diumenge, 30 de setembre de 2012

Historiografia de la Diplomàtica [VI]: dels orígens de la diplomàtica contemporània a Luciana Duranti.

L’origen de l’interès per la documentació contemporània no és exclusivament atribuïble a la proposta, comentada en un post anterior, de Robert-Henri Bautier l’any 1961. En certa mida, ja el seu mestre Georges Tessier, durant els anys 30, havia comentat la possibilitat d’analitzar amb mètode diplomàtic qualsevol document que es trobés en un arxiu. I es pot remuntar a Arthur Giry i a Alain de Boüard la direcció del focus d’atenció a un plantejament més obert de la disciplina. Tanmateix, totes aquestes propostes eren "medievalistes" i en cap cas parlaren mai de la documentació produïda per les burocràcies contemporànies. És el francès Auguste Dumas l’any 1932 el primer en afirmar obertament que la diplomàtica no tenia perquè estar unida a la història medieval sinó que amb el mateix rigor científic es podia fer front a qualsevol document de qualsevol època, fins i tot als documents contemporanis. [1] El papiròleg alemany Ulrich Wilcken el 1934 també defensà la idea que la diplomàtica s’apropés als documents amb independència de quina fos la seva època o antigor. A més, fou el primer a parlar de Ancient Diplomatics, sense que això suposés la designació d’una Modern Diplomatics per parlar de la diplomàtica adreçada als documents contemporanis. [2] Veurem que fins a l’any 2000 ningú parlarà obertament de Modern Diplomatics, es una terminologia extranya, tot i que des de la fi de la II Guerra Mundial ja s’evidencia una tendència a fer alguna cosa diferent a la diplomàtica tradicional.

Sense denominador avançà una nova manera de veure la diplomàtica. És indubtable però, que la intervenció de Bautier va ser la primera que clarament adreçava la diplomàtica a qualsevol document administratiu originat per una persona jurídica d’ordre públic. Amb anterioritat l’arxivística ja s’havia adonat dels possibles beneficis d’aplicar aquest coneixement al tractament de documents, com demostren els diferents apunts que a principis dels cinquanta havia proposat Hilary Jenkinson. Probablement per aquesta tradició, els seguidors de l’opinió de Bautier es feren sentir ràpidament en l’àmbit anglosaxó. L’any 1967 Christopher Brooke definia la diplomàtica com la ciència formal dels documents, és a dir, l’estudi de la forma dels documents de qualsevol època, inclòs el present. Això ho feia a la conferència anual de la British Records Association i la demostració que volia aportar una definició innovadora és que al text original, l’expressió "of every age, including the present" l’aportà en cursiva. [3] Però tot i les propostes puntuals provinents dels arxivers anglosaxons, aquesta part de la ciència no s’arribarà realment a desenvolupar fins a mitjans dels anys 80.

Una definició de diplomàtica del paleògraf i arxiver Giorgio Cencetti feta l’any 1951 ve recuperada els anys 80 per marcar fortament el desenvolupament d’aquesta ciència, establint un acord estret amb l’arxivística: "La diplomàtica és l’estudi del ser (Wesen) i l’esdevenir (Werden) de la documentació; l’anàlisi de la gènesi, la constitució interna i la transmissió de documents; i la seva relació amb els fets que hi són representats, amb els seus productors i amb els seus destinataris. Per tant, esdevé per a l’arxiver, a part d’un valor inqüestionable a nivell pràctic i tècnic, un valor formatiu fonamental, i constitueix un preludi vital per a la ciència arxivística."[4] La diplomàtica es reivindica com a preludi formatiu per a qualsevol arxiver,als efectes de millorar la seva comprensió dels documents que tractarà. 

L’any 1987 apareix la proposta de Paola Carucci que es pot definir com la primera aportació de conjunt sobre la diplomàtica contemporània, adreçada, sobretot a arxivers. Comentava Carucci que dos arxivers il·lustres d’origen italià, com Renzo de Felice l’any 1969 [5] i Mario Toscano l’any 1970, [6] havien fet algunes aportacions interessants sobre tipologies documentals contemporànies, però no existia fins aleshores un compendi de conjunt que permetés marcar un abans i un després.

Aquest treball només serà l’avançada d’un canvi important que s’iniciarà l’any 1989 amb Luciana Duranti. Amb aquesta deixeble de Carucci començarà a edificar-se una estructura de coneixement sòlida per la diplomàtica contemporània. Entre els anys 1989 i 1992 publicarà sis articles a la revista nordamericana Archivaria, titulats tots ells Diplomatics: New uses for an old science fruit de la docència impartida a la Universitat canadenca de British Columbia. [7] L’any 1998 publicarà el conjunt d’aquests articles en un llibre que esdevindrà un autèntic manual de diplomàtica contemporània, que suficientment evolucionat i madurat acabà donant sentit a la proposta iniciàtica de Paola Carucci i reforçà el sentit de la definició de Giorgio Cencetti. [8]

El gran avenç s’observa en què el plantejament de Duranti permet estudiar i reconèixer l’autenticitat documental en els documents electrònics de les burocràcies de finals del segle XX i, d’aquesta manera, dotar a la diplomàtica de capacitat predictiva. Si hom era capaç de reconèixer l'autenticitat en els documents passats, hom ha de saber reconèixer l’autenticitat en els documents del present, perquè en coneix les característiques i les propietats essencials. De la mateixa manera hom hauria de tenir la capacitat d’ajudar a produir documents autèntics que mantinguin intacta aquestes propietat a llarg termini. Per tant la diplomàtica no només estudia els documents un cop realitzats, sinó que té la capacitat de definir quines característiques han de tenir aquests documents per ser autèntics des del moment de la seva creació i durant un llarg termini.

Aquesta capacitat predictiva es pot posar en discussió si es considera la diplomàtica com una ciència que sempre actua a posteriori, però qui millor que un diplomatista, que sap reconèixer les propietats essencials d’un document, per ajudar a elaborar-los de manera imparcial? I aquest és el punt central de la discussió: té o no té capacitat predictiva la diplomàtica? Si la té, l’arxivística i la gestió de documents en sortiran molt beneficiades. Conservar per conservar a llarg termini no tindria cap sentit si no es tenen clars els valors dels documents. La diplomàtica, com a ciència que detecta l’autenticitat dels documents, pot incrementar el valor dels documents pol·lint les seves imperfeccions en la fase de producció. Si la té, diplomatistes que disposin d’aquest coneixement poden sortir reforçats professionalment per tenir la capacitat d’assessorar i esdevenir consultors de l’autenticitat documental dels documents analògics, però sobretot dels electrònics. En cap cas hi ha cap fusió amb l’arxivística o la gestió documental sinó que la diplomàtica en millora la capacitat d’anàlisi sense perdre els seus valors autònoms.

En paral·lel a Luciana Duranti, Bruno Delmas, professor de l’École des Chartes, l’any 1996 explica que la diplomàtica contemporània ha d’ocupar-se del creixement de les activitats administratives, de l’allargament de les jerarquies, de la complicació dels procediments administratius i de l’expansió geomètrica de la dispersió documental. S’ha de preocupar menys de determinar un text bàsic i s’ha d’orientar a l’avaluació dels circuits i de la raó de ser de la posada en escena d’algunes decisions i de com ho fan. Reforça en definitiva el canvi d’orientament de la diplomàtica perquè la producció de documents a les burocràcies de finals del segle XX s’ha transformat en una fàbrica insaciable productora de paper. Cal posar mesures per a reduir i simplificar circuits administratius i això passa per un coneixement profund dels documents a nivell d’unitat documental simple, però també per un coneixement pràctic de com es configuren les agregacions documentals. [9]

D’una banda (i) la diplomàtica com a estudi i reconeixement de l’autenticitat dels documents actuals i, específicament dels documents electrònics, a curt, mitjà i llarg termini. De l’altra, (ii) la diplomàtica aplicada a la millora dels circuits de producció documental, dels procediments, i que s’ocupa dels documents contemporanis emanats per les burocràcies. Aquestes són les dues tendències de la ciència a partir de la darrera dècada del segle XX. Heather MacNeil, l’any 2000, defineix la primera tendència com a Contemporary Archival Diplomatics, mentre que la segona l’anomena Modern Diplomatics, contraposant-la a la de Ancient Diplomatics proposada per Wilcken els anys 30.

A Heather MacNeil podem assignar-li l’inici d’una tercera tendència, (iii) la de revisar críticament un vocabulari d’ús per la diplomàtica contemporània. En aquest sentit cal destacar l’aportació realitzada al llibre Trusting Records. Legal, Historical, and Diplomatic Perspectives. [10] Es tracta de la publicació d’una revisió de la seva tesi doctoral on hi delimita amb especial claredat la noció de "confiança" en els diferents sistemes jurídics d’herència romana a Europa, en l’àmbit anglosaxó i, finalment, en el canadenc. Parla de com els diferents sistemes jurídics han confiat en els documents l’estabilització de les accions jurídiques i de com això es tranforma en àmbit electrònic. Una transformació que afecta directament a un element important: la confiança en els sistemes. MacNeil inicia la revisió de conceptes fonamentals per entendre el perquè de la força i l’acceptació del fet "documentat" al llarg de la història. Ho fa també amb la noció d’evidència, que ve revisada des del punt de vista del dret i de la història amb la voluntat de demostrar elements i objectius distints amb la noció de prova, pròpia de la diplomàtica. Mentre aquesta mai parla d’evidència sinó de prova, el dret parla sempre d’evidències i la història de testimonis. Una mostra més de les dificultats terminològiques que provoca la falta de contacte entre les ciències i el desig de disposar de vocabularis sectorials que ens separin dels altres. L’exercici de MacNeil és molt útil perquè ajusta la terminologia en les tres ciències i permet verificar els àmbits on la seva aplicació pot ser més exacte. 

[1] DUMAS, Auguste. «La diplomatique et la forme des actes. » Le Moyen Age, 42, 1932, p.28-29.

[2] POSNER, Ernst. Archives in the Ancient World. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1972, p. 11.

[3] BROOKE, Christopher. «The Teaching of Diplomatic.» Journal of the Society of Archivists, 4, 1970, p. 1.

[4] CENCETTI, Giorgio. «La preparazione dell'archivista.» A Antologia  di  Scritti  Archivistici,  ed. Romualdo Giuffrida. Roma: Ministero per i beni culturali e ambientali. Pubblicazioni degli Archivi di Stato, 1985, p. 285.

[5] DE FELICE, Renzo. L’archivio moderno nella pubblica amministrazione. Roma: Edizione dell’ANAI, 1969.

[6] TOSCANO, Mauro. Storia dei trattati e policita internazionale. Torino: G.Giappichelli, 1970. En especial la part general: «Le fonti documentarie e memorialistiche.»

[7] DURANTI, Luciana. «Diplomatics: New Uses for an Old Science.» (Parts I-VI), Archivaria, vols. 28-33, 1989-1992.

[8] DURANTI, Luciana. Diplomatics: New Uses for an Old Science. Lanham, Md.: Scarecrow Press, 1998.

[9] DELMAS, Bruno. «Manifesto for a Contemporary Diplomatics: From Institutional Documents to Organic Information.» American Archivist, 59, 1996, p.438-452.

[10] MACNEIL, Heather. Trusting Records. Legal, Historical, and Diplomatic Perspectives. Dordrecht/Boston/London, Kluwer Academic Publishers, 2000, 163 p.

dissabte, 29 de setembre de 2012

Historiografia de la Diplomàtica [V]: la via catalana en relació a la diplomàtica clàssica.

Què passa mentrestant a Catalunya? Des de dates ben properes als estudis de Jean Mabillon la diplomàtica feta en territori català s’ha orientat de manera més que decidida a l’edició crítica de textos. D’una part la gran quantitat de documentació original altmedieval i de l’altra la suma de diplomatistes, historiadors i arxivers que de manera progressiva han anat cooperant en augmentar el descobriment d’aquest material. A diferència d’altres països europeus, la manca d’empenta de les institucions culturals i universitàries ha provocat una producció desigual, inconnexa i poc coordinada. Això ha fet que, si bé l’edició quantitativament parlant és ingent, pel que fa a la seva qualitat demostra desajustos i desigualtats importants. 

Així ho considera Jesús Alturo en un article de 1998 on fa un repàs sumari a les contribucions de Pèire de Marca el 1688, de Campillo, Caresmar, Pasqual o Martí durant el segle XVIII, d’Alart, Bofarull, Flórez o Villanueva durant el segle XIX, de les contribucions "nacionalistes" de Joaquim Miret i Sans, Josep Mas, Botet i Sisó, Pujol i sobretot de Ramon d’Abadal, impulsor del magne projecte de la Catalunya Carolíngia, encara vigent.[1] Diem "nacionalistes" per trobar-se en l’objectiu d’aquests diplomatistes la recuperació i la documentació dels orígens nacionals de Catalunya, guiats pels corrents més positivistes, potenciant la recuperació del document i del seu testimoniatge històric com a "veritat" d’una consciència històrica col·lectiva i d’uns drets jurídics igualment històrics. Una relació exhaustiva que permet fer-se una idea de la ingent producció de la diplomàtica catalana es troba a l’article completíssim de Josep Marquès i Jesús Alturo publicat el 1986.[2] Obsolet pel fa al recompte – els vint-i-sis anys posteriors han estat ben actius- és útil per revisar tot el que s’havia editat entre 1938 i 1986. 

Un simple repàs a la producció promocionada per la Fundació Noguera, ens creat a redós del Col·legi de Notaris de Barcelona, des dels anys 80 fins a l’actualitat, permet completar la prolífica producció diplomàtica catalana i en català. Aquesta fundació només s’entén per la llarga tradició diplomatista catalana i per la cura que certs notaris, amb una formació i interesos culturals profunds, van demostrar al promocionar aquest tipus d’estudis. L’impuls econòmic que ha promocionat aquesta fundació, a diferència d’altres institucions de caire públic que només han fet en comptagotes, és d’un valor inestimable. 

Potser el paradigma del què ha passat (i passa) a Catalunya ha estat (i és) el projecte Catalunya Carolíngia. Iniciat el 1920 a redós de l’Institut d’Estudis Catalans i sota la decidida direcció de Ramon d’Abadal es proposà des del principi l’edició crítica dels documents originals on intervinguessin els comtes "catalans" o que pertanyessin als territoris on el seu domini fou palès. Aquests documents, a més, havien de ser anteriors al segle XI a fi i efecte de documentar i legitimar els orígens nacionals de Catalunya, donant continuïtat a la tendència que des del segle XIX i a nivell europeu havia cultivat la majoria de nacionalismes a fi i efecte de justificar les seves arrels històriques. Ramon d’Abadal havia estudiat els anys 1911 i 1912 a l’École des Chartes i a l’École des Hautes Études, sota la direcció d’eminents diplomatistes com Maurice Prou o Marcel Thévenin. La seva formació doncs, s’apropava a l’escola diplomàtica francesa. Aquest projecte no veié les primeres publicacions fins el 1950, passant un llarg periple de viscissituds entre 1926 i 1950 en què Abadal hagué de recomençar la seva feina més d’una vegada. Els dos primers volums van ser publicats amb el títol de Els diplomes carolingis a Catalunya. El professor Manuel Mundó, en la introducció històrica que fa de tot aquest procés, a la reedició facsímil dels dos primers volums feta el 2007, ha comentat que malgrat el què en pensés Ramon d’Abadal, "el corpus sencer de diplomes carolingis ha esdevingut la millor credencial que permeté a Catalunya d’entrar en el grup selecte de la ciència historiogràfica europea." [3] 

En cap cas l’esforç titànic que està suposant l’edició de la Catalunya Carolíngia, de més de 90 anys, ha acabat de resoldre els problemes inherents a una acurada edició crítica. De fet, el problema de l’edició crítica és inherent a la diplomática catalana que no ha aconseguit mai arribar a un consens en els termes en què aquesta s’ha de fer. La col·lecció "Diplomataris" de la Fundació Noguera n’és un exemple sagnant atès que cada diplomatari presenta la seva pròpia i única manera de fer les coses. S’imposa l’adopció d’una normativa de mínims que es fonamenti en les bones pràctiques de molts d’aquests diplomataris, que consideri una bona edició filològica del text, que no menystingui un aparat crític rigorós i que aposti per uns regestos amplis i complets. Mirant de treure el màxim de suc a qualsevol document s’aconseguirà apropar els documents editats a tot tipus de públics, siguin científics o no. 

Diferents maneres de fer estan en marxa: la del departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB; la del departament de Ciències Historiogràfiques i de l’Antiguitat de la UAB; la dels diplomataris sorgits de l’Arxiu Històric de Terrassa; la de les edicions de l’Arxiu Municipal Fidel Fita d’Arenys de Mar; per posar alguns exemples, o les no-maneres de fer d’alguns diplomataris on l’edició surt fortament perjudicada per una pràctica desajustada i poc constant. Insistim en què cal consolidar una manera de fer de mínims que sigui aprofitable per tots els sectors. 

El "problema" de l’edició, i retornant a la Catalunya Carolíngia, ha estat clarament identificat pel professor Jesús Alturo en un comentari sintètic però densíssim en l’aportació de proves. Tres són els problemes identificats: 

(i) la debilitat de les datacions i la incertesa que això provoca no només a l’edició sinó sobretot a l’utilització del document com a testimoni històric; 

(ii) l’oscil·lació constant en els criteris de vulgarització dels topònims i antropònims, incorrent en el risc d’atribucions "fantasmes", és a dir, d’atribucions a persones inexistents i inventades a partir d’una lectura incorrecta del text; 

(iii) la utilització de criteris de puntuació, de separació de síl·labes, de restitució, en definitiva, d’un text original intel·ligible i filològicament curós; 

(iv) la riquesa del vocabulari sorgint d’aquestes edicions en els estudis lingüístics relatius al català conegut més primitiu requereix d’estudis paral·lels a la pròpia edició i, per tant, seria interessantíssim recollir part d’aquest vocabulari en els índexs o confeccionant índexs rerum específics. 

El "problema" de l’edició, en definitiva, porta al professor Jesús Alturo a sol·licitar amb solemnitat "un debat a fons, patrocinat preferentment pel mateix Institut d’Estudis Catalans, que permeti de fixar unes normes mínimes per regularitzar la presentació d’uns textos fonamentals per al coneixement del nostre passat històric i cultural."[4] D’una banda un fort component identitari i de l’altra la quantitat ingent d’originals d’època medieval han fet que a Catalunya s’hagi treballat molt. Estem en un territori on la diplomàtica s’ha exercit i s’ha posat en pràctica, ara bé, si parlem de diplomàtica general, a part dels comentaris o percepcions que els diferents autors hagin pogut tenir en els seus estudis, no gaudim de manuals de conjunt que parlin de diplomática "catalana" o de diplomática en català. Tot i que, convé dir-ho, identificar els problemes derivats de l’edició documental és també ocupar-nos de la diplomàtica general. 

Una visió de conjunt només la trobarem l’any 1995 amb la publicació de Els pergamins documentals, obra a cura del terrassenc Pere Puig i Ustrell, el primer, i fins ara únic, llibre de diplomàtica general escrit en català i amb exemples catalans.[5] El propi autor ja advertí que l’esbós d’història diplomàtica que presentava era "ben agosarat, (...) atesa la manca d’estudis de conjunt sobre diplomàtica catalana, i l’escassetat de treballs específics que puguin contribuir a omplir aquest buit." [6] La proposta de Puig i Ustrell és valenta perquè, tot i haver gaudit Catalunya d’eminents paleògrafs i diplomatistes, mai cap d’ells havia gosat fer un compendi sintètic i clarivident com aquest. El posicionament de Puig i Ustrell és de caire clàssic i fonamentat en gran part en la proposta d’Alessandro Pratesi, en darrera instància hereva de Cesare Paoli i de la tradició diplomàtica italiana. A més a més, la proposta és redueix a la diplomàtica dels pergamins documentals. En aquest sentit també recupera la possició de Pratesi al voltant dels usos i beneficis que l’arxivística pot obtenir d’aquesta ciència. Aquesta relació ve destacada pel propi Puig quan reconeix compartir la idea, citant precisament a Pratesi, que "no es pot interpretar o reconstruir una sèrie documental sense dominar la metodologia de la diplomàtica"[7] L’activitat professional de Puig com a director de l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa durant més de 30 anys en aquest sentit és decisòria, però sempre constatant que no existeix subsidiarietat de la diplomàtica amb l’arxivística, sinó que es referma en el fet que el coneixement diplomàtic és necessari per a qualsevol activitat arxivística. I nosaltres afegiríem que el coneixement arxivístic sense nocions de diplomática és incomplet i menys analític. El desenvolupament de la proposta de Puig i Ustrell veu una nova edició l’any 2008, en castellà i sota el títol Los pergaminos documentales: qué son y como se tratan. [8] En essència és una revisió sumària del llibre de 1995 però amb una aportació interessant en el camp de la descripció diplomàtica. 

Aquesta proposta és innovadora no només a Catalunya i Espanya, sinó també arreu d’Europa. El plantejament deriva de les limitacions que la Norma de Descripció Arxivística Catalana (NODAC), que a la vegada deriva de la ISAD(G) -i en fa extensiva la limitació-, ha mostrat per a descriure alguns dels elements formals de les unitats documentals simples d’antic règim. En aquest sentit Puig i Ustrell proposa una fitxa de descripció diplomàtica que permet la descripció dels elements formals que ajuden a la constatació de l’autenticitat dels pergamins documentals. Aquesta fitxa de descripció pressuposa que tot diplomatista estarà en condicions de realitzar una descripció diplomàtica de cert nivell, que permeti, fins i tot, no haver de consultar ni l’original descrit. I per tant, pressuposa una molt bona preparació d’aquest professional. Aquesta proposta és de les poques mesures innovadores pel que fa a la reflexió epistemològica de la ciència que han sorgit en àmbit català. 

Pel que fa a l’utilització de les noves tecnologies en l’edició i el tractament científic dels documents de natura jurídica no es poden destacar masses iniciatives, almenys relacionades amb la diplomàtica. Sí en canvi hi ha hagut molt creixement a l’hora de crear portals web on s’hi penja documentació original digitalitzada. En aquest sentit el sector dels arxius s’ha avançat, i a més del portal de patrimoni de la Generalitat de Catalunya, molts arxius municipals han començat a oferir accés remot a la seva documentació. És un fet objectiu, refrendat a les estadístiques anuals, que l’usuari presencial ha començat una lenta regressió a favor de l’usuari telemàtic. En aquest sentit el món dels arxius ha iniciat la migració dels seus documents a formats digitals que puguin ser consultats arreu. [9] 

En canvi, pel que fa a projectes produïts amb una base diplomàtica, insistim, no n’hi ha tants. Potser el projecte Fons arQuibanc, de la Universitat de Barcelona, és l’exemple del que s’està fent a Catalunya. Es tracta de la recerca de fons privats, no administrats per cap instància pública, per a la seva difusió via telemàtica. Fan la descoberta, en fan una descripció arxivística a nivell de fons, en digitalitzen la documentació que consideren més rellevant i la publiquen en un portal web. Cada document reb una mínima descripció diplomàtica i pot ser descarregat i consultat a distància. Predomina la voluntat de disposar d’informació per a fer estudis d’història de la cultura escrita i l’aplicació del mètode busca presentar la documentació amb certa garantia de tractament objectiu. Tanmateix convé dir que l’ús que es fa de l’arxivística i la diplomàtica és “auxiliar”, de manera que el projecte palesa una aproximació positivista i massa clàssica al tractament d’aquesta documentació. El projecte té dificultats perquè tot i haver-se presentat l’any 2010 els resultats, de moment, són escassos i la documentació presentada no ha estat treballada per arxivers. Un acord amb algun centre arxivístic de dret públic hauria permès potenciar clarament aquest projecte, sobretot als efectes de millorar i polir el mètode descriptiu, i sobretot als efectes de facilitar la difusió del material retrobat. El projecte a més, ha estat poc explicat arreu del territori i roman massa amagat a l’interior de l’acadèmia. Tot i així, també cal dir que ha estat l’únic projecte a nivell estatal presentat al congrés internacional Digital Diplomatics celebrat a Nàpols el passat 2011. Som crítics en el sentit que no hi hagi res més que pugui presentar-se amb cara i ulls a nivell europeu des l’òptica catalana. Els marges de millora són molt amplis. 

De fet la diplomàtica clàssica, almenys pel que fa a l’àmbit acadèmic, cada vegada gaudeix de menys suport. Romanen algunes assignatures a la UAB i a la UB, que poden acabar desapareixent. L’Escola d’Arxivística i Gestió Documental de la UAB ha proposat l’any 2010 una assignatura del seu màster oficial dedicada a la diplomàtica medieval, moderna i contemporània, on en l’exigu temps d’un semestre cal explicar diplomàtica clàssica i el seu desenvolupament fins als usos actuals. No fa bona pinta tot plegat, però també és cert que els darrers anys la diplomàtica a Catalunya no ha sabut adaptar-se als nous corrents de treball ni ha plantejat vies modernes per reactivar-ne l’estudi. En els propers anys veurem com evoluciona aquest sector de la ciència, però molt ens temem que l’estudi de la diplomàtica quedarà fora dels curricula acadèmics i restarà, si es creu convenient i com a molt, en màsters o postgraus especialitzats. Serà un error, perquè els documents continuaran als arxius i algú els haurà de llegir i interpretar adequadament.


[1] ALTURO, Jesús. "Consideracions sobre l’estudi del patrimoni documental i bibliogràfic. » Terme, núm. 13, 1998, p.19-23. 

[2] Alturo, Jesús; Marquès, Josep. «La publicació de col·leccions documentals. » Arxiu de Textos Catalans Antics, 5, Barcelona, 1986, p.305-324. 

[3] MUNDÓ, ANSCARI M. «Prefaci» a Els diplomes carolingis a Catalunya, volum II, primera part. Barcelona: IEC, 2007, p. 18. 

[4] ALTURO i PERUCHO, Jesús. «A propòsit de la publicació dels diplomes de la Catalunya Carolíngia», Estudis Romànics, 27, 2005, p. 289-297. 

[5] PUIG i USTRELL, Pere. Els pergamins documentals. Generalitat de Catalunya: Departament de Cultura, Col·lecció Normativa Arxivística, 3, 1995, 201 p. 

[6] PUIG i USTRELL, Pere. Els pergamins  ..., p.64. 

[7] PUIG i USTRELL, Pere. Els pergamins ..., p.64, nota 3, citant a Pratesi, Alessandro. «Diplomatica e Archivistica: due discipline a confronto». Archivi per la storia. Rivista de l’ANAI, 2, any 5, 1992, p.3-10. 

[8] PUIG i USTRELL, Pere. Los pergaminos. Qué son y cómo se tratan. Gijón: Ediciones Trea, 2008, 132 p. 

[9] Per posar un parell d’exemples, podeu consultar el portal XAC de la Xarxa d’Arxius Comarcals com exemple de difusió de documentació d’arxiu per part de la Generalitat de Catalunya al cercador “Arxius en línia”: http://cultura.gencat.cat/giac/cercafons.asp. El segon exemple és el de la documentació original digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Terrassa: http://arxiumunicipal.terrassa.cat/adigital.php

dimecres, 26 de setembre de 2012

Historiografia de la Diplomàtica [IV]: de la New Diplomatics a la Digital Diplomatics

Durant la primera part del anys 90 neix una tendència que ha estat anomenada New Diplomatics i que es produeix arran de la publicació a França de l’obra Diplomatique Médiévale dels tres professors de l’École des Chartes, Olivier Guyotjeannin, Jacques Pycke i Benoît-Michel Tock. [1] La publicació d’un manual en entorn francès obeeix a la voluntat de donar un contrapunt al darrer manual proposat per Pratesi, d’ordre clarament clàssic. L’aportació més rellevant d’aquests autors, i per aquest motiu s’ha parlat de "Nova Diplomàtica", es pot resumir en tres elements: (i) l’aproximació a la validesa jurídica coetània a la producció del document, (ii) l’extensió de la diplomàtica a qualsevol testimoni escrit (però sempre d’època medieval o moderna), (iii) i la reconsideració de la producció de documents com un instrument pràctic dirigit a assegurar la posició, el poder i els costums dels centres de producció de documents. És a dir: (i) aprofundir en el coneixement dels sistemes jurídics d’antic règim, (ii) reafirmar l’estudi de qualsevol document històric i (iii) constatar els efectes socials de la producció documental. Tres elements ja coneguts per la diplomàtica i que no fan res més que confirmar la necessitat de reconèixer amb precisió els contextos social i de producció. 

En si, res sembla indicar cap "novetat" en el posicionament francès, però sí que és cert que els diplomatistes posteriors han vist en aquest manual el punt de restauració del sistema on tornar a edificar nous discursos davant l’avanç inexorable de la diplomàtica dels documents contemporanis. Aquesta voluntat de renovació apareix en el Vocabulaire Internationale de la Diplomatique que dirigeix la professora Mari Carmen Cárcel Ortiz l’any 1997, amb la proposta d’un vocabulari comú, amb traduccions a diferents idiomes, de tota la terminologia pròpia de la diplomàtica. La voluntat és buscar un entorn comú d’intercanvi de coneixement que permeti una nova evolució d’aquesta ciència.

La renovació (o almenys el desig de renovació) ha pres un nou impuls amb els primer treballs de difusió de documents amb l’aplicació de les noves tecnologies, amb l’aparició de la xarxa internet, amb les primeres digitalitzacions de documents originals i amb l’utilització del llenguatges de marca com ara l’XML per estandaritzar les edicions documentals per via telemàtica. La renovació es manifesta en el camp de l’edició de documents, però en cap cas sembla manifestar-se una manera diferent d’entendre la diplomàtica. Simplement hi ha un aprofitament de les noves tecnologies que sens dubte millora l’aproximació a la documentació dispersa en els arxius a nivell internacional.

Amb el canvi de segle comencen a proliferar projectes interessants arreu d’Europa com ara l’iniciat el 2000 i dirigit per l’italià Michele Ansani, que porta per títol Codice diplomatico della LombardiaMedievale on es crea una DTD (Document Type Description) pròpia anomenada CDLM basada en XML per a descriure de manera estandaritzada i mitjançant un llenguatge informàtic els documents originals d’època altmedieval produïts a la regió norditaliana. També és rellevant el projecte CorpusMedieval del Archivo Historico de Bizkaia, dirigit pel filòleg Asier Romero Andonegui que el 2008 ha proposat utilitzar el llenguatge de marca EAD (Encoded Archival Description) per a la descripció arxivística i el TEI (Text Encoding Initiative) per a l’edició de textos manuscrits medievals, adaptant la CDLM de Michele Ansani. [2] És destacable el projecte dels diplomatistes grecs Sylvia Poulimenou, Marios Poulos i Spyros Asonitis que l’any 2009 han creat un model de metadades orientat a l’edició diplomàtica de documents bizantins.[3] 

Totes aquestes propostes, que tot just són un petit exemple de les que es succeeixen a Europa, han desenvolupat realment l’anomenada New Diplomatics. Dos elements són claus per identificar bé aquesta tendència: (i) l’utilització del llenguatge XML (considerada una "lingua franca" en el món de la informàtica) per a desenvolupar codificacions de tipus documentals o "document type descriptions" adaptades als diferents casos, i (ii) la difusió via electrònica dels documents originals digitalitzats. Disposar d’un llenguatge estandard per l’edició documental sembla un bon projecte. Tot i així, aquest objectiu presenta dificultats importants. Per exemple, sembla més senzill trobar un llenguatge comú si preparem l’edició de documents d’origen públic on la forma documental és més estable i repetida. En canvi, fer el mateix documents de natura privada on la forma és més inestable i menys constant, pot portar a resultats poc satisfactoris. 

L’any 2007 Theo Kölzer ha mostrat el seu escepticisme davant la New Diplomatics a la inauguració del congrés Digital Diplomatics. Historical research with medieval charters in a digital world celebrat a Múnich. Ha considerat que tot i que és un fet indiscutible que les eines per a l’edició documental han canviat, la nova diplomàtica no ha arribat mai a aparèixer. En realitat, s’està parlant d’una manera de tractar l’objecte d’estudi de la diplomàtica clàssica, la informàtica només ha permès millorar l’antic mètode de la confrontació de documents, és a dir, l’anomenada Diktatvergleich que ja havia plantejat a finals del segle XIX Theodor von Sickel. 

La darrera proposta evolutiva de la diplomàtica clàssica ha estat canviar el nom de New Diplomatics pel de Digital Diplomatics. La idea, sorgida del diplomatista i historiador alemany Georg Vogeler, professor fins no fa massa de l’Institut für Dokumentologie und Editorik de la Ludwig-Maximilians-Universität de Múnich, i ara professor a la Universitat de Graz vol resoldre la falsa presumpció de "nova diplomàtica", tal com suggereix Theo Kölzer. [4] El projecte de Vogeler és la creació d’una adaptació de l’estandard de descripció amb XML de textos literaris medievals TEI, que s’adreci a documents medievals de natura jurídca. D’aquesta manera dissenya la CEI (Charters Encoding Initiative) l’any 2004, que ha anat desenvolupant fins a l’actualitat. Es pretén un estandard de descripció per via telemàtica dels documents, destriant-los dels textos manuscrits d’ordre litúrgic o narratiu que no disposen d’una natura jurídica palesa. D’aquesta manera s’obre al món un estàndard descriptiu de facto que altres fórmules descriptives com la ISAD (G), adreçada a documents d’arxiu, no permeten resoldre. La seva idea ha estat acollida en el projecte Monasterium patrocinat pel Centre ICARUS que té com a missió la publicació de documents originals alt i baixmedievals d’origen centre-europeu, però que s’està allargant a altres zones com ara el sud d’Itàlia. Fins i tot el projecte s’ha dotat d’un editor normalitzat de  textos per via telemàtica que rep el nom de Edit-MOM, demostrant el potencial de la proposta de Vogeler.

El mes de setembre de 2011 Georg Vogeler i Antonella Ambrosio de la Università Federico II de Nàpols han organitzat un segon congrés sota el títol Digital Diplomatics. Tools for the Digital Diplomatist – AnInternational Conference on s’hi han presentat les novetats més importants i interessants que a l’actualitat, a nivell sobretot europeu, s’estan treballant en l’àmbit de la diplomàtica especial i en l’edició de textos per via telemàtica. De totes les experiències presentades volem destacar la del professor ManfredThaller de la Universitat de Colònia. [5] 

Essencialment ha determinat que un entorn col·laboratiu de treball on diferents investigadors comparteixin la informació de manera organitzada millora molt l’exercici (i l’exigència) de normalització que ha d’existir darrera d’un projecte d’edició de documents. Aquesta obvietat en un món analògic és absolutament vital en un entorn electrònic. Manfred Thaller estructura qualsevol treball que impliqui el tractament digital dels documents i la seva edició en entorns electrònics en set fases: 

(i) realitzar una digitalització dels documents seguint processos predissenyats i seguint una proposta de metadescripció predefinida; 

(ii) realitzar un tractament de les imatges recollides, destriant el text manuscrit, els segells o qualsevol altre element visual significatiu que permeti l’elaboració de catàlegs especialitats; 

(iii) continuar amb una transcripció automatitzada dels textos sempre que això sigui possible; 

(iv) realitzar una edició crítica estandaritzada amb un editor com ara Edit-MOM que permeti, a la vegada, l’explotació, exportació i tractament quantitatiu de les dades derivades del contingut del document; 

(v) continuar amb una recerca històrica monitoritzada per un equip d’observadors tècnics que mesurin l’incorporació d’informació sobre cada document, obrint, en la mida del possible, l’accés al text a tots els investigadors a fi i efecte que aquests puguin enriquir-ne la descripció; 

(vi) a continuació publicar l’edició en diferents formats en funció de les possibles comunitats d’ús, així sigui en PDF, RTF, ODF, HTML o XML i facilitar l’exportació de dades per a la seva explotació fora del sistema de gestió d’origen; 

(vii) disseminar el mètode, l’aprenentatge generat durant l’aplicació d’aquest i els resultats obtinguts per tal de contrastar-lo amb altres projectes. En aquesta manera de treballar hi trobem els camins més actuals per a difondre el producte de la recerca diplomàtica. 

Res extrany, en el fons, però sí innovador en el sentit de fomentar la col·laboració interuniversitària, la difusió de projectes a nivell europeu, l’aprenentatge "in progress" en entorns electrònics (no sempre ben coneguts, ni fàcils d’entendre) o la possibilitat d’enriquir les edicions amb la participació "on-line" i en temps real d’investigadors a distància. 


[1] Guyotjeannin, O.; Pycke, J.; Tock, B.M. Diplomatique médiévale. Brepols, L’atelier du médiéviste, 2, 1993. 
[2] ROMERO ANDONEGUI, Asier. «Nuevas herramientas para el estudio de la Diplomática: los lenguajes de marcado TEI y EAD.» Madrid: Universidad Complutense de Madrid, Documenta & Instrumenta, 6, 2008, p. 91-118. 
[3] POULIMENOU, Sylvia; ASONITIS, Spyros; POULOS, Marios. «Metadata Encoding for the Documents based on the Rules of Diplomatics Science.» A Metadata and Semantics, Eds. A.Sicilia i M.D.Lytras, Springer, 2009, p. 91-100. 
[4] VOGELER, Georg. Digitale Diplomatik. Neue Technologien in der historischen Arbeit mit Urkunden. Colònia: Böhlau Verlag, 2009. 
[5] THALLER, Manfred. «What is an environment for Charters? » Digital Diplomatics 2011. Tools for the Digital Diplomatist – An International Conference. Nàpols, octubre 2011.

dimarts, 25 de setembre de 2012

Historiografia de la Diplomàtica [III]: Alessandro Pratesi i la via italiana

Deu anys després és Alessandro Pratesi qui revisa novament la situació,aproximant-se aparentment als principis més clàssics de la diplomàtica hereva de Cesare Paoli. A Diplomatica in crisi? planteja primer la reconsideració del concepte "crisi". Avaluant les aportacions de Fichtenau i Bautier, i el que passà durant els deu anys posteriors, res li semblà indicar que s’estigués parlant de "crisi", ans al contrari, considerà que es parlava de necessitat de desenvolupament, però en cap cas de canvi de full de ruta. Pratesi comentà críticament la tendència proposada per Jindřich Šebánek, anomenada "diplomàtica marxista", que volia analitzar cada document amb l’intenció de destriar-ne la seva veritable funció social. 

Davant d’aquesta proposta, Pratesi considerà que s’estava fugint d’estudi, que la diplomàtica no era ni sociologia, ni filologia ni història. La seva conclusió fou que l’enriquiment de perspectives que el debat estava suggerint no havia variat en cap cas els principis bàsics de la disciplina, és a dir: (i) analitzar de manera completa el document, (ii) l’exegesi històrica i jurídica de les seves formes però no pas per interpretar des del punt de vista del dret o la sociologia, sinó amb la finalitat d’oferir testimonis que puguessin ser interpretats a continuació. Les dues úniques concessions a les noves tendències foren: (i) allargar l’estudi als documents d’època moderna i (ii) allargar l’estudi a les anomenades Aktenkunden, és a dir als documents probatoris i actes administratius, bo i admetent que aquests darrers constituïen un percentatge infinitament superior que els Urkunden o documents dispositius de natura jurídica.[1] 

En àmbit anglosaxó els efectes de la crisi no s’evidenciaren. Un diplomatista de formació clàssica, paleògraf i gran expert en documentació medieval com el pare Leonard E. Boyle, l’any 1976 definia la diplomàtica com aquella ciència que s’ocupava de l’investigació científica de qualsevol font documental, de natura jurídica, quasi-jurídica o no jurídica. Al referir-se a la natura quasi-jurídica o no jurídica extenia l’objecte de la ciència a qualsevol document (amb el perill d’incloure també els d’ordre narratiu). Boyle recuperava també l’antic adjectiu per a la res diplomatica, entesa com l’art de produir documents escrits en qualsevol època i de qualsevol tipus. Una ciència basada en l’art de produir documents al llarg de la història. Extenia així l’àmbit d’actuació de la diplomàtica influenciat pel desenvolupament que la diplomàtica contemporània estava realitzant en àmbit anglosaxó. El seu discurs no era, per dir-ho d’alguna manera, ni europeu, ni medievalista.[2] 

La prolífica diplomàtica italiana visqué un capítol intensíssim entre 1985 i 1987. L’encetà Giovanna Nicolaj preguntant-se si la diplomàtica podia ser alguna cosa més que la crítica diplomàtica? S’estava tocant el moll de l’òs de la disciplina: es podia parlar de ciència o només de tècnica? I de nou la solució d’allargar la diplomàtica als camins d’una història de la documentació. És més, Nicolaj ho tenia claríssim: "el document no roman isolat, ni s’allarga només al seu contingut o a les històries immediates de les quals és un fragment, ni al procediment de confecció. És l’anell d’una llarga viscissitud de civilització, fins a tal punt que no puc pensar la diplomàtica d’una altra manera que com una història de la documentació del continent llatí.[3] 

El mateix any Alessandro Pratesi publicà la segona edició revisada de Genesi e forme del documento medievale - la primera era de 1979-, un manual sintètic i clarivident sobre diplomàtica de posicionament clàssic.[4] L’ambivalència teòrica era i és un fet, i perviu amb igual força a l’interior de la comunitat científica per bé que la història de la documentació té un camp d’estudi d’un abast tant ampli com sotmès al risc de la generalització i la diplomàtica clàssica té un camp d’estudi restringit a una ciència que no pot fugir dels contextos més immediats de cada manifestació documentada. L’any 1987 Paola Carucci, arxivera, publicà Il documento contemporaneo,[5] una anàlisi diplomàtica de la documentació activa en fase de producció que desvetllà a Itàlia, la seu de la diplomàtica clàssica, el desenvolupament del que fins aleshores havia estat una proposta francesa, la de Bautier, però que no havia estat realment desenvolupada per ningú de manera consistent.[6] És més, la proposta de Bautier només havia tingut seguidors en àmbit anglosaxó i havia estat desenvolupada més per l’arxivística que no pas per la diplomàtica. Des de finals dels anys 40 i inicis dels 50 Hilary Jenkinson havia defensat l’aplicació de coneixements diplomàtics en entorns contemporanis, però només com a complement de l’arxivística.[7] 

Amb l’apropament de Carucci s’obria una novíssima línia de treball que creixerà en sobremanera durant la darrera dècada del segle XX. En tres anys, Itàlia és escenari dels tres grans moviments que, a fora de l’arxivística, estava vivint el tractament dels documents: la diplomàtica clàssica, la història de la documentació o diplomàtica social i la diplomàtica contemporània. 

--------

[1] PRATESI, Alessandro. «Diplomatica in crisi?» Miscellanea in memoria di Giorgio Cencetti, Torino, 1973, p. 443-455. Novament publicat a PRATESI, Alessandro. Tra carte e notari. Saggi di diplomatica dal 1951 al 1991. Roma: Miscellanea della Società Romana di Storia Patria, XXXV, 1992, p. 83-95. Vegeu:http://scrineum.unipv.it/biblioteca/pratesi.html

[2] BOYLE, Leonard E. «Diplomatics» A Medieval studies: an introduction. Nova York: Syracuse University Press, 1992, p. 91. 

[3] NICOLAJ, Giovanna. «Sentieri di diplomatica.» A Archivio Storico Italiano, CXLIV, 1986, p.  305-331. També es pot consultar a http://scrineum.unipv.it/biblioteca/nicolaj.html

[4] PRATESI, Alessandro. Genesi e forme del documento medievale. Roma: Jouvence, 3ª ed., 1999, 181 p. 

[5] CARUCCI, Paola. Il documento contemporaneo. Diplomatica e criteri di edizione. Roma: Nova Italia Scientifica, 1987, 199 p. 

[6] Curiosament quatre anys abans d’aquesta publicació, al VI Congrés Internacional de Diplomàtica celebrat a Münich, i que ha estat reconegut per molts diplomatistes com a un dels més innovadors, el propi Robert-Henri Bautier va proposar nous camins metodològics però només adreçats a l’estudi dels documents baixmedievals i moderns. 

[7] JENKINSON, Hilary. «Archives and the Science and Study of Diplomatic.» (Society of Archivists Presidential Address –no publicat-, 1955). A Selected Writings of sir Hilary Jenkinson, editat per Roger H.Ellis i Peter Walne. Gloucester: Alan Sutton, 1980.

dilluns, 24 de setembre de 2012

Historiografia de la Diplomàtica [II]: dels grans manuals a la crisi de la diplomàtica de principis dels 60.

Una prova evident que la ciència estava prou madura a partir de Von Sickel va ser que sorgiren diferents autors a França, Itàlia i Alemanya que començaren a redactar els primers manuals de diplomàtica. Així Arthur Giry[1] i Alain de Boüard,[2] tots dos professors de l’École des Chartes, van fer sengles estats de la qüestió sobre aquesta ciència. A Itàlia, fou Cesare Paoli,[3] que sense oferir un compendi tant exhaustiu com els francesos, presentà un manual clar sobre diplomàtica. Harry Bresslau, a Alemanya, realitzà un tractat molt profund sobre les cancelleries papal i imperial, a més de fer la primera història de la disciplina. A principis del segle XX també sorgeix una de les poques revistes especialitzades en diplomàtica, la Archiv für Urkundenforschung (posterior Archiv für Diplomatik), fundada pel propi Bresslau, Michael Tangl i Karl Brandi.[4] En la introducció del primer volum editat el 1908 es fa esment de la necessitat d’ampliar els estudis de la diplomàtica a períodes no estrictament medievals. De fet la ciència era madura, però circumscrita en un àmbit cronològic medieval inamovible. Fins aleshores només existia l’experiència de l’historiador del dret Heinrich Brunner, que en el seu estudi sobre el document privat publicat el 1880 havia allargat l’òptica fins a la documentació d’època romana, però poc més. L’intenció de la revista era que la diplomàtica s’ocupés dels documents produïts des d’època romana fins a l’època moderna, amb l’objectiu de potenciar l’evolució d’aquesta disciplina.[5]
La diplomàtica vivia una època de maduresa i de recerques importants que malauradament a partir de la II Guerra Mundial sembla entrar en una via morta. La diplomàtica es mostrava dinàmica per la via de la diplomàtica especial, és a dir, en l’estudi de la documentació sectorial, institucional o l’estudi cronològic; mentre que mostrava cert cansament a l’hora d’evolucionar la teoria per la via de la diplomàtica general, la dels conceptes abstractes i genèrics. La diplomàtica entrava en crisi. O això deien els diplomatistes del moment.Conscient d’aquest estancament, l’École des Chartes fou la seu d’un parell de conferències a principis de la dècada dels 60 que, amb el pas del temps s’han considerat decisives pel desenvolupament d’aquesta ciència. La primera fou la que portava per títol La situation actuelle des études de diplomatique en Autriche de l’austríac Heinrich Fichtenau. Es tractà d’una appassionata denuncia - en paraules d’Armando Petrucci-, del progressiu esgotament de la disciplina que segons l’autor es remunta a l’època de von Sickel i de Ficker. Davant d’aquest cansament, la seva proposta de dinamització va ser la d’aprofundir en els temes tradicionals per evitar dues tendències que haurien portat la diplomàtica a la crisi: (i) la progressiva dissolució d’aquesta en altres ciències com ara la història i (ii) el desgast produït per l’excessiva atenció a la tècnica i al perfeccionisme. Per Fichtenau sortir d’aquesta crisi només ho podia fer l’investigador jove – "le jeune chercheur"-, el qual hauria d’allargar els confins de la diplomàtica sense voler fer-ne una ciència universal dels documents, utopia derivada dels primers diplomatistes de finals del segle XVII. El document havia de ser considerat en tots els seus aspectes, significats i finalitats, amb les seves implicacions religioses, litúrgiques, retòriques, jurídiques, etc. Només d’aquesta manera l’aproximació al document podia ser realment útil. La proposta de Fichtenau en definitiva, volia orientar la comprensió dels documents reconeixent l’entorn immediat d’aquests però també reconeixent els diferents contextos que interactuaven en un període històric. Obria la porta a una història de la documentació, pas endavant que realitzaran a partir d’aleshores autors reconeguts com ara Armando Petrucci.[6]
La segona aportació fou la de Robert-Henri Bautier en la lliçó d’obertura del curs de diplomàtica de l’École des Chartes de l’any 1961. La seva proposta era també allargar els objectius de la diplomàtica, però no pas als contextos immediats, sinó a tota la documentació escrita en qualsevol època i lloc on s’identifiqués la seva natura jurídica. Fichtenau entenia la diplomàtica pels documents medievals, Bautier proposà que qualsevol document pogués ser objecte d’anàlisi, des de les tauletes babilòniques fins als expedients de les burocràcies contemporànies, activant una diplomàtica "comparativa" que, tot sigui dit, amb aquest nom no va tenir massa fortuna. Armando Petrucci l’any 1963 reflexionà sobre la definició aportada per Bautier i es qüestionà si la diplomàtica es podria ocupar realment de qualsevol document. Considerà que per fer un pas endavant calia aproximar-se a la proposta de Fichtenau, és a dir, enquadrar cada document en el context històric que l’hauria vist néixer. Aquesta variable donava peu a una nova manera de veure els documents, és a dir, a una història del document, primer de manera individual, i després a una història de la documentació o, com també s’ha anomenat, a una diplomática "social". Des d’aleshores aquesta tendència ha tingut forces seguidors i són molts els departaments universitaris europeus on hi destil·la aquesta manera de veure els documents. Així doncs, la solució de Petrucci a la crisi de la diplomàtica "vecchia" era donar continuïtat a Fichtenau.[7] 

[1] Giry, Arthur. Manuel de diplomatique. Paris: Librairie Hachette, 1894, II vols.
[2] Boüard, Alain de. Manuel de diplomatique française et pontificale. Paris: Éditions Auguste Picard, 1929-1948, II vols.
[3] Paoli, Cesare. Diplomatica. Nuova edizione aggiornata da G.C.Bascapè. Firenze: Casa Editrice Le Lettere, 1987.
[4] Aquesta revista edità 18 números arribant a 1944. Amb posterioritat, l’any 1955 Edmund E. Stengel fundà la revista Archiv für Diplomatik: Schriftgeschichte, Siegel und Wappenkunde, que en seguirà la tradició fins a l’actualitat.
[5] Brunner, Heinrich. Zur Rechtsgeschichte der römischen und germanischen Urkunde. Berlin: Weidmann, 1880.
[6] Fichtenau, en realitat, exposava una manera austríaca de plantejar-se la diplomàtica. Quan parla de l’esgotament de la ciència ja en època de Ficker i von Sickel estava reclamant atenció a posicionaments com els que Oswald Redlich, Harold Steinacker o Richard Heuberger der Jüngere havien estat fent durant la primera meitat del segle XX i que en paraules de Alain de Boüard (1929, p.32) marcaven les noves tendències en diplomàtica just abans de la II Guerra Mundial. En paraules seves «l’on incline de plus en plus aujourd’hui à considérer les actes à la lumière de nos connaissances sur l’état juridique, administratif, économique du pays ou de l’époque, à les étudier en fonction de la culture intellectuelle et de la civilisation, à leur appliquer, en un mot, la critique la plus étendue.»
[7] PETRUCCI, Armando. «Diplomatica vecchia e nuova.» Studi Medievale, serie terza, IV, fasc.II, 1963, p. 785-798. En aquest article també hi podreu veure amb detall la bibliografia relativa a les intervencions de Fichtenau i Bautier, així com el posicionament del diplomatista italià. Sorprenentment, Petrucci també assevera que la diplomàtica havia de continuar sent una ciència «medievalista» justificant aquest argument pel peculiar significat que adquirí el document en aquesta civilització, immers en un món ple de símbols i litúrgies, aspecte que desapareixeria en època moderna. Aquest apunt ha estat posat sovint en dubte per molts diplomatistes. Ho podeu llegir a: http://scrineum.unipv.it/biblioteca/petrucci.html.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Historiografia de la Diplomàtica [I]: De Jean Mabillon a Theodor Von Sickel.

La diplomàtica va néixer a finals del segle XVII amb els estudis del monjo benedictí francès Jean Mabillon orientats a potenciar l’anàlisi de l’autenticitat i/o de la presumpta falsetat dels documents escrits per autoritats sobiranes en època medieval. El mot diplomatica nasqué com adjectiu - res diplomatica-, per tant com a descriptor d’una tècnica, com a ars, com una aproximació pràctica amb la missió de disposar d’una capacitat pericial imparcial que permetés avaluar la credibilitat dels documents medievals o detectar-ne la seva absència.[1] L’element central en el peritatge havia de ser la forma documental, és a dir, la seva aparença visual, les seves característiques físiques i intel·lectuals que permetrien obrir el camí a una avaluació certa de la seva autenticitat i de la seva sinceritat. Durant tot el segle XVIII aquesta tècnica s’aplicà sobre la documentació medieval que encara mantenia vigents els seus valors jurídics i fou de rellevant importància en l’organització d’arxius patrimonials i en la constatació de l’autenticitat d’aquesta documentació. Olivier Guyotjeannin ha descrit aquesta diplomàtica com a diplomàtica pràctica, origen del que posteriorment s’anomenaria arxivística.

Tanmateix, la pèrdua dels valors jurídics de la major part d’aquests documents amb la Revolució Francesa promocionà l’ascens d’una disciplina científica nova, que prengué el nom de diplomàtica, ara sí com a substantiu, i que accedí a la interpretació dels documents medievals i a la seva edició per afavorir el desenvolupament de la ciència històrica, oferint documents per a ser utilitzats com a testimonis històrics fiables i fidedignes. Aquesta nova disciplina, fortament influenciada per la filologia clàssica, es construí a partir del positivisme rankià guanyant refinament metodològic i perfeccionant l’edició dels documents objecte de la seva crítica.[2]

És a principis del segle XIX que apareixen escoles diplomatístiques tan rellevants com l’École des Chartes i projectes de recuperació i edició de textos medievals com ara els Monumenta Germaniae Historicae o les Acta Pontificum Romanorum, alguns dels quals encara avui són vigents: una aproximació massiva i potent a documentació original que es volia publicada i a l’abast de la comunitat científica. L’objectiu era una edició rigorosa, ben datada, crítica i que detectés la falsificació, si era el cas. Aquesta edició permetia l’accés a la informació del document i al seu coneixement.[3] Tanmateix, en aquesta proposta el document no venia pas tractat com a un objecte social amb multiples contextos i relacions que el farien més complet, complex, entenedor i científicament consistent. El document entès com a unitat, i tenint en compte que la seva realitat s’esdevingué en el passat, no disposava del context necessari per a la seva comprensió. Calia reconstruir-lo d’alguna manera per no córrer el perill d’analitzar-lo en abstracte, sense profunditat, sinó simplement aplicant una tècnica que verifiqués l’existència o inexistència d’unes característiques prefixades. Es tractava de trobar profundidat d’anàlisi.

Així, Julius Ficker a finals del segle XIX proposà considerar cada document individual com una font històrica que havia de ser examinada a partir del seu procés de formació. En les seves investigacions estudià aquest procés en totes les fases que es seguien a partir de dos moments centrals l’Actio i la Conscriptio, considerà els diferents estats en què el document es podia trobar reforçant la importància de la tradició documental i desmuntà de manera convicent la llegenda d’un ordre perfecte en la producció dels documents medievals. Demostrà que una sèrie d’irregularitats en el document podien ser millor explicades estudiant la manera en què foren produïts que no pas suposant errors de tradició, errors voluntaris o directament amb voluntat de frau falsificador. Estudiar la gènesi documental i els procediments emprats per elaborar documents va significar aportar de cada unitat documental informació decisiva sobre el context de producció i el seu estat de transmissió.[4]

Però serà Theodor von Sickel, diplomatista contemporani a Julius Ficker, qui establirà els fonaments de la diplomàtica. La seva aportació més rellevant fou la del mètode de la Collatio Litterarum o Diktatvergleich per a la detecció de l’origen, la singularitat i els possibles indicis de falsetat sobre els documents medievals a partir de l’estudi detallat i comparatiu de la manera concreta d’escriure d’escrivents i de notaris. D’aquesta manera dirigia l’objecte d’estudi als autors materials i a qualsevol persona, física o jurídica, és a dir, persones individuals però també institucions, que hagués participat en la confecció d’un document medieval. Von Sickel demostrava que l’autenticitat derivava de la determinació certa de l’autor que participava en el document i no només de la forma o de la credibilitat derivada del resultat d’un simple procediment d’elaboració.[5]

Tenint en compte que el context de producció (gènesi, procediment d’elaboració i tradició documental) ens permet demostrar si el document s’ha realitzat segons un procediment determinat i, per tant, ens permet demostrar que el document és fiable; i tenint en compte que amb la delimitació dels autors participants (autors, agents i institucions) podem determinar les responsabilitats i l’autenticitat d’aquestes derivada, amb Julius Ficker i Theodor von Sickel, a principis de 1890 quedà definida la ciència diplomàtica en la seva totalitat. L’element que aglutinarà tots aquests elements serà la forma documental ja plantejada per Jean Mabillon, però perfeccionada amb l’incorporació a l’estudi d’un coneixement més precís dels estils de datació i dels mètodes de validació. En definitiva, l’aspecte final que el document oferia era el resultant de la intervenció d’uns agents i d’un procés d’elaboració, com a representació i manifestació d’elements fiables i autèntics que permetien accedir a una comprensió completa dels documents.[6] 

-------------

[1] Per una aproximació succinta als orígens de la diplomàtica es recomanable l’article de Ruiz Asencio, José Manuel. «Los orígenes de la Diplomática y la Paleografía como ciencias: Mabillon y el Nouveau Traité» dins les actes de las III Jornadas de la Sociedad Española de Ciencias y Técnicas Historiográficas, 2005, p. 15-34 i també a Galende Díaz, J.C.; García Ruipérez, M. «El concepto de documento desde una perspectiva interdisciplinar: de la diplomática a la archivística» Revista General de Información y Documentación 13, 2003, núm. 2, p. 7-35. 

[2] Guyotjeannin, Olivier. «The Expansion of Diplomatics as discipline.» American Archivist, vol. 59, Fall 1996, p.416. 

[3] Guyotjeannin ho diu de manera més poètica: «destroy the outer crust of the formula, within which the mineral data remains captive.» Guyotjeannin, O. Opus cit., p. 416. 

[4] L’obra més rellevant de Julius Ficker és Beiträge zur Urkundenlehre, 2 vols., Insbruck: Wagner, 1877-1878. Comentada a BRESSLAU, Harry. Manuale di diplomatica per la Germania e l’Italia. Roma: Ministerio per i beni culturali e ambientali. Ufficio Centrale per i ben archivistici. Pubblicazioni degli Archivi di Stato, sussidi 10, 1998, p. 43. 

[5] L’obra més rellevant de Theodor VON SICKEL és «Beiträge zur Diplomatik», a SB der Wiener Akademie der Wissenchaften, 1861-1882. Comentada a BRESSLAU, Harry. Manuale di diplomatica per la Germania e l’Italia. Roma: Ministerio per i beni culturali e ambientali. Ufficio Centrale per i ben archivistici. Pubblicazioni degli Archivi di Stato, sussidi 10. 1998, p.44-45. 

[6] Guyotjeannin considera ben definida la Diplomàtica de finals del segle XIX com la ciència que estudia la forma dels documents, la seva tradició, la seva gènesi i la crítica dels falsos. Guyotjeannin, Olivier. Opus cit., p.416-417.

dimarts, 18 de setembre de 2012

Algoritmes diplomàtics [VIII]: El document és creïble i té força probatòria

El fonament de qualsevol document, la seva raó de ser, passa perquè sigui convincent i creïble, i perquè pugui ser utilitzat com a prova d'un fet esdevingut en el món real que s’hi veu representat. Confiar en el document és bàsic perquè la seva existència tingui sentit. Confiar en el document permetrà confiar en les relacions jurídiques entre persones i institucions a l’interior d’un sistema jurídic. Confiar es troba a la base de la continuïtat de molts processos històrics de qualsevol època. De manera que aquest element és transversal a qualsevol època històrica i a qualsevol tipologia de document. La credibilitat dels documents i la seva força probatòria foren dos dels elements més importants que Cesare Paoli aportà  a la Diplomàtica a principis del segle XX i que encara perviuen amb força en la seva teoria. [1]

La confiança i l’esperança són dos situacions de l’ànim transversals a qualsevol cultura, "documentada" o no. Per les societats que fonamenten les seves relacions jurídiques en documents escrits la confiança en aquests és tant important com la confiança en què es produeixin els efectes jurídics que aquests documents provoquen. De la mateixa manera, els sistemes jurídics "esperen" que les coses s’esdevinguin adequadament, de manera que activen també el sensor del control sobre l’efectivitat real d’aquests documents. Així, producció documental, confiança en el sistema i esperança d’efectivitat jurídica són tres situacions que es retroalimenten. Confiar és fiar en una creença un convenciment. Creure és un acte de fe. Per aquest motiu es diu que els documents han de ser fidedignes, dignes de fe. Un cop verificada aquesta confiança, en segona instància, podran passar a ser considerats prova i a disposar de la força probatòria utilitzable en qualsevol instància institucional o personal. Aquesta fe anirà associada a l’autoritat que produeixi els documents.

Per aquest motiu s’ha parlat des d’antic del concepte de fe pública, és a dir, de confiança plena en un document produït per una autoritat sobirana de poder a l’interior d’un sistema jurídic. És l’element que, en les societats inspirades legalment en el dret romà, ha tingut més força per creure en els documents. Fe pública vol dir confiança plena. Aquest concepte es fonamenta en determinar una fiabilitat en l’espai i en el temps. Això vol dir que un document que gaudeix de fe pública la té sempre a l’interior del sistema jurídic i, a més, té la capacitat de mantenir aquest valor perdurable i estable al llarg del temps. Disposar de fe pública vol dir que tota acció de natura jurídica disposa de la connivència, l’autorització i la credibilitat del sistema jurídic on es desenvolupa. 

Atès que només el present i el passat pot ser conegut, un complement és necessari per reforçar la perdurabilitat d’aquesta fe pública. Per aquest motiu en èpoques passades s’han utilitzat fórmules específiques com ara in perpetuum o ad perpetuam rei memoriam. En ambdós casos, el concepte de fe pública no busca garantir la preservació eterna de l’acció jurídica, sinó reforçar la idea de continuïtat, d’estabilitat, de resistència i de confiança en un sistema que preserva la memòria dels fets esdevinguts. D’aquesta manera també es pretén garantir la continuïtat d’un sistema de poder.

Ara bé, i si no es gaudeix de fe pública o d’una confiança plena? Aleshores entren en joc tot un conjunt de mecanismes que al llarg de la història han servit per aconseguir que les societats hagin seguit confiant igualment en els documents. Segells, signatures, cordills i fils de seda, testimoniatges, juraments, etc., són tots ells elements que han permès configurar un estat de confiança davant la mostra del document. La fe pública de caràcter ple ha estat sempre en mans d’autoritats sobiranes o de professionals com els notaris que han disposat de la capacitat, atorgada per aquesta mateixa autoritat, per aportar-la en els documents que han elaborat. La mera constatació de la seva intervenció ha atorgat confiança plena als documents.

[1] Paoli, Cesare. Diplomatica. Nuova edizione aggiornata da G.C.Bascapè. Firenze: Casa Editrice Le Lettere, 1987.

divendres, 14 de setembre de 2012

Un tractament ambiciós per la documentació històrica

Les raons del I Postgrau de Gestió i Tractament Digital dels Documents Històrics que volem iniciar aquest proper mes de novembre són moltes. Com bé sabeu es tracta d'una nova proposta docent ambiciosa i innovadora en el marc del tractament professional de la documentació manuscrita fonamentalment d'antic règim. Era i és una necessitat sentida renovar els estudis relacionats amb l'anàlisi i la dinamització de la documentació medieval i moderna. Des de fa uns quants anys les propostes docents del nostre país s'han orientat cap a la gestió documental dels documents contemporanis amb especial intencionalitat sobre el document digital. És obvi que això hagi estat així atesa la creixent demanada en aquest sector tant per part de l'administració pública com de l'empresa privada. Però això ha provocat que el coneixement de la documentació històrica hagi quedat coix i no hagi rebut un impuls igualment valent i novedós.

Per aquests motius, l'ESAGED, amb la col·laboració de l'Arxiu Històric de Terrassa, l'ACVOC i l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, estigua promocionant una proposta ben diferent al que s'havia vist fins ara i sense cap precedent ni a Catalunya ni a l'estat espanyol. I no es tracta d'utilitzar un discurs grandiloqüent en un mer acte de promoció comercial, no pas. Es tracta de dimensionar adequadament la proposta perquè s'entengui l'abast. Els punts forts d'aquest postgrau són els següents:

1.- Una aproximació innovadora a la Diplomàtica, la Paleografia i el Llatí Medieval. Des de fa temps que aquestes ciències s'estan adaptant als nous temps amb nous discursos. A la vegada però, continua existint un fonament teòric que cal recordar de per poder afrontar de manera satisfactòria aquestes experiències innovadores. Els nous camins de la Diplomàtica Clàssica, el bon entrenament de l'ull paleogràfic i el domini de les bases del llatí medieval han de permetre un apropament pràctic als documents per així  mantenir viu un tipus de coneixement que a les pròpies universitats no va precisament a l'alça. El postgrau creu fermament en què aquest coneixement, el reivindica, i el considera vital per continuar disposant de professionals que sàpiguen què fer amb els documents d'antic règim. És una proposta de resistència a l'aparent pèrdua de valor d'aquestes disciplines, fent un pas endavant en la manera d'ensenyar-les. Així ho han entès els doctors Jesús Alturo i Laureà Pagaroles a la seva proposta docent i així també l'autor que subscriu aquest bloc.

Imatge del Projecte de A Corner of Tenth-Century Europe
2.- Una proposta renovada en el camp de la descripció i l'edició de textos medievals i moderns. Tant la descripció de les sèries documentals pròpies dels productors d'antic règim com l'edició dels pergamins documentals també són objecte d'una profunda revisió en aquest postgrau. Cal passar d'una descripció de mínims que simplement "orienti" a l'investigador, a una descripció que certifiqui el valor d'aquell document, que en verifiqui l'autenticitat i la seva fiabilitat com a testimoni històric, però que sobretot demostri un tractament professional al darrera. El postgrau vol formar professionals que amb la seva simple intervenció dotin de credibilitat la descripció oferta a l'investigador, professionals que augmentin la qualitat dels seus productes d'arxiu. Per a fer-ho el professor Hug Palou revisarà els sistemes de descripcions arxivístics i diplomàtics, i en farà una anàlisi crítica perquè pugui ser debatuda amb els estudiants. Per altra banda el doctor alemany Georg Vogeler obrirà les portes de la descripció estandaritzada a partir de llenguatges de marca com l'XML, de DTDs específics com el TEI o el CEI i la utilització d'editors normalitzats com l'Edit-MOM del projecte centre-europeu Monasterium. Revisió crítica de les propostes clàssiques i preparació a la descripció i edició més innovadora.

Projecte DigiPal
3.- Noves estratègies de difusió digital i desenvolupament de projectes i potenciament de l'estudi del cost-benefici. En un món que tendeix a l'intercanvi de coneixement per via digital no cal dir que aprofundir en les millors estratègies és fonamental. Així el postgrau no només proposa conèixer a fons la documentació històrica, sinó saber explicar-la i difondre-la a tots nivells. Per aquest motiu el doctor Joan Antoni Iglesias Fonseca analitzarà els diferents canals existents a l'actualitat per a realitzar aquesta tasca, tant a les xarxes socials com als portals especialitzats (un exemple interessantíssim és el projecte DigiPal o el web De re palaeographica). Per a realitzar una anàlisi crítica més acurada es treballaran tres casos d'èxit en aquesta nova manera de difondre el coneixement d'antic règim. Així Anabella Barroso explicarà el projecte de l'Archivo Histórico Eclesiástico de Bizcaya, Maria Teresa Iranzo les estratègies de l' Archivo Histórico Provincial de Zaragoza i Alfonso Sánchez Mairena els orígens i l'èxit del Portal PARES del Ministerio de Cultura. Tots tres projectes podran ser avaluats per l'alumnat a fi i efecte de veure'n potencialitats i factors de millora. Saber utilitzar els nous canals de difusió vol dir també, saber organitzar bé un projecte de difusió. Projectar ajustadament i difondre amb garanties d'èxit són dues accions entrelligades. Així el professor Miquel Rodríguez Aranda formarà els estudiants en el disseny de projectes que passin des de la tria justificada del material a treballar, la presa de decisions en funció d'un estudi de cost-benefici, reconèixer els objectius del projecte i el desenvolupament propiament dit d'aquest. No només preparem tècnics, sinó també gestors.

4.- Reconeixement dels principals productors en un exercici de Diplomàtica Especial. Entenem la Diplomàtica Especial com la disciplina que promou l'estudi detallat de l'elaboració documental en cada productor, que demostra la seva autoritat sobre els documents creats i que utilitza formes específiques i estratègies de control sobre el membres participants d'un sistema jurídic. Això vol dir que s'estudiarà de manera novedosa i aportant els resultats de les darreres investigacions, l'evolució del notariat baixmedieval, el comportament de les cancelleries reials, les estratègies de producció de la Diputació del General, la documentació de l'administració de justícia o el desenvolupament de l'Ius Proprium als municipis baixmedievals i moderns. No es tractarà només d'una aproximació històrica, sinó d'una aproximació a partir dels documents conservats aprofitant els arxius que participen en aquest postgrau a Terrassa i Barcelona. Els professors Vicenç Ruiz Gómez i Miquel Pérez Latre s'encarregaran de dinamitzar aquest punt.

5.- Utilitzar les tecnologies més novedoses en el reconeixement intel·ligent de textos manuscrits. Cal potenciar aquestes noves tecnologies en un sector on tradicionalment s'han infrautilitzat en comparació amb altres disciplines com l'Arqueologia o la Museologia. No és una qüestió merament de més o menys recursos, és una qüestió de saber-ho fer. Per aquest motiu aquest postgrau aposta per formar en tecnologies com la del tractament digital d'imatges, el reconeixement digital de gràfics, l'extracció de dades i la seva explotació. Coses que són molt novedoses a Catalunya i a l'estat espanyol, però que des de fa temps ja s'estan fent a Europa en centres de prestigi com l'École des Chartes, al Zentrum für Informationsmodellierung in den Geisteswissenschaften de la Universitat de Graz, amb les aportacions del doctor Georg Vogeler o al Historisch-Kulturwissenschaftliche Informationsverarbeitung de la Universitat de Colònia amb les propostes del doctor Manfred Thaller, per posar alguns exemples punters. Per a fer-ho a Catalunya el postgrau proposa una aliança estratègica amb el Centre de la Visió per Computador de la UAB, amb els estudis, mètodes i investigacions dels doctors Josep Lladós i Dimosthenis Karatzas. Tot plegat es podrà fer si la documentació es troba en bones condicions de conservació. Igualment important, caldrà dimensionar adequadament aquestes condicions per a preparar-la de cara a una digitalització exitosa. En aquest sentit l'especialista Berta Blasi ens donarà un cop de mà de qualitat.

En definitiva, un projecte ambiciós que esperem obtingui els resultats esperats i que l'alumnat el disfruti com cal. Encara sou a temps a matricular-vos si ho desitgeu. No us el deixeu perdre! Per a més informació consulteu la pàgina de la ESAGED.