diumenge, 18 de novembre de 2012

Sobre la natura jurídica de l'esborrany de la UDEF

Altres vegades hem definit els esborranys com a documents in fieri, incomplets, de treball, sotmesos a canvis i revisions i, per tant, sense la capacitat per produir efectes jurídics per si sols. Com a tals no tenen perquè ser documents fora de sistema, ans al contrari han de ser objecte d'identificació i de gestió. La seva identificació permetrà que puguin ser retrobats i reutilitzats amb la finalitat d'elaborar un document original amb plena capacitat jurídica. Un document original, finalitzat, és una "veritat" acordada, però en cap cas, per sí mateix, és "la veritat". Un esborrany doncs, és un estadi anterior a l'acord de "veritat", per tant és menys legítim i més allunyat de "la veritat". Per tant és un esborrany sotmès encara a possibles modificacions. La seva informació ha de ser tractada amb les reserves de la provisionalitat i la manca de definició final d'una "veritat" acordada.

Aquesta apreciació inicial és necessària per entendre què hi ha al darrera de l'ús del presumpte esborrany d'un informe elaborat per la Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal de la Policía Nacional on es valora la possibilitat que el president Artur Mas i diferents membres de la família de l'expresident Jordi Pujol tinguin comptes corrents oberts a Suïssa (entès aquest país com a paradís fiscal). El malestar provocat per la filtració d'aquest presumpte esborrany va contra del que el sistema jurídic d'un territori jurisdiccional que protegeix dret i exigeix deures a partir de documents pretén, és a dir, protegir drets i exigir deures dins un marc just. Quan algun agent d'aquest mateix sistema jurídic desobeeix o posa en qüestió la necessària prelació en l'estat de transmissió dels documents, posa en qüestió la pròpia legitimitat del sistema si ve tractat amb impunitat i ve acceptat com a opinió o estat de veritat correcte. Només l'original d'un document, o les còpies directament derivades d'aquest, poden provocar efectes jurídics. Per tant, qualsevol esborrany d'informe iniciat per la dita Unidad Central és document incomplet i invàlid per se, per provocar cap efecte judicial. 

Quan una oligarquia del sistema jurídic, o un poder fàctic com ara un grup de comunicació, decideix donar credibilitat a documents sense procediment finalitzat està trencant les regles del joc determinades a l'interior del propi sistema jurídic basat en documents. Trencar la base de la confiança en els documents és canviar les bases d'aquesta confiança i establir maneres fora de control (o en una situació de control externa a la definida pel propi sistema). Que l'esborrany de la UDEF quedi invalidat per si mateix, en cap cas vol dir que allò que s'hi digui sigui mentida. En tot cas, el fet de no gaudir del principi d'originalitat, impedeix que el document tingui valor jurídic evidencial i, per tant, no disposa de legitimitat per transmetre cap situació de "veritat" possible.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Added Value i Evidence of value. Innovació [3] en Arxivística i Gestió de Documents

Vendre millor el resultats de la nostra feina!! Aquest és crit sentit i compartit per molts professionals dels sectors de l'arxivística, la gestió documental i la diplomàtica. Per a fer-ho cal avaluar amb esperit crític l'objectiu dels nostres productes. Els fem per nosaltres mateixos i per demostrar-nos que apliquem bé la teoria? O bé els fem perquè tinguin alguna utilitat pràctica a la institució o al client que ens els sol·licita? Algun valor social s'esdevindrà d'aquests productes? Algun valor pragmàtic? Generaran negoci? Oportunitats? Els nostres productes provocaran evolució positiva? Millora continuada? Interioritzem dos conceptes per donar algunes respostes en aquestes preguntes: "Evidence of Value" i "Added Value".


Provar la vàlua (Evidence of Value) o “posar en valor” els nostres documents. Inicialment hem de diferenciar entre els documents que conformen un fons i els documents que nosaltres elaborem com a productes d'arxiu. El valor, en els dos casos, prové tant de la informació i la capacitat evidencial que aporten en la fase on són vigents els seus efectes jurídics com del seu valor patrimonial un cop exhaurida la seva vigència jurídica. Tant en uns documents com en els altres aquesta posada en valor va estretatament lligada a una decisió prèvia d'objectius, els quals s'han de dimensionar adequadament entre estratègics i/o concrets. Determinar el "valor" d'aquests documents, provar-ne els usos i beneficis, obliga a un esforç d'interpretació apriorista. Convé pensar aquest "valor" abans de l'elaboració del producte que permetrà posar-los en valor. Així doncs hi ha dos tipus de documents on podem aplicar el nostre esforç de revalorització: (i) "posar en valor" els documents que gestionem; (ii) "posar en valor" els nostres productes professionals.

El valor de la necessitat (exemple de revalorització en el primer grup). No cal dir que triar la documentació que més necessitat té de tractament arxivístic està al dia de la nostra pràctica professional. En aquest cas serà el valor de donar resposta a la necessitat: documents no classificats, documents que no han rebut tractament arxivístic previ, documents que necessiten actuacions preventives, documents invocats de manera urgent pels serveis de la institució que els elabora, ... En aquests casos la "posada en valor" deriva del correcte tractament o de la òptima gestió que se'n faci.


El valor de la intuició i l'oportunitat del moment (exemple de revalorització en el primer grup). No tot és "necessitat". Per "provar la vàlua" de certs documents només cal veure-n'hi els elements distintius en relació a d'altres que permetrà deixar-los de tenir oblidats als nostres dipòsits. Aquestes operacions són vitals, sinó no podrem justificar mai del tot la nostra feina. Perquè guardem els documents? Per poder-los utilitzar si és el cas i extreure'n tot el seu suc informatiu, evidencial, testimonial, etc. Cal intuició, reconeixement dinàmic dels moments en què certa documentació pot ser d'interès o necessària. Seguir el ritme dels temps o marcar-ne de propis. Dependrà de la solidesa i de la tradició del propi servei d'arxiu. Però també dependrà de la mentalitat pràctica dels seus professionals. Per exemple: davant l'oportunitat de realitzar un inventari o una edició documental, caldria preguntar-se prèviament quins “documents” poden oferir un rendiment més gran als efectes de garantir un retorn tant social com, eventualment, econòmic. Segurament costa d’entendre un posicionament tant pragmàtic, però seguint els camins tradicionals la ciència continuarà lamentant-se de la manca de suports institucionals, de la manca de recolzament econòmic, etc. Intuició, sentiment pràctic, reconeixement de les oportunitats i dinamisme.

El valor de la millora en la gestió (exemple de revalorització en el segon grup). Cal un quadre de classificació per a millorar l'ús dels nostres documents? Aquesta classificació generarà evolució positiva o simplement una situació de control que no teníem prèviament? Aquesta "aparent" situació de control implicarà evolució positiva, millora continuada? Quantes vegades ens hem fet aquesta pregunta. No cal insistir: sí o sí un quadre de classificació aporta millora per la simple situació de control de la situació que suposa, sigui pel propi servei d'arxiu, en una primera instància, sigui a tota l'organització si se n'extén el seu ús continuat i efectiu. El control sobre els documents "posarà en valor" el quadre de classificació i, a la vegada, en "provarà la vàlua" com a instrument.

El "valor afegit" (Added Value) dels nostres productes es manifesta quan el producte final aporta més del que inicialment estava previst que aportés. És un increment del seu valor que s'esdevé per l'excel·lència del producte realitzat, per la seva versatilitat, per la seva fàcil comprensió, per la seva  capacitat d'utilització, per la seva significació social o per la seva significació en la gestió de la documentació. Però el valor afegit és també la capacitat d'una selecció de documents o d'un producte d'arxiu per ser utilitzats en diferents instàncies i moments. Una idea de valor afegit igualment legítima és la que es manifesta quan un producte d'arxiu no del tot ben acabat (segons el bon quefer professional) ja permete l'obtenció d'utilitat i benefici. És un aspecte polèmic fer menys i obtenir més? Bé, depèn. Tots sabem les dificultats per obtenir bons productes d'arxiu, productes complets i exhaustivament dissenyats en temps breus. Davant la impossibilitat d'obtenir productes "perfectes" caldrà demostrar la nostra capacitat per obtenir resultats satisfactoris davant la "imperfecció" dels nostres productes. Sembla una obvietat, però la professió està curulla de bons professionals que no aconsegueixen acabar mai els seus productes, perquè els consideren imperfectes o inacabats. Masses anys treballant a l'ombra, a la cuina dels productes d'arxiu, pot suposar no arriscar-se mai a sortir a l'arena. I sinó, digueu-me, quants quadres de classificació s'han quedat tancats al congelador dels arxius esperant el dia de ser cuinats definitivament i sadollar la fam d'organització i millora en la gestió de les nostres organitzacions? El valor afegit, per tant, és tot aquell benefici obtingut malgrat la poca precisió d'alguns dels nostres productes. Se'n diu, en altres esferes, economia productiva.

Un tipus concret de "valor afegit" en diplomàtica. Ningú havia utilitzat aquest concepte en relació a la diplomàtica fins a Georg Vogeler. En realitat parla de Mehrwert, el concepte en alemany. En un interessantíssim diàleg amb el medievalista Torsten Reimer l’any 2007 al portal Arts-Humanities.net ambdós coincideixen en aplicar el concepte als camins que està seguint la diplomàtica clàssica. Consideren que el valor afegit en els documents medievals i moderns s'adquireix mitjançant l'enriquiment de les edicions documentals en entorns telemàtics. Poder presentar documents editats on totes les dades puguin ser explotades i on, fins i tot, ja vinguin interpretades és de gran utilitat. El fet que els documents editats estiguin a l'abast de molts usuaris on-line permet que molts "ulls" les interpretin i n'enriqueixin la seva comprensió i utilització. El "valor afegit", per tant, s'associa directament als documents treballats i a la possibilitat d'una utilització, comprensió i difusió més gran.

Són tots ells conceptes molt versàtils. En aquest post simplement n'encetem l'ús. Segur que el tema té més recorregut.

diumenge, 4 de novembre de 2012

El problema català durant els processos constituents.

Tot revisant el concepte de sistema jurídic que utilitza la diplomàtica no hem perdut l'oportunitat d'avaluar els fonaments dels sistemes jurídics que han predominat a Catalunya i a España. En aquest sentit existeix un llibre revelador que ens donarà un cop de mà. Es tracta del llibre de divulgació que van escriure Jordi Solé Tura i Eliseo Aja sota el títol Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936). La seva primera edició és de 1977 i la versió que hem utilitzat és la setzena, de 1992. Un llibre tantes vegades reeditat ja mostra la seva gran capacitat i la rellevància del seu contingut. Segurament hi ha altres compendis que analitzen les lleis màximes del territori España durant els darrers dos segles, però aquest és especialment clarivident.

El seu posicionament és legalista, producte de l'estudi de dos catedràtics de dret constitucional. Les seves conclusions tanmateix trascendeixen la mera anàlisi jurídica tot aportant una contextualització històrica de mínims molt interessant. Els propis autors determinen els límits de la seva interpretació: evitar uns raonaments estrictament fonamentats en el Dret emprant aproximacions sociològiques i institucionalistes, però sense arribar a una interpretació històrica de context completa. En certa mida aquesta manera de delimitar els arguments és la que volem per la diplomàtica: evitar raonaments estrictament basats en l'anàlisi de la forma i emprar aproximacions sociològiques i/o històriques a l'hora de delimitar el context social que permet entendre els documents i el seu context de producció. El punt de vista institucionalista, en diplomàtica, és el que de manera clàssica s'ha anomenat diplomàtica especial i, per tant, no s'hi renuncia pas. La primera conclusió del post per tant, és metodològica: es pot delimitar un context social on interactuen documents (en aquest cas un text legislatiu com una Constitució) sense recórrer a arguments completament sociològics o històrics. L'objectiu del post, a partir d'ara, és delimitar el context social on té lloc el nou procés constituent que s'ha iniciat amb les darreres propostes sobiranistes sorgides a Catalunya.

Una de les principals tesis de Soler Tura i Aja és que les constitucions espanyoles que han tingut vigència des de la primera Constitució de Cadis de 1812, han estat majoritàriament de signe conservador i oligàrquic. Els autors aporten dades. Durant els 164 anys que van de 1812 a 1976 hi ha hagut cinc constitucions vigents  durant 101 anys. Durant 63 anys, en canvi, no hi ha hagut constitucions, tot coincidint amb períodes reaccionaris o dictadures. Com diem, la majoria de constitucions han estat conservadores. Les constitucions democràtiques o progressistes per contra, han tingut vigències més aviat reduïdes. Així la progressita de 1856 es va quedar només en projecte, la democràtica de 1869 va tenir una vida curta fins el 1875. Entremig la proposta de constitució federalista de 1873 que  també es va quedar en projecte. Caldrà esperar fins a 1931 per disposar d'una nova constitució de caire democràtic i progressista que durà fins l'afrosa ensulsiada de 1936. En conclusió: dels 101 amb constitució, 84 amb constitució de caire conservador i només 17 anys amb vigència de constitucions de signe progressista i democràtic, i com bé diuen els autors, durant espai de temps separats i inconnexos.

Els autors no parlen lògicament de la Constitució vigent a l'actualitat, la votada el 1978. En principi els valors transmesos per aquesta constitució han de ser avaluats com a conservadors o de caire democràtic i progressista? Depèn de l'ús i la interpretació que els diferents partits polítics n'han realitzats. Soler Tura i Aja consideren que durant els ja mencionats 164 anys havia mancat un veritable sistema de partits polítics, element innovador que permeté la Constitució de 1978. Aquesta possibilitat era considerada com de clar signe democràtic. La instauració d'una "societat del benestar" durant 36 anys pot fer pensar en què la proposta de 1978 era clarament democràtica, que no necessàriament progressista. Tanmateix, la progressiva apropiació dels diferents partits polítics que la Constitució de 1978 va legitimar ha acabat instaurant noves oligarquies, aquesta vegada, emparades en els propis partits polítics com a sistema democràtic. Això ens fa pensar, sobretot a la vista de les dificultats realment democràtiques (és a dir, a iniciatives sorgides de la ciutadania i no pas des del propi sistema de partits polítics)?, de modificar-la o adaptar-la als canvis dels temps, que aquests partits polítics s'han constituït en oligarquies conservadores d'un marc legislatiu aparentment democràtic, és a dir, del poble. La prova més evident és la coneguda modificació de la Constitució feta el passat mes d'agost de 2011 on es prioritzava els pagaments del deute a qualsevol altra inversió sense possibilitat de refrendar-la en referèndum. La Constitució de 1978 és rarament modificable i només una àmplia majoria dels partits polítics podria considerar-ne els canvis. Es referma la percepció que existeixen noves oligarquies instaurades que provoquen que la confiança no només en els partits, sinó en la pròpia Constitució, minvi. 

Recuperem la definició bàsica de sistema jurídic proposem des de la diplomàtica: el col·lectiu de persones que es posen d'acord per desenvolupar un marc legislatiu de convivència on preservar els drets i garantir els deures d'aquestes. La veu de les persones s'ha derivat a partits polítics que venen elegits democràticament per a defensar drets i exigir deures. Els partits polítics proposen els seus candidats, no pas els ciutadans. Els partits polítics, per tant, creen una xarxa de domini amb les persones que consideren més ben preparades per a dur a terme les demandes ciudadanes. Aquests representants són la veu dels ciutadans. A l'actualitat ens trobem davant la situació que malgrat que la Constitució de 1978 es pot considerar la més democràtica dels darrers 200 anys, el comportament dels partits polítics que han predominat durant els darrers 36 anys és d'ordre clarament conservador i demostren comportaments oligàrquics massa evidents. Pot la defensa dels interessos concrets, defensar els interessos ciutadans? Aquest és el dilema de la nostra societat actual i el repte que hauria de resoldre aquesta Constitució.

Dit això, arribem al cas català. Les oligarquies espanyoles del segle XIX s'han consolidat a redós d'una idea centralista basada en una tradició borbònica i absolutista, però també en les propostes nacionalistes sorgides després de la Revolució Francesa. L'estat d'estirp francès ha acabat determinant els règims, els governs i lògicament també les constitucions. Aquestes oligarquies espanyoles són les que han controlat els períodes constituents i que han acabat redactant les seves propies constitucions.

En paral·lel les oligarquies catalanes del segle XIX, sorgides a partir de la Revolució Industrial, han estat connivents amb les espanyoles i rares vegades han pogut proposar alternatives estatals diferenciadores o transformacions de l'estat existent. Una connivència detectada per Soler Tura i Aja amb anterioritat a 1868; evidenciada amb la seva debilitat per influir en el període 1868-1875; valenta al voltant de la Lliga Regionalista entre 1898 i 1917 però aminorada la seva influència transformadora per les crisis socials i polítiques del període 1909 a 1917; desplaçada durant la dictadura de Primo de Rivera; activa durant el període republicà entre 1931 i 1936. Aquí finalitzen els autors, però podríem afegir: oligarquies catalanes connivents, pràgmàtiques i, en alguns casos, còmplices durant la dictadura de Franco; estadistes i contemporitzants durant els 23 anys de Pujolisme amb el nou espai de convivència comuna de 1978, marcat fortament per la por dels 40 anys de Franquisme ... i fins arribar als nostre dies.

De nou, ara, i a la llum de les enquestes, la oligarquia majoritària a Catalunya, reforçada per molts sectors de la societat catalana, d'índole conservadora o amb una idea teòricament "pràgmàtica" del canvi, proposen la imposició d'una proposta suficient que permeti modificar una idea d'Estat, que es reguli amb una nova Constitució i que permeti el predomini d'una nova oligarquia imperant. La oligarquia majoritària considera que escolta un àmpli moviment ciutadà, transversal i no exclusiu de cap partit polític.

En paral·lel els moviments progressistes i "democràtics" dels partits polítics predominants durant els darrers 36 anys que han vist aminorats els seus suports, i els moviments d'extracció profundament social, post-comunistes, assamblearis i dels cansats del model de sistema de partits igualment oligàrquics.

Enfront les oligarquies clàssiques espanyolistes, d'antiga tradició, de fort aparell i institucionalistes, amb la força de majories prou absolutes. La confrontació busca noves situacions de predomini, posicions favorables pels interessos d'unes i altres, però amb l'apel·lació al sentit democràtic dels ciutadans i ciutadanes perquè continuin abonant-los el seu vot. Al damunt de la confrontació continua predominant, amb independència del tipus d'oligarquia i dels moviments ciutadans, un sistema de domini, és a dir, el ja mencionat sistema de partits.

D'aquesta confrontació què en sortirà? Jordi Soler Tura i Eliseo Aja es van negar l'any 1977 a afirmar que la història era cíclica i que repetia moments. Però si que detectaren tendències. Així els cicles constituents durant la història contemporània d'España i Catalunya es caracteritzaven precisament per moviments com el que a Catalunya s'està vivint a l'actualitat. A vegades processos constituents organitzats pels membres més rellevants de les oligarquies, d'altres amb el suport de moviments socials de més o menys impacte (bé, més que amb el suport, amb les seves queixes com excusa). Els autors també concreten que en cada canvi constituent el paper de l'exèrcit ha estat més o menys decisiu, però sempre protagonista. Què hi ha de nou en el procés constituent actual? Hi ha situacions clarament diferents que aporten novetats interessants: per exemple, el moment actual no preveu l'exèrcit; en el moment actual hi participa la totalitat de la ciutadania amb capacitat de vot, hi pot dir la seva, pot difondre les seves opinions lliurement; ens trobem davant d'una ciutadania molt més ben preparada i formada que en moments anteriors; i a la vegada, ens trobem davant d'una societat que ha gaudit de l'anomenada societat del benestar (fàbrica de conservadorisme o, si més no, de contemporitzadors).

Les oligarquies catalanes, per tant, volen el seu moment de predomini i proposen un nou model d'Estat al tradicional. Fan allò que durant els darrers dos-cents anys, quan ho han proposat, no s'han atrevit a fer i s'han sentit insuficientment preparades i amb el temor de l'exèrcit. Aquest temor s'ha transformat. Com diem no sembla que hi hagi exèrcit, però si que existeix amb d'altres materialitzacions d'hegemonia i domini, com ara els mitjans de comunicació amb premsa marcadament ideològica, l'opinió dels lobbies de poder financer i empresarial i una ciutadania que ha viscut la societat del benestar. Sí, aquesta darrera circumstància funciona com a element disuasori: Estaré millor que abans? Recuperaré allò que vaig "tenir"? A quins marges he de renunciar per a suportar canvis profunds? Els canvis reals només es podran observar si el sistema de domini actual, el del sistema de partits, modifica les oligarquies dominants, o si es transforma en un sistema diferent. Tot el demés, és una mostra més del continuïsme de la preponderància conservadora en la major part de les esferes de la nostra societat. El canvi a Catalunya, per tant, no és de model sinó de preponderància oligàrquica i, per tant, d'estil tradicional. L'altra cosa és que els ciutadans acceptin un nou model territorial, tot i que amb un predomini oligàrquic conservador. Una cosa és independent de l'altra. Capitalisme vs. Estat Social, amb l'excusa del Territori i el domini sobre la capacitat jurisdiccional. Vivim un nou procés constituent, un fascinant procés constituent. A veure què passa.