diumenge, 26 d’agost de 2012

Algoritmes diplomàtics [IV]: Document diplomàtic, diploma i fonts diplomàtiques

Després d'haver repassat a la sèrie Algoritmes diplomàtics [I][II] i [III] les tipologies de documents que la Diplomàtica analitza, identifica i critica, hem de recular a l'origen del propi concepte "Document". Cal designar clarament quin és l’objecte d’estudi de la diplomàtica, i per a fer-ho hem de parlar dels tres termes que tradicionalment s’han utilitzat per a definir-lo. Aquests són el diploma, el document diplomàtic i les fonts diplomàtiques

El terme diploma fou recuperat pels humanistes del Renaixament d’una antiga denominació romana de certs tipus documentals produïts pels emperadors. Es tractava d’una recuperació erudita per designar de manera genèrica els documents públics emanats per autoritats sobiranes del passat. Diem que es tractava d’una proposta erudita perquè en cap cas reflectia una denominació pròpia de la documentació medieval. Els noms emprats foren habitualment: instrumentum, chartae, scripturae, entre molts d’altres. Una relació exhaustiva d’aquestes denominacions o una relació estadística tampoc ens ajudaria massa a trobar un substantiu comú. D’aquesta manera parlar de manera genèrica mitjançant "diploma" fou admès pels diferents estudiosos. Un d’ells, precisament Jean Mabillon, fundador de la disciplina, l’utilitzarà per identificar de manera genèrica l’objecte d’estudi de la diplomàtica. En català, diploma és el terme utilitzat per designar  qualsevol «text escrit de naturalesa jurídica redactat segons unes normes que li donen credibilitat.» [1] És, per tant, el terme emprat per definir el tipus de document que és objecte de la diplomàtica. De diploma se’n deriven el propi nom de la ciència i certes col·leccions de documents com ara els diplomataris o les col·leccions diplomàtiques. Diploma també es manté de manera residual en el lèxic comú per designar títols universitaris o escrits que confereixen un premi, un grau o una prerrogativa.

Sinònim de diploma és el document diplomàtic. Des de finals del segle XIX i durant el segle XX aquest tipus de document ha estat definit de diferents maneres. Des de Theodor Von Sickel [2] a Giovanna Nicolaj, [3] passant per Harry Bresslau, [4] Cesare Paoli [5] o Paulus Rabikauskas,[6] s’ha anat consolidant una definició on es determina l’existència de quatre elements que fan del document diplomàtic un tipus de document diferent al definit per altres ciències i disciplines: un testimoni escrit, de natura jurídica, amb unes formes determinades, que li proveeixen fe i força probatòria. Aquesta suma d’elements fa que un document diplomàtic, al llarg de qualsevo època, hagi pogut ser i sigui encara constitutiu de dret i ser evidència de fets de natura jurídica, representats mitjançant formes que l’han dotat de credibilitat a l’interior dels sistemes jurídics que han governat les societats. Aquesta definició s’ha demostrat força estable i ha estat adoptada arreu, amb excepció de la Diplomàtica del document contemporani que ha preferit constituir el seu objecte d'estudi el "document d'arxiu".

El debat sobre el document diplomàtic i el document d'arxiu es remunta a principis del segle XX. I és que des d’Arthur Giry [7] i Alain de Boüard,[8] passant per Georges Tessier [9] i els diplomatistes de la Diplomatique Médiévale de 1993,[10] la diplomàtica francesa ha parlat freqüentment de "pièces d’archive", és a dir, d’aquells documents que es troben conservats en els centres d’arxiu. Aquesta idea tantmateix ha estat sempre restrictiva i reduccionista, encara que no ho sembli. Creiem que la idea de "peces d’arxiu" s’hauria d’associar a la de "document d’arxiu", entenent aquest com el document que ha estat creat o rebut per una persona física o jurídica en el transcurs de les seves activitats. D’aquesta manera separem la idea de “peces d’arxiu” associada a qualsevol document que es conservi en un arxiu, d’aquell “document d’arxiu” produït i conservat per part d’un productor amb voluntat específica de ser testimoni de les seves activitats. En les "peces d'arxiu" podem perdre context o no saber-lo reconèixer, mentre que en el "document d'arxiu"  el coneixement del productor ens pot aportar molta informació sobre les característiques dels documents que anem a estudiar.[11] D'aquesta manera el "document diplomàtic" ve enriquit amb la necessitat específica de reconèixer un productor i la memòria que es té de la seva activitat.

Seguint la millor tradició francesa des de Georges Tessier els redactors del Vocabulaire International de la diplomatique, [12] presentat l’any 1997, consensuaren el  terme de fonts diplomàtiques, un comodí perfecte que permet delimitar què pot ser objecte d’estudi de la diplomàtica: qualsevol unitat documental d’ordre jurídic, administratiu, financer, que transmeti informació i que disposi de certes formalitats que permetin identificar-la.
El fet de no utilitzar el terme document diplomàtic prové, com diem, de la influència de la millor tradició diplomatista francesa que sol denominar el seu document dispositiu original com a "Acte". A diferència de totes les altres escoles europees que sempre l'han denominat "Document". Per aquest motiu "document" diplomàtic és inexacte segons la seva tradició. La preferència per "fonts" (Sources) pretén no utilitzar "document" però tampoc "acte" i buscar un terme de consens, com diem, un comodí.

Tot i així considerem que el terme resta massa ambigu, perquè per si mateix no determina quines característiques tenen aquestes fonts. És un concepte funcional però poc descriptiu. Si, en canvi, utilitzem el terme "document diplomàtic" de seguida sabem a què fem referència. A no ser que acabi apareguent una Diplomàtica "sense" documents, no té massa sentit buscar un terme tant general. Però bé, es pot utilitzar, ve utilitzat i el V.I.D l'ha adoptat fruit d'un treball consensuat entre molts experts en molts idiomes diferents.

Un possible problema en la definició que aporta el V.I.D podria ser considerar la natura jurídica diferent de la natura administrativa o financera. Si ens fixem en la frase "documents résultant des actions juridiques et des activités administratives et financiéres" podem interpretar que les accions jurídiques són diferents de les activitats administratives i les financeres, quan pensem que és parlem sempre d'una mateixa cosa. Qualsevol producte "administratiu" o "financer" es realitza a l'interior d'un sistema jurídic que considera els documents la base de la confiança en les transaccions entre persones siguin de l'ordre que siguin. Per aquest motiu totes elles són, de base, de natura jurídica, tot i que la funció de la transacció pugui indicar característiques particulars.

Així doncs, tant les fonts diplomàtiques com el documents diplomàtics els hauríem de considerar com a conceptes sinònim que identifiquen aquells documents de natura jurídica, que són jurídicament rellevants a l'interior d'un sistema jurídic i que no són d'ordre exclusivament narratiu, com ara cròniques historiogràfiques, literatura o textos litúrgics.

Darrerament s'ha incorporat el terme evidència, extrany a la diplomàtica clàssica i fruit d’una contaminació de termes propis del Dret, però que en cap cas no podem obviar. Ja n'hem parlat en altres ocasions.

[1]  El que ens continua sorprenent de la definició del DIEC2 és que el terme s’inclogui dins dels termes propis de la Biblioteconomia! Una inexactitud que hauria de ser resolta de manera definitiva. De fet, altres termes com el propi de Diplomàtica també s’inclou dins aquesta terminologia.

[2] "Tot testimoni escrit de naturalesa jurídica redactat amb determinats formulismes variables segons les característiques particulars de cada lloc i zona." VON SICKEL, Theodor. Acta regum et imperatorum Karolinorum digesta et enarrata, Wien, 1867.

[3] Una de les darreres definicions procedents de la diplomàtica clàssica és la que ha proposat Giovanna Nicolaj.  Menciona el concepte “formes peculiars” per parlar de forma, menciona uns “ordinaments jurídics” per parlar de natura jurídica, i menciona el concepte “societat històrica” on, entenem, s’especifica clarament que la diplomàtica no es pot ocupar d’ordinaments jurídics que regulin societats no-històriques, és a dir, que no enregistrin les seves fonts de dret, la seva memòria o que no l’escriguin (i només derivada d’aquesta interpretació etimològica del concepte “historia” es pot entendre el valor de la definició de Nicolaj, sinó quin sentit tindria parlar de societats no-històriques? Quines són?). NICOLAJ, Giovanna. Lineamenti di Diplomatica Generale. Pavia: Scrineum Rivista, 1, 2003, p.1-85.

[4] "Declaracions escrites segons formes determinades, variables en funció a la persona, el lloc, el temps i l’objecte, destinades a servir com a testimonis de fets de natura jurídica." BRESSLAU, Harry. Manuale di diplomatica per la Germania e l’Italia. Roma: Ministerio per i beni culturali e ambientali. Ufficio Centrale per i ben archivistici. Pubblicazioni degli Archivi di Stato, sussidi 10. 1998, p.11.

[5] "Testimoni escrit d’un fet de natura jurídica realitzat segons determinades formes, les quals estan destinades a procurar-li fe i donar-li força de prova." PAOLI, Cesare. Diplomatica, nuova edizione aggiornata da G.C.Bascapè, ed.Le Lettere, Firenze, 1987, p.18. 

[6] «Documentum (stricto sensu): Est testimonium scriptum in forma determinata de actione vel facto aliquo iuridico. Tria sunt elementa: scriptum, in forma determinata et relatio iuridica.» RABIKAUSKAS, Paulus. Diplomatica generalis. Romae: Editrice Pontificia Università Gregoriana,  1998, p. 17.

[7] GIRY, Arthur. Manuel de diplomatique. Paris: Librairie Hachette, 1894, II vols.

[8] BOÜARD, Alain de. Manuel de diplomatique française et pontificale. Paris: Éditions Auguste Picard, 1929-1948, II vols.

[9] Aquest autor parla sempre de «témoignages» o «sources diplomatiques». TESSIER, Georges. La Diplomatique. Que sais-je? 36, 1966, p.7-8.

[10] GUYOTJEANNIN,O.; PYCKE, J.; TOCK, B.M. Diplomatique médiévale. Brepols, L’atelier du médiéviste, 2, 1993.

[11] Així ho transmet Luciana Duranti que fins i tot apunta que l’objecte d’estudi de la diplomàtica no és pas el document diplomàtic sinó, sobretot, el document d’arxiu. DURANTI, Luciana. Diplomatics. New uses for an old science. Society of American Archivists and Association of Canadian Archivists. The Sacrecrow Press, Inc. Lanham, Maryland and London,1998, p.42.

[12] Vocabulaire International de la Diplomatique (2a ed.) Cárcel Ortí, María Milagros, (ed. lit.) Valencia: Universidad de Valencia. 1997, 310 p. "Les sources diplomatiques sont formées: d’une part, des actes écrits; de l’autre, des documents résultant des actions juridiques et des activités administratives et financiéres de toute personne physique ou morale; enfin des lettres expédiées exofficio et dont la forme est soumise à certaines règles. Constituées essentiellement de documents d’archives, les sourves diplomatiques s’opposent, d’une part, aux testes littéraires et aux sources historiographiques, de l’autre, aux documents non écrits (sources iconographiques, documents archéologiques et objects matériels."

divendres, 24 d’agost de 2012

Algoritmes diplomàtics [III]: Document públic, privat i semipúblic

Havent vist fa temps la distinció entre documents en base a la seva funció a l'interior d'un procediment (Documents, Actes o Comunicacions) i també en base a la seva funció a l'interior d'una acció jurídica (Dispositius, Probatoris o Instrumentals), encara hi ha una tercera distinció dels documents en funció del productor que els ha elaborat i/o els elabora. Aquest productor pot tenir un estatus jurídic públic, privat o semipúblic. Molt sintènticament es poden definir de la següent manera: 

Són documents públics aquells que han estat produïts per una autoritat sobirana a l’interior d’un sistema jurídic. En aquest sentit la documentació produïda per comtes, reis, papes, emperadors, ciutats-estat, estats nacionals, comunitats autònomes, länds, etc., poden ser considerats d’aquest tipus. La seva credibilitat anirà associada a l’autoritat sobirana de manera que seran documents que gaudiran d’una fe pública plena. Això vol dir que el sistema jurídic els admetrà pel simple fet que s’ha verificat que han estat produïts pels seus membres dirigents. Tot i ser admisible aquesta definició de màxims, queda sempre obert el dubte de si les institucions i els sobirans d’antic règim poden ser considerats poders públics plenament o per una concepció patrimonialista del seu govern se n’hi feien dir de públics, sense deixar de ser privats. Aquest detall important ha estat exposat de manera clarivident per Sebastià Solé i Cot parlant de la distinció entre la concepció pública d’antic règim i la pròpia del constitucionalisme occidental produït a partir del segle XIX. [1] Convé considerar aquesta idea si volem una idea transversal de document públic. D’aquesta manera si volem una síntesi només ho podrem fer si considerem el concepte d’autoritat sobirana com el d’una autoritat preeminent que té capacitat per determinar els camins normatius i legislatius d’un sistema jurídic,  amb independència de la idea de «públic» que es pugui tenir. De la mateixa manera, el document que produeixi aquesta autoritat sobirana tindrà una credibilitat absoluta a l’interior del sistema jurídic. A la vegada el document representarà aquesta autoritat sobirana fora del seu sistema jurídic i enfront a altres sistemes jurídics d’altres autoritats. És a dir, l’autoritat derivada del document emès tindrà força a l’interior del seu domini jurisdiccional i fora d’ell representarà la seva autoritat. 

Per altra banda els documents privats són aquells emanats, o fets produir, per persones privades (o sobirans actuant com a privats, és a dir, sense actuar amb potestat pública), que resolen accions jurídiques entre parts igualment privades. Privat vol dir que pertany o és propi de l’interès d’un individu o d’un col·lectiu de persones fora d’un interès públic o favorable als interessos comuns d’un sistema jurídic o d’una part d’aquest. A nivell diplomàtic, Alessandro Pratesi és qui féu una formulació més pràctica del concepte.[2] Davant els àmplis matisos de l’aplicació del dret en les societats històriques que impediria un consens absolut, Pratesi plantejà la possibilitat de denominar document privat aquell que és absent d’uns formalismes estables que li donin solemnitat. Amb això el contraposa a un document públic que ho seria pel fet d’haver estat emès per una cancelleria (a redós d’una autoritat sobirana) i que demostraria formes solemnes. Malgrat aquesta distinció, el mateix autor considerà que la definició no era per res exhaustiva i que seria molt fàcil trobar excepcions fora de la norma. La distinció de Pratesi, per tant, roman com un artifici de la diplomàtica i es redueix a determinar si el document és més o menys solemne en la seva representació formal.

Encara Pratesi proposà una tercera categoria, la dels documents semipúblics. Serien aquells emanats per autoritats amb certa entitat (com ara monestirs, senyors jurisdiccionals, però també empreses participades, consorcis amb capital públic i privat, si ho extenguéssim a organitzacions actuals). Aquests documents serien el resultat d’un procediment d’elaboració força estructurat i es representarien amb certa solemnitat formal. Tot i així, aquestes autoritats no serien sobiranes a l’interior d’un sistema jurídic però disposarien de poder suficient per utilitzar formes pròpies. Aquestes permetrien que el seus documents fossin fàcilment identificables i els dotarien d’autoritat suficient enfront d’altres autoritats. Tot i que la distinció de Pratesi pot ser més o menys operativa i prova de resoldre anys i anys d’elocubracions sobre la natura dels productors i els documents elaborats, el resultat no ha estat mai satisfactori. De fet, potser demostra la lenta desafecció de la diplomàtica davant d'aquesta discussió.

Entenem que la qüestió de fons rau en el següent: 

(i) Verificar quin és l’estatus jurídic de l’autor del document i quin paper juga, o en nom de qui, a l’interior d’un sistema jurídic; 

(ii) Determinar si l’autor del document que analitzem demostra una situació de predomini de la seva part devers d’una altra, a fi i efecte, fins i tot, de veure distintes autoritats entre privats;

(iii) Demostrar si una forma estable i més solemne és indicativa d’un predomini social entre les parts participants en una acció jurídica. 

[1] “Hom anomena institucions públiques, des del segle XIX, les institucions pertanyents a l’Estat. És una concepció coherent amb el principi de la sobirania nacional, un dels principis fonamentals del constitucionalisme occidental: l’Estat, i les seves institucions, emanen de la nació i li pertanyen. En canvi, a l’Antic Règim, els titulars de la sobirania – compartida o no- actuaven d’acord amb una concepció patrimonial del poder, talment com si es tractés d’un dret privat qualsevol; només es podien considerar públics en el fet que exercien jurisdicció sobre el poble o una part del poble. Únicament els municipis eren institucions públiques en el ple sentit que avui donem a aquesta paraula: eren universitats de ciutadans, de veïns.” Solé, Sebastià; Verdés, Pere. “L’aportació dels notaris a la societat catalana en els camps del dret, la història, la literatura i la política.” Actes del I congrés d’història del notariat català, Barcelona: Fundació Noguera, 1994, p.19, n.3. 

[2] PRATESI,Alessandro. Genesi e forme del documento medievale. Roma: Jouvence, 1999, p.34.