Historiografia de la Diplomàtica [V]: la via catalana en relació a la diplomàtica clàssica.

Què passa mentrestant a Catalunya? Des de dates ben properes als estudis de Jean Mabillon la diplomàtica feta en territori català s’ha orientat de manera més que decidida a l’edició crítica de textos. D’una part la gran quantitat de documentació original altmedieval i de l’altra la suma de diplomatistes, historiadors i arxivers que de manera progressiva han anat cooperant en augmentar el descobriment d’aquest material. A diferència d’altres països europeus, la manca d’empenta de les institucions culturals i universitàries ha provocat una producció desigual, inconnexa i poc coordinada. Això ha fet que, si bé l’edició quantitativament parlant és ingent, pel que fa a la seva qualitat demostra desajustos i desigualtats importants. 

Així ho considera Jesús Alturo en un article de 1998 on fa un repàs sumari a les contribucions de Pèire de Marca el 1688, de Campillo, Caresmar, Pasqual o Martí durant el segle XVIII, d’Alart, Bofarull, Flórez o Villanueva durant el segle XIX, de les contribucions "nacionalistes" de Joaquim Miret i Sans, Josep Mas, Botet i Sisó, Pujol i sobretot de Ramon d’Abadal, impulsor del magne projecte de la Catalunya Carolíngia, encara vigent.[1] Diem "nacionalistes" per trobar-se en l’objectiu d’aquests diplomatistes la recuperació i la documentació dels orígens nacionals de Catalunya, guiats pels corrents més positivistes, potenciant la recuperació del document i del seu testimoniatge històric com a "veritat" d’una consciència històrica col·lectiva i d’uns drets jurídics igualment històrics. Una relació exhaustiva que permet fer-se una idea de la ingent producció de la diplomàtica catalana es troba a l’article completíssim de Josep Marquès i Jesús Alturo publicat el 1986.[2] Obsolet pel fa al recompte – els vint-i-sis anys posteriors han estat ben actius- és útil per revisar tot el que s’havia editat entre 1938 i 1986. 

Un simple repàs a la producció promocionada per la Fundació Noguera, ens creat a redós del Col·legi de Notaris de Barcelona, des dels anys 80 fins a l’actualitat, permet completar la prolífica producció diplomàtica catalana i en català. Aquesta fundació només s’entén per la llarga tradició diplomatista catalana i per la cura que certs notaris, amb una formació i interesos culturals profunds, van demostrar al promocionar aquest tipus d’estudis. L’impuls econòmic que ha promocionat aquesta fundació, a diferència d’altres institucions de caire públic que només han fet en comptagotes, és d’un valor inestimable. 

Potser el paradigma del què ha passat (i passa) a Catalunya ha estat (i és) el projecte Catalunya Carolíngia. Iniciat el 1920 a redós de l’Institut d’Estudis Catalans i sota la decidida direcció de Ramon d’Abadal es proposà des del principi l’edició crítica dels documents originals on intervinguessin els comtes "catalans" o que pertanyessin als territoris on el seu domini fou palès. Aquests documents, a més, havien de ser anteriors al segle XI a fi i efecte de documentar i legitimar els orígens nacionals de Catalunya, donant continuïtat a la tendència que des del segle XIX i a nivell europeu havia cultivat la majoria de nacionalismes a fi i efecte de justificar les seves arrels històriques. Ramon d’Abadal havia estudiat els anys 1911 i 1912 a l’École des Chartes i a l’École des Hautes Études, sota la direcció d’eminents diplomatistes com Maurice Prou o Marcel Thévenin. La seva formació doncs, s’apropava a l’escola diplomàtica francesa. Aquest projecte no veié les primeres publicacions fins el 1950, passant un llarg periple de viscissituds entre 1926 i 1950 en què Abadal hagué de recomençar la seva feina més d’una vegada. Els dos primers volums van ser publicats amb el títol de Els diplomes carolingis a Catalunya. El professor Manuel Mundó, en la introducció històrica que fa de tot aquest procés, a la reedició facsímil dels dos primers volums feta el 2007, ha comentat que malgrat el què en pensés Ramon d’Abadal, "el corpus sencer de diplomes carolingis ha esdevingut la millor credencial que permeté a Catalunya d’entrar en el grup selecte de la ciència historiogràfica europea." [3] 

En cap cas l’esforç titànic que està suposant l’edició de la Catalunya Carolíngia, de més de 90 anys, ha acabat de resoldre els problemes inherents a una acurada edició crítica. De fet, el problema de l’edició crítica és inherent a la diplomática catalana que no ha aconseguit mai arribar a un consens en els termes en què aquesta s’ha de fer. La col·lecció "Diplomataris" de la Fundació Noguera n’és un exemple sagnant atès que cada diplomatari presenta la seva pròpia i única manera de fer les coses. S’imposa l’adopció d’una normativa de mínims que es fonamenti en les bones pràctiques de molts d’aquests diplomataris, que consideri una bona edició filològica del text, que no menystingui un aparat crític rigorós i que aposti per uns regestos amplis i complets. Mirant de treure el màxim de suc a qualsevol document s’aconseguirà apropar els documents editats a tot tipus de públics, siguin científics o no. 

Diferents maneres de fer estan en marxa: la del departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB; la del departament de Ciències Historiogràfiques i de l’Antiguitat de la UAB; la dels diplomataris sorgits de l’Arxiu Històric de Terrassa; la de les edicions de l’Arxiu Municipal Fidel Fita d’Arenys de Mar; per posar alguns exemples, o les no-maneres de fer d’alguns diplomataris on l’edició surt fortament perjudicada per una pràctica desajustada i poc constant. Insistim en què cal consolidar una manera de fer de mínims que sigui aprofitable per tots els sectors. 

El "problema" de l’edició, i retornant a la Catalunya Carolíngia, ha estat clarament identificat pel professor Jesús Alturo en un comentari sintètic però densíssim en l’aportació de proves. Tres són els problemes identificats: 

(i) la debilitat de les datacions i la incertesa que això provoca no només a l’edició sinó sobretot a l’utilització del document com a testimoni històric; 

(ii) l’oscil·lació constant en els criteris de vulgarització dels topònims i antropònims, incorrent en el risc d’atribucions "fantasmes", és a dir, d’atribucions a persones inexistents i inventades a partir d’una lectura incorrecta del text; 

(iii) la utilització de criteris de puntuació, de separació de síl·labes, de restitució, en definitiva, d’un text original intel·ligible i filològicament curós; 

(iv) la riquesa del vocabulari sorgint d’aquestes edicions en els estudis lingüístics relatius al català conegut més primitiu requereix d’estudis paral·lels a la pròpia edició i, per tant, seria interessantíssim recollir part d’aquest vocabulari en els índexs o confeccionant índexs rerum específics. 

El "problema" de l’edició, en definitiva, porta al professor Jesús Alturo a sol·licitar amb solemnitat "un debat a fons, patrocinat preferentment pel mateix Institut d’Estudis Catalans, que permeti de fixar unes normes mínimes per regularitzar la presentació d’uns textos fonamentals per al coneixement del nostre passat històric i cultural."[4] D’una banda un fort component identitari i de l’altra la quantitat ingent d’originals d’època medieval han fet que a Catalunya s’hagi treballat molt. Estem en un territori on la diplomàtica s’ha exercit i s’ha posat en pràctica, ara bé, si parlem de diplomàtica general, a part dels comentaris o percepcions que els diferents autors hagin pogut tenir en els seus estudis, no gaudim de manuals de conjunt que parlin de diplomática "catalana" o de diplomática en català. Tot i que, convé dir-ho, identificar els problemes derivats de l’edició documental és també ocupar-nos de la diplomàtica general. 

Una visió de conjunt només la trobarem l’any 1995 amb la publicació de Els pergamins documentals, obra a cura del terrassenc Pere Puig i Ustrell, el primer, i fins ara únic, llibre de diplomàtica general escrit en català i amb exemples catalans.[5] El propi autor ja advertí que l’esbós d’història diplomàtica que presentava era "ben agosarat, (...) atesa la manca d’estudis de conjunt sobre diplomàtica catalana, i l’escassetat de treballs específics que puguin contribuir a omplir aquest buit." [6] La proposta de Puig i Ustrell és valenta perquè, tot i haver gaudit Catalunya d’eminents paleògrafs i diplomatistes, mai cap d’ells havia gosat fer un compendi sintètic i clarivident com aquest. El posicionament de Puig i Ustrell és de caire clàssic i fonamentat en gran part en la proposta d’Alessandro Pratesi, en darrera instància hereva de Cesare Paoli i de la tradició diplomàtica italiana. A més a més, la proposta és redueix a la diplomàtica dels pergamins documentals. En aquest sentit també recupera la possició de Pratesi al voltant dels usos i beneficis que l’arxivística pot obtenir d’aquesta ciència. Aquesta relació ve destacada pel propi Puig quan reconeix compartir la idea, citant precisament a Pratesi, que "no es pot interpretar o reconstruir una sèrie documental sense dominar la metodologia de la diplomàtica"[7] L’activitat professional de Puig com a director de l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa durant més de 30 anys en aquest sentit és decisòria, però sempre constatant que no existeix subsidiarietat de la diplomàtica amb l’arxivística, sinó que es referma en el fet que el coneixement diplomàtic és necessari per a qualsevol activitat arxivística. I nosaltres afegiríem que el coneixement arxivístic sense nocions de diplomática és incomplet i menys analític. El desenvolupament de la proposta de Puig i Ustrell veu una nova edició l’any 2008, en castellà i sota el títol Los pergaminos documentales: qué son y como se tratan. [8] En essència és una revisió sumària del llibre de 1995 però amb una aportació interessant en el camp de la descripció diplomàtica. 

Aquesta proposta és innovadora no només a Catalunya i Espanya, sinó també arreu d’Europa. El plantejament deriva de les limitacions que la Norma de Descripció Arxivística Catalana (NODAC), que a la vegada deriva de la ISAD(G) -i en fa extensiva la limitació-, ha mostrat per a descriure alguns dels elements formals de les unitats documentals simples d’antic règim. En aquest sentit Puig i Ustrell proposa una fitxa de descripció diplomàtica que permet la descripció dels elements formals que ajuden a la constatació de l’autenticitat dels pergamins documentals. Aquesta fitxa de descripció pressuposa que tot diplomatista estarà en condicions de realitzar una descripció diplomàtica de cert nivell, que permeti, fins i tot, no haver de consultar ni l’original descrit. I per tant, pressuposa una molt bona preparació d’aquest professional. Aquesta proposta és de les poques mesures innovadores pel que fa a la reflexió epistemològica de la ciència que han sorgit en àmbit català. 

Pel que fa a l’utilització de les noves tecnologies en l’edició i el tractament científic dels documents de natura jurídica no es poden destacar masses iniciatives, almenys relacionades amb la diplomàtica. Sí en canvi hi ha hagut molt creixement a l’hora de crear portals web on s’hi penja documentació original digitalitzada. En aquest sentit el sector dels arxius s’ha avançat, i a més del portal de patrimoni de la Generalitat de Catalunya, molts arxius municipals han començat a oferir accés remot a la seva documentació. És un fet objectiu, refrendat a les estadístiques anuals, que l’usuari presencial ha començat una lenta regressió a favor de l’usuari telemàtic. En aquest sentit el món dels arxius ha iniciat la migració dels seus documents a formats digitals que puguin ser consultats arreu. [9] 

En canvi, pel que fa a projectes produïts amb una base diplomàtica, insistim, no n’hi ha tants. Potser el projecte Fons arQuibanc, de la Universitat de Barcelona, és l’exemple del que s’està fent a Catalunya. Es tracta de la recerca de fons privats, no administrats per cap instància pública, per a la seva difusió via telemàtica. Fan la descoberta, en fan una descripció arxivística a nivell de fons, en digitalitzen la documentació que consideren més rellevant i la publiquen en un portal web. Cada document reb una mínima descripció diplomàtica i pot ser descarregat i consultat a distància. Predomina la voluntat de disposar d’informació per a fer estudis d’història de la cultura escrita i l’aplicació del mètode busca presentar la documentació amb certa garantia de tractament objectiu. Tanmateix convé dir que l’ús que es fa de l’arxivística i la diplomàtica és “auxiliar”, de manera que el projecte palesa una aproximació positivista i massa clàssica al tractament d’aquesta documentació. El projecte té dificultats perquè tot i haver-se presentat l’any 2010 els resultats, de moment, són escassos i la documentació presentada no ha estat treballada per arxivers. Un acord amb algun centre arxivístic de dret públic hauria permès potenciar clarament aquest projecte, sobretot als efectes de millorar i polir el mètode descriptiu, i sobretot als efectes de facilitar la difusió del material retrobat. El projecte a més, ha estat poc explicat arreu del territori i roman massa amagat a l’interior de l’acadèmia. Tot i així, també cal dir que ha estat l’únic projecte a nivell estatal presentat al congrés internacional Digital Diplomatics celebrat a Nàpols el passat 2011. Som crítics en el sentit que no hi hagi res més que pugui presentar-se amb cara i ulls a nivell europeu des l’òptica catalana. Els marges de millora són molt amplis. 

De fet la diplomàtica clàssica, almenys pel que fa a l’àmbit acadèmic, cada vegada gaudeix de menys suport. Romanen algunes assignatures a la UAB i a la UB, que poden acabar desapareixent. L’Escola d’Arxivística i Gestió Documental de la UAB ha proposat l’any 2010 una assignatura del seu màster oficial dedicada a la diplomàtica medieval, moderna i contemporània, on en l’exigu temps d’un semestre cal explicar diplomàtica clàssica i el seu desenvolupament fins als usos actuals. No fa bona pinta tot plegat, però també és cert que els darrers anys la diplomàtica a Catalunya no ha sabut adaptar-se als nous corrents de treball ni ha plantejat vies modernes per reactivar-ne l’estudi. En els propers anys veurem com evoluciona aquest sector de la ciència, però molt ens temem que l’estudi de la diplomàtica quedarà fora dels curricula acadèmics i restarà, si es creu convenient i com a molt, en màsters o postgraus especialitzats. Serà un error, perquè els documents continuaran als arxius i algú els haurà de llegir i interpretar adequadament.


[1] ALTURO, Jesús. "Consideracions sobre l’estudi del patrimoni documental i bibliogràfic. » Terme, núm. 13, 1998, p.19-23. 

[2] Alturo, Jesús; Marquès, Josep. «La publicació de col·leccions documentals. » Arxiu de Textos Catalans Antics, 5, Barcelona, 1986, p.305-324. 

[3] MUNDÓ, ANSCARI M. «Prefaci» a Els diplomes carolingis a Catalunya, volum II, primera part. Barcelona: IEC, 2007, p. 18. 

[4] ALTURO i PERUCHO, Jesús. «A propòsit de la publicació dels diplomes de la Catalunya Carolíngia», Estudis Romànics, 27, 2005, p. 289-297. 

[5] PUIG i USTRELL, Pere. Els pergamins documentals. Generalitat de Catalunya: Departament de Cultura, Col·lecció Normativa Arxivística, 3, 1995, 201 p. 

[6] PUIG i USTRELL, Pere. Els pergamins  ..., p.64. 

[7] PUIG i USTRELL, Pere. Els pergamins ..., p.64, nota 3, citant a Pratesi, Alessandro. «Diplomatica e Archivistica: due discipline a confronto». Archivi per la storia. Rivista de l’ANAI, 2, any 5, 1992, p.3-10. 

[8] PUIG i USTRELL, Pere. Los pergaminos. Qué son y cómo se tratan. Gijón: Ediciones Trea, 2008, 132 p. 

[9] Per posar un parell d’exemples, podeu consultar el portal XAC de la Xarxa d’Arxius Comarcals com exemple de difusió de documentació d’arxiu per part de la Generalitat de Catalunya al cercador “Arxius en línia”: http://cultura.gencat.cat/giac/cercafons.asp. El segon exemple és el de la documentació original digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Terrassa: http://arxiumunicipal.terrassa.cat/adigital.php

Comentaris

Anònim ha dit…
Tens raó que tothom edita a la seva manera. Jo personalment segueixo l'exemple de Jesús Alturo. Almenys ara som tres de segurs que seguim aquesta tendència. Fins i tot la Catalunya Carolíngia nova té mancances o problemes no solucionat sobre l'adaptació toponímica al català i errors que s'han comés (hi ha un article de J. Alturo a Estudis Romànics sobre el tema).
JCS

Entrades populars d'aquest blog

The Nota - Anàlisi diplomàtica

L'Original "of the Nota" - Anàlisi diplomàtica

Evidencia, prueba y testimonio.