Vés al contingut principal

Algoritmes diplomàtics [IV]: Document diplomàtic, diploma i fonts diplomàtiques

Després d'haver repassat a la sèrie Algoritmes diplomàtics [I][II] i [III] les tipologies de documents que la Diplomàtica analitza, identifica i critica, hem de recular a l'origen del propi concepte "Document". Cal designar clarament quin és l’objecte d’estudi de la diplomàtica, i per a fer-ho hem de parlar dels tres termes que tradicionalment s’han utilitzat per a definir-lo. Aquests són el diploma, el document diplomàtic i les fonts diplomàtiques

El terme diploma fou recuperat pels humanistes del Renaixament d’una antiga denominació romana de certs tipus documentals produïts pels emperadors. Es tractava d’una recuperació erudita per designar de manera genèrica els documents públics emanats per autoritats sobiranes del passat. Diem que es tractava d’una proposta erudita perquè en cap cas reflectia una denominació pròpia de la documentació medieval. Els noms emprats foren habitualment: instrumentum, chartae, scripturae, entre molts d’altres. Una relació exhaustiva d’aquestes denominacions o una relació estadística tampoc ens ajudaria massa a trobar un substantiu comú. D’aquesta manera parlar de manera genèrica mitjançant "diploma" fou admès pels diferents estudiosos. Un d’ells, precisament Jean Mabillon, fundador de la disciplina, l’utilitzarà per identificar de manera genèrica l’objecte d’estudi de la diplomàtica. En català, diploma és el terme utilitzat per designar  qualsevol «text escrit de naturalesa jurídica redactat segons unes normes que li donen credibilitat.» [1] És, per tant, el terme emprat per definir el tipus de document que és objecte de la diplomàtica. De diploma se’n deriven el propi nom de la ciència i certes col·leccions de documents com ara els diplomataris o les col·leccions diplomàtiques. Diploma també es manté de manera residual en el lèxic comú per designar títols universitaris o escrits que confereixen un premi, un grau o una prerrogativa.

Sinònim de diploma és el document diplomàtic. Des de finals del segle XIX i durant el segle XX aquest tipus de document ha estat definit de diferents maneres. Des de Theodor Von Sickel [2] a Giovanna Nicolaj, [3] passant per Harry Bresslau, [4] Cesare Paoli [5] o Paulus Rabikauskas,[6] s’ha anat consolidant una definició on es determina l’existència de quatre elements que fan del document diplomàtic un tipus de document diferent al definit per altres ciències i disciplines: un testimoni escrit, de natura jurídica, amb unes formes determinades, que li proveeixen fe i força probatòria. Aquesta suma d’elements fa que un document diplomàtic, al llarg de qualsevo època, hagi pogut ser i sigui encara constitutiu de dret i ser evidència de fets de natura jurídica, representats mitjançant formes que l’han dotat de credibilitat a l’interior dels sistemes jurídics que han governat les societats. Aquesta definició s’ha demostrat força estable i ha estat adoptada arreu, amb excepció de la Diplomàtica del document contemporani que ha preferit constituir el seu objecte d'estudi el "document d'arxiu".

El debat sobre el document diplomàtic i el document d'arxiu es remunta a principis del segle XX. I és que des d’Arthur Giry [7] i Alain de Boüard,[8] passant per Georges Tessier [9] i els diplomatistes de la Diplomatique Médiévale de 1993,[10] la diplomàtica francesa ha parlat freqüentment de "pièces d’archive", és a dir, d’aquells documents que es troben conservats en els centres d’arxiu. Aquesta idea tantmateix ha estat sempre restrictiva i reduccionista, encara que no ho sembli. Creiem que la idea de "peces d’arxiu" s’hauria d’associar a la de "document d’arxiu", entenent aquest com el document que ha estat creat o rebut per una persona física o jurídica en el transcurs de les seves activitats. D’aquesta manera separem la idea de “peces d’arxiu” associada a qualsevol document que es conservi en un arxiu, d’aquell “document d’arxiu” produït i conservat per part d’un productor amb voluntat específica de ser testimoni de les seves activitats. En les "peces d'arxiu" podem perdre context o no saber-lo reconèixer, mentre que en el "document d'arxiu"  el coneixement del productor ens pot aportar molta informació sobre les característiques dels documents que anem a estudiar.[11] D'aquesta manera el "document diplomàtic" ve enriquit amb la necessitat específica de reconèixer un productor i la memòria que es té de la seva activitat.

Seguint la millor tradició francesa des de Georges Tessier els redactors del Vocabulaire International de la diplomatique, [12] presentat l’any 1997, consensuaren el  terme de fonts diplomàtiques, un comodí perfecte que permet delimitar què pot ser objecte d’estudi de la diplomàtica: qualsevol unitat documental d’ordre jurídic, administratiu, financer, que transmeti informació i que disposi de certes formalitats que permetin identificar-la.
El fet de no utilitzar el terme document diplomàtic prové, com diem, de la influència de la millor tradició diplomatista francesa que sol denominar el seu document dispositiu original com a "Acte". A diferència de totes les altres escoles europees que sempre l'han denominat "Document". Per aquest motiu "document" diplomàtic és inexacte segons la seva tradició. La preferència per "fonts" (Sources) pretén no utilitzar "document" però tampoc "acte" i buscar un terme de consens, com diem, un comodí.

Tot i així considerem que el terme resta massa ambigu, perquè per si mateix no determina quines característiques tenen aquestes fonts. És un concepte funcional però poc descriptiu. Si, en canvi, utilitzem el terme "document diplomàtic" de seguida sabem a què fem referència. A no ser que acabi apareguent una Diplomàtica "sense" documents, no té massa sentit buscar un terme tant general. Però bé, es pot utilitzar, ve utilitzat i el V.I.D l'ha adoptat fruit d'un treball consensuat entre molts experts en molts idiomes diferents.

Un possible problema en la definició que aporta el V.I.D podria ser considerar la natura jurídica diferent de la natura administrativa o financera. Si ens fixem en la frase "documents résultant des actions juridiques et des activités administratives et financiéres" podem interpretar que les accions jurídiques són diferents de les activitats administratives i les financeres, quan pensem que és parlem sempre d'una mateixa cosa. Qualsevol producte "administratiu" o "financer" es realitza a l'interior d'un sistema jurídic que considera els documents la base de la confiança en les transaccions entre persones siguin de l'ordre que siguin. Per aquest motiu totes elles són, de base, de natura jurídica, tot i que la funció de la transacció pugui indicar característiques particulars.

Així doncs, tant les fonts diplomàtiques com el documents diplomàtics els hauríem de considerar com a conceptes sinònim que identifiquen aquells documents de natura jurídica, que són jurídicament rellevants a l'interior d'un sistema jurídic i que no són d'ordre exclusivament narratiu, com ara cròniques historiogràfiques, literatura o textos litúrgics.

Darrerament s'ha incorporat el terme evidència, extrany a la diplomàtica clàssica i fruit d’una contaminació de termes propis del Dret, però que en cap cas no podem obviar. Ja n'hem parlat en altres ocasions.

[1]  El que ens continua sorprenent de la definició del DIEC2 és que el terme s’inclogui dins dels termes propis de la Biblioteconomia! Una inexactitud que hauria de ser resolta de manera definitiva. De fet, altres termes com el propi de Diplomàtica també s’inclou dins aquesta terminologia.

[2] "Tot testimoni escrit de naturalesa jurídica redactat amb determinats formulismes variables segons les característiques particulars de cada lloc i zona." VON SICKEL, Theodor. Acta regum et imperatorum Karolinorum digesta et enarrata, Wien, 1867.

[3] Una de les darreres definicions procedents de la diplomàtica clàssica és la que ha proposat Giovanna Nicolaj.  Menciona el concepte “formes peculiars” per parlar de forma, menciona uns “ordinaments jurídics” per parlar de natura jurídica, i menciona el concepte “societat històrica” on, entenem, s’especifica clarament que la diplomàtica no es pot ocupar d’ordinaments jurídics que regulin societats no-històriques, és a dir, que no enregistrin les seves fonts de dret, la seva memòria o que no l’escriguin (i només derivada d’aquesta interpretació etimològica del concepte “historia” es pot entendre el valor de la definició de Nicolaj, sinó quin sentit tindria parlar de societats no-històriques? Quines són?). NICOLAJ, Giovanna. Lineamenti di Diplomatica Generale. Pavia: Scrineum Rivista, 1, 2003, p.1-85.

[4] "Declaracions escrites segons formes determinades, variables en funció a la persona, el lloc, el temps i l’objecte, destinades a servir com a testimonis de fets de natura jurídica." BRESSLAU, Harry. Manuale di diplomatica per la Germania e l’Italia. Roma: Ministerio per i beni culturali e ambientali. Ufficio Centrale per i ben archivistici. Pubblicazioni degli Archivi di Stato, sussidi 10. 1998, p.11.

[5] "Testimoni escrit d’un fet de natura jurídica realitzat segons determinades formes, les quals estan destinades a procurar-li fe i donar-li força de prova." PAOLI, Cesare. Diplomatica, nuova edizione aggiornata da G.C.Bascapè, ed.Le Lettere, Firenze, 1987, p.18. 

[6] «Documentum (stricto sensu): Est testimonium scriptum in forma determinata de actione vel facto aliquo iuridico. Tria sunt elementa: scriptum, in forma determinata et relatio iuridica.» RABIKAUSKAS, Paulus. Diplomatica generalis. Romae: Editrice Pontificia Università Gregoriana,  1998, p. 17.

[7] GIRY, Arthur. Manuel de diplomatique. Paris: Librairie Hachette, 1894, II vols.

[8] BOÜARD, Alain de. Manuel de diplomatique française et pontificale. Paris: Éditions Auguste Picard, 1929-1948, II vols.

[9] Aquest autor parla sempre de «témoignages» o «sources diplomatiques». TESSIER, Georges. La Diplomatique. Que sais-je? 36, 1966, p.7-8.

[10] GUYOTJEANNIN,O.; PYCKE, J.; TOCK, B.M. Diplomatique médiévale. Brepols, L’atelier du médiéviste, 2, 1993.

[11] Així ho transmet Luciana Duranti que fins i tot apunta que l’objecte d’estudi de la diplomàtica no és pas el document diplomàtic sinó, sobretot, el document d’arxiu. DURANTI, Luciana. Diplomatics. New uses for an old science. Society of American Archivists and Association of Canadian Archivists. The Sacrecrow Press, Inc. Lanham, Maryland and London,1998, p.42.

[12] Vocabulaire International de la Diplomatique (2a ed.) Cárcel Ortí, María Milagros, (ed. lit.) Valencia: Universidad de Valencia. 1997, 310 p. "Les sources diplomatiques sont formées: d’une part, des actes écrits; de l’autre, des documents résultant des actions juridiques et des activités administratives et financiéres de toute personne physique ou morale; enfin des lettres expédiées exofficio et dont la forme est soumise à certaines règles. Constituées essentiellement de documents d’archives, les sourves diplomatiques s’opposent, d’une part, aux testes littéraires et aux sources historiographiques, de l’autre, aux documents non écrits (sources iconographiques, documents archéologiques et objects matériels."

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …