Historiografia de la Diplomàtica [I]: De Jean Mabillon a Theodor Von Sickel.

La diplomàtica va néixer a finals del segle XVII amb els estudis del monjo benedictí francès Jean Mabillon orientats a potenciar l’anàlisi de l’autenticitat i/o de la presumpta falsetat dels documents escrits per autoritats sobiranes en època medieval. El mot diplomatica nasqué com adjectiu - res diplomatica-, per tant com a descriptor d’una tècnica, com a ars, com una aproximació pràctica amb la missió de disposar d’una capacitat pericial imparcial que permetés avaluar la credibilitat dels documents medievals o detectar-ne la seva absència.[1] L’element central en el peritatge havia de ser la forma documental, és a dir, la seva aparença visual, les seves característiques físiques i intel·lectuals que permetrien obrir el camí a una avaluació certa de la seva autenticitat i de la seva sinceritat. Durant tot el segle XVIII aquesta tècnica s’aplicà sobre la documentació medieval que encara mantenia vigents els seus valors jurídics i fou de rellevant importància en l’organització d’arxius patrimonials i en la constatació de l’autenticitat d’aquesta documentació. Olivier Guyotjeannin ha descrit aquesta diplomàtica com a diplomàtica pràctica, origen del que posteriorment s’anomenaria arxivística.

Tanmateix, la pèrdua dels valors jurídics de la major part d’aquests documents amb la Revolució Francesa promocionà l’ascens d’una disciplina científica nova, que prengué el nom de diplomàtica, ara sí com a substantiu, i que accedí a la interpretació dels documents medievals i a la seva edició per afavorir el desenvolupament de la ciència històrica, oferint documents per a ser utilitzats com a testimonis històrics fiables i fidedignes. Aquesta nova disciplina, fortament influenciada per la filologia clàssica, es construí a partir del positivisme rankià guanyant refinament metodològic i perfeccionant l’edició dels documents objecte de la seva crítica.[2]

És a principis del segle XIX que apareixen escoles diplomatístiques tan rellevants com l’École des Chartes i projectes de recuperació i edició de textos medievals com ara els Monumenta Germaniae Historicae o les Acta Pontificum Romanorum, alguns dels quals encara avui són vigents: una aproximació massiva i potent a documentació original que es volia publicada i a l’abast de la comunitat científica. L’objectiu era una edició rigorosa, ben datada, crítica i que detectés la falsificació, si era el cas. Aquesta edició permetia l’accés a la informació del document i al seu coneixement.[3] Tanmateix, en aquesta proposta el document no venia pas tractat com a un objecte social amb multiples contextos i relacions que el farien més complet, complex, entenedor i científicament consistent. El document entès com a unitat, i tenint en compte que la seva realitat s’esdevingué en el passat, no disposava del context necessari per a la seva comprensió. Calia reconstruir-lo d’alguna manera per no córrer el perill d’analitzar-lo en abstracte, sense profunditat, sinó simplement aplicant una tècnica que verifiqués l’existència o inexistència d’unes característiques prefixades. Es tractava de trobar profundidat d’anàlisi.

Així, Julius Ficker a finals del segle XIX proposà considerar cada document individual com una font històrica que havia de ser examinada a partir del seu procés de formació. En les seves investigacions estudià aquest procés en totes les fases que es seguien a partir de dos moments centrals l’Actio i la Conscriptio, considerà els diferents estats en què el document es podia trobar reforçant la importància de la tradició documental i desmuntà de manera convicent la llegenda d’un ordre perfecte en la producció dels documents medievals. Demostrà que una sèrie d’irregularitats en el document podien ser millor explicades estudiant la manera en què foren produïts que no pas suposant errors de tradició, errors voluntaris o directament amb voluntat de frau falsificador. Estudiar la gènesi documental i els procediments emprats per elaborar documents va significar aportar de cada unitat documental informació decisiva sobre el context de producció i el seu estat de transmissió.[4]

Però serà Theodor von Sickel, diplomatista contemporani a Julius Ficker, qui establirà els fonaments de la diplomàtica. La seva aportació més rellevant fou la del mètode de la Collatio Litterarum o Diktatvergleich per a la detecció de l’origen, la singularitat i els possibles indicis de falsetat sobre els documents medievals a partir de l’estudi detallat i comparatiu de la manera concreta d’escriure d’escrivents i de notaris. D’aquesta manera dirigia l’objecte d’estudi als autors materials i a qualsevol persona, física o jurídica, és a dir, persones individuals però també institucions, que hagués participat en la confecció d’un document medieval. Von Sickel demostrava que l’autenticitat derivava de la determinació certa de l’autor que participava en el document i no només de la forma o de la credibilitat derivada del resultat d’un simple procediment d’elaboració.[5]

Tenint en compte que el context de producció (gènesi, procediment d’elaboració i tradició documental) ens permet demostrar si el document s’ha realitzat segons un procediment determinat i, per tant, ens permet demostrar que el document és fiable; i tenint en compte que amb la delimitació dels autors participants (autors, agents i institucions) podem determinar les responsabilitats i l’autenticitat d’aquestes derivada, amb Julius Ficker i Theodor von Sickel, a principis de 1890 quedà definida la ciència diplomàtica en la seva totalitat. L’element que aglutinarà tots aquests elements serà la forma documental ja plantejada per Jean Mabillon, però perfeccionada amb l’incorporació a l’estudi d’un coneixement més precís dels estils de datació i dels mètodes de validació. En definitiva, l’aspecte final que el document oferia era el resultant de la intervenció d’uns agents i d’un procés d’elaboració, com a representació i manifestació d’elements fiables i autèntics que permetien accedir a una comprensió completa dels documents.[6] 

-------------

[1] Per una aproximació succinta als orígens de la diplomàtica es recomanable l’article de Ruiz Asencio, José Manuel. «Los orígenes de la Diplomática y la Paleografía como ciencias: Mabillon y el Nouveau Traité» dins les actes de las III Jornadas de la Sociedad Española de Ciencias y Técnicas Historiográficas, 2005, p. 15-34 i també a Galende Díaz, J.C.; García Ruipérez, M. «El concepto de documento desde una perspectiva interdisciplinar: de la diplomática a la archivística» Revista General de Información y Documentación 13, 2003, núm. 2, p. 7-35. 

[2] Guyotjeannin, Olivier. «The Expansion of Diplomatics as discipline.» American Archivist, vol. 59, Fall 1996, p.416. 

[3] Guyotjeannin ho diu de manera més poètica: «destroy the outer crust of the formula, within which the mineral data remains captive.» Guyotjeannin, O. Opus cit., p. 416. 

[4] L’obra més rellevant de Julius Ficker és Beiträge zur Urkundenlehre, 2 vols., Insbruck: Wagner, 1877-1878. Comentada a BRESSLAU, Harry. Manuale di diplomatica per la Germania e l’Italia. Roma: Ministerio per i beni culturali e ambientali. Ufficio Centrale per i ben archivistici. Pubblicazioni degli Archivi di Stato, sussidi 10, 1998, p. 43. 

[5] L’obra més rellevant de Theodor VON SICKEL és «Beiträge zur Diplomatik», a SB der Wiener Akademie der Wissenchaften, 1861-1882. Comentada a BRESSLAU, Harry. Manuale di diplomatica per la Germania e l’Italia. Roma: Ministerio per i beni culturali e ambientali. Ufficio Centrale per i ben archivistici. Pubblicazioni degli Archivi di Stato, sussidi 10. 1998, p.44-45. 

[6] Guyotjeannin considera ben definida la Diplomàtica de finals del segle XIX com la ciència que estudia la forma dels documents, la seva tradició, la seva gènesi i la crítica dels falsos. Guyotjeannin, Olivier. Opus cit., p.416-417.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Evidencia, prueba y testimonio.

A la recerca del panellet autèntic!!