Historiografia de la Diplomàtica [III]: Alessandro Pratesi i la via italiana

Deu anys després és Alessandro Pratesi qui revisa novament la situació,aproximant-se aparentment als principis més clàssics de la diplomàtica hereva de Cesare Paoli. A Diplomatica in crisi? planteja primer la reconsideració del concepte "crisi". Avaluant les aportacions de Fichtenau i Bautier, i el que passà durant els deu anys posteriors, res li semblà indicar que s’estigués parlant de "crisi", ans al contrari, considerà que es parlava de necessitat de desenvolupament, però en cap cas de canvi de full de ruta. Pratesi comentà críticament la tendència proposada per Jindřich Šebánek, anomenada "diplomàtica marxista", que volia analitzar cada document amb l’intenció de destriar-ne la seva veritable funció social. 

Davant d’aquesta proposta, Pratesi considerà que s’estava fugint d’estudi, que la diplomàtica no era ni sociologia, ni filologia ni història. La seva conclusió fou que l’enriquiment de perspectives que el debat estava suggerint no havia variat en cap cas els principis bàsics de la disciplina, és a dir: (i) analitzar de manera completa el document, (ii) l’exegesi històrica i jurídica de les seves formes però no pas per interpretar des del punt de vista del dret o la sociologia, sinó amb la finalitat d’oferir testimonis que puguessin ser interpretats a continuació. Les dues úniques concessions a les noves tendències foren: (i) allargar l’estudi als documents d’època moderna i (ii) allargar l’estudi a les anomenades Aktenkunden, és a dir als documents probatoris i actes administratius, bo i admetent que aquests darrers constituïen un percentatge infinitament superior que els Urkunden o documents dispositius de natura jurídica.[1] 

En àmbit anglosaxó els efectes de la crisi no s’evidenciaren. Un diplomatista de formació clàssica, paleògraf i gran expert en documentació medieval com el pare Leonard E. Boyle, l’any 1976 definia la diplomàtica com aquella ciència que s’ocupava de l’investigació científica de qualsevol font documental, de natura jurídica, quasi-jurídica o no jurídica. Al referir-se a la natura quasi-jurídica o no jurídica extenia l’objecte de la ciència a qualsevol document (amb el perill d’incloure també els d’ordre narratiu). Boyle recuperava també l’antic adjectiu per a la res diplomatica, entesa com l’art de produir documents escrits en qualsevol època i de qualsevol tipus. Una ciència basada en l’art de produir documents al llarg de la història. Extenia així l’àmbit d’actuació de la diplomàtica influenciat pel desenvolupament que la diplomàtica contemporània estava realitzant en àmbit anglosaxó. El seu discurs no era, per dir-ho d’alguna manera, ni europeu, ni medievalista.[2] 

La prolífica diplomàtica italiana visqué un capítol intensíssim entre 1985 i 1987. L’encetà Giovanna Nicolaj preguntant-se si la diplomàtica podia ser alguna cosa més que la crítica diplomàtica? S’estava tocant el moll de l’òs de la disciplina: es podia parlar de ciència o només de tècnica? I de nou la solució d’allargar la diplomàtica als camins d’una història de la documentació. És més, Nicolaj ho tenia claríssim: "el document no roman isolat, ni s’allarga només al seu contingut o a les històries immediates de les quals és un fragment, ni al procediment de confecció. És l’anell d’una llarga viscissitud de civilització, fins a tal punt que no puc pensar la diplomàtica d’una altra manera que com una història de la documentació del continent llatí.[3] 

El mateix any Alessandro Pratesi publicà la segona edició revisada de Genesi e forme del documento medievale - la primera era de 1979-, un manual sintètic i clarivident sobre diplomàtica de posicionament clàssic.[4] L’ambivalència teòrica era i és un fet, i perviu amb igual força a l’interior de la comunitat científica per bé que la història de la documentació té un camp d’estudi d’un abast tant ampli com sotmès al risc de la generalització i la diplomàtica clàssica té un camp d’estudi restringit a una ciència que no pot fugir dels contextos més immediats de cada manifestació documentada. L’any 1987 Paola Carucci, arxivera, publicà Il documento contemporaneo,[5] una anàlisi diplomàtica de la documentació activa en fase de producció que desvetllà a Itàlia, la seu de la diplomàtica clàssica, el desenvolupament del que fins aleshores havia estat una proposta francesa, la de Bautier, però que no havia estat realment desenvolupada per ningú de manera consistent.[6] És més, la proposta de Bautier només havia tingut seguidors en àmbit anglosaxó i havia estat desenvolupada més per l’arxivística que no pas per la diplomàtica. Des de finals dels anys 40 i inicis dels 50 Hilary Jenkinson havia defensat l’aplicació de coneixements diplomàtics en entorns contemporanis, però només com a complement de l’arxivística.[7] 

Amb l’apropament de Carucci s’obria una novíssima línia de treball que creixerà en sobremanera durant la darrera dècada del segle XX. En tres anys, Itàlia és escenari dels tres grans moviments que, a fora de l’arxivística, estava vivint el tractament dels documents: la diplomàtica clàssica, la història de la documentació o diplomàtica social i la diplomàtica contemporània. 

--------

[1] PRATESI, Alessandro. «Diplomatica in crisi?» Miscellanea in memoria di Giorgio Cencetti, Torino, 1973, p. 443-455. Novament publicat a PRATESI, Alessandro. Tra carte e notari. Saggi di diplomatica dal 1951 al 1991. Roma: Miscellanea della Società Romana di Storia Patria, XXXV, 1992, p. 83-95. Vegeu:http://scrineum.unipv.it/biblioteca/pratesi.html

[2] BOYLE, Leonard E. «Diplomatics» A Medieval studies: an introduction. Nova York: Syracuse University Press, 1992, p. 91. 

[3] NICOLAJ, Giovanna. «Sentieri di diplomatica.» A Archivio Storico Italiano, CXLIV, 1986, p.  305-331. També es pot consultar a http://scrineum.unipv.it/biblioteca/nicolaj.html

[4] PRATESI, Alessandro. Genesi e forme del documento medievale. Roma: Jouvence, 3ª ed., 1999, 181 p. 

[5] CARUCCI, Paola. Il documento contemporaneo. Diplomatica e criteri di edizione. Roma: Nova Italia Scientifica, 1987, 199 p. 

[6] Curiosament quatre anys abans d’aquesta publicació, al VI Congrés Internacional de Diplomàtica celebrat a Münich, i que ha estat reconegut per molts diplomatistes com a un dels més innovadors, el propi Robert-Henri Bautier va proposar nous camins metodològics però només adreçats a l’estudi dels documents baixmedievals i moderns. 

[7] JENKINSON, Hilary. «Archives and the Science and Study of Diplomatic.» (Society of Archivists Presidential Address –no publicat-, 1955). A Selected Writings of sir Hilary Jenkinson, editat per Roger H.Ellis i Peter Walne. Gloucester: Alan Sutton, 1980.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Evidencia, prueba y testimonio.

A la recerca del panellet autèntic!!