diumenge, 28 d’abril de 2013

Big Data, l'anarxiu i l'evolució dels arxius històrics

A la Big Data Week celebrada simultàniament a 25 ciutats d'arreu del món (entre elles Barcelona i Madrid), entre els dies 22 i 28 d'abril d'aquest any no hi ha participat cap arxiver - gestor de documents. Bé, això que diem no és estrictament cert. Per sort les sessions de Barcelona han gaudit de la presència de Josep Matas, ben conegut per tothom a hores d'ara, com un arxiver que va passar-se a advocat. Ens agrada utilitzar el concepte de postarxiver quan parlem de Josep Matas. Un professional de l'arxivística que ha passat a una altra professió, sense haver deixat de banda del tot l'arxivística i enriquint-la des d'altres sectors professionals, com en el seu cas, el sector del Dret. Necessitem més arxivers que facin aquesta evolució. Necessitem arxivers que facin algun tipus d'evolució. Necessitem una professió que evolucioni. És molt significatiu que només un arxiver evolucionat adequadament hagi estat entès com a referent d'algun element important relacionat amb el Big Data, l'Open Data, l'explotació de dades, la protecció de dades personals, la propietat intel·lectual, etc. I cal que fem una reflexió profunda sobre això com a col·lectiu, perquè estem perdent una oportunitat.

Big data i la utopia de l'anarxiu

Hem d'entendre el Big Data com un model de negoci. Un model que s'empara d'una teoria filosòfica anomenada de l'anarxiu. Aquesta teoria es concreta en què tota la informació (les dades també, però també els documents) es pot conservar, res es perd i tot és retrobable i reutilitzable en tot moment. Amb l'eclosió d'internet aquesta teoria pren molt força els darrers anys, pren credibilitat, canvia les maneres de cercar la informació, i genera un estat de confiança absolut amb tot allò que trobes i trobaràs de ben segur a les xarxes. Segons la nostra opinió, la teoria de l'anarxiu és una nova utopia sistèmica i l'hem de tractar com a tal, d'igual manera que tot els discurs i argumentari comercial que hi hagi al darrera del Big Data. Tot es conservarà, sí, però en volums de dades tant immensos que no seran fàcils de gestionar, davant d'això la tecnologia del Big Data, la Business Analytics i el Cloud Computing seran les tres solucions tecnològiques que fan convertir l'utopia de l'anarxiu en realitat. Vàrem parlar a finals del 2011 sobre aquest tema

En aquell post deiem que les dades, encara que gestionades en grans volums, no sempre han de ser enteses només com actius reutilitzables i prou. Hi ha un aspecte fonamental a tenir en compte que connecta el desenvolupament tecnològic i la necessitat social de certesa, veritat i justícia. Les dades han de ser representades d'alguna manera intel·ligible a l'ull humà, encara que sigui mitjançant màquines, i que representi informació certa, fiable i autèntica. Només d'aquesta manera podrem produir efectes cognitius de confiança i, sobretot, efectes jurídics de confiança. Conservar-ho tot, d'acord, però amb la capacitat de representar amb tot moment allò que socialment els humans hem atorgat als documents, o si voleu, als productes d'informació derivats d'un tractament de dades amb significació documental.

D'aquesta manera el Big Data ha de ser un model de negoci, sí, però també la solució tecnològica a retrobar les dades més significatives possibles per a produir productes d'informació de qualitat per afavorir exercicis cognitius igualment significatius i exercicis jurídics justos i adequats a la realitat. Si no és així, la utopia de l'anarxiu fracassarà, simplement perquè sí que tot estarà a la xarxa però no serà recuperable ni reutilitzable. Darrera la teoria hi ha l'evidència d'un magma de dades infinit i de creixement constant inacabable, i l'evidència de les dificultats humanes per domesticar un embalum tant immens. D'igual manera que els neolítics van domesticar els animals i els cereals, ara neodigitals hauran de domesticar les dades.

Big data, la utopia dels arxius històrics de dades i l'evolució necessària dels arxius històrics

Tant utòpic és pensar en tenir tot a disposició, que creure que tot es podrà gestionar, preservar i conservar per sempre més. En aquesta segona utopia entren els arxius històrics tal com els estem entenent avui dia. Els arxius històrics tampoc han estat presents a Big Data Week. Tot i que els arxius històrics porten anys treballant amb grans quantitats de dades i explotant-les de manera significativa. Però això no es coneix en els sectors tecnològics més avançats. Els arxius no han estat a la Big Data Week bàsicament per dos motius: 

(i) El principi "històric" o la consciència històrica de les dades és un principi superflu, no hi ha història a les dades, sinó només possibilitats de reutilització. L'única notícia, que coneguem, que parla de la preservació a llarg termini de les dades explotables parla de la producció de 58.000 discs durs al dia i de les dificultats de gestió d'un volum tant bèstia de dades. És a dir, en realitat no parla de preservació, sinó de dificultats d'explotació i reutilització, de dificultats per desgranar el gra de la palla, allò significatiu d'allò que només és soroll. El Big Data no té consciència històrica, d'igual manera que no té consciència històrica l'Administració Electrònica, ni la producció de nou software, ni el capitalisme en general.

(ii) La denominació Arxiu Històric va només associada a un sector molt reduït de la Cultura i a les dades en format analògic. La denominació està estigmatizada, això és un fet. Els que treballem ens arxius històrics ho vivim continuadament, dia a dia. Però no només això, la imatge de la marca Arxiu Històric no és competitiva perquè s'ubica al racó més petit del departament més petit de les administracions públiques. Arxiu Històric no té dimensionament ampli en el sector privat. Arxiu Històric té un dimensionament ínfim al sector públic. Algú creu fermanent que tal com van les coses els arxius històrics podran continuar igual oferint només el que ofereixen, per molta qualitat que hi hagi al seu darrera?

Entrem de ple, doncs, en el debat sobre el futur dels Arxiu Històrics. El Big Data no aplica a la documentació analògica. La nova tecnologia, la capdavantera, el nou model de negoci, no aplica als arxius històrics. I això és un handicap per poder-nos pujar al seu carro. Perquè es pugués aplicar aquesta tecnologia caldria transformar el nostre material analògic en digital, però no només digitalitzant com a imatge, sinó transformant tot seguit la imatge en dades explotables i reutilitzables. Molta feina a fer. Feina a la cuina, on tota aquesta informació històrica vingui transformada en un format explotable. Però sobretot feina de docència i transformació social que permeti una consideració diferent, no historicista, no estrictament cultural dels arxius històrics. Aquests arxius viuen també a l'interior d'una utopia: la preservació i l'accés permanent per sempre més a allò que conserven. Ja sabem que els suports són tossuts, que la degradació és inqüestionable i que la font de l'eterna joventut una localització mítica i inexistent. Davant del món digital, els arxius històrics es pregunten si podran fer front al repte digital amb el dimensionament actual. Les propostes que fem des d'aquí són les següents:

1.- Desvincular els Arxius Històrics d'una visió historicista i estrictament cultural de les seves funcions.

2.- Dimensionar des d'una perspectiva de la reutilització de la informació per a produir beneficis socials i econòmics.

3.- Vincular els Arxius Històrics amb la preservació digital, sigui de dades, informació o documents, per assumir des d'ara mateix, capacitat de gestió intel·lectual i físic de les dades digitals. Al cap i a la fi, és una competència determinada per llei la preservació a llarg termini de documents amb independència del suport en què vinguin. Que el suport sigui ara electromagnètic o òptic no hauria de ser un problema.

4.- Fomentar una formació arxivística orientada a aquests objectius, on la preservació digital tingués un predomini important.

5.- Lligar la preservació digital a la gestió dels documents electrònics des del principi.

6.- Contemplar els arxius històrics com la darrera baula d'un sistema de gestió de documents i no desvincular-los ni funcional ni orgànicament d'aquest sistema per meres qüestions de quota de poder, de tradició historicista o de pèrdua de fortalesa del sector cultural. Les coses canvien i els arxius històrics també. I aquesta necessitat de canvi ha de ser prioritària per tots plegats, però sobretot, pels professionals que avui en dia hi treballen. No hem d'esperar una decisió de "dalt" sinó que cal que hi hagi un moviment que això ho transformi. Sinó, tranquils, passarem a ser museus de papers i pergamins, que té el seu glamour, però que inevitablement ens confinarà a les parts més residuals dels pressupostos.