Vés al contingut principal

Diplomàtica per totes les èpoques: Diplomatica Perennis?

Tot diplomatista ha revisitat alguna vegada la historiografia de la seva ciència des de l’època de Jean Mabillon al segle XVII. Molts també han mirat abans. Molts d’ells han escrit articles amb una relació més o menys exhaustiva de les aportacions més interessants proposades pels més eminents diplomatistes. I tots aquests diplomatistes presumptament revisionistes han arribat a conclusions semblants. I és que és propi de la diplomàtica la redacció d’articles fundacionals abans de posar-se a buscar definicions més o menys reeixides de «document», «document privat», «autenticitat», «característiques intrínsiques, «corroboració», «validació», etc. És doncs, una manera de procedir característica d’aquesta ciència. Però quan els professionals d’una ciència necessiten revisitar constantment la seva historiografia per mirar de posar llum a les seves conviccions i fonaments teòrics, ha de ser per algun motiu. Se’ns acuden alguns:

(i) Potser els seus científics es troben davant d’una ciència feble que necessita revisar els seus principis per ser o bé poc clars o bé insuficients per donar respostes convincents. 

(ii) Potser els seus científics han rebut una formació massa homogènia i repetitiva, i no han tingut la capacitat de girar el mitjó i veure si existeixen altres possibilitats o alternatives que aportin nou coneixement. 

(iii) Potser els seus científics es troben davant d’una ciència amb un desenvolupament epistemològic breu, però concís i suficientment calibrat que no admet masses revisions, i dediquen tots els seus esforços a posar-la en pràctica, a transformar-la en una ciència de tipus experimental. Així, aquests científics, després d’estar practicant de forma mecànica i repetitiva la seva ciència, han de revisitar de tant en tant aquella epistemologia inicial perquè han perdut una mica el sentit de la ciència i han oblidat el marc general. 

(iv) Potser la ciència tal com s’havia entès fins ara sembla no donar respostes a les preguntes del present, i els centífics es refugien en les seves arrels epistemològiques per a poder-les trobar o crear-ne de bell nou. O potser tots a la vegada. 

I és que la diplomàtica de principis del segle XXI es troba en una doble cruïlla: d’una banda es veu segmentada en dues grans tendències, l’anomenada diplomàtica clàssica i la nova diplomàtica contemporània. El seu objecte d’estudi de base és el document, però d’èpoques sensiblement diferents. La clàssica s’ocupa preferentment dels documents medievals i la contemporània sobretot dels documents electrònics. Ambdues es fan dir diplomàtica i efectivament deriven d’una base comuna delimitada el segle XVII per Jean Mabillon. Ara bé, ambdues semblen seguir camins diferents que els estan portant a allunyar-se d’aquella base comuna. El primer gran dubte que ens suggereix aquesta situació és si no hi ha més remei o pot existir encara un nexe d’unió entre les dues tendències. És més, ens preguntem si podria existir una diplomàtica perennis, és a dir, una estructura teòrica que permetés agrupar les dues tendències, amb independència de l’època dels documents que tractessin, i que servís d’estructura mare per a la interpretació de qualsevol representació documental de natura jurídica. 

La idea no és nova. El positivisme del segle XIX ja creia fermament en què això era així. Però només ho aplicava a la documentació medieval, un període suficientment llarg, però força homogeni. El postpositivisme ha estat argumentat com a crítica a la presumpció d’estructura estable i predictiva que s’ha proposat per a la diplomàtica contemporània. I aquesta probablement serà la crítica de fons que rondarà de manera habitual els nostres arguments. El que busquem amb una diplomàtica perennis és veure si la teoria més clàssica dóna encara respostes als problemes “documentals” del present i si el robust desenvolupament teòric de la diplomàtica contemporània pot aplicar-se a la documentació d’antic règim i enriquir el coneixement d’aquesta. Es tracta d’una revisió global de tota la teoria diplomàtica, sobretot de l’anomenada diplomàtica general, per mirar de delimitar noves tendències, nous camins i noves maneres d’aproximar-nos als documents amb independència de l’època i el suport en què es presentin. 

Volem donar respostes a dues qüestions centrals: Pot ser la diplomàtica una ciència amb un discurs homogeni amb independència de l’època que analitzem? És possible aportar innovació i nous plantejaments en aquesta ciència? Molts autors han deixat entreveure que aquesta possibilitat és probable, autors propers a la diplomàtica clàssica com Robert-Henri Bautier o Bruno Delmas, però també propers a la diplomàtica contemporània, com Luciana Duranti o Heather MacNeil.

Comentaris

Estimat Joan, continuant la cadena amb que he estat honrat, et notifique que has estat premiat amb una humil i breu però il•lusionant menció al bloc Quimeres, amb els premis Liebster Blog Awards, uns premis atorgats per blocaires a altres blocaires per a donar-nos a conéixer i amb el qual rebràs un bonic baner i un possible augment del nombre de visites. Salutacions i enhorabona.

‘No és fàcil plantejar en un bloc els dubtes i neguits que vivim els professionals dels documents. Joan Soler Jiménez, arxiver de Terrassa, sempre ens fa aportacions útils i assenyades sobre la transformació de la diplomàtica davant dels reptes contemporanis on els documents i els seus valors s'enfronten a un futur inquietant’.

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…