dijous, 12 de juliol de 2012

La importància del context social en la producció de documents

Combinar la diplomàtica amb altres ciències i disciplines com ara l'antropologia, la sociologia, la història, la lingüística o directament l'administració d’empreses, la gestió documental i l'arxivística, és necessari per  entendre bé els contextos on s’elaboren, on viuen i on tenen sentit els documents. Aprofundir en certs aspectes que la diplomàtica no ha considerat fins ara, com ara les pràctiques en la gestió dels documents administratius, sobretot aquelles pràctiques no sotmeses a procediment com ara els processos no reglats o les meres elaboracions puntuals i espontànies de documents, o directament considerar la cultura organitzativa, la sociologia de la tecnologia i la gestió del coneixement, han de permetre enriquir el coneixement dels contextos on es produeixen documents autèntics i, a la vegada, conèixer bé la natura dels propis documents.

La gestió dels contextos es demostra indispensable en els processos d'implantació de les ISO 30300 i ISO 30301 on el reconeixement complexiu de l'entorn i de les circumstàncies on es produeixen els documents permeten la definició d'estratègies de millores puntuals i d'accions concretes, però també la definició d'una estratègia de millora continuada. La diplomàtica pot aportar molt coneixement en aquest reconeixement contextual. De fet, si no és a partir d'aquest coneixement (implícit o explícit) de quina altra manera es pot conèixer amb profunditat la natura i les funcions dels documents que s'estan produint, que s'han produït i que es produiran? El Dret, podrien dir alguns. L'anomenada Tecnologia Legal, dirien altres, tant al dia i amb tantes línies de negoci obertes. Bé, considerem que aquestes dues disciplines son curt-terministes, pròpies de contextos reduïts i concrets, i que no poden proposar solucions a llarg termini, element clau en el posicionament diacrònic de la diplomàtica.

Una aproximació des de la socio-lingüística por ser profitosa. Analitzar els textos i els discursos (el contingut, en definitiva) com a esdeveniments comunicatius i formes de pràctica social a fi i efecte d’entendre els objectius dels documents en diferents entorns de gestió de documents. Aquesta aproximació s’assembla molt a allò que pretén l’anomenada diplomàtica “social” o història de la documentació, un espai d’expansió indiscutible d’aquesta ciència que deriva de la manera austríaca de veure la diplomàtica ja des de l'època de Oswald Redlich, Harold Steinaker o Heinrich Fichtenau. Aquesta diplomàtica expandida per personalitats com Alessandro Petrucci, Joaquin Gimeno Blay o Manuel Riesco Terreros s’apodera dels mètodes de la història cultural, l’antropologia històrica, la socio-lingüística o la semiòtica per a explicar els documents com a monuments però també la seva redacció com a fenòmen social. D'aquesta tendència n'hem analitzat un exemple d'estudi recentment. La diplomàtica, en aquest sentit, és un esquema auxiliar de la investigació històrica o sociològica, element que Pratesi havia discutit àmpliament durant temps. Ara bé, qui ha fet diplomàtica "social" d'entorns productius contemporanis? Com s'hauria d'estructurar aquest estudi? Pensem que una orientació més clara cap a disciplines que volen capturar la realitat social sembla ser una possible via de millora de la diplomàtica contemporània, més que les disciplines amb aproximació aposteriorista o orientades a la definició de categories útils a l’investigador. Aquesta idea  no deixa de reproduir la tensió existent a l’interior de la diplomàtica des de principis dels anys 60 pel que fa a la diplomàtica clàssica, i extendre-la ara a la diplomàtica contemporània. Heather MacNeil, autora que ha fet aquesta proposa, vol contraposar a la filosofia postpositivista que ha imbuit la diplomàtica contemporània, la utilitat de la filosofia interpretativista a fi i efecte d’acabar determinant quins significats dóna la gent a la realitat, i no pas determinant quina és la manera que la realitat funciona apart d’aquestes interpretacions.

Tanmateix, com també ha dit Russell K.Schutt [1], els científics socials creen una imatge de la societat basada en les pròpies preferències i prejudicis, de manera que la seva proposta de “validesa” resulta enganyosa: la veritat és un assumpte de la construcció millor informada i més sofisticada sobre la que existeixi un consens en un moment donat. El coneixement no és el mirall de la realitat sinó una construcció lingüística i social de la realitat. La part interessant d’aquesta visió interpretativista és que pot ajudar a la diplomàtica a aportat construccions diferents i no úniques de la producció documental i, per tant, millorar ostensiblement el reconeixement dels contextos on els documents prenen vida i dels contextos de producció sotmesos a l'entròpia. Una estructura purament postpositivista no permet ampliar el coneixement contextual.

[1] Schutt, Russell K. Investigating the Social World: The Process and Practice of Research. Londres, Thousand Oaks, Nova Delhi: Sage, 2004, p. 75.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada