Crítica i utilitat del document electrònic autèntic d'InterPARES

Tot i la fortalesa que ha demostrat la diplomàtica del document contemporani (o també dita Contemporary Archival Diplomatics) com a mètode dotat de conceptes i principis que permeten configurar un model conceptual que interpretar i orienta la preservació de documents autèntics a llarg termini, alguns autors n'han posat en dubte alguns elements remarcables. Així Heather MacNeil creu que per poder assolir aquest model s’ha presentat una excesiva simplificació del món real. En qualsevol model teòric es pot arribar a mostrar una “veritat”  molt estable però excessivament apriorista. És a dir, el model que el projecte InterPARES ha bastit els darrers anys ha proposat respostes prèvies a la realitat i, en aquest sentit, ha pogut acabar condicionant l’anàlisi dels casos específics. En concret, l’experiència del projecte InterPares va portar a Heather MacNeil a demostrar que el concepte de document electrònic autèntic era una preconcepció massa abstracta que no era aplicable a molts casos reals. La realitat, tossuda com sempre, demostrava (i demostra) que allò que la societat entén per document electrònic no és exactament el previst per InterPARES, i que la confiança amb els productes d’informació generats en els entorns de producció organitzatius no és el resultat de la constatació del model abstracte proposat per aquest projecte, sino el resultat d'una experiència sociocultural pròpia i particular. La idea en si és que la societat entén els documents electrònics d'una manera, la legislació mira de definir-la de la manera més ajustada possible a certs criteris establerts per experts i que, per tant, no té perquè ajustar-se a una construcció científica com la proposada per InterPARES.

Aquesta conclusió cal dimensionar-la bé. No es tracta d’invalidar el model de InterPARES sinó de veure’n la veritable utilitat. Es verifica en tot cas que el model no es pot plantejar per a descriure la realitat, però sí que pot definir un estàndard a partir del qual començar a elaborar documents electrònics autèntics. Això fa que la diplomàtica esdevingui una ciència amb capacitat  predictiva. No puc descriure el món real del tot bé, però puc pronosticar com hauria de ser i actuar de manera que sigui així. No és pas que la idea de document electrònic d'InterPARES no s'aproxima a la realitat, sinó que és una bona estructura per definir com podrien ser els document electrònics del present i del futur. D’aquesta manera no se li resta pas valor, sinó que incrementa les possibilitats de perfeccionament en un futur. I és que el model de Duranti ha estat definit com a postpositivista pel fet de voler delimitar un tipus ideal de document autèntic. Com a tal, i seguint les paraules de Julien Freund, un tipus ideal no és pas, en si mateix, ni vertader ni fals, sinó que en tot cas és útil o inútil.

FREUND, Julien. The Sociology of Max Weber. Nova York: Pantheon, 1968, p. 63. Citat per MACNEIL, Heather.“La diplomática archivística contemporánea como método de pesquisa: lecciones aprendidas de dos proyectos de investigación” a Nuevos métodos de investigación en archivística. Cartagena: 3000 Informática, Tendencias 5, 2006,a la nota 60.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

A la recerca del panellet autèntic!!

Evidencia, prueba y testimonio.