dissabte, 21 de juliol de 2012

Diplomática del "Rescate": el MoU y otros documentos del montón

Menudo lío se ha montado estos últimos días con el tema de la transparencia del gobierno español en relación a los documentos del "rescate" del sistema financiero español. Que si el gobierno español los ha silenciado; que si no los ha publicado; que si hemos tenido que consultar las páginas web del Bundestag, del Rijksoverheid holandés o de la representación permanente del Valtioneuvosto finlandés, para poder consultar el detalle de los posibles acuerdos; que si la prensa española ha tenido que publicar los documentos porque sino no sabríamos nada. Un rosario de sinsentidos que han contribuido a generar más incertidumbre ante uno de los peores momentos socioeconómicos que están viviendo las democracias del  sur de Europa. Algunos blogs han concentrado los enlaces para poder consultar íntegramente los documentos y poderlos analizar (véase el de Jaume Masdeu o el de Bernardo de Miguel) pero nadie ha valorado la sinceridad de estos documentos. Para ello está la diplomática. Hablemos pues de todo ello.

Hablemos del llamado: Memorandum of Understanding on Financial-Sector Policy Conditionality. La prensa se ha dedicado a publicar los documentos con mayor o menor acierto. Así El País publicó el 11 de julio el llamado Memorandum of Understanding (MoU) con un corta y pega poco agraciado, sin paginación, con los párrafos apelotonados, descontrol en las negritas ... o sea, con sensación de desconfiguración y provisionalidad. No parece baladí la publicación descuidada: (i) da la sensación de prisa en la publicación del MoU y (ii) también transmite una sensación de improvisación que se suma a la sensación de la sociedad de desbarajuste. Buena estrategia si se quiere transmitir inseguridad. El mismo diario el 19 de julio criticaba el silencio del gobierno ante estos documentosLa Vanguardia, por su parte, publicó quizás la mejor versión, es decir, la que demostraba que lo que se estaba valorando era un borrador! Efectivamente, desde su redacción el 9 de julio, el MoU ha sido siempre un borrador y, como tal, sujeto a posibles modificaciones. Pero si hay un detalle en el borrador publicado por La Vanguardia que ningún otro medio ha detectado ni publicado es su encabezamiento: VS-NfD - Draft 9.07.2012. Efectivamente en él se demuestra la condición de borrador (draft) sujeto a revisión, pero a demás el probable origen del texto que publicó el diario. Las siglas VS-NfD indican la expresión alemana Verschlussache - Nur für Dienstgebrauch, o sea, "Clasificado - Solo para uso oficial". El acrónimo alemán en un texto en inglés sólo puede suponer un par de cosas: (i) el texto derivó del Eurogrupo a una fuente alemana que distribuyó el texto entre los diputados del Bundestag para el análisi del documento incorporando el acrónimo y de esta misma fuente bebió La Vanguardia o (ii), y déjenme ser un poco malicioso, el borrador fue redactado por alguna instancia del gobierno alemán y el Eurogrupo simplemente refrendó el texto, no lo redactó! Con todo lo que implicaría que la propuesta fuera "alemana" y no fruto de un consenso entre todos los ministros de finanzas de la Europa de los 27. La redacción se habría iniciado con la convención habitual de escribir las siglas propias de un texto confidencial en alemán, aunque después se redactase en inglés por la misma instancia alemana o por el propio Eurogrupo. Ninguna otra fuente ha publicado el texto transmitiendo el encabezamiento en alemán, ni el gobierno holandés donde el texto no aparece con la condición de draft, ni el mismísimo Eurogrupo que nunca ha publicado el borrador. El MoU, en conclusión, era un borrador en el cual no había día (XX july 2012), pero sí mes para su firma. Constaba de 20 páginas, con una página 5 en horizontal y a todo color, y su aprobación no estaba sujeta a firma por parte de ninguna instancia (o por lo menos no estaba previsto ningún espacio para aportar estas firmas). En el día de ayer este Memorandum se ratificó por parte de los ministros de finanzas europeos en el Eurogrupo. El documento final se puede consultar, ahora sí, en la página del Eurogrupo. Ya no consta de 20 páginas, sino de 21. No hay ningún cambio en el texto, solo la fecha que se ha actualizado a 20 de julio. No hay indicación de ser este el documento definitivo. Así como en el anterior se decía que era "draft" en este no se indica que sea el original. Efectivamente no se ha firmado. Y en la página 11 se les ha escapado un control de líneas viudas y huérfanas que ha dejado parte de la página en blanco (poco cuidadosos ...).

Se ha demostrado que el MoU estaba más que pactado ya con anterioridad al 9 de julio. Lo que estaba aún por acordar era la aprovación del texto por parte del Bundestag, del gobierno holandés y el finlandés. En este último caso previo acuerdo bilateral entre el estado español y Finlandia para asegurarse este último la recuperación de 769,92 millones de euros en caso que España recurra al montante total de 100.000 millones de euros. El acuerdo bilateral se ha publicado en una página web con un aspecto de desconfiguración del texto importante. Los típicos problemas del corta y pega de word que se ha realizado para publicar el texto en internet. El original del texto no es visible, solo una copia simple publicada en esta web.

Ha sido el Deutscher Bundestag quien ha resuelto el problema de disponer de documentación variada distribuida por distintas fuentes. Los diputados que tuvieron de refrendar el texto del MoU pudieron acceder a un documento del 16 de julio de 2012 en pdf, con todos los documentos que configuran el expediente del rescate financiero español. Se tratan de 141 páginas y dos en blanco con el MoU en inglés y traducido al alemán (en España solo se ha publicado en inglés, alguien lo habrá traducido para su mejor comprensión?). En todas las páginas hay una marca de agua azul con la instrucción "elektronische Vorabfassung", o sea, "Versión electrónica preliminar" con el aviso "Wird nach Vorliegen der lektorierten Druckfassung durch diese ersetzt", o sea, que la versión se reemplazaría por la versión definitiva impresa. Pero qué versión definitiva impresa si la mayoría de documentos ya estaban redactados previamente y no se debía corregir ninguno? Bien, la versión definitiva hace mención al propio MoU si se hubieran practicado enmiendas en el Bundestag. Esto no sucedió el dia 19 de julio, día que se ratificaron los textos por parte del gobierno alemán.

Quizás lo más interesante de las 141 páginas es la copia de los documentos que se redactaron en España días atrás en que se justificaba la solicitud del rescate financiero (véanse las páginas 137 a 141 sobretodo y la 7). Por ejemplo la famosa carta en que de De Guindos solicitaba al Eurogrupo el rescate financiero. Esta carta solo trascendió en algún medio de comunicación, traducida al español. Incluso se discutió su mala gramática en español! La original fue en inglés. Se puede consultar en la página 7. En ésta se observa la intervención manuscrita del propio ministro tanto en la firma como en la corrección realizada sobre la marcha en la cláusula de salutación. El "Dear sir" se consideró incorrecto y se sustituyó con un "Dear Jean-Claude:" Se trata de una corrección quizás un poco cutre, puesto que en la parte superior ya queda claro que se envía a Jean-Claude Junker, presidente del Eurogrupo. Quizás sería osado, y propio de un sistema sofisticado y demasiado bueno, considerar que la corrección es obligatoria para demostrar que es el propio De Guindos, en persona, y no otra mano de modo fraudulento, quien solicita el rescate. De todos modos, la intervención manuscrita de ciertos reyes en época medieval mediante pequeñas letras o signos era propia de monarcas que no solían escribir demasiado ... Por cierto, la carta está fechada de 24 de junio, día festivo, y día que no debería haberse escrito la carta, en palabras de De Guindos, quien afirmó que era formalidad a realizar el día 25 de junio, laborable. Detalles.

En conclusión, la publicación de más o menos documentos incide sin duda en la creación de un estado de opinión más o menos confiado. No puede ser que en Alemania los documentos se publiquen en modo abierto y traducidos para mejor comprensión de los que no comprendren ya no solo el inglés, sino la terminología económica y financiera en inglés, y en España debamos recurrir a la prensa nacional, y no toda, para poder acceder a estos documentos. Y no se traducen de forma imparcial, sino que además vienen interpretados por los medios de comunicación, con sus particulares intereses. Para observar la "parcialidad" de estos medios de comunicación solo hay que intentar, a día de hoy 20 de julio, reencontrar los documentos descargables. Se trata de un ejercicio de arqueología informativa tremendo. El país no pasa por su mejor momento y cualquier petición de claridad, transparencia y sinceridad por parte de gobierno y medios es vital. Si el mecanismo sigue siendo vía documento escrito clásico, al cual nuestra sociedad está acostumbrado y enfoca la base de su confianza, pues que se haga. Las formas y el procedimiento son claves. Pero también la accesibilidad y la usabilidad de los documentos es importante.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Nens robats i el paper dels arxius

A principis de maig vàrem presentar la jornada "Els nens robats: la circul·lació ilegal de menors al segle XX" que es celebrà el 9 de maig a l'Arxiu de Terrassa. En aquesta presentació ja vàrem apuntar alguns elements de debat que van generar opinions divergents a Arxifòrum. L'acte va complir sens dubte amb les espectatives, amb l'assistència de més de setanta persones interessades i el seguiment intensiu de la premsa. El que presentem avui són les conclusions tècniques i el desenvolupament dels elements que donen continuïtat al debat sobre el paper dels arxius en aquesta temàtica. La tensió entre accés a la documentació i la protecció de dades continua. Però l'altra tensió, la del degut cumpliment de les lleis i la necessitat de complir amb el nostre codi deontològic en els casos en què la restricció d'accés podria comprometre la necessària justícia de molts d'aquests casos, es reforça. Aquestes conclusions s'han presentat al Butlletí Informatiu de l'Associació d'Arxivers de Catalunya, núm.104, a les pàginas 6 i 7, que reproduim a continuació.

Bebes robados
View more documents from Joan Soler Jiménez

dijous, 12 de juliol de 2012

La importància del context social en la producció de documents

Combinar la diplomàtica amb altres ciències i disciplines com ara l'antropologia, la sociologia, la història, la lingüística o directament l'administració d’empreses, la gestió documental i l'arxivística, és necessari per  entendre bé els contextos on s’elaboren, on viuen i on tenen sentit els documents. Aprofundir en certs aspectes que la diplomàtica no ha considerat fins ara, com ara les pràctiques en la gestió dels documents administratius, sobretot aquelles pràctiques no sotmeses a procediment com ara els processos no reglats o les meres elaboracions puntuals i espontànies de documents, o directament considerar la cultura organitzativa, la sociologia de la tecnologia i la gestió del coneixement, han de permetre enriquir el coneixement dels contextos on es produeixen documents autèntics i, a la vegada, conèixer bé la natura dels propis documents.

La gestió dels contextos es demostra indispensable en els processos d'implantació de les ISO 30300 i ISO 30301 on el reconeixement complexiu de l'entorn i de les circumstàncies on es produeixen els documents permeten la definició d'estratègies de millores puntuals i d'accions concretes, però també la definició d'una estratègia de millora continuada. La diplomàtica pot aportar molt coneixement en aquest reconeixement contextual. De fet, si no és a partir d'aquest coneixement (implícit o explícit) de quina altra manera es pot conèixer amb profunditat la natura i les funcions dels documents que s'estan produint, que s'han produït i que es produiran? El Dret, podrien dir alguns. L'anomenada Tecnologia Legal, dirien altres, tant al dia i amb tantes línies de negoci obertes. Bé, considerem que aquestes dues disciplines son curt-terministes, pròpies de contextos reduïts i concrets, i que no poden proposar solucions a llarg termini, element clau en el posicionament diacrònic de la diplomàtica.

Una aproximació des de la socio-lingüística por ser profitosa. Analitzar els textos i els discursos (el contingut, en definitiva) com a esdeveniments comunicatius i formes de pràctica social a fi i efecte d’entendre els objectius dels documents en diferents entorns de gestió de documents. Aquesta aproximació s’assembla molt a allò que pretén l’anomenada diplomàtica “social” o història de la documentació, un espai d’expansió indiscutible d’aquesta ciència que deriva de la manera austríaca de veure la diplomàtica ja des de l'època de Oswald Redlich, Harold Steinaker o Heinrich Fichtenau. Aquesta diplomàtica expandida per personalitats com Alessandro Petrucci, Joaquin Gimeno Blay o Manuel Riesco Terreros s’apodera dels mètodes de la història cultural, l’antropologia històrica, la socio-lingüística o la semiòtica per a explicar els documents com a monuments però també la seva redacció com a fenòmen social. D'aquesta tendència n'hem analitzat un exemple d'estudi recentment. La diplomàtica, en aquest sentit, és un esquema auxiliar de la investigació històrica o sociològica, element que Pratesi havia discutit àmpliament durant temps. Ara bé, qui ha fet diplomàtica "social" d'entorns productius contemporanis? Com s'hauria d'estructurar aquest estudi? Pensem que una orientació més clara cap a disciplines que volen capturar la realitat social sembla ser una possible via de millora de la diplomàtica contemporània, més que les disciplines amb aproximació aposteriorista o orientades a la definició de categories útils a l’investigador. Aquesta idea  no deixa de reproduir la tensió existent a l’interior de la diplomàtica des de principis dels anys 60 pel que fa a la diplomàtica clàssica, i extendre-la ara a la diplomàtica contemporània. Heather MacNeil, autora que ha fet aquesta proposa, vol contraposar a la filosofia postpositivista que ha imbuit la diplomàtica contemporània, la utilitat de la filosofia interpretativista a fi i efecte d’acabar determinant quins significats dóna la gent a la realitat, i no pas determinant quina és la manera que la realitat funciona apart d’aquestes interpretacions.

Tanmateix, com també ha dit Russell K.Schutt [1], els científics socials creen una imatge de la societat basada en les pròpies preferències i prejudicis, de manera que la seva proposta de “validesa” resulta enganyosa: la veritat és un assumpte de la construcció millor informada i més sofisticada sobre la que existeixi un consens en un moment donat. El coneixement no és el mirall de la realitat sinó una construcció lingüística i social de la realitat. La part interessant d’aquesta visió interpretativista és que pot ajudar a la diplomàtica a aportat construccions diferents i no úniques de la producció documental i, per tant, millorar ostensiblement el reconeixement dels contextos on els documents prenen vida i dels contextos de producció sotmesos a l'entròpia. Una estructura purament postpositivista no permet ampliar el coneixement contextual.

[1] Schutt, Russell K. Investigating the Social World: The Process and Practice of Research. Londres, Thousand Oaks, Nova Delhi: Sage, 2004, p. 75.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Escriure per governar o governar escribint: a propòsit de Pere III el Cerimoniós

Hem llegit darrerament el llibre de Francisco Gimeno Blay Escribir, Reinar. La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso, 1336-1387, Abada Editores, 2006, 238 p. Es tracta d'una aportació excel·lent a la figura d'aquest monarca i, sobretot, a l'utilització que fé de l'escriptura, del document escrit, per a governar durant més de cinquanta anys. La tesi de l'estudi de Gimeno Blay és que el rei Pere III apostà per una solució molt moderna en aquella època, que l'apropà més a la manera de fer dels reis d'època moderna que no pas als medievals. Un home avançat al seu temps, dirien alguns; una manera diferent d'afrontar el govern d'un territori en època medieval, que no va tenir uns seguidors immediats ni a dins de la Corona d'Aragó ni en d'altres regnes, dirien altres. L'autor demostra amb escreix la preparació de Pere III en l'art de l'escriptura, el domini del text legislatiu, la perícia en reconèixer la natura jurídica dels documents produïts per la seva cancelleria fins al punt de revisar i corregir personalment els textos per aquesta produïts, l'estima per la redacció creativa tant de textos poètics com de cartes privades, i el gust col·leccionista de llibres que enriquiren la seva biblioteca. Pere III considerà l'escriptura i els seus productes uns potents instruments de gestió però també els vehicles per assolir uns textos legals ajustats a les necessitats reals i un textos cronístics polits per a transmetre "adequadament" la memòria de les seves decisions i accions.

Les cometes sobre "adequadament" són necessàries. Dominar el text escrit i modelar-lo amb la finalitat de transmetre un missatge concret a les societats futures, és propi d'aquells que volen explicar la seva "veritat" i deixar un rastre positiu de les responsabilitats assumides durant la seva vida. El text escrit com a instrument per legitimar una trajectòria vital. Res de nou, en el cas de Pere III, que no hagués fet el seu rebesavi Jaume I amb la redacció del Llibre dels Feits. Segons Gimeno Blay però, l'utilització dels diferents documents conservats a l'Arxiu Reial per part de Pere III, en persona, farà que l'elaboració de les cròniques, però també el repàs de qualsevol text antecedent o utilitzat com a fonament de dret, sigui el producte d'una verificació i d'un contrast de les fonts no observat en cap altra cancelleria, petita o gran, de la segona meitat del segle XIV. El rei Pere III va conèixer els textos de primera mà, va organitzar el seu propi arxiu i el sotmeté a uns protocols d'administració i preservació exigents. Pere III visqué pel text escrit i del text escrit.

Molt probablement l'adopció per part d'aquest rei d'aquesta estratègia és el resultat d'un centenar d'anys, que s'inicien amb el regnat de Jaume I, on els reis de Catalunya i Aragó reconegueren en el document escrit la força i el valor de les seves decisions, i l'instrument per a posar-les en pràctica. Pere III beu d'una tradició i obté un aprenentatge en aquest sentit que, a continuació, ell excel·leix amb una preocupació constant perquè el document escrit faci la seva funció. I és que ens trobem davant d'un instrument de poder que trascendeix qualsevol època i espai territorial. El document escrit es troba a la base del document diplomàtic, malgrat que els darrers anys, el concepte "escrit" s'hagi hagut d'anar transformant a idees més properes a "enregistrament" o "fixació en un suport del missatge" per poder-hi encabir altres sistemes de memorització de missatges (incloent els enregistaments sonors, electromagnètics, audiovisuals, etc.) amb les mateixes funcions socials de transmetre missatge, administrats drets i deures i ser fonament de credibilitat a l'interior dels sistemes jurídics.
L'únic "però" a l'estudi de Gimeno Blay rau en l'eterna qüestió de la condició primera de l'ou o de la gallina. És a dir, hi ha primer govern que generi a continuació document escrit, o primer hi ha document escrit per a continuació exercir imperi i jurisdicció? Pere III escriu per poder governar o governa escribint? Gimeno Blay pondera la primera opció, és a dir, Pere III escriu per poder governar els seus territoris. Nosaltres considerem que governa mitjançant un instrument i una tecnologia que domina perfectament, i que aconsegueix imposar mitjançant més rigor en el procediment d'elaboració documental, en els protocols d'ús de la documentació, en la resolució dels afers diplomàtics. Això ho fa a partir d'un sistema que ell i la seva cancelleria domina a la perfecció, però pren consciència del poder d'aquest sistema a mida que el va utilitzant. En certa mida, "provoca" que el document escrit assumeixi una capacitat d'incidència i construcció socioeconòmica favorable als seus interessos i respectuosa del seu govern, a l'interior dels seus territoris jurisdiccionals a partir del perfeccionament de l'experiència dels seus antecessors. Com diem Pere III excel·leix en la millora del sistema perquè s'hi veu fortament implicat per les seves conviccions polítiques però també intel·lectuals.

El llibre aporta algunes imatges dels textos autògrafs del monarca i també presenta l'edició de 12 documents on es demostra la seva intervenció en persona. També detecta les seves esmenes personals al text de les Ordinacions de la casa i cort de 1344. Diplomàticament també ens ha resultat d'interès la distinció de carta privada i de carta diplomàtica per diferenciar les d'ús personal i de comunicació informal amb membres de la seva família i amics, amb aquelles lletres enviades a altres senyors i organitzacions, per a l'administració i govern dels seus territoris jurisdiccionals. Unes i altres són sotmeses a rigoroses formes que eleven a totes dues a la categoria de fonts diplomàtiques. Això vol dir que les cartes íntimes també han estat estudiades des del punt de vista de la ciència diplomàtica, quan el seu contingut és clarament narratiu i jurídicament irrellevant.Els termes "Carta" i "Lletra" es recuperen del català medieval per descriure el que nosaltres en diferents ocasions hem anomenat "Comunicacions".

dilluns, 2 de juliol de 2012

Innovació en Diplomàtica [I]: Experimentar més en entorns digitals

En el post anterior dèiem que la teoria del document electrònic del projecte InterPARES no sempre s'adequava a experiències del món real. Heather MacNeil ha valorat la necessitat de més experiències com a fonamental per dues qüestions principals: (i) perquè el canvi d’un model predictiu a un model normatiu sense un fort fonament empíric té forts riscos; i (ii) perquè el model normatiu existent a l'actualitat es basa encara massa en experiències derivades del món analògic i en paper.

El model de Luciana Duranti, segons MacNeil, millorarà si augmenta el coneixement que tenim dels contextos on es produeixen els documents electrònics. I per assolir aquesta millora la diplomàtica té límits que només poden ser superats mitjançant altres ciències com la història, la sociologia, però també la informàtica o les ciències de la informació. Hi ha encara molt camí per recórrer, perquè en els sistemes actuals interactuen a la vegada elements socioeconòmics amb elements tecnològics, legislatius i organitzatius ben diversos segons l'organització on s'han produït. Conèixer bé el context de producció, i el context social on s'han produït els documents, és vital, però una àrdua tasca. Tantmateix, MacNeil considera fermament que l’esforç per contextualitzar potser acabarà generant no un tipus ideal de document electrònic sinó més d’un, de manera que s’afegeixi més credibilitat al model d’anàlisi.

Com innovar doncs, en diplomàtica per tal de donar respostes eficients als problemes digitals del present? Estudiant experiències existents, però també experimentant! Per tant:

1.- Caldrà estudiar més casos encara que els que el projecte InterPARES ha realitzat els darrers anys, tot i el risc de repetir conclusions ja assolides, com la que apuntava MacNeil: la majoria d'experiències provenen o emulen entorns analògics i en paper.

2.- Focalitzar aquests estudis en entorns híbrids però, sobretot, íntegrament electrònics, tant d'àmbit públic com privat.

3.- Experimentar amb sistemes que utilitzin les xarxes socials com entorns de comunicació d'informació oficial, tant per part d'organitzacions públiques com privades. Avaluar, per tant, l'autenticitat dels missatges emesos en aquests entorns, però també la qualitat de les dades preservades i els sistemes de conservació a curt, mitjà i llarg termini de la informació produïda.

4.- Experimentar amb el model de document electrònic del projecte InterPARES, és a dir, provar d'incloure les metadades i els requisits previstos en sistemes en actiu i avaluar cíclicament les seves virtuts i defectes. En aquest sentit basar-se en una descripció autenticant que enriqueixi els esquemes de metadades pot ser una bona base per realitzar aquestes experiències. Ho hem repetit sovint.

5.- Començar a avaluar sistemes basats en ontologies, on el document queda disolt en totes les seves parts, conservat també de manera segmentada, i on hi hagi la possibilitat de no necessitar representacions clàssiques d'aquest document. És a dir, on una representació d'un esquema RDF o OWL pugui ser suficient per garantir drets i protegir deures, tant de ciutadans com de clients.

6.- Treballar en sistemes íntegrament datacèntrics  i no pas docucèntrics, on les dades siguin la base i els objectes digitals no siguin contemplats. En aquest sentit, avaluar si tots els requisits del document electrònics d'InterPARES són suficients o si ens trobarem davant de nous tipus ideals de representacions d'informació amb necessitat de credibilitat social i jurídica.