La Probabilitat Documental: a propòsit d'un llibre de Mario Bunge

Com saber si un document és prova? Com saber si és evidència de l'acció de natura jurídica que documenta? Com saber si pot ser utilitzat davant d'una instància judicial? Com saber si, a la vegada, és un bon testimoni històric? Quina probabilitat hi ha que un document sigui prova? Mario Bunge ens donarà un cop de mà.

La primera quinzena del mes de juliol del 2008 vaig estar de vacances a L'Escala. Aquells dies vaig haver de connectar-me a internet a la biblioteca pública per atendre algunes responsabilitats laborals a la UOC. Era una feina un xic feixuga i que, a més, havia de fer en plenes vacances d'estiu. Tanmateix, aquella visita a la biblioteca em serví per poder fer una ullada de tant en tant als llibres descatalogats que es deixaren en mans dels usuaris perquè en fessin l'ús que millor consideressin. Mirant els llibres vaig trobar una petita obra de Mario Bunge que portava per títol Racionalidad y realismo. Vaig pensar que aquell llibre no tenia sentit que es trobés descatalogat però també vaig poder entendre, un cop el vaig fullejar, perquè ho havien fet. Era tant abstracte que era massa bo. El llibre havia estat descatalogat de la biblioteca municipal de l'Estartit i l'estaven oferint a l'Escala. Crec que ningú, en aquell moment, es va adonar que vaig fer un gest de sorpresa important. Ningú m'hagués entès si li ho hagués explicat. He de reconèixer, a més, i es tracta d'una confessió que he esperat quatre anys a fer, que me'l vaig endur a llegir a les platges d'Empúries tot i que manifestament no és un llibre de platja. Allò que ara en dirien "pur frikisme". El llibre de Mario Bunge és brutal. Abstracte, sintèntic i d'una clarividència suprema. Vaig pensar que quan fos gran voldria escriure coses com ell. Evidentment poca gent acabaria entenent el perquè voldria escriure aquestes coses ni tot allò que escriuria. Mario Bunge és un filòsof enorme.

He provat de llegir-lo durant els darrers quatre anys. No he pogut llegir-lo mai sencer. Capítols, paràgrafs, frases. És un text que necessita lectura pausada i mesurada. Reflexionar sobre cada una de les frases que planteja. És un llibre que necessita temps i dedicació de "qualitat". Posar-hi tots els sentits possibles. Molta concentració. Darrerament m'he plantant al capítol 8 que porta un títol ben suggerent "El azar hoy". El llibre va ser editat per Alianza Editorial el 1985. Per tant, aquest "hoy" fa referència a fa més de 28 anys. Allò que hi ha escrit però, penso que continua essent prou vàlid. En aquest capítol parla de la probabilitat, és a dir, d'aquell estat d'apropament a un estadi de certesa sobre quelcom dins un marc de possible aleatorietat.  Per entendre'ns, sempre m'ha agradat sentit a Eduard Punset dir la frase "res és impossible, en tot cas és improbable". La probabilitat és aquella condició que permet a una situació o element esdevenir prova de la situació, de l'element o d'una altra cosa. Què hi ha a la base de la probabilitat? Què pot ser probable i, per tant, adoptar la consideració de "prova"? I així retornem a les preguntes de l'inici.

Fa qüestió d'un any ja vàrem parlar en aquest blog sobre les diferents definicions dels conceptes "evidència", "prova" i "testimoni" en funció de la comunitat d'usuaris que les utilitzés. Vàrem arribar a la conclusió que el concepte "evidència" estava colonitzant la ciència arxivística i la gestió documental així com un territori fins aleshores no explorat com era la diplomàtica. El concepte "testimoni històric" quedava confinat a l'exercici dels científics històrics i el concepte "prova" als professionals del dret i als administradors de justícia. Des de Cesare Paoli la capacitat probatòria dels documents s'havia associat a la seva capacitat per esdevenir testimoni històric de qualitat per accedir a la veritat històrica. Aquest posicionament historicista s'ha perllongat durant bona part del segle XX i encara perdura entre els professionals de la diplomàtica clàssica. La necessitat de "proves" coetànies, actuals, derivades dels documents produïts a l'actualitat sobrepassa l'ús merament historicista. La "prova" derivada dels documents de natura jurídica s'associa a la prova judicial denotant-se el seu valor legal. Aquest valor s'associa majoritàriament a documents en fase de vigència administrativa o vigència legal i perviu més o menys extensament en el temps. En una segona instància, el mateix document, esdevindrà "evidència" d'un fet del passat més o menys llunyà i podrà rebre, aleshores, la categoria de "testimoni històric". La probabilitat, en aquests casos, serà aquesta condició de demostrar a partir de la pròpia existència del document, la seva capacitat per ser l'acció de natura jurídica que representa. Ser prova d'allò que diu ser el document. Prova d'autenticitat o falsetat, en darrera instància.

Mario Bunge no parla d'aquest tipus de "probabilitat". Bunge és filòsof, però també físic. Se li ha reconegut la seva capacitat per parlar de filosofia exacta. Ens preguntem si aquesta necessitat de precisió absoluta de Bunge pot ser d'utilitat a una ciència, com la diplomàtica, que considera l'autenticitat documental, i per tant la capacitat probatòria dels documents, una possibilitat, però no pas una certesa absoluta. Fa dues setmanes parlàvem fins i tot de la necessitat d'un acord econòmic, una presa de decisió sobre l'autenticitat encara que no tinguem tots els factors sota control, per arribar a la consideració que un document és autèntic. Estaríem en la idea que l'autenticitat no és pas un estadi absolut de certesa, sinó un acord entre parts. Així doncs, reiterem, la filosofia "exacta" de Bunge pot ser-nos d'utilitat?

Al capítol 8, Mario Bunge, parla de la "probabilitat" com aquell estat possible de control de situacions que d'altra manera serien totalment aleatòries i atzaroses. L'atzar no contemplaria per si sol la probabilitat que els esdeveniments s'esdevinguessin. Sinó que s'esdevindrien perquè sí, no pas perquè fos probable que s'esdevinguessin. La probabilitat estudiaria fins a quin punt un succés pot esdevenir i si aquest es pot preveure. En el nostre cas, ens hauríem de preguntar fins a quin punt un document pot ser prova i si aquesta condició la podem preveure. Pura teoria filosòfica. La necessitat de dotar d'exactitud certs posicionaments filosòfics el porta a discutir les diferents tendències teòriques que parlen de la probabilitat. En aquest sentit ens parla de la probabilitat subjectiva, de la probabilitat freqüentista i de la probabilitat propensiva.

La probabilitat subjectiva o també reconeguda com a probabilitat com a credibilitat, interpreta tot valor com una mesura de la intensitat de la creença d'algú en un fet donat o com l'exactitud de la seva informació sobre aquest fet donat. En el nostre cas: la condició de prova d'un document vidria considerada per una forta i intensa creença personal o bé per l'exactitud d'una informació també recollida per persones que certificarien la condició de prova. És a dir, un document és prova si ho deicideix una o un conjunt de persones a partir de conviccions o d'una suma precisa de certeses. La probabilitat subjectiva anira lligada directament al individu i a la seva formació, experiència i intuició. Mario Bunge fa un seguit d'objeccions en aquest tipus de probabilitat: (i) mai aquesta decisió pot ser generalista i és sempre particular i específica de cada cas; (ii) normalment va lligada a l'individu o al col·lectiu de individus que fan una valoració, amb el risc d'una consideració adventícia o poc objectiva; (iii) de la mateixa manera la consideració de prova va lligada a decisions preses per persones de "qualitat", la qualitat dels quals haurà de ser certificada; (iv) fins i tot les creences de les persones de "qualitat" estan subjectes a la confrontació a d'altres persones de "qualitat" arriban a impossibilitar-se, en alguns casos, acords axiomàtics o absoluts.; (v) la impossibilitat de valoracions absolutes de la consideració de prova obre la porta a solucions fantasioses; (vi) una interpretació exclusivament subjectivista és contradictòria a l'aplicació de mètodes científics que dotin de "qualitat" a les persones amb capacitat de realitzar una consideració de prova; si opten per aplicar mètode científic, passem a un altre tipus de probabilitat; (vii) una cosa és que la prova sigui improbable, l'altra que sigui increïble; però això no fa que una cosa creïble, hagi de ser per força probable. La credibilitat és eminentment subjectiva. Així doncs, a la llum del criteri de Bunge, qualsevol asseveració sobre la condició de prova d'un document no s'hauria de basar de manera absoluta en la constatació de possibilitats creïbles, ni en valoracions de persones "qualificades" ni hauria de ser extrapolable de manera generalista a qualsevol document.

La probabilitat freqüentista intenta superar la debilitat de la credibilitat aportant solucions objectives a la constatació de prova. Així analitzarà la freqüència en què reconeixem certes característiques en els documents a fi i efecte de derivar-ne patrons, repeticions i elements d'estabilitat. La freqüència lliga perfectament amb el mètode diplomàtic que sempre hem proposat: hi ha elements repetitius que es manifesten en qualsevol document de qualsevol època, a més o menys freqüència. En funció d'aquesta suma de repeticions podem extreure constants que esdevenen axiomàtiques. Amb aquest petit detall ja superem qualsevol interpretació subjectiva lligada a persones i a les seves qualitats. Mario Bunge, però, també aporta diferents objeccions en aquesta proposta: (i) la probabilitat i la freqüència són dues funcions diferents, la primera actua amb elements reals, la segona amb elements interpretats i "racionals", és a dir, fruit d'una intervenció subjectiva: quins són els elements que considerarem per verificar que el document és prova? Algú els ha de triar; (ii) el document és una unitat i pot ser prova o no, però les seves característiques no són per sí prova, sinó elements que es repeteixen o no; així el document és individual mentres que les característiques són col·lectives i per tant, igualment sotmeses a mostreig, i això pot demostrar que hi ha moments en que les característiques són d'un tipus o d'un altre, no són absolutes ni idèntiques, mentre que el document o és prova o no ho és; (iii) la probabilitat haurà de respondre a una relació 1:1, mentre que la freqüència permet percentatges o tendències. Així doncs, la probabilitat freqüentista és interpretable de manera objectiva per persones subjectives però sotmeses a mètode, ara bé, les conclusions de la interpretació només aportaran de manera objectiva dades estadístiques o, com a molt, dades interpretables. Les freqüències són analogies, tenim aquestes característiques que es repeteixen, però la repetició per si mateixa no implica capacitat probatòria. En tot cas cal saber abans quins documents han estat prova i, a continuació, verificar la freqüència en què els documents aporten característiques semblants en aquells que són prova. La probabilitat freqüentista és aposteriorista i no predictiva.

Finalment, la probabilitat propensiva implica que la capacitat per que un document sigui considerat prova depèn d'ell mateix i de la seva unicitat, no pas de la constatació d'un característica que es repeteix en altres documents. Així un document disposarà d'unes característiques que li són pròpies i úniques, i per aquestes podrà demostrar una propensió, una tendència a la probabilitat. Citant a Max Planck, Mario Bunge aporta una constatació final, després d'haver demostrat que aquest tipus de probabilitat és la més ajustada, la més matemàtica i la més adequada. Diu que enfront a la propensió d'un document a disposar de la condició de prova existeix la preferència del sistema per certs estats per damunt d'altres. Això vol dir, en el nostre cas, que els sistemes jurídics basats en documents mostren preferència precisament en certs documents a fi i efecte que siguin considerats d'entrada com a prova. Hi ha sistemes jurídics que "prefereixen" la prova documental, de manera que orientaran tant els seus documents com a les persones que consideraran la prova documental, perquè aquestes ho esdevinguin de ple dret. La constatació de prova serà tasca d'individus inserits dins d'un sistema jurídic que "preferirà" documents, però que a més demostraran la propensió de les unitats documentals cap a la probabilitat de manera individual i no pas de manera col·lectiva. Aquest reconeixement de les propensions i de les preferències acabarà tenint la capacitat per preveure quins documents poden ser prova i com poden arribar a ser bona prova.

Bé, com es pot veure es tracta d'un post dur que requerirà de reflexió posterior. Em quedo, com a resum, amb tres coses:

1.- La necessitat de persones amb capacitat objectiva i mètode científic per avaluar la probabilitat d'un document.

2.- La necessitat de reconèixer bé les característiques documentals, no pas amb una orientació a l'anàlisi estadística, sinó amb una orientació cap a la preferència. Això vol dir, reconèixer les característiques que preferiblement certs sistemes jurídics estimen de més qualitat o millors.

3.- La necessitat de disposar de capacitat predictiva per considerar quins documents en fase de producció protendiran més a la probabilitat o menys. És a dir, si en millorem la qualitat en millorarem la seva propensió a la probabilitat.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

The Nota - Anàlisi diplomàtica

L'Original "of the Nota" - Anàlisi diplomàtica

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos