diumenge, 14 d’octubre de 2012

Innovació en Diplomàtica [III]: Els nous camins de l'edició digital de documents.

També és possible innovar en el camp de la Diplomàtica Clàsica. Es discuteix des de fa temps si les noves tecnologies ofereixen nous mètodes de treball o si simplement fem el mateix de sempre però amb instruments diferents. En aquest bloc som de l'opinió que aquestes noves tecnologies i el seu dinamisme no signifiquen un gran canvi per si mateixes. Normalment són instruments que milloren la gestió dels documents, però no habiliten sense un treball humà previ a una descripció totalment automatitzada. L’objectiu diplomàtic de l’edició crítica dels documents no pot ser automatizada cent per cent en cap cas, ni ara ni en un futur massa proper. El treball humà, l’ull paleogràfic, continuarà essent decisiu en l’estudi crític dels documents basats en escriptures manuscrites, amb suports fràgils i escrits en llengües poc conegudes.

De totes maneres, tot i admetent des del principi que les tecnologies continuen lluny d’oferir resultats definitius a l’edició documental sí permeten millorar l’anàlisis crítica. Així les noves tecnologies permeten millores evidents en l’accés i la utilització de documents convenientment digitalitzats sense necessitat de desplaçaments obligatoris per a veure els originals. És indiscutible i trenca les barreres espaials. Si la digitalització ha estat feta de manera correcta i amb procediment depurat, les possibilitats de tractament digital de la imatge realitzada és més gran. L’extracció de dades de la imatge digital i la possibilitat d’explotar-les de manera massiva i comparativa per elaborar patrons de treball, per a realitzar vocabularis paral·lels d’antropònims, de topònims, de conceptes, de formules i clàusules, és una element que cal considerar positivament. L’explotació de dades, a més, pot permetre la comparació de dades a nivell local, regional, estatal, europeu i internacional. Poder comparar més documents relacionats amb un mateix entorn geogràfic, un mateix autor jurídic, un mateix escrivà, una mateixa fórmula, una mateixa cancelleria d’abast europeu, com ara la papal per exemple, permetrà de ben segur incrementar el coneixement del context de producció, el jurídic, l’econòmic i el sociocultural. La digitalització de l'original, en definitiva, permetrà adjuntar-lo en una presentació virtual d’aquest a l’edició crítica perquè l’investigador o l’usuari pugui treballar amb tota la informació al seu abast. La no-incorporació de la imatge de l’original, malgrat l’adopció ràpida de la fotografia a finals del segle XIX, ha estat una de les mancances habituals en les edicions de documents. Els problemes d’espai, de qualitat de la representació, en entorns digitals queden resolts de manera significativasi confiem amb el “núvol”. 

No diem res diferent al que Olivier Guyotjeannin va anomenar Diplomàtica Quantitativa. I el mètode de treball s’assembla molt al que des de mitjans del segle XX els historiadors quantitativistes han anat realitzant. El que s’afegeix aquí és l’extracció automatitzada d’aquestes dades per a la seva posterior interpretació. No cal menystenir que entrar en el joc de l’utilització de tecnologia digital permetrà seguir el ritme dels canvis que s’aniran produint de ben segur en l’àmbit dels canals de comunicació informativa. I aquesta posada al dia dels canals, aquesta capacitat competitiva de mantenir els camins telemàtics actius, permetrà treballar en entorns col·laboratius entre comunitats interuniversitàries, entre col·lectius d’especialistes, entre grups de diplomatistes a nivell nacional i internacional. Potenciar aquests entorns col·laboratius ha de permetre un enriquiment objectiu de les edicions crítiques que fem. Treballar en aquest sentit facilitarà l’adopció de sistemes estandaritzats de descripció que facilitaran un accés més ordenat a la informació que aporten els documents. Si aquests entorns col·laboratius es doten de millores ergonòmiques, si “pensen” en clau d’usuari i no pas d’investigador, permetran un accés còmode, ràpid, amigable a interfícies web que crearan un clima que afavorirà l’aproximació als documents per part de sectors més amplis de la societat. I és que ampliar l'interès a sectors socials més diversos és el veritable repte de disciplines tant especialitzades com la diplomàtica. La remisió a l’investigador, al professional, a l’especialista, ha estat, és i sempre serà insuficient per a demostrar les possibilitats de rendibilitat social de la tasca que fem els diplomatistes. “Pensar” en clau d’usuari i sobretot, en clau de ciutadà o ciutadana.

Un darrer punt a comentar és el del llenguatge a utilitzar en entorns tant oberts. L’anglès és la llengua franca de les ciències de la informació mentre que, tot sigui dit, no ho és pas de la diplomàtica clàssica. Molts dels conceptes emprats per aquesta ciència, des d’antic, s’han formulat en francès, italià o alemany. En aquest sentit l’esforç realitzat el 1997 per part de la Commission Internationale de Diplomatique amb l’edició del Vocabulaire internationale de la diplomatique fou encomiable. En ell hi trobem els mateixos conceptes traduïts a 13 llengües, totes elles d’abast clarament “europeu”. Tanmateix s’oblidà una qüestió prioritària com és la correspondència de molts d’aquests conceptes a la llengua franca dels sistemes jurídics medievals com és el llatí. I és que la llengua franca de la diplomàtica clàssica hauria d’haver estat realment el llatí, però això, a hores d’ara, seria demanar massa. Ja hem dit que les noves tecnologies no canvien les coses per si soles, però sí que és cert que molts investigadors admeten haver canviat la seva manera d’analitzar les coses gràcies (o per culpa) de les noves tecnologies. Hi ha beneficis, però també hi ha riscos: superfluïtat, lleugeresa en l’anàlisi, presses, abassagament pel devesall d’informació que impedeix destriar el gra de la palla. En aquest sentit la diplomàtica té un component de foment de l’esperit crític que pot ser útil per revisar qualsevol cosa.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Algoritmes diplomàtics [IX]: Les mil i una denominacions de "document electrònic".

Malgrat que la diplomàtica sigui força estable pel que fa a l’acceptació del document com a base del seu estudi, des de fa aproximadament deu anys, diferents ciències estan dissolent aquest concepte fins al punt de posar-lo en dubte. Hi ha una certa desconfiança a seguir utilitzant el concepte i s’ha carregat de connotacions negatives. El document ve considerat com un vestigi del passat que necessita d’una revisió per adaptar-lo als nous temps i usos. El document tal com l’hem entès fins ara, diuen, es dissol o directament es mor.[1] 

Això passa evidentment fora de la diplomàtica. Podríem fer com si res, però convé estar amatents als motius que porten a certes ciències i a certs col·lectius professionals a posar-lo en dubte. Per aquest motiu fem una breu disgressió a continuació d’aquesta tendència a fi i efecte de determinar si la diplomàtica pot ser consistent a l’hora de recuperar el prestigi del document o si, per contra, haurà de començar a trobar respostes a coses noves. Però quines coses? Ens trobem davant d’una constel·lació de conceptes que requereixen de nou d’un esforç important de síntesi, però sobretot d’un consens entre les diferents comunitats epistèmiques i d’usuaris per evitar el que a l’actualitat és una dispersió impressionant. L’ús de la informàtica, les comunicacions telemàtiques, l’impuls de les xarxes socials, l’estudi de les ontologies i l’anomenada web semàntica estant provocant que el document perdi força en benefici de la informació i d'altres coses.[2] 

Contingut:


Per començar el terme més utilitzat actualment per a parlar de “documents” en entorns electrònics és contingut. En aquest sentit convé advertir de les diferents accepcions que existeixen d’aquest terme utilitzades per diferents comunitats epistèmiques i d’usuaris. Així entre arxivers i diplomatistes el contingut s’entén com a missatge o informació. En cap cas s’utilitza com a sinònim de document, sinó només del missatge o la informació que es fixa en el document. El contingut, en aquest cas, no és una unitat per si mateixa, sinó que és un element que permet configurar documents mitjançant unes formes concretes. 

Dins les comunitats d’usuaris tecnològics el contingut pot ser entès com la codificació d’un missatge o d’una informació en un format de dades determinat. Aquesta accepció seria la traducció més òptima del concepte anglosaxó file, que, en canvi, ha estat comunament traduït com a fitxer i que és d’un ús ben extès fins i tot entre arxivers. 

Encara existeix una tercera accepció de contingut que el defineix com un missatge codificat amb un format de dades que conté un seguit de metadades. Aquesta és la que tradueix literalment el concepte anglosaxó content, i és la més utilitzada per les comunitats d’usuaris que tenen relació amb entorns web, però també amb programaris de gestió documental. Aquesta tercera accepció, sense que existeixi un consens massa ampli, podria ser la més apropiada pel que actualment entenem com a document electrònic

Document electrònic d'arxiu:


Què succeeix amb els conceptes clàssics de document i record, que han estat i encara són objecte de discussió en àmbit arxivístic? Aquests dos termes, també importats del vocabulari anglosaxó, almenys pel que fa als seus significats, no es centren en l’estructura del document tal com fa el terme “contingut”, sinó que focalitzen la definició en el context que el produeix. Aquesta diferència és clau. Així un document seria mera informació fixada en un suport, mentre que record seria aquella informació que testimonia l’activitat del seu productor. Amb aquestes afirmacions senzilles, el record seria el document d’arxiu, mentre que el document seria el simple document de natura narrativa i cognitiva, o auxiliar i instrumental de vigència poc allargada i eliminable al cap de poc temps i que, per tant, mai hauria de ser considerat document d’arxiu. A partir d’aquí, qualsevol electronic record podria ser interpretat com un document electrònic d’arxiu

Convé destacar que en cap de les definicions conegudes de document i record, i evidentment ni de document ni de document d’arxiu, s’estipula la necessitat de disposar d’un seguit de metadades que complementin aquesta unitat. La raó és ben senzilla, tant document com record són conceptes que poden ser utilitzats en entorns no electrònics o de caire tradicional. Ara bé, pel fet de portar inherent en les seves definicions la necessitat d’un context de producció, aleshores se’n pot pressuposar en entorns electrònics la idoneïtat de disposar, ja d’entrada, d’aquest conjunt de metadades. 

Unitat documental simple i/o Unitat documental composta:


Però encara hi ha altres denominacions per a parlar de documents. Aquestes són les arxivístiques unitat documental simple o unitat documental composta. Totes elles tenen referents en el món analògic i, en certa manera, les emulen en entorns electrònics. Dins les unitats documentals compostes adaptades a entorns electrònics hi podem trobar les bases de dades i els expedients i dossiers electrònics. Però també podem considerar unitats documentals compostes altres tipus d’entitats que tenen una major complexitat i que, a més, tenen els seus referents només en entorns electrònics. 

Entitats intel·lectuals:


En aquest sentit el terme entitat intel·lectual és molt vàlid per a definir-les, atesa la dificultat de poder-les associar clarament a un simple document electrònic. Són alguna cosa més.[3] Per exemple les entitats estàtiques, que es caracteritzen perquè el seu contingut i/o la seva forma no es pot canviar mitjançant l’obertura, el tancament o la navegació en el seu interior. Es troben a la base de la seguretat dels documents electrònics de caire administratiu i podrien ser l’entitat intel·lectual més propera al document electrònic, tal com s’ha entès fins ara. 

Les entitats dinàmiques, per altra banda, es caracteritzen per tenir un contingut format amb variables instantànies extretes de diferents sistemes d’informació. No són estables, muten a cada instant o en espais de temps raonablement breus, de manera que la necessitat de fixació d’una informació no es pot assolir d’entrada. Són entitats intel·lectuals vives, en constant producció. Alguns registres electrònics de les administracions locals com ara el Padró d’Habitants, o d’administracions en general, com el Registre General d’Entrades i Sortides, poden ser considerades entitats dinàmiques. La seva estabilitat dura fins que es produeix la següent modificació de contingut. 

Les entitats experiencials són entitats que van més enllà de la simple tramesa o compilació d’informació. Són entitats que provoquen una experiència en l’usuari. On les experiències no són d’entrada preservables i cada experiència és una realitat nova i diferent. La seva preservació doncs, rau en la capacitat per continuar produint experiències, amb independència de les que pugui produir. Són entitats experiencials, per exemple, les obres d’art digitals.

També podem trobar entitats interactives enteses com les entitats intel·lectuals que presenten un contingut i una forma variable en funció de la intervenció de dos o més usuaris a la vegada.[4] Totes elles poden fins i tot combinar-se. Així un registre telemàtic d’una administració, en realitat podria ser entès com una entitat dinàmica i interactiva. Dinàmica perquè es troba activa durant 24 hores durant 365 dies i interactiva perquè poden coincidir de manera simultànea de 2 a N persones, introduint-hi dades. Com diem, el concepte que a l’actualitat es pot utilitzar de manera genèrica per a definir totes aquests possibles unitats de gestió és el d’entitat intel·lectual. Aquesta unitat, afegeixen, pot ser un conjunt coherent de contingut que es pot descriure i gestionar com una unitat intel·lectual singular, com per exemple un llibre, un mapa, una fotografia, un web, etc. Un «conjunt de dades», una «determinada informació», «una representació documental» i qualsevol altra perifrasi utilitzada per a designar «unitats de contingut» té en el concepte entitat intel·lectual el comodí perfecte. I lògicament, un document també és una unitat de contingut. Així doncs, un missatge codificat amb un format de dades que disposa d’un conjunt de metadades pot ser definit com a contingut, com a document electrònic o com a entitat intel·lectual. Tres paraules per a definir el mateix. 

Objecte digital:


Encara n’hi ha una quarta que reforça la necessitat de tractar aquest missatge codificat com a una unitat de gestió. La necessitat de disposar d’unitats de gestió és fonamental per evitar parlar de dades i informació que són conceptes més eteris, menys concrets. Parlem de l’objecte digital. És un terme procedent de la informàtica orientada a objectes. Essencialment estan constituïts per un contingut, un format de dades i un perfil documental. El contingut permetrà transmetre les dades i/o la informació, el format de dades el permetrà codificar i representar, i el perfil documental permetrà conèixer el contingut més rellevant, el context en què s’ha produït i l’estructura amb la qual es configura mitjançant un seguit de metadades. Aquest perfil, a més, permetrà que l’objecte digital incrementi la informació associada a la seva usabilitat i accessibilitat en un futur. Un objecte digital, constituït per un missatge, un format de dades i un perfil documental pot acabar configurant l’anomenat objecte digital de preservació, un tipus d’objecte digital orientat a la preservació.[5] 

A Catalunya, l’AIP ha estat traduït per Jordi Serra com a objecte d’informació d’arxiu, que es defineix com una unitat d’informació amb significació documental,interpretable tecnològicament, independent de qualsevol sistema, amb capacitat per ser autodescrit, amb la possibilitat d’incorporar el contingut en ell mateix i amb la necessitat de ser extensible, és a dir, que pugui incorporar nova informació (relativa al context, estructura o contingut on opera o ha operat) en el moment que es cregui convenient.[6] 

Document electrònic:


Un document electrònic, en resum, ha estat denominat també «unitat de contingut», «unitat d’informació amb significació documental», «unitat documental», «fitxer», «entitat intel·lectual», «objecte digital» ... una constel·lació al·lucinant. Totes les que deriven i són utilitzades per les comunitats d’usuaris tecnològics, però no només, pretenen demostrar la caiguda del terme «document» per a definir les seves entitats. Entenem que és una qüestió cultural: document «sona» antic. La innovació i el canvi són els cavalls de batalla d’aquestes comunitats que, a més, tenen el suport d’un mercat al seu darrera molt potent. Des del punt de vista de les comunitats no tecnològiques encara hi ha resistència a desentendre’s dels documents tot i que s’admenten els canvis que s’estan produint i la necessitat de recórrer a definicions més completes que expliquin les noves realitats. 

Ara bé, hi ha un acord en acceptar que els documents electrònics, davant la crisi de la forma i els suports, són més representació i menys estabilitat que mai. Des de sempre els documents han estat la representació d’un fet del món real, de natura jurídica o no, que s’ha fixat en un suport. L’objecte creat ha tingut el valor de representar i ser el propi fet del món real en el moment de la seva producció i amb posterioritat. El suport, fins a l’adveniment del document electrònic, ha estat garantia de resistència al pas del temps, de consistència i estabilitat, però també és cert que el suport no és pas la representació en si mateixa. Per aquest motiu, els documents electrònics, tot i no gaudir de suports estables, no deixen de ser missatges representats més o menys creïbles. Aquests tres elements - missatge, representació i credibilitat – es troben a la base de l’existència dels documents sigui quina sigui la seva forma o el suport utilitzat. Preservar aquesta capacitat representativa vol dir poder reconsiderar en tot moment un missatge amb uns possibles efectes jurídics o simplement cognitius. 

[1] Amb aquestes mateixes paraules s’hi ha referit SOLER, Joan.«Una diplomàtica pels documents en crisi.» Barcelona: Associació d’Arxivers de Catalunya, Lligall 32, 2011, p.59-61, i sobretot QUÍLEZ, Julio. «Aproximació a les ontologies: definició i construcció. Aplicacions en el camp de l’arxivística» Barcelona: AAC, Lligall 32, 2011, p. 141-145.

[2] SOLER, Joan. «La il·lusió d’un vocabulari comú de la preservació digital.» Barcelona: AAC, Lligall 31, 2011, p.23-27.

[3] Per una interpretació extensa del concepte entitat intel·lectual, vegeu SOLER, Joan. Del bit al logos. Preservar documents electrònics a l’Administració local. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2009 (col·lecció «Estudis», 4), p 21-22.

[4] Per comprendre amb més profunditat cada una d’aquestes entitats vegeu SOLER, Joan. Del bit al logos, 2009, p.38-40. També és molt útil DURANTI, L.; THIBODEAU, K. “El concepto de documento en entornos interactivos, experienciales y dinámicos: la visión de InterPARES”. Traducció d’Alejandro Delgado González, 2006, 64p. 

[5] Els seu origen neix del model OAIS (Open Archival Information System) que defineix un sistema estandaritzat d’Arxiu Digital on l’objecte digital de preservació que constitueix el cor de la seva missió rep el nom de AIP (Archival information package) i que es configura a partir de quatre paquets d’informació: informació sobre el contingut, el document original, informació de representació i informació de preservació.  

[6] SERRA, Jordi. «L’objecte d’informació d’arxiu: concepte i implementacions.» V Jornades de signatura electrònica, 18-19 de novembre de 2008, Agència Catalana de Certificació, 26 p.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Innovació en Diplomàtica [II]: Aprofundir en la sinceritat dels contractes i ajudar al consumidor a prendre decisions.

Considerem fermament que una millora substancial en la percepció de la diplomàtica com a espai de coneixement amb una funció científica però sobretot social és plantejar-la com una teoria transversal i atemporal dels documents i les seves circumstàncies, tot evitant la separació acadèmica entre diplomàtica clàssica i contemporània. Una sola idea de diplomàtica. Els dos adjectius, transversal i atemporal, han de ser definits i aplicats en un supòsit pràctic. En aquest sentit la percepció de la major o menor sinceritat dels contractes de qualsevol època ens servirà.

I és que en aquesta percepció hi trobem un dels elements fundacionals de la pròpia diplomàtica: els documents de natura jurídica poden ser fiables i autèntics, però no transmetre la veritat històrica dels fets i les accions jurídiques en ells representats. Com que aquest és un mal atemporal, tant se val que el document sigui medieval o actual, el mètode d'aproximació i l'anàlisi hauria de ser el mateix. De la mateixa manera, la transversalitat del procediment d'elaboració del contracte, la participació de diferents agents i la seva formalitat representada precisament a partir dels diferents pasos seguits en l'elaboració ens aportaran més o menys elements a l'hora de determinar-ne la seva sinceritat. Aprofundim en els conceptes transversal i atemporal:

Diem transversal perquè considerem que la diplomàtica disposa d'una capacitat d’anàlisi que dissecciona tot el procés d’elaboració documental des de què es manifesta una voluntat d’acció jurídica fins que el document passa a tenir valor com a testimoni històric. Diem doncs, que és transversal en relació al procediment d'elaboració del document i transversal en el sentit que ressegueix les funcions dels documents durant tot el seu cicle de vida. La sinceritat d'un contracte podrà ser avaluada a partir de l'escrutini dels passos procedimentals realitzats i, en darrera instància, a partir de l'anàlisi formal del seu contingut. Tot i així, la possibilitat d'utilitzar un document fiable i autèntic per transmetre una falsetat jurídica i històrica sempre existeix. Però la diplomàtica permet una aproximació prèvia que pot desactivar la voluntat de frau.

Convé afegir que la diplomàtica ha realitzat tradicionalment tractaments a posteriori, és a dir, quan el document ja estat elaborat, però també pot realitzar anàlisis a prioristes atès que permet conèixer quina és la millor manera d'elaborar documents autèntics i fiables. Aquest darrer aspecte és una innovació de primer nivell en el camp de la diplomàtica i mereix ser treballat i demostrat amb experimentació.

Diem atemporal perquè considerem que la diplomàtica pot realitzar anàlisis sincròniques o diacròniques igualment efectives a l'hora de oferir capacitació als individus per apropar-se a coneixements històrics relacionats amb els documents del passat o per apropar-se a coneixements actuals que els orientin millor davant de certs contractes que realitzen com a consumidors, per exemple. Semblen idees molt allunyades, però demostrarem que no ho són tant.

Diem diacrònic perquè considerem que la diplomàtica pot analitzar la manera que els documents han estat utilitzats al llarg del temps per afrontar uns tipus de transaccions concrets. Així per exemple, la diplomàtica pot comparar els documents de compra-venda elaborats des de l'edat mitjana fins a l'edat contemporània comparant-ne les característiques formals, físiques i avaluant-ne les propietats essencials. De la mateixa manera es poden comparar els contractes de serveis telefònics en diferents èpoques per analitzar com han variat els interessos i necessitats tant dels clients com de les pròpies operadores. D'aquesta anàlisi en poden sortir estudis que avaluin la capacitat d'adaptació de les operadores telefòniques a les legislacions tant estatals com internacionals. Tot plegat als efectes de verificar la seva capacitat per oferir contractes de confiança on el contingut aparegui més o menys sincer en relació al producte ofert. Si l'anàlisi es realitza sobre una mateixa operadora els resultats poden ser útils als efectes de destriar si aquesta empresa és més o menys respectuosa amb la legislació i si la qualitat en relació al servei i preu és igualment de confiança.

La diplomàtica també ha analitzat de manera sincrònica els documents de concessió de privilegis que realitzaven les cancelleries medievals com ara la papal o les reials, i n'ha analitzat igualment formes i propietats essencials amb l'objectiu de demostrar com actuaven diferents institucions a l'hora de protegir els seus vassalls i establir relacions de confiança (dins lògicament d'un vassallatge explícit propi del feudalisme) a partir del document escrit i d'unes formes determinades. Però de la mateixa manera l'anàlisi sincrònica es pot aplicar en un àmbit temporal més proper com ara davant els contractes de concessió d'hipoteques bancàries ofertes per les diferents entitats bancàries amb l'objectiu d'avaluar-ne elements comuns i elements distintius amb la voluntat d'avaluar-ne la seva fiabilitat, però sobretot la seva sinceritat. O el que seria el mateix, analitzar formalment els contractes de noves línies telefòniques o de contractació de participacions preferents per detectar on es troben els elements de sinceritat i fiabilitat, però també els elements més inconsistents als efectes de produir una sensació de desconfiança en els eventuals clients. No es tracta de determinar si s'està d'acord o no amb l'articulat d'aquests contractes, sinó de si queda prou explícita la voluntat real de l'empresa emissora del document. La diplomàtica, amb aquesta capacitat d'anàlisi sincrònica també pot ajudar a detectar els elements que demostrin la manca de sinceritat de molts contractes. I aquesta capacitat aportaria un valor inequívoc als consumidors del món actual. Pensem per tant, que la diplomàtica pot analitzar documents del present a fi i efecte de dotar als consumidors de més criteri a l'hora de prendre decisions que afectin directament "a la butxaca".


dimarts, 2 d’octubre de 2012

Historiografia de la Diplomàtica [VII]: del projecte InterPARES a la Digital Records Forensics

L’any 1999 s’inicia, a redós de la Universitat de British Columbia i sota la direcció de Luciana Duranti, el projecte InterPARES (International Research on Permanent Authentic Records in ElectronicSystems). L’orientació és clara, determinar l’autenticitat en els documents de conservació permanent produïts i gestionats per sistemes electrònics. El projecte té una primera etapa que s’inicia el 1999 i acaba el 2001. Una segona que va del 2002 al 2007. I una tercera que s’inicia el 2008 i ha finalitzat el 2012. 

En la primera etapa es basteix un corpus teòric molt potent per a determinar els requisits d’una conservació adequada de documents electrònics autèntics, una llista de mètodes per la selecció d’aquests documents, i una llista de principis i competències orientats a la definició d’estratègies útils a aquest efecte. El resultat d’aquesta primera etapa es publica el 2002 sota el títol Preservation of the Integrity of Electronic Records i és subscrit per Luciana Duranti, Terry Eastwood i Heather MacNeil. [1] Una de les dificultats que no pot afrontar la primera fase del projecte InterPARES és el de la natura dinàmica dels documents electrònics i, sobretot, el de la manera multiforme i multicanal de les seves representacions. 

D’aquesta manera la segona fase s’orienta cap a donar resposta a aquestes noves entitats. Per primera vegada es nota la dificultat de donar respostes útils amb conceptes arxivístics com document o record, de manera que s’opta per donar d’alta una perífrasi que comença a tenir forces adeptes: "entitat amb significació documental". La gran troballa de la segona fase és la identificació de tres tipologies d’entitats, a part del "documents estàtics", denominació que rebran els documents tradicionals. Es tracta de les entitats dinàmiques, les entitats experiencials i les entitats interactives pròpies d’aplicacions com les de creació d’art digital, les d’implantació de l’e-government o les de desenvolupament d’experiments científics. La delimitació d’aquestes entitats, de les seves característiques i, sobretot, de les dificultats no només de protegir-ne l’autenticitat a llarg termini, sinó fins i tot de conservar-les com a tals, són les troballes de la segona fase. [2] 

La tercera fase d’InterPARES s’inicia el 2008 amb la voluntat de posar en pràctica tots els coneixements recollits durant els primers anys del segle XXI, especialment prolífics però molt teòrics. De manera que en aquesta fase s’han analitzat casos reals i pràctics en petites i mitjanes organitzacions públiques o privades. Les conclusions s’han començat a redactar i s’espera l’abast final d’aquesta fase durant la segona part de l’any 2012. 

Feiem menció fa un moment a les dificultats de poder assignar els conceptes document o record als productes d’informació realitzats en entorns electrònics. Aquesta situació s’està agreujant els darrers anys en un procés de dissolució del document que comença a preocupar als professionals del sector. No tant preocupats estan els professionals d’altres disciplines més tecnològiques ni tampoc els comercials de les empreses proveïdores de serveis i productes informàtics. El vocabulari tecnològic va retallant camí al propi de les disciplines d’ordre social i humanístic. Això provoca un decantament de la balança a favor d’altres termes al de document: entitat intel·lectual, objecte digital, objecte d’informació, i sobretot dades i informació. Contra això la diplomàtica ha de fer-hi front: pot una disciplina que estudia el "document" admetre la desaparició (o la mutació, o la transformació, o la reinvenció) del seu objecte d’estudi? Hem de parlar de la fi de la diplomàtica? [3] 

En un article molt interessant publicat el 2005, Caroline Williams fa un repàs exhaustiu de la ciència diplomàtica des dels seus orígens i sobretot, de l’evolució de la diplomàtica contemporània. L’autora s’esforça a legitimar els nous camins que la ciència ha seguit i arriba a cinc conclusions especialment rellevants: 

(i) la diplomàtica s’ha reinventat com a instrument per a comprendre els processos de producció documental de les burocràcies del segle XX; 

(ii) els valors de la diplomàtica tradicional continuaran essent útils per un anàlisi retrospectiu, però també ho seran en un anàlisi predictiu atès que els elements o atributs necessaris a la constatació de l’autenticitat i la fiabilitat dels documents prenen una importància ben rellevant amb l’ús d’esquemes de metadades; 

(iii) els arxivers no poden entendre els documents que gestionen sense l’aplicació conscient o inconscient de tècniques diplomàtiques; 

(iv) la diplomàtica té coses a dir davant de documents formal o informalment representats, tant si es manifesten com a unitats documentals simples com si són agregats documentals, i sobre el context en què han estat produïts. Les quatre conclusions serveixen de resum als usos que està agafant la diplomàtica els darrers anys a la vegada que aporta una missió nova: es tracta d’utilitzar el coneixement diplomàtic en l’elaboració d’esquemes de metadades que permetin destriar quina informació pot ser necessària per protegir des de la fase de producció documental les seves propietats essencials, és a dir, autenticitat, fiabilitat, integritat, identitat, accessibilitat i usabilitat. [4] 

La darrera innovació en el camp de la diplomàtica l’ha tornat a proporcionar Luciana Duranti l’any 2010. Considera que la diplomàtica actual suposa el desenvolupament contemporani d’una disciplina antiga que continua estudiant la natura, la gènesi, les característiques formals, l’estructura, la transmissió i les conseqüències legals dels documents. La novetat es troba en l’expressió "les conseqüències legals dels documents."[5] Duranti considera que la diplomàtica no en té prou amb ser un estàndard analític sinó que ha de donar un pas endavant i avaluar en primer pla les possibles conseqüències legals que es puguin esdevenir en els documents electrònics. Aquesta definició, insistim, és d’aplicació exclusiva a la documentació digital i permet justificar el nou projecte iniciat per Duranti que porta per nom Digital RecordsForensics. Es tracta de demostrar que els principis de la diplomàtica, sobretot els derivats de la verificació de l’autenticitat o la falsedat documental, es poden aplicar a qualsevol tipus d’entitat digital produïda a l’actualitat i que, a la vegada, el diplomatista pot exercir tant de tercera part de confiança com de pèrit judicial sobre aquests documents. La diplomàtica s’associa amb el dret, la ciberseguretat, l’arxivística, la gestió documental i l’anàlisi forense digital per continuar demostrar l’autenticitat documental. Els objectius d’aquesta proposta són: (i) elevar la diplomàtica a una ciència amb un mètode de treball certificable i sobretot, (ii) que en l’anàlisi de les entitats amb significació documental no es deixin de banda els principis de les ciències que tradicionalment han tractat els documents. 

[1] DURANTI, Luciana; EASTWOOD, Terry; MACNEIL, Heather. Preservation of the Integrity of Electronic Records. Dordrecht/Boston/London, Kluwer Academic Publishers, 2002, 172 p. 

[2] DURANTI,L.; PRESTON, R. (eds.) InterPARES 2: Experiential, Interactive and Dynamic Records, 2008, Padova, 817 p. Consultable íntegrament al web: http://www.interpares.org/ip2/book.cfm  

[3] Sobre els problemes de vocabulari podeu consultar Soler, Joan. «La il·lusió d’un vocabulari comú de la preservació digital. » AAC, Lligall, 31, 2010, p.14-43. 

[4] WILLIAMS, Caroline. «Diplomatic attitudes: from Mabillon to metadata.» Journal of the Society of Archivists, vol.26, nº 1, abril 2005, p. 1-24. 

[5] DURANTI, Luciana. «From Digital Diplomatics to Digital Records Forensics.» Archivaria 68, p. 39-66.