Vés al contingut principal

Historiografia de la Diplomàtica [III]: Alessandro Pratesi i la via italiana

Deu anys després és Alessandro Pratesi qui revisa novament la situació,aproximant-se aparentment als principis més clàssics de la diplomàtica hereva de Cesare Paoli. A Diplomatica in crisi? planteja primer la reconsideració del concepte "crisi". Avaluant les aportacions de Fichtenau i Bautier, i el que passà durant els deu anys posteriors, res li semblà indicar que s’estigués parlant de "crisi", ans al contrari, considerà que es parlava de necessitat de desenvolupament, però en cap cas de canvi de full de ruta. Pratesi comentà críticament la tendència proposada per Jindřich Šebánek, anomenada "diplomàtica marxista", que volia analitzar cada document amb l’intenció de destriar-ne la seva veritable funció social. 

Davant d’aquesta proposta, Pratesi considerà que s’estava fugint d’estudi, que la diplomàtica no era ni sociologia, ni filologia ni història. La seva conclusió fou que l’enriquiment de perspectives que el debat estava suggerint no havia variat en cap cas els principis bàsics de la disciplina, és a dir: (i) analitzar de manera completa el document, (ii) l’exegesi històrica i jurídica de les seves formes però no pas per interpretar des del punt de vista del dret o la sociologia, sinó amb la finalitat d’oferir testimonis que puguessin ser interpretats a continuació. Les dues úniques concessions a les noves tendències foren: (i) allargar l’estudi als documents d’època moderna i (ii) allargar l’estudi a les anomenades Aktenkunden, és a dir als documents probatoris i actes administratius, bo i admetent que aquests darrers constituïen un percentatge infinitament superior que els Urkunden o documents dispositius de natura jurídica.[1] 

En àmbit anglosaxó els efectes de la crisi no s’evidenciaren. Un diplomatista de formació clàssica, paleògraf i gran expert en documentació medieval com el pare Leonard E. Boyle, l’any 1976 definia la diplomàtica com aquella ciència que s’ocupava de l’investigació científica de qualsevol font documental, de natura jurídica, quasi-jurídica o no jurídica. Al referir-se a la natura quasi-jurídica o no jurídica extenia l’objecte de la ciència a qualsevol document (amb el perill d’incloure també els d’ordre narratiu). Boyle recuperava també l’antic adjectiu per a la res diplomatica, entesa com l’art de produir documents escrits en qualsevol època i de qualsevol tipus. Una ciència basada en l’art de produir documents al llarg de la història. Extenia així l’àmbit d’actuació de la diplomàtica influenciat pel desenvolupament que la diplomàtica contemporània estava realitzant en àmbit anglosaxó. El seu discurs no era, per dir-ho d’alguna manera, ni europeu, ni medievalista.[2] 

La prolífica diplomàtica italiana visqué un capítol intensíssim entre 1985 i 1987. L’encetà Giovanna Nicolaj preguntant-se si la diplomàtica podia ser alguna cosa més que la crítica diplomàtica? S’estava tocant el moll de l’òs de la disciplina: es podia parlar de ciència o només de tècnica? I de nou la solució d’allargar la diplomàtica als camins d’una història de la documentació. És més, Nicolaj ho tenia claríssim: "el document no roman isolat, ni s’allarga només al seu contingut o a les històries immediates de les quals és un fragment, ni al procediment de confecció. És l’anell d’una llarga viscissitud de civilització, fins a tal punt que no puc pensar la diplomàtica d’una altra manera que com una història de la documentació del continent llatí.[3] 

El mateix any Alessandro Pratesi publicà la segona edició revisada de Genesi e forme del documento medievale - la primera era de 1979-, un manual sintètic i clarivident sobre diplomàtica de posicionament clàssic.[4] L’ambivalència teòrica era i és un fet, i perviu amb igual força a l’interior de la comunitat científica per bé que la història de la documentació té un camp d’estudi d’un abast tant ampli com sotmès al risc de la generalització i la diplomàtica clàssica té un camp d’estudi restringit a una ciència que no pot fugir dels contextos més immediats de cada manifestació documentada. L’any 1987 Paola Carucci, arxivera, publicà Il documento contemporaneo,[5] una anàlisi diplomàtica de la documentació activa en fase de producció que desvetllà a Itàlia, la seu de la diplomàtica clàssica, el desenvolupament del que fins aleshores havia estat una proposta francesa, la de Bautier, però que no havia estat realment desenvolupada per ningú de manera consistent.[6] És més, la proposta de Bautier només havia tingut seguidors en àmbit anglosaxó i havia estat desenvolupada més per l’arxivística que no pas per la diplomàtica. Des de finals dels anys 40 i inicis dels 50 Hilary Jenkinson havia defensat l’aplicació de coneixements diplomàtics en entorns contemporanis, però només com a complement de l’arxivística.[7] 

Amb l’apropament de Carucci s’obria una novíssima línia de treball que creixerà en sobremanera durant la darrera dècada del segle XX. En tres anys, Itàlia és escenari dels tres grans moviments que, a fora de l’arxivística, estava vivint el tractament dels documents: la diplomàtica clàssica, la història de la documentació o diplomàtica social i la diplomàtica contemporània. 

--------

[1] PRATESI, Alessandro. «Diplomatica in crisi?» Miscellanea in memoria di Giorgio Cencetti, Torino, 1973, p. 443-455. Novament publicat a PRATESI, Alessandro. Tra carte e notari. Saggi di diplomatica dal 1951 al 1991. Roma: Miscellanea della Società Romana di Storia Patria, XXXV, 1992, p. 83-95. Vegeu:http://scrineum.unipv.it/biblioteca/pratesi.html

[2] BOYLE, Leonard E. «Diplomatics» A Medieval studies: an introduction. Nova York: Syracuse University Press, 1992, p. 91. 

[3] NICOLAJ, Giovanna. «Sentieri di diplomatica.» A Archivio Storico Italiano, CXLIV, 1986, p.  305-331. També es pot consultar a http://scrineum.unipv.it/biblioteca/nicolaj.html

[4] PRATESI, Alessandro. Genesi e forme del documento medievale. Roma: Jouvence, 3ª ed., 1999, 181 p. 

[5] CARUCCI, Paola. Il documento contemporaneo. Diplomatica e criteri di edizione. Roma: Nova Italia Scientifica, 1987, 199 p. 

[6] Curiosament quatre anys abans d’aquesta publicació, al VI Congrés Internacional de Diplomàtica celebrat a Münich, i que ha estat reconegut per molts diplomatistes com a un dels més innovadors, el propi Robert-Henri Bautier va proposar nous camins metodològics però només adreçats a l’estudi dels documents baixmedievals i moderns. 

[7] JENKINSON, Hilary. «Archives and the Science and Study of Diplomatic.» (Society of Archivists Presidential Address –no publicat-, 1955). A Selected Writings of sir Hilary Jenkinson, editat per Roger H.Ellis i Peter Walne. Gloucester: Alan Sutton, 1980.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…