Vés al contingut principal

El Diplomatari de Sant Pere d'Ègara i Santa Maria de Terrassa (1203-1291)

Hem plau presentar-vos el text de la presentanció que vàrem oferir del Diplomatari de Sant Pere d'Ègara i Santa Maria de Terrassa (1203-1291) el passat dijous 6 de juny a l'església de Santa Maria de Terrassa:

Bona tarda,

Ens plau poder-vos presentar un nou diplomatari amb documents de la seu d’Ègara. Diem un “nou” diplomatari, perquè el dia 19 de setembre de 2002, en aquesta mateixa seu, ja es va presentar el primer diplomatari de les esglésies de Sant Pere. Aleshores eren els pergamins documentals de l’any 958 a l’any 1207. Ara, se’n presenta la continuació. Diem que és un diplomatari, és a dir, una nova col·lecció de pergamins documentals sorgida, en la seva major part, de l’activitat jurisdiccional de la parròquia de Sant Pere d’Ègara i del monestir de canonges rufencs de Santa Maria de Terrassa. Aquesta institució, el monestir de Santa Maria de Terrassa, celebrarà el proper 18 d’octubre d’aquest any, els 900 anys de la seva constitució. Aquest llibre és el particular homenatge dels autors en aquesta efemèride. Per haver presentat el primer diplomatari aquí mateix, i en motiu d’aquesta efemèride, és per això que avui tornem a ser aquí, a Santa Maria de Terrassa, seu d’aquell antic priorat i seu de l’antiga catedral d’Ègara. L’entorn és per tant, el més adequat.

El llibre que us presentem ofereix una col·lecció de documents que han permès aprofundir en el coneixement que teníem del funcionament del priorat de Santa Maria en època medieval, de tota l’experiència escripturària que al seu voltant hi va haver i, en tercer lloc, del coneixement que teníem de la Terrassa del segle XIII. Repassarem amb detall les diferents novetats que els documents editats ens ofereixen en els propers minuts. Però abans, permeteu-nos una reflexió prèvia. Des de fa uns anys ençà, en aquest país, l’edició de diplomataris s’ha convertit en una acció pròpia d’artesans. Enteneu-nos. Artesans a la manera que el sociòleg Richard Sennett ha categoritzat darrerament. Aquest autor britànic ha definit de manera immillorable l’acció de l’artesà, és a dir, d’aquell professional que actua amb temps allargats, que té cura pel detall, que no cedeix fins assolir índexs de perfecció elevats, conscient que la seva reflexió i treball ha de ser d’altíssima qualitat per evitar que els posteriors perdin el temps reinventant la roda. En contraposició a l’artesà, Sennett parla dels ritmes bellugadissos del present, de l’estrés neoliberal i capitalista per a l’obtenció de resultats immediats, pel retorn necessari que ha d’oferir el producte vendible i no pas pel resultat de qualitat. Sennett observa com, més ràpida que lentament, el valor lligat a una manera de treballar basada en l’acumulació d’experiència, al desig d’excel·lència, de feina ben feta, en l’aprenentatge comú entre artesans i aprenents, en l’intercanvi d’aquest coneixement entre mestres i deixebles, es redueix dramàticament en benefici de l’impersonal consum de munició. Entenent, en aquest, la munició com a “Recursos humans”. Allò que abans era anomenat “Personal”. Els artesans són persones, els nous treballadors són recursos. Creiem que veieu la diferència.

Els diplomataris són, en l’àmbit de la ciència històrica i de les ciències historiogràfiques, els darrers reductes d’aquest treball pacient i mesurat, perfeccionista i curós. I la prova més fefahent que aquest diplomatari és un treball artesanal és la durada de la seva el·laboració. Fa més de 10 anys que vàrem iniciar el camí que ens ha portat en aquesta presentació. I donem fe, amb la convicció que malgrat els ritmes atrafegats que el temps actual ens marca a tots plegats, que l’esforç pel detall ha estat acuradíssim. I no desmentirem que aquest esforç pel detall ens ha provocat tensions importants. Tensions marcades per la societat que ens toca viure. Resultats, resultats, resultats, sobretot resultats. Donem fe que el resultat que us presentem avui és difícil de millorar si no és amb un esforç majúscul i amb moltes hores de treball. Deixeu-me ser fatxenda: ¡A veure qui s’atreveix a fer-ho millor! ¡A veure quin n’és capaç! I no ho dic jo, Joan Soler, perquè en sigui un dels autors, sinó perquè aquesta és la manera de treballar que tenen i demostren dia a dia els altres autors d’aquest diplomatari, Pere Puig i Ustrell, Vicenç Ruiz Gómez i Alan Capellades i Riera. Qui els coneixeu sabeu que tenen falera per la feina ben feta. Deixeu-nos, per tant, que, després de tant de temps, ens dediquem un petit homenatge. Richard Sennett, de fet, observa que una de les poques recompenses que encara tenen els artesans, és precisament l’orgull que senten quan tenen la sensació d’haver finalitzat una feina de la millor manera possible.

(c) Enric Cobo
El diplomatari que presentem consta d’un estudi històric i diplomàtic inicial realitzat per Vicenç Ruiz on es contextualitza tota la documentació treballada. A continuació oferim un estudi arxivístic sobre l’origen de cada un dels grups de documents editats amb una argumentació acurada sobre els casos menys clars. Aquest estudi arxivístic era necessari i hem aconseguit reconstruir l’arxiu medieval del priorat de Santa Maria comparant diferents inventaris trobats al llarg dels anys. El més antic que coneixem, un de 1421, ens mostra com s’havia organitzat el primigeni arxiu del priorat ja a des de principis del segle XII. D’aquesta manera, a dia d’avui, tenim una perspectiva molt completa de l’activitat arxivística d’aquesta institució i demostrem que els curadors de les esglésies sempre van tenir interès per a la preservació del seu patrimoni documental. Tot seguit editem, amb un ampli aparat bibliogràfic i crític, així com amb comentaris diplomàtics i històrics, un total de dos-cents quaranta-tres documents. En el treball de repàs dels pergamins hi hem intervingut tots plegats. Vuit ulls veuen molt més que dos. Ha estat un treball en equip. Com s’han de fer cada vegada més aquests treballs. Sumar esforços i no deixar-ho tot en mans i sota responsabilitat d’una sola persona. En darrera instància dos índexs, un de toponomàstic i un de conceptes a que han anat a càrrec d’Alan Capellades. D’índexs de conceptes com aquests només conec els que es fan a Terrassa.

Els resultats que s’observen en aquest diplomatari permetran l’acompliment de dos objectius necessaris. Un, que la comunitat científica pugui analitzar amb detall el període històric amb unes fonts ben editades i contrastades; dos, que la ciutadania no deixi de fer-se seves, en aquest cas, les esglésies i les doti de sentit, entengui el seu valor i no les vegi com a meres estructures arquitectòniques que abelleixen l’esperó de Sant Pere, sinó que les entenguin com a un espai d’experiència i de connectivitat entre les nostres arrels i el nostre present. Objectius que dit així sonen potser massa transcendents ... Simplifico: que sigui útil als investigadors i que els ciutadans aprenguin alguna cosa, alguna novetat o almenys alguna curiositat. Hi ha informació per tothom.

Sant Pere d'Ègara i Sant Miquel. 

L’origen dels diplomataris prové de la necessitat de les institucions medievals de disposar per escrit les raons jurídiques del seu patrimoni. Estretament lligat a l’acció d’escriure, hi trobem l’acció de preservar aquella documentació que donava credibilitat i dotava de fortalesa jurídica el domini sobre territoris i persones. Els diplomataris permeten resseguir aquesta relació de forces entre senyors i vassalls, entre poder i contrapoder, entre persones. Darrera la clàusula jurídica hi trobem sobretot les persones que hi van intervenir. I darrera els documents, llegint-los bé, redescobrim les seves antigues vivències, inquietuds, contradiccions i també intrigues.

Aquest és un diplomatari basat prioritàriament amb els pergamins que constituïen gran part del domini jurisdiccional de les esglésies en època medieval i que es conservaven en el seu arxiu. Aquesta vegada, però, enriquit de notes de registre procedents del fons notarial de Terrassa i d’altres documents trobats en fons documentals conservats a Catalunya. Hem trobat documents a l’Arxiu Reial de Barcelona, a l’Arxiu Històric de Sabadell o a l’Arxiu Parroquial de Rubí, en fons patrimonials com el de Can Coromines de Sant Miquel de Toudell, o el de Can Parellada, a Terrassa. Però sens dubte volem destacar l’aportació procedent del fons patrimonial Fontcuberta, o el que és el mateix, el fons privat del marquès de Sentmenat que tantes propietats i possessions va disposar, i disposa, a l’entorn terrassenc. Es tracta d’un fons increïble. Un fons que disposa de moltíssima informació sobre el passat medieval de Terrassa, inèdita, i que és objecte de diferents treballs de investigació a redós de la Universitat de Barcelona, i els doctors Ignasi Baiges i Daniel Piñol, que ens hi han facilitat l’accés.

Aquest diplomatari, com ja hem dit, dóna continuïtat al publicat el 2001 que presentava els documents altmedievals de les esglésies des del remot 958 fins al 1207. Si us hi fixeu hi ha un petit desajust cronològic. Comencem el 1203, és a dir quatre anys abans que el darrer del primer diplomatari, i finalitzem el 1291. Us ho expliquem. Res és perfecte i la investigació documental ha de sobreviure sempre a l’aparició de novetats en forma de pergamins perduts. Aquest és el motiu pel qual comencem el diplomatari el 1203. Si diem que és la continuïtat del primer finalitzat el 1207, sembla clar que hi ha un desajust. El per què d’aquest document de 1203 el trobem al fons patrimonial de Can Coromines, d’on és el primer pergamí. El pergamí és capdal per entendre el domini que tenien el prior i canonges de les esglésies al territori de Vacarisses des d’antic. No podíem pas obviar-lo, tenint en compte que mencions tant antigues a Vacarisses no n’hi ha masses. El per què d’acabar el 1291 també té les seves raons. Aquell any mor el rei Alfons II. Però aquell any, a Terrassa, també mor el notari Guillem de Santcristòfor, deixant pas al seu successor, el notari Pere Folquer. Però a més a més, en aquelles dates, podem documentar l’abandonament definitiu de la menció de Sant Pere d’Ègara, per la que serà a partir d’aleshores Sant Pere de Terrassa. La menció a l’antiga seu desapareix en aquelles dates per alguna raó que ens defuig, però que no s’ha d’allunyar massa d’un més que probable canvi de condició jurídica de tot el priorat i de la parròquia. El nou notari Pere Folquer serà l’encarregat de realitzar de manera sistemàtica aquesta substitució de la denominació antiga. L’any 1291, que havíem triat de manera convencional, va acabar sent més significatiu del que ens podíem imaginar al principi.

Parlem a continuació d’algunes notícies i novetats que hem recuperat de la documentació. Conèixer el funcionament de les esglésies de Sant Pere i Santa Maria durant el segle XIII vol dir conèixer el paper que el prior i els canonges jugaven al monestir de Santa Maria, però també el paper del monjo i del capellà de Sant Pere tant en el funcionament ordinari de la comunitat com en relació amb els seus parroquians.  Vol dir conèixer el paper dels abats de Sant Ruf, que periòdicament demanaven col·lectes per a finançar ves a saber què. La relació entre el priorat terrassenc i l’abadia mare de Sant Ruf es pot conèixer amb més detall gràcies als documents que presentem. Parlem de Sant Pere d’Ègara i Santa Maria de Terrassa. I de Sant Miquel? Com sempre, poquíssimes notícies. Ja ho vàrem verificar en el primer diplomatari. Apareguda per primera vegada el 1185, amb una més que probable advocació antiga a Sant Vicenç, apareix amb compta-gotes a la documentació del segle XIII. Algunes donacions testamentàries i poc més. Sempre ha rebut un estatus i una consideració especial.

Interior de Santa Maria de Terrassa
Sobre la vitalitat de les esglésies no hi ha dubtes. Els priors són agents activíssims en la defensa del seu patrimoni jurisdiccional. Revisen constantment la documentació que produeixen. La preserven amb molt d’interès. Volen el control dels notaris i de l’activitat escripturària. Però també fan anar les esglésies, les volen ben conservades. Així, el 1249 es documenta certa activitat relacionada amb reparacions arquitectòniques a l’edifici de Sant Pere. 700 anys després hi continuem fent reformes, ja ho veieu. El mestre d’obres Jovell Llombard reconeix que ha percebut tots els deutes d’aquell encàrrec. Un encàrrec que debia ser important, perquè la seva activitat es documenta ja el 1244, cinc anys abans. Reformes, per tant, d’una certa importància. De ben segur que els arqueòlegs voldran saber-ne més coses d’aquesta informació.

Els capellans de Sant Pere també eren molt actius. De fet eren els responsables de la redacció dels testaments i de tots aquells contractes relacionats amb la institució del matrimoni. Eren capellans que, a més, sabien escriure i molt bé. Un exemple interessant, el capellà de Sant Pere, Berenguer de Serradell, rep l’encàrrec el 1250 d’escriure de pròpia mà i el més ràpid que pugui un Breviari complet per a la casa de Sant Llorenç del Munt. Amb bona lletra i escriptura rodona. Berenguer de Serradell confirma que farà la feina si se l’allibera de l’àrdua tasca de l’atenció als parroquians. És una feina de detall. Però tampoc volia sentir-se explotat. El document on s’explica tot això, destil·la la fina ironia del capellà i ens permet imaginar-lo dient “d’acord, però no em feu treballar massa”.

Coses noves sobre la vida baixmedieval de la vila reial de Palau de Terrassa que permeten millorar el nostre coneixement sobre el passat. En primer lloc: he dit bé, vila de Palau de Terrassa, aquesta és la denominació que durant tot el segle XIII rep la nostra ciutat. Era una cosa que havíem intuït fa uns anys, però ara es pot certificar. Els pergamins permeten reconèixer les circumstàncies inicials d’aquesta nova vila. Per exemple coneixem molt bé el funcionament del forn de destret (creat el 1217 lògicament, al carrer del Forn). Un fet curiós. Aquest pergamí ens havia pervingut en una còpia de 1243 amb un esboranc que impossibilitava la seva lectura. Ara bé, gràcies a la descoberta de certs llibres manuscrits el segle XV al fons patrimonial Falguera de l’ARB, hem pogut reconstruir el text complet d’aquest document tant important. Fer pa i coure’l al forn del senyor, en aquest cas el rei, implicava l’instauració d’un monopoli de primer ordre. No és un document menor i poder-lo completar era necessari. Per cert, amb la reconstrucció del text vàrem detectar que existia una signatura en hebreu. El batlle Perfet o Perfecte, hi deixà la seva grafia original. De grafies en hebreu n’hem trobat algunes més, sobretot en algunes subscripcions de finals del segle XIII. Era habitual la presència de jueus a Terrassa, tot i que mai s’hi ha documentat un call a la manera d’altres poblacions com Girona o la més propera Caldes de Montbui. Precisament d’aquí provenien alguns prestamistes com Astruc Gracià o Astruc Cresques, que varen permetre que el mercat del crèdit es desenvolupés de manera prolífica a la vila de Terrassa. En aquella època hi havia crèdit i així ha estat estudiat a la introducció per Vicenç Ruiz on es descriu quin era l’accés al crèdit a curt termini a l’entorn terrassenc.

També trobem algunes notícies de com s’organitzava la castlania de la vila i terme de Terrassa. Aquesta institució té els seus orígens a l’època alt-medieval i ja ha estat estudiada també per Vicenç Ruiz. En aquest diplomatari apareixen mencions en tres pergamins. Són pocs perquè en realitat no li pertoca als pergamins de Sant Pere de parlar d’aquesta institució. Però ho marquem com a notícia per ser una institució que pràcticament no té documentació a Terrassa i que, malgrat la seva importància, no acabem de conèixer mai com ens agradaria. Qui vulgui saber més coses sobre la castlania s’haurà d’adreçar a l’Arxiu Reial de Barcelona, al fons patrimonial Falguera, on també vàrem reconstruir el document del forn que us mencionava. Des del 1998 coneixem l’existència d’aquest fons i l’hem investigat diverses vegades. Tot i així, encara a dia d’avui no deixa d’aportar sorpreses. I és que com bé sabeu investigar un tema, acaba obrint les portes a molts d’altres. En relació, com us dic, a la castlania és prou rellevant un document de 1274. Es tracta del primer document que coneixem escrit en català a Terrassa i sobre Terrassa i on s’hi menciona explícitament el paper d’aquesta castlania i de la seva seu, l’anomenada “torra qui es nomena castell dins la vila”, la torre del Palau, no cal dir-ho.

En aquest diplomatari ens endinsem en ple segle XIII on la documentació es fa més abundant que en períodes anteriors gràcies a l’adveniment del notariat a Catalunya. Aquesta nova institució permetrà un enregistrament més sistemàtic de les transaccions econòmiques de les persones i les institucions. Aquesta realitat que es comença a enfortir a Catalunya a partir de la segona meitat del segle XIII té una experiència primerenca a la vila reial de Palau de Terrassa amb la constitució d’una notaria el 1236 regentada per Bertran de Santcristòfor, també conegut com a Bertran acòlit. El paper de Jaume I en aquesta creació i la defensa aferrissada del prior de Santa Maria per mantenir el control d’aquesta en el territori argumentant la llarga tradició a mans dels antics priors de les esglésies, és molt interessant. Ho podem resseguir tot força bé. Veritables cops de colze entre senyors eclesiàstics i el propi rei per al control de l’activitat jurídica i econòmica del terme de Terrassa.  Xoc de trens, en dirien ara. Litigis intensos durant bona part del segle XIII, que varen demanar la intervenció de juristes prestigiosos com ara Pere Albert, que signa i apareix a la documentació del Diplomatari. En aquest sentit és molt recomanable la introducció realitzada per Vicenç Ruiz sobre aquest assumpte. El que fa és recollir les investigacions iniciades per Pere Puig durant més de vint anys sobre l’origen de la notaria terrassenca, perfilant-ne els detalls de la distribució dels acords entre els representants reials a Terrassa i el prior de Santa Maria. Tant el treball de Pere Puig com l’anàlisi detallat de Vicenç Ruiz permeten disposar d’una de les millors panoràmiques d’una de les notaries conegudes més antigues de Catalunya. Com bé sabeu, es tracta d’una notaria que conserva la pràctica integritat dels seus protocols des de 1237 fins als nostres temps, i això és fruit de la cura que generacions de notaris han procurat a la documentació d’aquesta institució. Penseu que l’activitat arxivística a Terrassa neix a les esglésies de Sant Pere i continua també amb els notaris. El propi comú de la vila guardava la seva documentació a l’arxiu dels notaris. I gràcies a aquesta cura ancestral, a dia d’avui podem documentar tant bé el passat terrassenc. Un actiu patrimonial d’inestimable valor per aquesta ciutat, no cal dir-ho.

Sabem més coses sobre les esglesioles i capelles que a l’interior de la parròquia de Sant Pere, van permetre estendre el domini del monestir sobre el territori més immediat de la vila. Així proliferaran les mencions a la capella de Sant Fruitós a l’interior de la vila i de l’anomenat Delmari de Sant Fruitós, un territori jurisdiccional en mans del prior per a la captació de rendes. També sabem moltes coses sobre els orígens del convent femení, o podríem dir mixt, de Santa Margarida de Mujal, o del convent de monges magdalenes de Santa Magdalena de Puigbarral o també dita de les Arenes. Més sorprenents ha estat la reaparició de capelles que crèiem desaparegudes des d’antic com ara la de Sant Feliu de Montagut a la serra de les Martines, o les notícies sobre la creació de la coneguda capella de Sant Jaume al costat del castell dels Terrassa, conegut posteriorment com castell de Vallparadís. Sobre aquesta capella, potser una de les novetats més importants. Datada per la historiografia en època de Jaume de Terrassa, el 1272, ara, gràcies al testament del seu pare Guillem de Terrassa mort el 1269, sabem que és molt més antiga. Bàsicament perquè diu que la va fer construir ell, i no pas el fill. Aquests dos testaments, a més del de Saurina de Terrassa, personalitats de la família dels Terrassa, que fa més de 700 anys residien aquí ven a prop, al castell-cartoixa, els hem retrobat al fons privat Fontcuberta que mencionàvem fa una estona. Aquests petits detalls permeten polir creences fins ara ben consolidades, però que gràcies a la documentació ben datada podem precisar molt més. El valor de l’exactitud no és sempre un valor exagerat. Probar l’exactitud, com no, és feina d’artesans.

Els autors d’aquest diplomatari volen agrair la col·laboració de diverses persones que han permès millorar-lo. Aquestes obres com més col·lectives millor a fi i efecte que el treball interdisciplinari enriqueixi el resultat final. Aquí aquesta millora s’ha pogut aconseguir gràcies a persones com els doctors Ignasi Baiges i Daniel Piñol, que han autoritzat l’edició dels pergamins procedents del fons privat Fontcuberta, i que en el Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB actualment s’estan treballant, i no cal dir que tot això ha estat possible pel permís del seu propietari el senyor Carlos de Fontcuberta Balaguer, a qui estem molt agraïts. També volem manifestar el nostre agraïment a Javi Robles, el nostre home a l’Arxiu Reial de Barcelona, al doctor Joan Ferrer Costa de la UdG per la transcripció i traducció dels textos hebreus trobats en algunes subscripcions, i finalment als arxivers de l’Arxiu de Terrassa: Teresa Cardellach, Josep Lluís Lorca, Maria José Ariño, Maria Sànchez, Montserrat Cuyàs, Marta Munuera i Joan Pérez, per la seva vetlla constant pel patrimoni documental terrassenc.



























Els pergamins que editem es troben dipositats a l’Arxiu Històric de l’Ajuntament de Terrassa des de 1939. Tot i així continuen essent titularitat de la institució que ha donat continuïtat a l’antic priorat i a l’antiga col·legiata, en aquest cas el bisbat de Terrassa constituït com a tal el 15 de juny de 2004. En aquest sentit, aquesta edició documental vol complementar i s’integra a les iniciatives que ambdues institucions estan realitzant al voltat de la recuperació de la història i la posada en valor de l’anomenada Seu d’Ègara, conjunt arquitectònic d’origen tardoromà que fou l’entorn on florí l’antic bisbat d’Ègara des del segle Vè fins al segle IXè. Preservar i respectar el patrimoni, sigui quina sigui la seva manifestació, és una tasca encomiable que no volem deixar d’agrair i de reivindicar. I diem reivindicar, perquè gràcies al treball que realitzem constantment sobre la documentació ens adonem que el coneixement sobre la seu d’Ègara no para de créixer i no para d’aportar-nos sorpreses. La documentació és un actiu capdal per comprendre bé què és tot això que tenim aquí. No hi podem renunciar en cap cas ni la podem deixar de banda simplement perquè estigui en llatí. No ens ha de fer por. Fixeu-vos que la cronologia del diplomatari ja ens porta al segle XIII. La cronologia del primer, ens portava a comprendre tot el segle XII i inicis del XIII. La història d’aquestes esglésies no es pot exhaurir només al període del bisbat o al més immediatament alt-medieval. És una posició reduccionista. Cal disposar d’una visió més completa, més densa, de tot plegat i més si volem que tot aquest patrimoni esdevingui Patrimoni de la Humanitat. Per aquest motiu, i aprofitant aquesta presentació, reivindiquem que es realitzi no més enllà del 2015 un II Simposi de les Esglésies de Sant Pere, tal com el 1991 es va realitzar, per posar en òrbita internacional el valor de més de 1500 anys d’activitat social, econòmica, política, artística, religiosa, al voltant d’aquestes esglésies. Una proposta d’abast internacional les faria molt més presents per assolir els objectius que aquesta ciutat té marcats. Una visió completa, ens enriquiria a tots plegats, i donaria una visió del patrimoni molt més justa, que no pas si concentrem només els esforços a posar el valor el patrimoni arquitectònic o artístic. I ho diem des del patrimoni documental, perquè ho hem llegit, perquè ho hem vist, … sabem poc si només ens dediquem a contemplar. Volem saber més. Volem saber el perquè de les coses. Només així, a continuació, podrem bastir discursos més sintètics que posin en valor aquest patrimoni des d’una òptica turística, des d’una òptica més ciutadana, des d’una òptica menys científica, i si es vol, més amable. Primer la recerca, objectiva, rigorosa, i a continuació, qui vulgui que en faci llegendes. Totes les narratives són possibles. I aquest és el gran valor que hem de tenir damunt la taula.

En darrera instància volem agrair a la Fundació Noguera la promoció constant de les edicions documentals en el nostre país i, de manera molt especial, al seu director tècnic doctor Josep Maria Sans i Travé. Els autors d’aquest llibre estem personalment molt agraïts al doctor Sans pel recolzament que durant tants d’anys ha donat als nostres estudis paleogràfics i diplomàtics, així com a les edicions documentals. A la Fundació Noguera debem la publicació de la Col·lecció de pergamins terrassencs de l’època de Pere el Ceremoniós l’any 1987; l’edició del Capbreu primer de Bertran acòlit, l’any 1992; el primer Diplomatari de Sant Pere l’any 2001 o el Llibre de Privilegis de la vila i terme de Terrassa, l’any 2006. Més de vint-i-cinc anys de suport a les investigacions terrassenques que han permès bastir un corpus documental sobre l’edat mitjana del nostre entorn que d’altra manera potser no s’hagués pogut edificar mai. La persistència dela Fundació Noguera en col·laborar en aquest sector, malgrat les complicades circumstàncies socioeconòmiques que ens està tocant viure d’uns anys ençà, mereixen una lloança igualment persistent. 

Mireu. Fa gairebé quaranta anys que els pergamins de les esglésies de Sant Pere i Santa Maria reben un tractament molt minuciós. Des de l’Arxiu de Terrassa s’ha mantingut la tradició de preservar amb molta cura aquesta documentació. Penso que està força demostrat. Una tradició que prové d’antic però que té referents molt propers en personalitats com Salvador Cardús, Fortià Solà, Josep Rigol i més recentment en el doctor Pere Puig i Ustrell. Aquest, com sabeu, autor d’aquest llibre. Dèiem que fa gairebé quaranta anys perquè és precisament el temps que el doctor Puig i Ustrell ha estat arxiver de la nostra ciutat, i no cal dir que la cura i treball que ha realitzat sobre aquesta documentació ha estat encomiable. A ell debem totes les edicions que aquests pergamins han merescut i que d’aquí una estona referirem, ell n’és el fil conductor. Al seu mestratge debem que la majoria d’aquests pergamins hagin estat, a més, editats i tractats amb un nivell científic molt gran. El diplomatari que presentem avui és la darrera contribució que en ofereix Pere Puig i el seu mestratge, és a dir, el seu mestratge reflectit en els demés autors del llibre que ho hem fet perquè ell ens va ensenyar a fer-ho. Per mi i per molts dels aquí presents, aquest diplomatari ha de servir per retre un merescut homenatge al doctor Pere Puig i Ustrell. En l’aspecte més personal. Jo fa vint anys que conec en Pere. I no deixo d’aprendre’n coses. El considero el meu mestre i mai de la vida el voldre superar. Els mestres són insubstituïbles i insuperables. Insisteixo que molts de nosaltres no seríem on som, ni faríem el que fem, sinó haguéssim conegut el Pere. I tenir el Pere com a mestre vol dir, tenir al costat una persona que t’ensenya, que t’educa, que et fa competitiu a la seva manera, amb tranquil·litat, sense escarafalls, amb la vanitat justa dels que tenen un coneixement enciclopèdic i que només la mostren quan és estrictament necessari. El Pere és aquell recurs a qui tothom recorre quan, després d’hores, dies, mesos de treball, encara et manca la resposta. I ell, sempre, te l’acaba donant. Permeteu-me doncs, aquesta llicència i permeteu-nos que no ho aturem aquí. Em consta que hi ha persones que volen expressar públicament l’agraïment a Pere Puig per tant anys de dedicació a la preservació del patrimoni documental d’aquesta ciutat. Permeteu-nos que fem d’aquesta presentació un petit acte d’homenatge al doctor Puig. Creiem fermament que s’ho mereix.

Per la meva part, acabo, donant-vos les gràcies.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …