenent que el període de redacció de la Summa fratris Alexandri ronda els anys anteriors a 1245, data de la seva completació, pensem legítim poder vincular aquesta teoria estètica amb una millora substancial de la forma de la redacció documental. No és nou considerar la introducció del notariat com a estructura de control sobre les transaccions socioeconòmiques per la via del document escrit, com una novetat importantíssima de la primera meitat del segle XIII. Una introducció que podem vincular amb la recuperació del Dret Comú romà i amb una primer humanisme plaent amb la proporció i la simetria que permetrà el naixement artístic del Gòtic. Aquest plaer per l'ordre i la forma també transfigurarà el document escrit per la via de l'estabilitat de la forma intel·lectual i la bella disposició sobre la forma física. Així, considerem que es pot vincular aquesta millora estètica, afavoridora de la claredat i de la identificació més precisa de l'autenticitat documental, amb la tendència artística i filosòfica que s'articula sobre la "forma". És més, si repassem la frase d'Eco, podríem anàlogament precisar que la bellesa es contempla sobre la forma física dels documents, sobre l'ús d'un pergamí més ben tractat, més quadrangular i menys aleatori, un llatí més correcte, l'ús de cordill de cànem i de seda per a les butlles i els segells penjants, les caplletres mesurades i la disposició més equilibrada de les subscripcions i testimoniatges. Aquesta bellesa permetrà fins i tot un reconeixement benigne del propi document. En segona instància, però no menys important, l'ajustada disposició de la forma "interior", és a dir, de la forma intel·lectual, del contingut per via de clàusules, permetrà una comprensió més completa de la transacció, una revelació més precisa de l'autenticitat documental i una aproximació més creïble a una veritat possible. De fet, tal com s'ha dit, la forma en relació amb l'interior de la "cosa" és la que permet considerar el verum, és a dir, un estat de convicció i acord que asserena l'intel·lecte.

Referència:

ECO, Umberto. Art i bellesa en l'estètica medieval, Edicions Destino, 1987, p.44-45.

dijous, 1 de gener de 2015

Sobre espatlles de gegants - La "patinada" de l'Edu i la font original

El dia 24 de maig de 2013, entre les 13:30 i les 14:30, es desenvolupà al CCCB la taula rodona "Periodisme de dades en els mitjans d'Espanya" amb la participació de diferents persones. Entre elles, Eduard Martín-Borregón, com a cap visible de Data'n'Press, exposà els projectes que fins aleshores havien realitzat utilitzant dades obertes i dades tractades per a explicar notícies del present amb alguna cosa més que una mera relació dels elements més importants, sinó amb una explotació raonada de dades que permetien una comprensió major dels fenòmens. Un molt bon exemple d'una manera de dur a terme el periodisme a l'actualitat que, des d'aleshores, està tenint un ampli seguiment i molts bons resultats. És una manera "nova" de fer periodisme, però recercant l'esperit original de la professió, com és la de relatar històries vertaderes. Transmetre la veritat, en la mida que sigui possible, informar als ciutadans, i fer-los més crítics.

Manuscrit alemany (c.1410). Library of Congress. Rosenwald, 4, Bl., 5r.
Aquella taula va acabar però, amb un comentari final de l'Eduard que em va captivar inicialment (mireu el minut 58:06). En una darrera diapositiva del seu breu powerpoint, feu menció de l'aforisme "Som nans, però nans al damunt de les espatlles d'aquells gegants, i tot i ser menuts a vegades podem veure més enllà dels seus horitzonts". Un aforisme conegut i transmès per generacions. Tanmateix, la seva cita, feta en castellà, la connectava a un autor anomenat "Humberto Eco", que a la seva obra "En el nombre de la Rosa" li feia dir aquestes paraules a Guillem de Baskerville quan parlava amb el seu deixeble "Guido". Evidentment, parlava d'Umberto Eco, sense H, autor d'El nom de la Rosa (no d'una síntesi entre En el nombre del padre i El nombre de la Rosa, que seria com posar-li la tonsura a Daniel Day Lewis), i Guillem de Baskerville s'adreçava a Adso de Melk (no pas a Guido Putagio, dulcinita que apareix només una vegada en tota l'obra i que recorda a un personatge històric). Un any després d'aquesta "patinada", a la II Jornada de Periodisme de Dades, jo mateix li vaig fer un petit homenatge recordant-li la necessitat de ser polit i curós (minut 13:44) en citar les fonts originals d'on prové el coneixement en el qual hem de confiar i creure. Li vaig dir "patinada", com dic, per la poca cura, perquè les dades han de ser precises, de qualitat i autèntiques, però el missatge de fons es mantenia intacte. Errors contingents, en aquest cas, no van poder malmetre l'objectiu de la seva menció a l'aforisme.

Tot i així, des d'aleshores, no havia tingut la pausa per reflexionar amb més detall sobre aquest fet puntual. I és que considerava que citar com a "autoritat" una expressió d'una obra de ficció, potser no era el més adequat, als efectes de retrobar l'esperit original de l'aforisme, que tot i ser conegut, ha estat utilitzat en molts sentits des de la seva primera expressió escrita. Per aquest motiu he estat perdent el temps en recuperar l'origen de l'aforisme, i - oh sorpresa -, el camí ja estava traçat i - oh sorpresa -, ja l'havia recorregut el propi Umberto Eco, qui ha expressat moltes vegades el seu gust per aquest text i el seu missatge.

Umberto Eco, sense H (per favor), efectivament fa dir aquestes paraules a Guillem de Baskerville a la pàgina 94 de l'edició italiana d'Il nome della rosa, editada el 1980 per Bompiani. I ho diu així: "Siamo nani", ammise Guglielmo, "ma nani che stanno sulle spalle di quei giganti, e nella nostra pochezza riusciamo talora a vedere più lontano di loro sull'orizzonte." D'on recupera l'aforisme Eco, per fer-li dir al personatge? Molt probablement de la lectura del llibre Nani sulle spalle de giganti de Edouard Jeaneau editat el 1969 a Napoli i que Eco mateix cita sovint. Però més probablement, després de recuperar apunts i idees expressades en diferents publicacions sobre pensament medieval de l'escola de gramàtics de Chartres, i sobretot, dels seus autors més coneguts com ara Bernat de Chartres, Guillem de Conques i Joan de Salisbury.

El tema li interessava i, posteriorment, li dedicà un text explicatiu més aprofondit sota el títol "Tipologia della falsificazione" publicada el 1988, però que ja s'havia presentat en ponència al International Kongress de Monumenta Germaniae Historica, celebrat a Múnic els dies 16-19 de setembre de 1986. Posteriorment el text va ser revisat i publicat de nou el 2007 a Dall'albero al labirinto i el 2013 a Scritti sul pensiero medievale, on hi trobem la versió més actualitzada.

Un punt i a part mereix però la introducció de la traducció italiana del On the Shoulders of Giants del sociòleg  Robert K.Merton de 1965, editada el 1991 per recomanació precisament de Eco. En aquesta introducció desenvolupa amb més precisió el problema concret de l'aforisme i l'allibera de tot el discurs sobre la falsificació que acompanyava el text de 1986. En ell explica l'origen de l'aforisme i el remunta, amb detall, en primer lloc a Joan de Salisbury, qui a la seva obra el Metalogicon, llibre III, 4, datada cap el 1159 s'expressava de la següent manera: "Dicebat Bernardus Carnotiensis nos esse quasi nanos gigantium humeris insidentes, ut possimus plura eis et in remotiora videre, non utique proprii visus acumine aut eminentia corporis sed quia in altum subvehimur et extollimur magnitudine gigantes." És a dir, "Deia Bernat de Chartres que nosaltres som com nans al damunt de les espatlles de gegants, de manera que podem veure més lluny no tant per la nostra alçada o per l'agudesa de la nostra vista, sinó perquè, trobant-nos damunt les seves espatlles, estem més amunt que ells." En essència, el missatge és que no poden descurar la cultura dels nostres antecessors per a fer front als problemes del present, i que pujant-nos a les espatlles dels nostres mestres hi veurem una mica més, però gràcies a ells, i no pas a la nostra, encara, exigua alçada. El deute que la cultura del present té devers la cultura dels nostres antecessors és, per tant, inexcusable.

El concepte però, i seguint sempre a Umberto Eco, es remunta a Bernat de Chartes, per via de Guillem de Conques. El primer, mestre del segon a Chartres; el segon, mestre de Joan de Salisbury a París; i el tercer, editor de l'aforisme transmès segurament per Guillem de Conques i exposat pel primer entre els anys 1120-1125, anys en què estigué com alumne de Bernat de Chartres a la cancelleria de Chartres. Així, l'aforisme tindria una data aproximada de 1123, però exposat de manera escrita el 1159. I encara podríem dir més, atès que Guillem de Conques féu menció del missatge de l'aforisme (no de l'aforisme en sí) en unes Glossae a Priscià, gramàtic maurità, que a les seves Institutiones Grammaticae del segle VI, ja hauria fet menció a reconèixer en la gramàtica dels antecessors, la millor manera per a escriure bé en el present. No tant per escriure com els pares, sinó per a escriure sense els seus errors i aprofitant tot el bagatge de coneixement transmès per ells.

Amb posterioritat als savis de l'escola de Chartres, altres membres de l'escola de Laon ja es referiren a l'aforisme el 1160 o també l'historiador danès Sven Aggesen el 1185. Umberto Eco referencia molts més autors baixmedievals i moderns que també en feren menció. L'aforisme féu fortuna sobretot perquè també podia fer referència al respecte que es té als pares per part dels fills, o fins i tot per evitar l'excés del parricidi, de la mort del pare, com a pas previ a un procés de renovació radical o absolut. Umberto Eco apel·la sovint al filòsof Jacques Maritain i a la seva idea de què després de Descartes, tots els filòsofs, historiadors, científics en general, s'han mogut per la falsa il·lusió de ser "debutants en l'absolut", és a dir, d'ésser originals en les seves investigacions. Aquesta vanitat perdura encara als nostres dies i molt probablement es pot recollir en molts dels periodistes de dades que creuen haver trobat un camí no explorat a la satisfacció de les històries i a la transmissió d'informació. En aquest sentit, la "patinada" de l'Eduard pren un caràcter de rebel·lió molt sana per apel·lar al respecte als periodistes anteriors que havien fet bé les coses. Retrobar l'autenticitat també és una teràpia pròpia dels nostres dies, on l'eclecticisme, la juxtaposició de dades i no pas la seva selecció crítica i acurada, pot reportar-nos a viure en una il·lusió de innovació permanent. No mirar enrera, creure's amb l'orgull de ser innovadors i, per tant, que simplement pensant-ho, ho acabarem essent de debò, és propi de societats madures que entren en fase entròpica.

D'això darrer també en parla Umberto Eco en un altre article que també porta per títol "Sulle spalle dei giganti" i que fou publicat el 2006 al recull d'assatjos A passo di gambero, editat per Bompiani, a les pàgines 327 a 343. En aquest cas l'article no ens parla exclusivament de l'origen medieval de l'aforisme, sinó que fa un repàs de l'evolució del missatge amb anterioritat i posterioritat a Bernat de Chartres. De manera deliciosa apel·la a la necessitat de no oblidar els valors dels nostres antecessors, a no occir el pare, a llegir en positiu (tant si ets pare com fill) el valor de innovar recollint els fruits saborosos del passat però obrint nou camí amb esperit de progrés. Apel·la, al cap i a la fi, a un espai de sincretisme entre els valors medievals i a la vanitat "absolutista" posterior a Descartes. Tot i així, essent un missatge en positiu, Umberto Eco ens adverteix de quelcom realment novedós succeït en aquests darrers trenta anys, des del moment en què les societats han començat a parlar de globalització. Segons Eco, l'esperit arborescent dels valors anteriors, es perd en una societat que ha portat el sincretisme de tots els valors a un extrem exagerat, a una veritable orgia de la tolerància, a un politeísme màxim, a una absència de model i a la credibilitat en una remodelació diària de les coses (el que en realitat és una mera substitució accelerada de les coses). Aquest extrem prové de la fortalesa encara inacabada dels mass-media, dels canals d'informació per on rebem i enviem missatge, per una revolució informativa del mateix nivell que la de la impremta de Guttenberg. L'article és revelador i finalitza amb una sentència certament inquietant: anem amb compte, no sigui que els nous gegants acabin realment pujant a espatlles de nosaltres, nans. Probablement aquesta sentència inspirà a Peter Burke l'any 2012 a considerar críticament les formes del coneixement present on ens podem convertir en gegants de la informació, però també en nans del coneixement.

Tornem un moment a Robert K. Merton. Aquest va iniciar el seu excursus sobre l'aforisme amb Isaac Newton. La seva anàlisi no va ser tant perspicaç com per anar més enrera. Tampoc Merton era medievalista com Eco. En canvi sí probablement es trobava immers en una doble inspiració. El món anglosaxó, llunyà a l'escola de Chartres, i el món de la ciència exacta. En aquest sentit apel·lar a Isaac Newton és apel·lar a l'expressió que utilitzà a la carta que el 15 de febrer de 1676 confessà a Robert Hooke que "If I have seen further, it is by standing on ye sholders of Giants". La via newtoniana ha fet especial fortuna entre científics i, especialment a Catalunya, entre matemàtics i astrònoms. Tots busquen el seu origen en Newton, font d'auctoritas suficient, científic com ells, per revestir les seves recerques de l'esperit, com dic, original i autèntic de l'esforç investigador.

I amb això arribem al punt clau. Crec que citar a Umberto Eco com a autoritat, però fer-ho també de Guillem de Baskerville, personatge de ficció, té un punt de temerari, però també de curiós. Perquè donar credibilitat a un autor que utilitza la frase en el context d'una frase de ficció? L'Eduard no és el primer ni l'últim que ho farà. Fa pocs anys Paolo Jachia al seu assaig Umberto Eco. Arte, semiotica, letteratura, parla del tema dels nans i cita dues fonts: una la del llibre del 2006 A passo di Gambero, i a continuació la d'Il nome de la Rosa, en la seva edició italiana. Umberto Eco és el mestre precisament de jugar en un camp intermig entre la certesa i la presumpta veritat històrica, la falsificació voluntària i la ficció revestida de certesa històrica. Un camí complexe i que només ments preclares com la seva poden arribar a fer sense morir en l'intent. Citar a Umberto Eco té l'èxit assegurat. Però d'aquesta manera se li atribueixen propietats gairabé mitològiques al voler fer creure que és el productor d'un aforisme amb més de nou-cents anys d'història. Umberto Eco té auctoritas, però no és l'origen de la font primària. Isaac Newton té auctoritas, però tampoc és l'origen de la font primària. I entenc que qualsevol ciència de la informació han de tenir cura d'aquest detall, encara que suposi més temps de recerca, encara que suposo més gestió d'informació, encara que impliqui destriar el gra de la palla.

L'auctoritas cal poder-la vincular a un autor que l'exerceixi i que se l'hagi guanyada, en aquest sentit la mera menció de l'autor ja és prova de credibilitat i de veritat. En canvi, haver citat a Priscià de Cesarea i a les seves Institutiones Grammaticae, malgrat la pública fama que aquestes van tenir a la Edat Mitjana, fins i tot a la Catalunya medieval, hauria romàs com un exotisme incomprensible i inabastable. Ningú coneix a hores d'ara a Priscià de Cesarea, ningú llegeix ni escriu en llatí, ningú considera ja a Priscià com una auctoritas. Ni la pròpia cúria papal aprèn el llatí dels ensenyaments d'aquest autor. La credibilitat, per tant, prové del nexe necessari entre objecte (document), l'autoritat coneguda i actualitzada, i la forma del contingut. I aquesta forma, en el món real, no necessàriament prové de la forma dels documents de natura jurídica, sinó també dels documents de natura cognitiva, d'ordre creatiu, novel·lístic, orientats a la ficció. La tria de l'Eduard fou poc curosa, però en cap cas errònia o, el que seria pitjor, mentidera. De fet, el missatge ve transmès per un personatge de ficció, però el missatge no és ficció, acabant fins i tot de transcendir al missatger.

Ara bé, la manca de cura, la citació de fonts populars, però no originals, no primàries, aporta més o menys credibilitat al discurs? Bé, d'entrada, davant d'un auditori especialment crític i polit, n'hauria d'aportar menys. L'auditori, tanmateix, es fixarà en el contingut del missatge transmès (o en els seus valors o objectius), però rarament es preguntarà sobre l'origen. Aquesta manca d'interès en l'origen és pròpia de la nostra època. No hi ha passat, sinó present i futur. No hi ha voluntat d'origen, sinó de resolució. La cura en citar de manera ajustada les fonts hauria de ser també un homenatge al coneixement previ que ens permet enlairar-nos ara per perfeccionar-lo o simplement comprendre'l millor. Fer-ho , incrementa el valor de la citació de l'aforisme, perquè el posa en pràctica.

Ens podem preguntar també si aquesta credibilitat lleugera i poc crítica és pròpia de la nostra modernitat? No pas. Penso que és el típic comportament medieval, alliberat de la "culpa" plagiadora (no en reconeixien la nocivitat), lliure per copiar i recopiar els textos del passat i dels autors precedents, confiat amb l'auctoritas dels autors que transmetien el text, alliberat dels drets d'autoria. El comportament de l'Eduard, però també de molts nosaltres, és propi d'una nova Edat Mitjana, si és que mai l'hem deixat definitivament endarrera.

Postscriptum: acabant de revisar per internet el tema dels gegants i els nans he trobat que en la mitologia greco-romana existeix la història del gegant Orió, que durant uns anys de la seva vida vivia cec per culpa de la poció que Atlant li féu beure perquè no pogués observar la bellesa de Merope. Durant aquest període de temps, el jove Cedalió, pujat a collibè del gegant, l'anà guiant fins a veure la llum de llevant, moment en què recuperaria la visió. Més enllà de Joan de Salisbury, de Bernat de Chartres, de Priscià de Cesarea, encara podem albirar en l'origen de la cultura mediterrània els valors de les espatlles per a superar obstacles i per assolir objectius. Una història realment interessant i prolífica.


Fonts utilitzades:

ECO, U. "Sulle spalle dei giganti", dins A passo di gambero. Guerre calde e populismo mediatico. Bompiani, 2006, p.327-343. Recupera una ponència feta a La Milanesiana-Letteratura Musica Cinema" del juliol de 2001.

ECO, U. "Sulle spalle dei giganti" dins Dall'albero al labirinto. Studi storici sul segno e l'interpretazione, capítol 5.6, Bompiani, 2007, p.248-250.

ECO, U. "Sulle spalle dei giganti" dins Scritti sul pensiero medievale, Bompiani, 2013, p.767-770.