Historiografia de la Diplomàtica [VI]: dels orígens de la diplomàtica contemporània a Luciana Duranti.

L’origen de l’interès per la documentació contemporània no és exclusivament atribuïble a la proposta, comentada en un post anterior, de Robert-Henri Bautier l’any 1961. En certa mida, ja el seu mestre Georges Tessier, durant els anys 30, havia comentat la possibilitat d’analitzar amb mètode diplomàtic qualsevol document que es trobés en un arxiu. I es pot remuntar a Arthur Giry i a Alain de Boüard la direcció del focus d’atenció a un plantejament més obert de la disciplina. Tanmateix, totes aquestes propostes eren "medievalistes" i en cap cas parlaren mai de la documentació produïda per les burocràcies contemporànies. És el francès Auguste Dumas l’any 1932 el primer en afirmar obertament que la diplomàtica no tenia perquè estar unida a la història medieval sinó que amb el mateix rigor científic es podia fer front a qualsevol document de qualsevol època, fins i tot als documents contemporanis. [1] El papiròleg alemany Ulrich Wilcken el 1934 també defensà la idea que la diplomàtica s’apropés als documents amb independència de quina fos la seva època o antigor. A més, fou el primer a parlar de Ancient Diplomatics, sense que això suposés la designació d’una Modern Diplomatics per parlar de la diplomàtica adreçada als documents contemporanis. [2] Veurem que fins a l’any 2000 ningú parlarà obertament de Modern Diplomatics, es una terminologia extranya, tot i que des de la fi de la II Guerra Mundial ja s’evidencia una tendència a fer alguna cosa diferent a la diplomàtica tradicional.

Sense denominador avançà una nova manera de veure la diplomàtica. És indubtable però, que la intervenció de Bautier va ser la primera que clarament adreçava la diplomàtica a qualsevol document administratiu originat per una persona jurídica d’ordre públic. Amb anterioritat l’arxivística ja s’havia adonat dels possibles beneficis d’aplicar aquest coneixement al tractament de documents, com demostren els diferents apunts que a principis dels cinquanta havia proposat Hilary Jenkinson. Probablement per aquesta tradició, els seguidors de l’opinió de Bautier es feren sentir ràpidament en l’àmbit anglosaxó. L’any 1967 Christopher Brooke definia la diplomàtica com la ciència formal dels documents, és a dir, l’estudi de la forma dels documents de qualsevol època, inclòs el present. Això ho feia a la conferència anual de la British Records Association i la demostració que volia aportar una definició innovadora és que al text original, l’expressió "of every age, including the present" l’aportà en cursiva. [3] Però tot i les propostes puntuals provinents dels arxivers anglosaxons, aquesta part de la ciència no s’arribarà realment a desenvolupar fins a mitjans dels anys 80.

Una definició de diplomàtica del paleògraf i arxiver Giorgio Cencetti feta l’any 1951 ve recuperada els anys 80 per marcar fortament el desenvolupament d’aquesta ciència, establint un acord estret amb l’arxivística: "La diplomàtica és l’estudi del ser (Wesen) i l’esdevenir (Werden) de la documentació; l’anàlisi de la gènesi, la constitució interna i la transmissió de documents; i la seva relació amb els fets que hi són representats, amb els seus productors i amb els seus destinataris. Per tant, esdevé per a l’arxiver, a part d’un valor inqüestionable a nivell pràctic i tècnic, un valor formatiu fonamental, i constitueix un preludi vital per a la ciència arxivística."[4] La diplomàtica es reivindica com a preludi formatiu per a qualsevol arxiver,als efectes de millorar la seva comprensió dels documents que tractarà. 

L’any 1987 apareix la proposta de Paola Carucci que es pot definir com la primera aportació de conjunt sobre la diplomàtica contemporània, adreçada, sobretot a arxivers. Comentava Carucci que dos arxivers il·lustres d’origen italià, com Renzo de Felice l’any 1969 [5] i Mario Toscano l’any 1970, [6] havien fet algunes aportacions interessants sobre tipologies documentals contemporànies, però no existia fins aleshores un compendi de conjunt que permetés marcar un abans i un després.

Aquest treball només serà l’avançada d’un canvi important que s’iniciarà l’any 1989 amb Luciana Duranti. Amb aquesta deixeble de Carucci començarà a edificar-se una estructura de coneixement sòlida per la diplomàtica contemporània. Entre els anys 1989 i 1992 publicarà sis articles a la revista nordamericana Archivaria, titulats tots ells Diplomatics: New uses for an old science fruit de la docència impartida a la Universitat canadenca de British Columbia. [7] L’any 1998 publicarà el conjunt d’aquests articles en un llibre que esdevindrà un autèntic manual de diplomàtica contemporània, que suficientment evolucionat i madurat acabà donant sentit a la proposta iniciàtica de Paola Carucci i reforçà el sentit de la definició de Giorgio Cencetti. [8]

El gran avenç s’observa en què el plantejament de Duranti permet estudiar i reconèixer l’autenticitat documental en els documents electrònics de les burocràcies de finals del segle XX i, d’aquesta manera, dotar a la diplomàtica de capacitat predictiva. Si hom era capaç de reconèixer l'autenticitat en els documents passats, hom ha de saber reconèixer l’autenticitat en els documents del present, perquè en coneix les característiques i les propietats essencials. De la mateixa manera hom hauria de tenir la capacitat d’ajudar a produir documents autèntics que mantinguin intacta aquestes propietat a llarg termini. Per tant la diplomàtica no només estudia els documents un cop realitzats, sinó que té la capacitat de definir quines característiques han de tenir aquests documents per ser autèntics des del moment de la seva creació i durant un llarg termini.

Aquesta capacitat predictiva es pot posar en discussió si es considera la diplomàtica com una ciència que sempre actua a posteriori, però qui millor que un diplomatista, que sap reconèixer les propietats essencials d’un document, per ajudar a elaborar-los de manera imparcial? I aquest és el punt central de la discussió: té o no té capacitat predictiva la diplomàtica? Si la té, l’arxivística i la gestió de documents en sortiran molt beneficiades. Conservar per conservar a llarg termini no tindria cap sentit si no es tenen clars els valors dels documents. La diplomàtica, com a ciència que detecta l’autenticitat dels documents, pot incrementar el valor dels documents pol·lint les seves imperfeccions en la fase de producció. Si la té, diplomatistes que disposin d’aquest coneixement poden sortir reforçats professionalment per tenir la capacitat d’assessorar i esdevenir consultors de l’autenticitat documental dels documents analògics, però sobretot dels electrònics. En cap cas hi ha cap fusió amb l’arxivística o la gestió documental sinó que la diplomàtica en millora la capacitat d’anàlisi sense perdre els seus valors autònoms.

En paral·lel a Luciana Duranti, Bruno Delmas, professor de l’École des Chartes, l’any 1996 explica que la diplomàtica contemporània ha d’ocupar-se del creixement de les activitats administratives, de l’allargament de les jerarquies, de la complicació dels procediments administratius i de l’expansió geomètrica de la dispersió documental. S’ha de preocupar menys de determinar un text bàsic i s’ha d’orientar a l’avaluació dels circuits i de la raó de ser de la posada en escena d’algunes decisions i de com ho fan. Reforça en definitiva el canvi d’orientament de la diplomàtica perquè la producció de documents a les burocràcies de finals del segle XX s’ha transformat en una fàbrica insaciable productora de paper. Cal posar mesures per a reduir i simplificar circuits administratius i això passa per un coneixement profund dels documents a nivell d’unitat documental simple, però també per un coneixement pràctic de com es configuren les agregacions documentals. [9]

D’una banda (i) la diplomàtica com a estudi i reconeixement de l’autenticitat dels documents actuals i, específicament dels documents electrònics, a curt, mitjà i llarg termini. De l’altra, (ii) la diplomàtica aplicada a la millora dels circuits de producció documental, dels procediments, i que s’ocupa dels documents contemporanis emanats per les burocràcies. Aquestes són les dues tendències de la ciència a partir de la darrera dècada del segle XX. Heather MacNeil, l’any 2000, defineix la primera tendència com a Contemporary Archival Diplomatics, mentre que la segona l’anomena Modern Diplomatics, contraposant-la a la de Ancient Diplomatics proposada per Wilcken els anys 30.

A Heather MacNeil podem assignar-li l’inici d’una tercera tendència, (iii) la de revisar críticament un vocabulari d’ús per la diplomàtica contemporània. En aquest sentit cal destacar l’aportació realitzada al llibre Trusting Records. Legal, Historical, and Diplomatic Perspectives. [10] Es tracta de la publicació d’una revisió de la seva tesi doctoral on hi delimita amb especial claredat la noció de "confiança" en els diferents sistemes jurídics d’herència romana a Europa, en l’àmbit anglosaxó i, finalment, en el canadenc. Parla de com els diferents sistemes jurídics han confiat en els documents l’estabilització de les accions jurídiques i de com això es tranforma en àmbit electrònic. Una transformació que afecta directament a un element important: la confiança en els sistemes. MacNeil inicia la revisió de conceptes fonamentals per entendre el perquè de la força i l’acceptació del fet "documentat" al llarg de la història. Ho fa també amb la noció d’evidència, que ve revisada des del punt de vista del dret i de la història amb la voluntat de demostrar elements i objectius distints amb la noció de prova, pròpia de la diplomàtica. Mentre aquesta mai parla d’evidència sinó de prova, el dret parla sempre d’evidències i la història de testimonis. Una mostra més de les dificultats terminològiques que provoca la falta de contacte entre les ciències i el desig de disposar de vocabularis sectorials que ens separin dels altres. L’exercici de MacNeil és molt útil perquè ajusta la terminologia en les tres ciències i permet verificar els àmbits on la seva aplicació pot ser més exacte. 

[1] DUMAS, Auguste. «La diplomatique et la forme des actes. » Le Moyen Age, 42, 1932, p.28-29.

[2] POSNER, Ernst. Archives in the Ancient World. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1972, p. 11.

[3] BROOKE, Christopher. «The Teaching of Diplomatic.» Journal of the Society of Archivists, 4, 1970, p. 1.

[4] CENCETTI, Giorgio. «La preparazione dell'archivista.» A Antologia  di  Scritti  Archivistici,  ed. Romualdo Giuffrida. Roma: Ministero per i beni culturali e ambientali. Pubblicazioni degli Archivi di Stato, 1985, p. 285.

[5] DE FELICE, Renzo. L’archivio moderno nella pubblica amministrazione. Roma: Edizione dell’ANAI, 1969.

[6] TOSCANO, Mauro. Storia dei trattati e policita internazionale. Torino: G.Giappichelli, 1970. En especial la part general: «Le fonti documentarie e memorialistiche.»

[7] DURANTI, Luciana. «Diplomatics: New Uses for an Old Science.» (Parts I-VI), Archivaria, vols. 28-33, 1989-1992.

[8] DURANTI, Luciana. Diplomatics: New Uses for an Old Science. Lanham, Md.: Scarecrow Press, 1998.

[9] DELMAS, Bruno. «Manifesto for a Contemporary Diplomatics: From Institutional Documents to Organic Information.» American Archivist, 59, 1996, p.438-452.

[10] MACNEIL, Heather. Trusting Records. Legal, Historical, and Diplomatic Perspectives. Dordrecht/Boston/London, Kluwer Academic Publishers, 2000, 163 p.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

The Nota - Anàlisi diplomàtica

L'Original "of the Nota" - Anàlisi diplomàtica

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos