dimarts, 30 de desembre de 2014

La sinceritat documental segons Josep Pla

A l'entrada del dia 5 de setembre d'El quadern gris, el jove Josep Pla es pregunta si aquell dietari era sincer, és a dir, si era "un document absolutament íntim". Aquest vincle entre reconeixement de la intimitat com un estat de profunda sinceritat és ben oportú als efectes de poder avaluar la genuïnitat de molts dels documents que no són estrictament de natura jurídica. És el cas del dietari de Pla, un document que no té cap rellevància jurídica, evidentment, però que tampoc és un exercici de ficció. Aquest espai intermig obliga a confiar o no en la sinceritat de l'autor per tal de verificar-ne el contingut, per tal de dotar de credibilitat el missatge emanat. Amb aquest atac de "sinceritat" de Josep Pla arribem al moll de l'òs de la qüestió diplomàtica: la sinceritat de qualsevol manifestació de voluntat que vol ser enregistrada en un suport per tal de deixar-ne constància més enllà de la pròpia memòria.

Josep Pla es qüestiona a continuació si és possible expressar la intimitat, és a dir, "l'expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat" entenent aquesta com "l'espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa". Vincula per tant l'espontaneïtat, la sinceritat en definitiva, com un acte descontrolat, natural, ple d'impureses i imperfeccions. La sinceritat expressada de manera completa en un text serà per tant, barroera, poc intel·ligible, poc curosa, imperfecte, fins i tot ambígua o sense sentit. Aquesta situació fa que no hi hagi estil adequat o lèxic eficient per expressar-la de la manera més comprensible possible. Josep Pla ho té clar i acaba afirmant que "la intimitat és inexpressable per falta d'instrument d'expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable." Dit així, el que ve a continuació és la construcció literària o jurídica que permetrà l'expressió controlada del missatge a transmetre. I essent construcció, avaluar-ne la sinceritat, la seva genuïnitat, derivarà de l'avaluació del context, la forma i l'essència del document elaborat. 

Molts alumnes de Diplomàtica m'han preguntat si aquesta ciència permet l'avaluació de la sinceritat dels documents de natura cognitiva i no jurídica. Sempre els he dit que no, d'entrada i amb reserves. La resposta ha estat que l'anàlisi formal no es demostra tant efectiu als efectes de determinar l'autenticitat documental. Tanmateix, el mètode pot ajudar a determinar un estadi alt de credibilitat, clar que sí. Tanmateix, el nivell de construcció del document de natura jurídica és més gran, d'igual manera que la necessitat de sinceritat, de compromís en què l'efectivitat jurídica sigui plena i els interessos i deures dels beneficiaris o autors estiguin ben protegits. La construcció, per tant, és ineludible. Tot i que cal considerar, tal com afirma el propi Josep Pla, "l'enorme força de deformació i de falsificació que té l'estil tradicional, l'ortografia i la sintaxi habituals, en tota temptativa de voler expressar el pensament d'aparença més senzilla,en la pretensió de descriure el més insignificant objecte", i per tant, admetre que la construcció en l'àmbit literari pot ser igualment gran i complexe. Aleshores, serà l'estabilitat de la forma la que determinarà més creïble la forma jurídica que la forma literària, fins i tot en els casos, com el de El quadern gris, on la forma serveix per a abocar idees i pensaments no lligats a la ficció pura i estricta.


dilluns, 29 de desembre de 2014

El desordre dels documents segons Josep Pla

A l'obra El quadern gris de Josep Pla s'hi fan moltes referències als "papers", als documents que d'una manera o una altra van formar part del primer quart de segle de la seva vida. Des de l'afició a la lectura de "papers vells" de mossèn Birba, sacerdot de la parròquia de Llofriu, o la "cal·ligrafia admirable" d'Esteve Casadevall, a les estanteries plenes de "llibres i papers" del Jutjat de Llofriu on el senyor Balaguer sempre tenia la taula "plena de documents, de llibres i de Gacetas de Madrid". Pla defineix com a cafarnaüm judicial l'ordre de l'arxiu del jutjat atesa la seva afecció "per les coses ordenades i ben endreçades - tot i que personalment hagi estat un desordenat". L'escriptor, com la majoria d'humans, hem tingut sempre fretura d'ordre malgrat que la pràctica ens hagi portat sovint al desordre o a un ordre peculiar, memorístic, temàtic i ocasional. 


En aquestes definicions Josep Pla era clarament sincer. No li fa por declarar-se obertament desordenat perquè ho és tothom, d'una manera o una altra. Ho són fins i tot els arxivers més meticulosos. El desordre, per tant, també té molt d'estat d'ànim i de tranquil·litat d'esperit, i perquè no dir-ho, té un punt bohemi que suavitza el rigor del dia a dia i de l'efectivitat més calvinista. El desordre és, en sí, una reacció contra la necessitat d'eficiència immediata i contra la burocratització dels sistemes. El desordre humanitza l'esperit i permet que el retrobament sigui més plaent i "important". En canvi, l'ordre, tal com diu Josep Plà "paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més". Així les coses ordenades, inclosos els papers, no necessàriament compensen el retrobament ni el faciliten, sinó que molt sovint desencoratgen al cercador per una por estètica a desestabilitzar el sistema preexistent.


dissabte, 6 de desembre de 2014

"Ego sum qui sum" (Èxode 3, 14)

"Ego sum qui sum", així és com Déu, nostre Senyor, es manifesta a Moisès quan aquest li pregunta qui és que parla i qui és que es manifesta. Aquesta expressió interpretada segles després per Sant Anselm d'Aosta al capítol XXII del Proslogion, ve a dir que "el que en la seva totalitat és una cosa, i en les seves parts n'és una altra, el que té quelcom de mutable, aquest no és completament allò que és." Dit d'aquesta manera, Sant Anselm confirma que no hi ha res que sigui immutable que no sigui Déu, i que la resta de coses ho són. Que si és immutable, i és el que diu ser, aleshores Déu és l'única cosa autèntica que pot existir, la única genuïna.



I si això és així, ja poden anar fent les maletes i canviant de negoci tots els que continuen afirmant que la signatura electrònica i el resegellat dels documents signats permetrà mantenir immutables i íntegres els documents digitals, i autèntics per sempre. Apel·lar a Sant Anselm d'Aosta, reconec, té a dia d'avui un punt d'exòtic, però si restem a Déu del nostre argumentari, i simplement confiem en la raó (que no és poc), aleshores cal acceptar d'una vegada per totes que l'autenticitat, la integritat i la confiança documental és només un grau o un estat de credibilitat, i que en cap cas i mai, serà un valor absolut. Grau, marge, res de valors absoluts i confiança en què la bona gestió del canvi i la mutabilitat en entorns digitals és el que permetrà mantenir-nos propers a la certesa o a la falsedat documental.

He fet servir l'edició del Proslogion a cura de Josep Batalla de l'editorial LAIA, de l'any 1988, pàg.169.