Vés al contingut principal

Algoritmes diplomàtics [III]: Document públic, privat i semipúblic

Havent vist fa temps la distinció entre documents en base a la seva funció a l'interior d'un procediment (Documents, Actes o Comunicacions) i també en base a la seva funció a l'interior d'una acció jurídica (Dispositius, Probatoris o Instrumentals), encara hi ha una tercera distinció dels documents en funció del productor que els ha elaborat i/o els elabora. Aquest productor pot tenir un estatus jurídic públic, privat o semipúblic. Molt sintènticament es poden definir de la següent manera: 

Són documents públics aquells que han estat produïts per una autoritat sobirana a l’interior d’un sistema jurídic. En aquest sentit la documentació produïda per comtes, reis, papes, emperadors, ciutats-estat, estats nacionals, comunitats autònomes, länds, etc., poden ser considerats d’aquest tipus. La seva credibilitat anirà associada a l’autoritat sobirana de manera que seran documents que gaudiran d’una fe pública plena. Això vol dir que el sistema jurídic els admetrà pel simple fet que s’ha verificat que han estat produïts pels seus membres dirigents. Tot i ser admisible aquesta definició de màxims, queda sempre obert el dubte de si les institucions i els sobirans d’antic règim poden ser considerats poders públics plenament o per una concepció patrimonialista del seu govern se n’hi feien dir de públics, sense deixar de ser privats. Aquest detall important ha estat exposat de manera clarivident per Sebastià Solé i Cot parlant de la distinció entre la concepció pública d’antic règim i la pròpia del constitucionalisme occidental produït a partir del segle XIX. [1] Convé considerar aquesta idea si volem una idea transversal de document públic. D’aquesta manera si volem una síntesi només ho podrem fer si considerem el concepte d’autoritat sobirana com el d’una autoritat preeminent que té capacitat per determinar els camins normatius i legislatius d’un sistema jurídic,  amb independència de la idea de «públic» que es pugui tenir. De la mateixa manera, el document que produeixi aquesta autoritat sobirana tindrà una credibilitat absoluta a l’interior del sistema jurídic. A la vegada el document representarà aquesta autoritat sobirana fora del seu sistema jurídic i enfront a altres sistemes jurídics d’altres autoritats. És a dir, l’autoritat derivada del document emès tindrà força a l’interior del seu domini jurisdiccional i fora d’ell representarà la seva autoritat. 

Per altra banda els documents privats són aquells emanats, o fets produir, per persones privades (o sobirans actuant com a privats, és a dir, sense actuar amb potestat pública), que resolen accions jurídiques entre parts igualment privades. Privat vol dir que pertany o és propi de l’interès d’un individu o d’un col·lectiu de persones fora d’un interès públic o favorable als interessos comuns d’un sistema jurídic o d’una part d’aquest. A nivell diplomàtic, Alessandro Pratesi és qui féu una formulació més pràctica del concepte.[2] Davant els àmplis matisos de l’aplicació del dret en les societats històriques que impediria un consens absolut, Pratesi plantejà la possibilitat de denominar document privat aquell que és absent d’uns formalismes estables que li donin solemnitat. Amb això el contraposa a un document públic que ho seria pel fet d’haver estat emès per una cancelleria (a redós d’una autoritat sobirana) i que demostraria formes solemnes. Malgrat aquesta distinció, el mateix autor considerà que la definició no era per res exhaustiva i que seria molt fàcil trobar excepcions fora de la norma. La distinció de Pratesi, per tant, roman com un artifici de la diplomàtica i es redueix a determinar si el document és més o menys solemne en la seva representació formal.

Encara Pratesi proposà una tercera categoria, la dels documents semipúblics. Serien aquells emanats per autoritats amb certa entitat (com ara monestirs, senyors jurisdiccionals, però també empreses participades, consorcis amb capital públic i privat, si ho extenguéssim a organitzacions actuals). Aquests documents serien el resultat d’un procediment d’elaboració força estructurat i es representarien amb certa solemnitat formal. Tot i així, aquestes autoritats no serien sobiranes a l’interior d’un sistema jurídic però disposarien de poder suficient per utilitzar formes pròpies. Aquestes permetrien que el seus documents fossin fàcilment identificables i els dotarien d’autoritat suficient enfront d’altres autoritats. Tot i que la distinció de Pratesi pot ser més o menys operativa i prova de resoldre anys i anys d’elocubracions sobre la natura dels productors i els documents elaborats, el resultat no ha estat mai satisfactori. De fet, potser demostra la lenta desafecció de la diplomàtica davant d'aquesta discussió.

Entenem que la qüestió de fons rau en el següent: 

(i) Verificar quin és l’estatus jurídic de l’autor del document i quin paper juga, o en nom de qui, a l’interior d’un sistema jurídic; 

(ii) Determinar si l’autor del document que analitzem demostra una situació de predomini de la seva part devers d’una altra, a fi i efecte, fins i tot, de veure distintes autoritats entre privats;

(iii) Demostrar si una forma estable i més solemne és indicativa d’un predomini social entre les parts participants en una acció jurídica. 

[1] “Hom anomena institucions públiques, des del segle XIX, les institucions pertanyents a l’Estat. És una concepció coherent amb el principi de la sobirania nacional, un dels principis fonamentals del constitucionalisme occidental: l’Estat, i les seves institucions, emanen de la nació i li pertanyen. En canvi, a l’Antic Règim, els titulars de la sobirania – compartida o no- actuaven d’acord amb una concepció patrimonial del poder, talment com si es tractés d’un dret privat qualsevol; només es podien considerar públics en el fet que exercien jurisdicció sobre el poble o una part del poble. Únicament els municipis eren institucions públiques en el ple sentit que avui donem a aquesta paraula: eren universitats de ciutadans, de veïns.” Solé, Sebastià; Verdés, Pere. “L’aportació dels notaris a la societat catalana en els camps del dret, la història, la literatura i la política.” Actes del I congrés d’història del notariat català, Barcelona: Fundació Noguera, 1994, p.19, n.3. 

[2] PRATESI,Alessandro. Genesi e forme del documento medievale. Roma: Jouvence, 1999, p.34.

Comentaris

Anònim ha dit…
És veritat que és difícil saber quan un document és públic o privat ja que les Seus o els comtes, màxims orgues de govern medieval comtal, no deixen de ser institucions autònomes i "privades".
JCS

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…