Vés al contingut principal

El problema català durant els processos constituents.

Tot revisant el concepte de sistema jurídic que utilitza la diplomàtica no hem perdut l'oportunitat d'avaluar els fonaments dels sistemes jurídics que han predominat a Catalunya i a España. En aquest sentit existeix un llibre revelador que ens donarà un cop de mà. Es tracta del llibre de divulgació que van escriure Jordi Solé Tura i Eliseo Aja sota el títol Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936). La seva primera edició és de 1977 i la versió que hem utilitzat és la setzena, de 1992. Un llibre tantes vegades reeditat ja mostra la seva gran capacitat i la rellevància del seu contingut. Segurament hi ha altres compendis que analitzen les lleis màximes del territori España durant els darrers dos segles, però aquest és especialment clarivident.

El seu posicionament és legalista, producte de l'estudi de dos catedràtics de dret constitucional. Les seves conclusions tanmateix trascendeixen la mera anàlisi jurídica tot aportant una contextualització històrica de mínims molt interessant. Els propis autors determinen els límits de la seva interpretació: evitar uns raonaments estrictament fonamentats en el Dret emprant aproximacions sociològiques i institucionalistes, però sense arribar a una interpretació històrica de context completa. En certa mida aquesta manera de delimitar els arguments és la que volem per la diplomàtica: evitar raonaments estrictament basats en l'anàlisi de la forma i emprar aproximacions sociològiques i/o històriques a l'hora de delimitar el context social que permet entendre els documents i el seu context de producció. El punt de vista institucionalista, en diplomàtica, és el que de manera clàssica s'ha anomenat diplomàtica especial i, per tant, no s'hi renuncia pas. La primera conclusió del post per tant, és metodològica: es pot delimitar un context social on interactuen documents (en aquest cas un text legislatiu com una Constitució) sense recórrer a arguments completament sociològics o històrics. L'objectiu del post, a partir d'ara, és delimitar el context social on té lloc el nou procés constituent que s'ha iniciat amb les darreres propostes sobiranistes sorgides a Catalunya.

Una de les principals tesis de Soler Tura i Aja és que les constitucions espanyoles que han tingut vigència des de la primera Constitució de Cadis de 1812, han estat majoritàriament de signe conservador i oligàrquic. Els autors aporten dades. Durant els 164 anys que van de 1812 a 1976 hi ha hagut cinc constitucions vigents  durant 101 anys. Durant 63 anys, en canvi, no hi ha hagut constitucions, tot coincidint amb períodes reaccionaris o dictadures. Com diem, la majoria de constitucions han estat conservadores. Les constitucions democràtiques o progressistes per contra, han tingut vigències més aviat reduïdes. Així la progressita de 1856 es va quedar només en projecte, la democràtica de 1869 va tenir una vida curta fins el 1875. Entremig la proposta de constitució federalista de 1873 que  també es va quedar en projecte. Caldrà esperar fins a 1931 per disposar d'una nova constitució de caire democràtic i progressista que durà fins l'afrosa ensulsiada de 1936. En conclusió: dels 101 amb constitució, 84 amb constitució de caire conservador i només 17 anys amb vigència de constitucions de signe progressista i democràtic, i com bé diuen els autors, durant espai de temps separats i inconnexos.

Els autors no parlen lògicament de la Constitució vigent a l'actualitat, la votada el 1978. En principi els valors transmesos per aquesta constitució han de ser avaluats com a conservadors o de caire democràtic i progressista? Depèn de l'ús i la interpretació que els diferents partits polítics n'han realitzats. Soler Tura i Aja consideren que durant els ja mencionats 164 anys havia mancat un veritable sistema de partits polítics, element innovador que permeté la Constitució de 1978. Aquesta possibilitat era considerada com de clar signe democràtic. La instauració d'una "societat del benestar" durant 36 anys pot fer pensar en què la proposta de 1978 era clarament democràtica, que no necessàriament progressista. Tanmateix, la progressiva apropiació dels diferents partits polítics que la Constitució de 1978 va legitimar ha acabat instaurant noves oligarquies, aquesta vegada, emparades en els propis partits polítics com a sistema democràtic. Això ens fa pensar, sobretot a la vista de les dificultats realment democràtiques (és a dir, a iniciatives sorgides de la ciutadania i no pas des del propi sistema de partits polítics)?, de modificar-la o adaptar-la als canvis dels temps, que aquests partits polítics s'han constituït en oligarquies conservadores d'un marc legislatiu aparentment democràtic, és a dir, del poble. La prova més evident és la coneguda modificació de la Constitució feta el passat mes d'agost de 2011 on es prioritzava els pagaments del deute a qualsevol altra inversió sense possibilitat de refrendar-la en referèndum. La Constitució de 1978 és rarament modificable i només una àmplia majoria dels partits polítics podria considerar-ne els canvis. Es referma la percepció que existeixen noves oligarquies instaurades que provoquen que la confiança no només en els partits, sinó en la pròpia Constitució, minvi. 

Recuperem la definició bàsica de sistema jurídic proposem des de la diplomàtica: el col·lectiu de persones que es posen d'acord per desenvolupar un marc legislatiu de convivència on preservar els drets i garantir els deures d'aquestes. La veu de les persones s'ha derivat a partits polítics que venen elegits democràticament per a defensar drets i exigir deures. Els partits polítics proposen els seus candidats, no pas els ciutadans. Els partits polítics, per tant, creen una xarxa de domini amb les persones que consideren més ben preparades per a dur a terme les demandes ciudadanes. Aquests representants són la veu dels ciutadans. A l'actualitat ens trobem davant la situació que malgrat que la Constitució de 1978 es pot considerar la més democràtica dels darrers 200 anys, el comportament dels partits polítics que han predominat durant els darrers 36 anys és d'ordre clarament conservador i demostren comportaments oligàrquics massa evidents. Pot la defensa dels interessos concrets, defensar els interessos ciutadans? Aquest és el dilema de la nostra societat actual i el repte que hauria de resoldre aquesta Constitució.

Dit això, arribem al cas català. Les oligarquies espanyoles del segle XIX s'han consolidat a redós d'una idea centralista basada en una tradició borbònica i absolutista, però també en les propostes nacionalistes sorgides després de la Revolució Francesa. L'estat d'estirp francès ha acabat determinant els règims, els governs i lògicament també les constitucions. Aquestes oligarquies espanyoles són les que han controlat els períodes constituents i que han acabat redactant les seves propies constitucions.

En paral·lel les oligarquies catalanes del segle XIX, sorgides a partir de la Revolució Industrial, han estat connivents amb les espanyoles i rares vegades han pogut proposar alternatives estatals diferenciadores o transformacions de l'estat existent. Una connivència detectada per Soler Tura i Aja amb anterioritat a 1868; evidenciada amb la seva debilitat per influir en el període 1868-1875; valenta al voltant de la Lliga Regionalista entre 1898 i 1917 però aminorada la seva influència transformadora per les crisis socials i polítiques del període 1909 a 1917; desplaçada durant la dictadura de Primo de Rivera; activa durant el període republicà entre 1931 i 1936. Aquí finalitzen els autors, però podríem afegir: oligarquies catalanes connivents, pràgmàtiques i, en alguns casos, còmplices durant la dictadura de Franco; estadistes i contemporitzants durant els 23 anys de Pujolisme amb el nou espai de convivència comuna de 1978, marcat fortament per la por dels 40 anys de Franquisme ... i fins arribar als nostre dies.

De nou, ara, i a la llum de les enquestes, la oligarquia majoritària a Catalunya, reforçada per molts sectors de la societat catalana, d'índole conservadora o amb una idea teòricament "pràgmàtica" del canvi, proposen la imposició d'una proposta suficient que permeti modificar una idea d'Estat, que es reguli amb una nova Constitució i que permeti el predomini d'una nova oligarquia imperant. La oligarquia majoritària considera que escolta un àmpli moviment ciutadà, transversal i no exclusiu de cap partit polític.

En paral·lel els moviments progressistes i "democràtics" dels partits polítics predominants durant els darrers 36 anys que han vist aminorats els seus suports, i els moviments d'extracció profundament social, post-comunistes, assamblearis i dels cansats del model de sistema de partits igualment oligàrquics.

Enfront les oligarquies clàssiques espanyolistes, d'antiga tradició, de fort aparell i institucionalistes, amb la força de majories prou absolutes. La confrontació busca noves situacions de predomini, posicions favorables pels interessos d'unes i altres, però amb l'apel·lació al sentit democràtic dels ciutadans i ciutadanes perquè continuin abonant-los el seu vot. Al damunt de la confrontació continua predominant, amb independència del tipus d'oligarquia i dels moviments ciutadans, un sistema de domini, és a dir, el ja mencionat sistema de partits.

D'aquesta confrontació què en sortirà? Jordi Soler Tura i Eliseo Aja es van negar l'any 1977 a afirmar que la història era cíclica i que repetia moments. Però si que detectaren tendències. Així els cicles constituents durant la història contemporània d'España i Catalunya es caracteritzaven precisament per moviments com el que a Catalunya s'està vivint a l'actualitat. A vegades processos constituents organitzats pels membres més rellevants de les oligarquies, d'altres amb el suport de moviments socials de més o menys impacte (bé, més que amb el suport, amb les seves queixes com excusa). Els autors també concreten que en cada canvi constituent el paper de l'exèrcit ha estat més o menys decisiu, però sempre protagonista. Què hi ha de nou en el procés constituent actual? Hi ha situacions clarament diferents que aporten novetats interessants: per exemple, el moment actual no preveu l'exèrcit; en el moment actual hi participa la totalitat de la ciutadania amb capacitat de vot, hi pot dir la seva, pot difondre les seves opinions lliurement; ens trobem davant d'una ciutadania molt més ben preparada i formada que en moments anteriors; i a la vegada, ens trobem davant d'una societat que ha gaudit de l'anomenada societat del benestar (fàbrica de conservadorisme o, si més no, de contemporitzadors).

Les oligarquies catalanes, per tant, volen el seu moment de predomini i proposen un nou model d'Estat al tradicional. Fan allò que durant els darrers dos-cents anys, quan ho han proposat, no s'han atrevit a fer i s'han sentit insuficientment preparades i amb el temor de l'exèrcit. Aquest temor s'ha transformat. Com diem no sembla que hi hagi exèrcit, però si que existeix amb d'altres materialitzacions d'hegemonia i domini, com ara els mitjans de comunicació amb premsa marcadament ideològica, l'opinió dels lobbies de poder financer i empresarial i una ciutadania que ha viscut la societat del benestar. Sí, aquesta darrera circumstància funciona com a element disuasori: Estaré millor que abans? Recuperaré allò que vaig "tenir"? A quins marges he de renunciar per a suportar canvis profunds? Els canvis reals només es podran observar si el sistema de domini actual, el del sistema de partits, modifica les oligarquies dominants, o si es transforma en un sistema diferent. Tot el demés, és una mostra més del continuïsme de la preponderància conservadora en la major part de les esferes de la nostra societat. El canvi a Catalunya, per tant, no és de model sinó de preponderància oligàrquica i, per tant, d'estil tradicional. L'altra cosa és que els ciutadans acceptin un nou model territorial, tot i que amb un predomini oligàrquic conservador. Una cosa és independent de l'altra. Capitalisme vs. Estat Social, amb l'excusa del Territori i el domini sobre la capacitat jurisdiccional. Vivim un nou procés constituent, un fascinant procés constituent. A veure què passa.

Comentaris

Santi ha dit…
Bones,

Molt bon anàlisi, potser faltaria apuntar el paper que poguèssin tenir en aquest procés la resta d'oligarquies europees que, juntament amb les oligarquies espanyola i catalana, viatgen en le mateix vaixell, la Unió Europea. Que també te els seus documents constituents que defineixen aquest marc legislatiu superior al dels països mateixos.

Com dius al final "a veure què passa".

Salut
Javier ha dit…
Bon dia, Joan:

Estic força d´acord amb la teva analítica. No molt en el tema de la situació actual, desde la constitució de 1978, amb el tema democràtic. Crec que tenim un problema amb la classe política, per que com expliques els ciutadans votem candidats el-legits pels seus partits, però actualment el nivell de la classe política -tant a Catalunya com a la resta del Estat- és parasitària. Viuen dels ciutadans i no hi són al seu servei. Tens tota la raó en que hi ha canvis en aquests processos cíclics històrics i estem davant d´una nova situació (ja no dominada, com al segle XIX ó XX per l´exercit a l´ombra, però sí per una oligarquia política).

Felicitacions pel teu raonament, molt interessant.

Salutacions,

Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…