Vés al contingut principal

Algoritmes diplomàtics [V]: El document és un testimoni "escrit"

En primer lloc el document diplomàtic ha d’estar escrit. Hem d’entendre que durant tota l’època romana, medieval, moderna i contemporània, hom pot comprendre sense dificultats que la manera més utilitzada, però no única, per fixar relacions jurídiques entre parts ha estat mitjançant l’escriptura sobre un suport. Tanmateix, amb l’adveniment de sistemes d’enregistraments analògics on el so, la imatge i la imatge en moviment s’han començat també a fixar en un suport, l’element escriptura ens queda curt per poder admetre noves maneres d’enregistrar fets de natura jurídica. És per aquest motiu que el concepte “escrit” hauria de derivar cap a conceptes com “enregistrat” o “fixat” si volem una definició de document que ens permeti incloure la majoria de documents produïts en el present. O si es vol, per evitar equívocs etimològics, optar directament pel concepte “fixat” amb la constatació inequívoca que s’ha estabilitzat un missatge en un suport, amb independència dels signes utilitzats. 

És clar que en català o en castellà el verb “enregistrar” deriva de “registrar” i que aquest deriva del llatí “regesta” i del verb regerĕre, amb el valor que, per exemple Quintilià li donà de “transcriure”, de “reportar per escrit quelcom”. En essència doncs, tindria el mateix valor que “escrit”. El concepte “enregistrar” que proposem deriva de la traducció catalana del concepte emprat en el món anglosaxó durant el segle XX, és a dir, del verb "to Record", amb el valor precisament de fixar en un suport uns signes determinats. Per evitar un ús anacrònic del concepte que vol reportar “to Record” a l’actualitat, en èpoques més antigues on aquest vocable no era d’ús, pensem en utilitzar millor el de “fixar”. 

I és que la definició diplomàtica de document ha d’entendre l’escriptura com a qualsevol mètode de representació gràfica que utilitza un llenguatge humà, visual o planificat que afavoreix la transmissió de la informació però que també permet estabilitzar-la d’una manera determinada. Suggerim, en tot cas, que “escrit” tingui una càrrega semàntica més gran per a fer-lo més comprensible i no simplificar-ho a escriptura llatina o en vulgar, podent allargar una visió de la diplomàtica que a voltes sembla massa eurocentrista, a qualsevol altra expressió escrita mitjançant qualsevol llenguatge natural o artificial de qualsevol societat. Suggerim també que s’expliqui el concepte “escrit” aplicat a llenguatges audiovisuals, visuals o sonors, on el concepte no ha estat habitualment utilitzat per les comunitats científiques i de professionals. L’escriptura, en diplomàtica, ja no és una qüestió resolta exclusivament per la paleografia sinó que cal que sigui estudiada per qualsevol altra disciplina que permeti la interpretació ajustada de llenguatges naturals o artificials. 

En paral·lel l’element “suport,” inherent al fet de “fixar” (no hi ha enregistrament sense suport), també està essent debatut. No tant per la seva inexistència, que no té sentit de plantejar, sinó per la seva evident fragilitat amb les noves tecnologies actuals. Oblidat el pergamí i estigmatitzat el paper per l’abús de les burocràcies de finals del segle XX, qualsevol suport que impliqui menys cost i menys dispersió, en comptes d’una més gran perdurabilitat, i que sobretot permeti l’enregistrament dels llenguatges artificials com ara el digital, tindrà més garanties d’èxit i d’adopció. Això està succeïnt, malgrat que en paral·lel s’hagi verificat l’escasa resistència a la prova del temps d’aquests suports electromagnètics. La feblesa dels suports del present posa en perill la perdurabilitat dels missatges fixats i això contradiu una de les funcions principals de qualsevol document la transmissió de missatge en un temps determinat. Quan el temps de resistència del suport és inferior al del temps que ha de perdurar un missatge, convindrà prendre mesures substitutives. Els canvis de suport ja han existit al llarg dels segles. De papir a pergamí, de pergamí a paper. L’estratègia del recopiat s’ha demostrat útil. La necessitat continuarà ser vigent. 

Fixar informació en un suport implica voluntat de perdurabilitat. El missatge ha de durar en el temps. El temps pot ser delimitat o permanent. Aquest element no es contempla de manera explícita a les definicions de document que ha aportat la diplomàtica. Fer palès en la definició de document que recordar un missatge a través del temps forma part de la seva raó de ser podria perfeccionar-la. De fet s'aproximaria més a la definició de document d'arxiu. 

Davant la voràgine digital, tant la “fixació” com el “suport” apareixen com elements volàtils, no atesos per amplis sectors de les societats de finals del XX i inicis del XXI. Tindrà sentit continuar parlant de document en un futur davant societats que no semblen prioritzar-lo, preferint altres conceptes com dades o informació? Es disgregarà aquest en les seves parts i es conservaran aquestes fora de la seva estabilització inicial? Aquí entren en joc diferents agents. D’una banda les empreses i els interessos creats al voltant de les noves tecnologies de la informació, alienes a una idea estable de representació de continguts i obertes a recórrer camins nous i ben diferents. De l’altra, comunitats professionals sòlides i poderoses capacitades per encabir en les seves funcions la de dotar de credibilitat el document escrit, com ara són les administracions públiques, els notaris o els registradors, que continuen disposant del monopoli de la configuració fiable de documentació pública o privada acceptada pel sistema jurídic que els acull. El document tindrà sentit mentre aquestes comunitats hi tinguin el poder associat. Si en canvi, altres comunitats acaben trascendint aquest poder cap a una societat que admeti la mera informació com a element constitutïu de dret, amb independència del suport o representació en què aquesta es manifesti, el document es tranformarà en alguna altra cosa. La diplomàtica, per tant, també canviarà perquè perdrà el seu objecte d’estudi o en tot cas només en podrà preveure la seva transformació.

Comentaris

Anònim ha dit…
Avui dia es fan molts documents però, com s'ho farà algú del futur per conjuntar tota la informació d'ara? Quina sobreviurà als febles sistemes informàtics? Com el pergamí no hi ha res.
JCS

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…