diumenge, 30 de desembre de 2012

El judici d'autenticitat documental: una decisió econòmica.

Permeteu-nos que us desitgem un feliç 2013 citant paraules sàvies d'Umberto Eco. Ja ho vàrem fer l'any passat amb una referència que continua vigent quaranta-un anys després al voltant de la "transició permanent" en què es troben les nostres societats. Ara ho fem amb una de les principals conclusions del capítol "Objectes falsos i contrafaïments" del llibre Els límits de la interpretació que resumeix de manera brillant quin són els veritables factors que ens fan creure més o menys en un document, les claus d'ordre tècnica però també lligades al nostre comportament social que ens permeten confiar en els documents. La conclusió és que qualsevol acte de confiança implica una renúncia:

"Així, un acostament semiòtic als objectes falsos mostra fins a quin punt són febles teòricament els nostres criteris per decidir l'autenticitat o no. Malgrat tot això, encara que cap criteri singular no sigui satisfactori al cent per cent, ens refiem habitualment de conjectures raonables sobre la base d'alguna valoració equilibrada dels diversos mètodes de verificació. És com en un procés, on un sol testimoni pot semblar sense valor, però tres testimonis que concorden són presos seriosament; un indici pot semblar làbil però tres indicis fan sistema. En tots aquests casos hom es refia dels criteris de l'economia de la interpretació. Els judicis d'autenticitat són fruit de raonaments persuasius, fundats en proves versemblants encara que no siguin del tot irrefutables, i acceptem aqueixes proves perquè és més raonablement econòmic acceptar-les que passar el temps posant-les en dubte."

Eco, Umberto. Els límits de la interpretació. Edicions Destino, 1991, p.276-277. Es tracta de la traducció catalana del text italià sorgit de l'assaig que l'autor presentà el setembre de 1986 al discurs inaugural del congrés sobre Fälschungen im Mittelalter, organitzat a Munic per Monumenta Germaniae Historica (Fälschungen im Mittelalter, Monumenta Germaniae Historica Schriften, ed. 33, 1, Hannover, Hahnsche, 1988).

Aquest blog us desitja molt bon any 2013!!

dissabte, 15 de desembre de 2012

El primer tuit papal: un "Dictatus Papae" del segle XXI

El passat dia 12 de desembre de 2012 el Papa Benet XVI ha enviat el seu primer tuit. L'esdeveniment, com qualsevol pas que fa el papa de Roma, ha estat seguit a nivell internacional. No podíem deixar de banda l'emissió del primer tuit per part d'una de les cancelleries més antigues de la història occidental. El primer tuit papal és un producte de la cancelleria papal, la cancelleria d'un estat sobirà amb un sobirà d'origen milenari. D'aquesta manera el primer tuit papal ha de ser sí o sí, autèntic i fiable, d'entrada ... o no?

En primer lloc hem de dir que qualsevol tuit emès es realitza a l'interior d'una plataforma tecnològica sotmesa al dret privat. Aquesta plataforma no ha estat adquirida per cap institució sobirana, simplement en fa ús. Així, tot els tuits enviats són públics però sotmesos, insistim a dret privat, i per tant no poden gaudir de fides publica. Al no poder gaudir d'aquesta condició, la seva autenticitat i fiabilitat serà sempre presumpta, mai acceptada d'entrada, i caldrà que sigui verificada. 

Per a realitzar aquesta verificació hem analitzat el propi tuit i les seves metadades. El tuit, enviat a les 11:28 del dia 12 de desembre de 2012, s'envia en anglès i presenta el següent aspecte:





L'avatar @pontifex és el triat pel Vaticà per denominar a Benet XVI. El tuit disposa a la dreta del @pontifex un signe blanc dins d'una rodona blava que ens informa que ha estat aprovat per l'empresa que hi ha darrera de twitter com el compte d'una personalitat pública. Aquesta personalitat, i aquest compte, no podran ser suplantats. Aquest element, en el món de twitter, és una garantia i ens apropa a una valoració positiva de la fiabilitat del tuit enviat. La forma intel·lectual del tuit pren forma de comunicació, amb transmissió de missatge d'ordre cognitiu, però la natura de l'emissor el transforma en tuit de natura jurídica. Darrera de la personalitat del papa hi ha un sistema social de conviccions i idees, però també de burocràcia, lleis i justícia. Hi ha un sistema jurídic.

L'avatar @pontifex però és només el primer d'un sistema de set avatars que serveixen per difondre la paraula papal via twitter. El @pontifex és l'avatar en anglès, a continuació trobem @pontifex_es, @pontifex_it, @pontifex_de, @pontifex_pt, @pontifex_pl, @pontifex_fr i @pontifex_ar. En total doncs, el papa es multiplica en vuit personalitats idèntiques, però amb idioma diferent. Res és gratuït. Set i Vuit són dos nombres amb infinitat de connotacions litúrgiques i teològiques que el papat cuida amb detall. Sorprèn que no hi hagi un avatar en llatí, llengua oficial també al Vaticà, i sorprèn igualment que l'avatar de base sigui @pontifex en anglès. És per respecte a l'origen de twitter? És perquè es tracta d'un idioma més extès entre la cristiandat? És perquè al lobby nordamericà que actualment predomina dins del Vaticà ha dit la seva?

Si fem un anàlisi més profund però, caldrà que avaluem les metadades del tuit. Aquestes les hem pogut consultar gràcies a @Aniol, a qui agraïm la recerca i a qui debem el primer interès en aquesta temàtica atès que va ser ell qui ens va fer adonar, per primera vegada, dels problemes d'autenticitat del tuit papal. Consultant aquestes metadades a partir de la seva descàrrega en format JSON, podem veure que el tuit no va ser geolocalitzat. Això vol dir que no se sap des d'on es va enviar. La data de creació del tuit correspon al 12 de desembre de 2012 però a les 10:28! El fluxe horari del tuit manté l'horari de Greeenwich i no pas l'horari de l'enviament des del Vaticà o des d'on fos en realitat. Les metadades també informen que va ser enviat des d'un IPad i que el compte de @pontifex va ser creat el passat 23 de febrer de 2012, i no pas fa una setmana com es va anunciar a tota la premsa internacional. Però el més important que veiem a les metadades és que no hi ha manera humana de saber si el tuit va ser redactat per ell, si el va escriure de pròpia mà i si el va enviar realment el papa en persona. L'autenticitat del document, a manca d'aquesta informació, continua essent presumpta i la manca de geolocalització no ens permet situar en l'espai l'enviament del tuit. El mateix diem de situar en el temps: el desajust horari entre la representació del tuit i la metadada horària dins del tuit, amb el pas del temps, desinformarà més que informarà.

Davant la feblesa d'algunes de les metadades del propi tuit cal incorporar informació contextual que ens permeti verificar fins l'últim detall d'aquest missatge. Per a fer-ho tenim la sort de disposar de l'enregistrament d'aquest moment, viscut amb solemnitat històrica i amb aclamació fervorosa per part dels feligresos.





En l'enregistrament d'aquest moment històric en cap moment s'observa que Benet XVI hagi teclejat de propia mà el tuit que després s'envia. En tot cas es mostra com intenta apretar un botó que li ve suggerit per un dels seus assistents. Diem que intenta, perquè no se n'ensurt i és el mateix assistent qui acaba prement adequadament perquè s'enviï. Ni l'escriu ni l'envia ell mateix. Demostra, en tot cas, que no és pas persona preparada per estar enviant tuits des d'un smartphone ni des d'un altra dispositiu mòbil. Ell, el papa en persona, per tant, no escriu ni envia els tuits, i per tant no és autor material dels missatges que envia.

Però això no invalida en cap cas la paraula del papa ni la falseja, simplement continua deixant-la en presumpta. Com saber si el papa ha intervingut personalment en l'enviament de certs missatges? Com saber si l'ha escrit o si simplement l'ha enviat sota la seva supervisió? És tasca directa del papa o es tractarà d'una tasca encomanada a algun alt funcionariat? Un alt funcionariat lligat a la Comunicació Pública o a la Cancelleria Papal? Són dubtes que sorgeixen pel fet que ens trobem davant d'una cancelleria milenària, que durant més de 1000 anys ha vetllat amb rigorositat, pulcritud inusitada i procediment escrupulós la producció documental. Sorprèn que una institució tant curosa amb aquests aspectes hagi començat a utilitzar twitter, s'hagi deixat emportar per l'oportunitat del moment però que hagi descuïdat elements formals de primer ordre que permetin, no només comprovar l'autenticitat dels tuits enviats, sinó la fiabilitat dels mateixos.

Sabem que el papa acostuma a utilitzar la sigla "B XVI" en els seus textos manuscrits amb llapis. Sabem que el papa Ratzinger utilitza rarament els ordinadors. Per tant sabem que el papa Benet XVI difícilment podrà escriure els seus tuits i que necessitarà mediació. En aquest sentit el mecanisme per verificar la intervenció directa del pontífex podria ser la utilització del "B XVI" per indicar quan aquest ha dit les paraules que s'escriuren. I en segon lloc, explicar l'estratègia de dictat d'aquestes paraules per part del papa a fi i efecte que la història no acabi atribuint tots els tuits emesos pel papa Benet XVI a una colla d'alts funcionaris o com a molt al seu equip de comunicació. El papa Benet XVI no només perdria el seu glamour històric, sinó que perdria la credibilitat de les paraules presumptament dites per ell.



L'estratègia del dictat és ancestral a la cancelleria papal. Des d'època del papa Gregori VII (1073-1085) se sap que el papa no redactava ni molt menys la totalitat dels documents emanats per la seva cancelleria. Que en tot cas intervenia en alguns elements formals de manera directa i que, sobretot, solia "dictar" les seves paraules perquè fossin escrites. Sens dubte el document paradigmàtic d'aquest mètode és el conegut Dictatus Papae, datat aproximadament el 1075. Aquest document, per la seva rellevància històrica, ha estat exposat a a la celebrada exposició Lux in Arcana d'aquest any, i en ell s'hi trobem un total de 27 axiomes de l'església de finals del segle XI. El Dictatus Papae es troba al Registre Vaticà 2, i ha estat estudiat per eminents historiadors i diplomatistes com Jaffé, Peitz, Caspar, Borino, Boch, Santifaller o Morghen.  Poca broma. Concebut inicialment com un Diktat, és a dir, com una llista d'ordres executives, en realitat ha estat finalment admès com a una llista de posicionaments teològics per part del papa. No hi ha ordres executives, sinó idees. Idees transmeses pel propi Gregori VII per via oral, per via de paraules dictades. L'estratègia del dictat va ser àmpliament argumentada i demostrada per Harry Bresslau a principis del segle XX, essent una pràctica procedimental de primer ordre a la cancelleria papal.

Conclusions i suggeriments: El primer tuit de la història del papa de Roma per tant, és una comunicació pública, emesa presumptament per ordre del papa (autor intelectual i jurídic del document) i escrita per algun funcionari o oficial del departament de comunicació del papa (autor material). Tanmateix, la participació directa del papa simplement es pot testimoniar per informació contextual (el video enregistrat) on s'observa que amb prou feines Benet XVI pot donar l'ordre per enviar el missatge amb el seu propi dit. Les metadades del tuit són febles als efectes de preservar a llarg termini la seva fiabilitat  i no aporten informació clau per verificar de totes totes l'autenticitat del tuit. Incorporar la sigla "B XVI" als tuits dictats per un papa que no sembla capacitat per escriure en una tablet, permetria confiar més encara en els missatges emesos, els dotaria de major solemnitat i els fervorós feligrès els rebria de manera entusiasta. Un avatar en llatí augmentaria encara més la solemnitat de la figura. Una cancelleria com la papal, tant curosa i primmirada al llarg de la història, hauria de vetllar per supervisar aquests aspectes. I el més important, la diplomàtica pontifícia, a partir d'ara, ja no podrà exhaurir-se en l'estudi històric dels documents papals, sinó que també haurà d'afrontar amb criteri i mètode els nous documents emesos al segle XXI!!

dissabte, 8 de desembre de 2012

Els tres camins de la confiança documental

S'acostuma a dir que la diplomàtica és una ciència que ajuda a confiar de manera plena en els documents. Sí,  és així, tot i que pensem que és una conclusió insuficient. La diplomàtica és la ciència que permet confiar en els documents, però que també permet als professionals que disposen d'aquest mestratge ser persones amb autoritat per promoure estats de confiança en relació als documents que analitzen i, en darrera instància, permet dotar a les institucions que vetllen per preservar la confiança sobre els documents, de capacitats per realitzar aquesta tasca de manera rigorosa, metòdica i, sobretot, efectiva. La diplomàtica ve operada per persones i, a vegades, a l'interior d'institucions. Així, la confiança es deriva, a partir del mètode i de l'experiència a les persones que l'exerceixen. És per això que diem que la diplomàtica "ajuda" a confiar en els documents perquè hi ha persones que permeten que es pugui confiar en aquests documents. Si aquestes persones exerceixen el seu mestratge a l'interior d'institucions que tenen com a missió la preservació del valor de la confiança sobre els documents a curt, mitjà i llarg termini, aleshores aquestes institucions també guanyen la confiança d'aquells qui la necessiten. La diplomàtica, en conclusió, permet confiar en els diplomatistes i en els arxius que es dediquen a preservar els documents a curt, mitjà i llarg termini.

Mirem de pol·lir les idees:

Confiar en els documents. Podem confiar en els documents que mostrin, a partir de les seves formes i tota la informació contextual que poguem recuperar, un estat de fiabilitat alt, que demostrin que són autèntics i que són el que diuen ser. La forma i el context emanen credibilitat i sinceritat. Confiar en documents és l'assumpció d'una tranquil·litat d'esperit. Aquesta es dóna en aquelles societats que basen els seus drets i deures en documents. Els documents fiables i autèntics produeixen la tranquil·litat d'esperit necessària perquè els efectes jurídics desitjats es facin efectius. Confiar en documents és necessari per donar viabilitat a les accions jurídiques dels membres d'un sistema jurídic. La diplomàtica és la ciència que ajuda a confiar en documents per ser la ciència, de totes les altres ciències que interactuen amb documents, que els estudia amb més profunditat. La diplomàtica però, no ho fa per art de màgia ni sola, sinó per acció dels professionals que en coneixen el seu mestratge i es posen en pràctica. Per això, no confiem només en els documents perquè tots els seus elements ens ho permeten, sinó també perquè hi ha persones que ho han interpretat d'aquesta manera.

Confiar en els professionals que demostren com confiar en els documents. L'anàlisi de la credibilitat documental pot ser individual, amb una aproximació directa, o a partir d'una aproximació mediada. En el primer cas el propi coneixement serveix per efectuar l'avaluació de confiança sobre el document. En el segon cas és un professional qui realitza aquesta avaluació, l'argumenta, la justifica i la posa al nostre abast. En el primer cas la confiança l'aportem nosaltres, de manera individual, en el segon confiem en el què ens diu el professional. En cas que no confiem en el professional, haurem de tornar a aplicar mètode i experiència per crear una nova situació de confiança sobre els documents. No cal dir que aquells professionals que demostrin un coneixement profund del mètode i una experiència constrada en l'exercici de dotar de confiança els documents, augmentaran progressivament la seva credibilitat. Una formació ajustada en diplomàtica permetrà als professionals que ho desitgin una capacitat d'anàlisi profund dels documents i, per tant, quelcom que cap altra ciència pot aportar.

Confiar en les institucions que preserven els documents amb totes les seves propietats intactes. Els documents venen gestionats, preservats i conservats per les organitzacions que els han produït o per organitzacions a qui s'hi ha derivat aquestes competències. Gestionar, preservar i conservar les propietats essencials dels documents sense evidenciar fisures, pèrdua de valors, impossibilitat de demostrar aquestes propietats o eliminació negligent dels documents, permetrà dotar aquestes institucions de la nostra confiança. Ells demostraran confiança i nosaltres els hi conferirem. Els serveis d'arxiu, públics o privats, amb les seves accions de gestió documental, de preservació dels documents produïts i de conservació d'aquests, són aquells qui han assumit aquesta competència des d'antic. Es manifestin orgànicament com es manifestin, per disposar del mètode i l'experiència en aquestes competències, gaudeixen de la presumpció de credibilitat des del primer moment.


En conclusió, creure en les institucions que gestionen, preserven i conserven documents, voldrà dir creure en l'acció de les persones que treballen al seu interior. Creure en la tasca d'aquests professionals voldrà dir creure en la certesa de les seves afirmacions al voltant de la fiabilitat i l'autenticitat documental. La confiança en els documents, per tant, provindrà o bé de la nostra capacitació personal per a demostrar-la o bé de la confiança derivada en aquestes persones i institucions.