Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

Historiografia de la Diplomàtica [VI]: dels orígens de la diplomàtica contemporània a Luciana Duranti.

L’origen de l’interès per la documentació contemporània no és exclusivament atribuïble a la proposta, comentada en un post anterior, de Robert-Henri Bautier l’any 1961. En certa mida, ja el seu mestre Georges Tessier, durant els anys 30, havia comentat la possibilitat d’analitzar amb mètode diplomàtic qualsevol document que es trobés en un arxiu. I es pot remuntar a Arthur Giry i a Alain de Boüard la direcció del focus d’atenció a un plantejament més obert de la disciplina. Tanmateix, totes aquestes propostes eren "medievalistes" i en cap cas parlaren mai de la documentació produïda per les burocràcies contemporànies. És el francès Auguste Dumas l’any 1932 el primer en afirmar obertament que la diplomàtica no tenia perquè estar unida a la història medieval sinó que amb el mateix rigor científic es podia fer front a qualsevol document de qualsevol època, fins i tot als documents contemporanis. [1] El papiròleg alemany Ulrich Wilcken el 1934 també defensà la idea que la dipl…

Historiografia de la Diplomàtica [V]: la via catalana en relació a la diplomàtica clàssica.

Què passa mentrestant a Catalunya? Des de dates ben properes als estudis de Jean Mabillon la diplomàtica feta en territori català s’ha orientat de manera més que decidida a l’edició crítica de textos. D’una part la gran quantitat de documentació original altmedieval i de l’altra la suma de diplomatistes, historiadors i arxivers que de manera progressiva han anat cooperant en augmentar el descobriment d’aquest material. A diferència d’altres països europeus, la manca d’empenta de les institucions culturals i universitàries ha provocat una producció desigual, inconnexa i poc coordinada. Això ha fet que, si bé l’edició quantitativament parlant és ingent, pel que fa a la seva qualitat demostra desajustos i desigualtats importants. 
Així ho considera Jesús Alturo en un article de 1998 on fa un repàs sumari a les contribucions de Pèire de Marca el 1688, de Campillo, Caresmar, Pasqual o Martí durant el segle XVIII, d’Alart, Bofarull, Flórez o Villanueva durant el segle XIX, de les contribuc…

Historiografia de la Diplomàtica [IV]: de la New Diplomatics a la Digital Diplomatics

Durant la primera part del anys 90 neix una tendència que ha estat anomenada New Diplomatics i que es produeix arran de la publicació a França de l’obra Diplomatique Médiévale dels tres professors de l’École des Chartes, Olivier Guyotjeannin, Jacques Pycke i Benoît-Michel Tock. [1] La publicació d’un manual en entorn francès obeeix a la voluntat de donar un contrapunt al darrer manual proposat per Pratesi, d’ordre clarament clàssic. L’aportació més rellevant d’aquests autors, i per aquest motiu s’ha parlat de "Nova Diplomàtica", es pot resumir en tres elements: (i) l’aproximació a la validesa jurídica coetània a la producció del document, (ii) l’extensió de la diplomàtica a qualsevol testimoni escrit (però sempre d’època medieval o moderna), (iii) i la reconsideració de la producció de documents com un instrument pràctic dirigit a assegurar la posició, el poder i els costums dels centres de producció de documents. És a dir: (i) aprofundir en el coneixement dels sistemes jur…

Historiografia de la Diplomàtica [III]: Alessandro Pratesi i la via italiana

Deu anys després és Alessandro Pratesi qui revisa novament la situació,aproximant-se aparentment als principis més clàssics de la diplomàtica hereva de Cesare Paoli. A Diplomatica in crisi? planteja primer la reconsideració del concepte "crisi". Avaluant les aportacions de Fichtenau i Bautier, i el que passà durant els deu anys posteriors, res li semblà indicar que s’estigués parlant de "crisi", ans al contrari, considerà que es parlava de necessitat de desenvolupament, però en cap cas de canvi de full de ruta. Pratesi comentà críticament la tendència proposada per Jindřich Šebánek, anomenada "diplomàtica marxista", que volia analitzar cada document amb l’intenció de destriar-ne la seva veritable funció social. 
Davant d’aquesta proposta, Pratesi considerà que s’estava fugint d’estudi, que la diplomàtica no era ni sociologia, ni filologia ni història. La seva conclusió fou que l’enriquiment de perspectives que el debat estava suggerint no havia variat en…

Historiografia de la Diplomàtica [II]: dels grans manuals a la crisi de la diplomàtica de principis dels 60.

Una prova evident que la ciència estava prou madura a partir de Von Sickel va ser que sorgiren diferents autors a França, Itàlia i Alemanya que començaren a redactar els primers manuals de diplomàtica. Així Arthur Giry[1] i Alain de Boüard,[2] tots dos professors de l’École des Chartes, van fer sengles estats de la qüestió sobre aquesta ciència. A Itàlia, fou Cesare Paoli,[3] que sense oferir un compendi tant exhaustiu com els francesos, presentà un manual clar sobre diplomàtica. Harry Bresslau, a Alemanya, realitzà un tractat molt profund sobre les cancelleries papal i imperial, a més de fer la primera història de la disciplina. A principis del segle XX també sorgeix una de les poques revistes especialitzades en diplomàtica, la Archiv für Urkundenforschung (posterior Archiv für Diplomatik), fundada pel propi Bresslau, Michael Tangl i Karl Brandi.[4] En la introducció del primer volum editat el 1908 es fa esment de la necessitat d’ampliar els estudis de la diplomàtica a períodes no es…

Historiografia de la Diplomàtica [I]: De Jean Mabillon a Theodor Von Sickel.

La diplomàtica va néixer a finals del segle XVII amb els estudis del monjo benedictí francès Jean Mabillon orientats a potenciar l’anàlisi de l’autenticitat i/o de la presumpta falsetat dels documents escrits per autoritats sobiranes en època medieval. El mot diplomatica nasqué com adjectiu - res diplomatica-, per tant com a descriptor d’una tècnica, com a ars, com una aproximació pràctica amb la missió de disposar d’una capacitat pericial imparcial que permetés avaluar la credibilitat dels documents medievals o detectar-ne la seva absència.[1] L’element central en el peritatge havia de ser la forma documental, és a dir, la seva aparença visual, les seves característiques físiques i intel·lectuals que permetrien obrir el camí a una avaluació certa de la seva autenticitat i de la seva sinceritat. Durant tot el segle XVIII aquesta tècnica s’aplicà sobre la documentació medieval que encara mantenia vigents els seus valors jurídics i fou de rellevant importància en l’organització d’arxiu…

Algoritmes diplomàtics [VIII]: El document és creïble i té força probatòria

El fonament de qualsevol document, la seva raó de ser, passa perquè sigui convincent i creïble, i perquè pugui ser utilitzat com a prova d'un fet esdevingut en el món real que s’hi veu representat. Confiar en el document és bàsic perquè la seva existència tingui sentit. Confiar en el document permetrà confiar en les relacions jurídiques entre persones i institucions a l’interior d’un sistema jurídic. Confiar es troba a la base de la continuïtat de molts processos històrics de qualsevol època. De manera que aquest element és transversal a qualsevol època històrica i a qualsevol tipologia de document. La credibilitat dels documents i la seva força probatòria foren dos dels elements més importants que Cesare Paoli aportà  a la Diplomàtica a principis del segle XX i que encara perviuen amb força en la seva teoria. [1]
La confiança i l’esperança són dos situacions de l’ànim transversals a qualsevol cultura, "documentada" o no. Per les societats que fonamenten les seves relac…

Un tractament ambiciós per la documentació històrica

Les raons del I Postgrau de Gestió i Tractament Digital dels Documents Històrics que volem iniciar aquest proper mes de novembre són moltes. Com bé sabeu es tracta d'una nova proposta docent ambiciosa i innovadora en el marc del tractament professional de la documentació manuscrita fonamentalment d'antic règim. Era i és una necessitat sentida renovar els estudis relacionats amb l'anàlisi i la dinamització de la documentació medieval i moderna. Des de fa uns quants anys les propostes docents del nostre país s'han orientat cap a la gestió documental dels documents contemporanis amb especial intencionalitat sobre el document digital. És obvi que això hagi estat així atesa la creixent demanada en aquest sector tant per part de l'administració pública com de l'empresa privada. Però això ha provocat que el coneixement de la documentació històrica hagi quedat coix i no hagi rebut un impuls igualment valent i novedós.

Per aquests motius, l'ESAGED, amb la col·labor…