dimarts, 18 de setembre de 2012

Algoritmes diplomàtics [VIII]: El document és creïble i té força probatòria

El fonament de qualsevol document, la seva raó de ser, passa perquè sigui convincent i creïble, i perquè pugui ser utilitzat com a prova d'un fet esdevingut en el món real que s’hi veu representat. Confiar en el document és bàsic perquè la seva existència tingui sentit. Confiar en el document permetrà confiar en les relacions jurídiques entre persones i institucions a l’interior d’un sistema jurídic. Confiar es troba a la base de la continuïtat de molts processos històrics de qualsevol època. De manera que aquest element és transversal a qualsevol època històrica i a qualsevol tipologia de document. La credibilitat dels documents i la seva força probatòria foren dos dels elements més importants que Cesare Paoli aportà  a la Diplomàtica a principis del segle XX i que encara perviuen amb força en la seva teoria. [1]

La confiança i l’esperança són dos situacions de l’ànim transversals a qualsevol cultura, "documentada" o no. Per les societats que fonamenten les seves relacions jurídiques en documents escrits la confiança en aquests és tant important com la confiança en què es produeixin els efectes jurídics que aquests documents provoquen. De la mateixa manera, els sistemes jurídics "esperen" que les coses s’esdevinguin adequadament, de manera que activen també el sensor del control sobre l’efectivitat real d’aquests documents. Així, producció documental, confiança en el sistema i esperança d’efectivitat jurídica són tres situacions que es retroalimenten. Confiar és fiar en una creença un convenciment. Creure és un acte de fe. Per aquest motiu es diu que els documents han de ser fidedignes, dignes de fe. Un cop verificada aquesta confiança, en segona instància, podran passar a ser considerats prova i a disposar de la força probatòria utilitzable en qualsevol instància institucional o personal. Aquesta fe anirà associada a l’autoritat que produeixi els documents.

Per aquest motiu s’ha parlat des d’antic del concepte de fe pública, és a dir, de confiança plena en un document produït per una autoritat sobirana de poder a l’interior d’un sistema jurídic. És l’element que, en les societats inspirades legalment en el dret romà, ha tingut més força per creure en els documents. Fe pública vol dir confiança plena. Aquest concepte es fonamenta en determinar una fiabilitat en l’espai i en el temps. Això vol dir que un document que gaudeix de fe pública la té sempre a l’interior del sistema jurídic i, a més, té la capacitat de mantenir aquest valor perdurable i estable al llarg del temps. Disposar de fe pública vol dir que tota acció de natura jurídica disposa de la connivència, l’autorització i la credibilitat del sistema jurídic on es desenvolupa. 

Atès que només el present i el passat pot ser conegut, un complement és necessari per reforçar la perdurabilitat d’aquesta fe pública. Per aquest motiu en èpoques passades s’han utilitzat fórmules específiques com ara in perpetuum o ad perpetuam rei memoriam. En ambdós casos, el concepte de fe pública no busca garantir la preservació eterna de l’acció jurídica, sinó reforçar la idea de continuïtat, d’estabilitat, de resistència i de confiança en un sistema que preserva la memòria dels fets esdevinguts. D’aquesta manera també es pretén garantir la continuïtat d’un sistema de poder.

Ara bé, i si no es gaudeix de fe pública o d’una confiança plena? Aleshores entren en joc tot un conjunt de mecanismes que al llarg de la història han servit per aconseguir que les societats hagin seguit confiant igualment en els documents. Segells, signatures, cordills i fils de seda, testimoniatges, juraments, etc., són tots ells elements que han permès configurar un estat de confiança davant la mostra del document. La fe pública de caràcter ple ha estat sempre en mans d’autoritats sobiranes o de professionals com els notaris que han disposat de la capacitat, atorgada per aquesta mateixa autoritat, per aportar-la en els documents que han elaborat. La mera constatació de la seva intervenció ha atorgat confiança plena als documents.

[1] Paoli, Cesare. Diplomatica. Nuova edizione aggiornata da G.C.Bascapè. Firenze: Casa Editrice Le Lettere, 1987.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,
la confiança en les institucions no és garantia de fiabilitat ja que, per posar un exemple, el 20% dels documents de la Seu d'Urgell referents al Berguedà, entre els ss. IX i inici de l'XI són suspectes. Així mateix en els darrers anys s'ha detectat diverses falsificacions en institucions monacals, precisament en aquests mateixos segles. Fins i tot hem descobert que algun document vertader expedit pels monarques francs o pel Papat s'ha fet sobre algun text falsificat. És vertader però ens diu mentides (aquest comentari també serviria per un altre blog de l'assignatura on es parla d'aquest tema).
JCS

Anònim ha dit...

Volia puntualitzar una cosa que m'he equivocat al comentari anterior, i és que el 20% dels documents són suspectes però no provenen tots de la Seu sinó també del monestir de Ripoll, de la Portella, de Serrateix, de Sant Llorenç prop Bagà, etc. això està publicat al llibre CAMPRUBI, J: Conquesta i estructuració Territorial del Berguedà /ss. IX-XI. La Formació del Comtat, editat per la UdLL, a l'apartat dedicat als documents suspectes. Aquí també es donen uns consells o normes que serveixen per a identificar o detectar aquest tipus de documents.Espero que us siguin útils.
JCS

Publica un comentari a l'entrada