diumenge, 27 de febrer de 2011

Agents productors de documents electrònics

Atès que la Diplomàtica pretén demostrar i preservar l'autenticitat dels documents tradicionals i electrònics, convé determinar amb precisió qui és l'autor de cada document. Autor és en molts casos sinònim de responsable. Ara bé, veurem que aquesta responsabilitat es pot acabar distribuint en diferents persones. En entorns electrònics, la delimitació de l'autor del document s'ha orientat a l'anàlisi de la signatura electrònica i del certificat que li dóna suport. En aquest instrument hi podem trobar totes les dades fiables que ens permetran imputar la identitat del responsable de l'acció jurídica transmesa de manera documentada. O com a mínim la responsabilitat de la persona que va signar. Tanmateix considerem que aquesta constatació és feble i que calen més elements de control. En un entorn de producció burocràtic hi solen participar diferents agents. Pensem que val la pena fer un repàs dels possibles agents que participen en la producció de documents amb l'objectiu de millorar la fiabilitat dels productes d'informació que generem i amb la intenció de poder imputar les responsabilitats d'una manera més justa i completa.

Així, els possibles autors que participen en la producció de documents són: l'autor intel·lectual, l'autor de l'acció jurídica, l'autor material.

Autor intel·lectual (Creator): L'autor que motiva l'acció jurídica, que li dóna suport i que li atorga validesa amb la seva pròpia presència en el cas d'instàncies públiques. Arxivísticament es pot associar al productor, és a dir, a la persona física o jurídica responsable d'un fons documental. En el cas d'una Administració pública, l'autor intel·lectual és un Ajuntament, una Diputació, un Govern Autonòmic,  un Estat, un Consorci, una Mancomunitat, etc. En el cas de l'empresa privada, qualsevol entitat amb personalitat jurídica pròpia. Les persones físiques a títol individual o com a col·lectiu de persones físiques poden ser autors intel·lectuals. L'autor intel·lectual en definitiva, és l'autor en nom del qual es fa un document.

Autor de l'acció jurídica (Author): L'autor que fa l'acció jurídica que es materialitza mitjançant un document. En la majoria de casos coincideix amb l'autor intel·lectual, però a vegades no. L'autor que manifesta la voluntat de realitzar una acció jurídica és el responsable primer del document. Pot redactar físicament el document o delegar aquesta funció en un autor material. L'autor de l'acció jurídica pot ser una o més persones físiques, o una o més persones jurídiques. L'autor doncs, pot ser individual o col·lectiu.

Autor material (Officer): L'autor que executa i produeix el document. En el cas d'unitats documentals simples, l'autor material pot ser un. En el cas d'unitats documentals compostes, els autors materials poden ser més d'un. En aquest cas, informar sobre la totalitat dels autors materials dotarà, de ben segur, d'una major fiabilitat al producte final. L'autor material no té perquè ser la persona que signa el document, el qual segurament serà l'autor de l'acció jurídica. També es pot esdevenir que l'autor material i l'autor de l'acció jurídica siguin la mateixa persona. I fins i tot ens podem trobar que les tres autories que estem analitzant siguin assumides per una sola persona. És qui confecciona la forma física i intel·lectual dels documents, per aquest motiu pot rebre el nom de redactor (writer). Tanmateix en entorns electrònics els documents no tenen perquè ser sempre "escrits". Per aquest motiu hem preferit optar preferencialment per la persona amb la competència, treballador laboral o funcionari, que executa el document.

En funció de la complexitat de l'òrgan productor les tres autories poden coincidir en un sol agent o bé repartir-se la competència per a produir els documents en tres o més agents. El més important a retenir és que l'autoritat i la identitat sobre els documents produïts no pot recaure exclusivament en la persona signatària que valida en darrera instància el document, sinó en la xarxa d'agents que interactuen per a produir el document. Aquesta solidaritat en les responsabilitats dota de major fiabilitat els documents, això és inqüestionable, i permet a totes les partes la confecció de documents acurats, complets i amb capacitat efectiva.
A part d'aquestes tres autories podem trobar altres agents que participen en la producció de documents electrònics. Es tracta de l'originador i del recopilador de dades.

Originador (Originator): Els documents electrònics poden ser produïts en el sistema propi o rebuts per via telemàtica o electrònica. En aquest segon cas, l'originador serà la persona titular del correu electrònic des d'on s'ha enviat el document. D'aquesta manera es perfecciona el coneixement de les responsabilitats sobre el document transmès. L'originador pot coincidir o no amb l'autor intel·lectual que l'ha produït en el sistema extern. Per aquest motiu, convé clarificar l'origen i la provinença del document electrònic. Més fiabilitat i més elements d'anàlisi per a verificar una autenticitat plena en el document.

Recopilador de dades: En entorns on es compilen dades mitjançant formularis, les quals poden acabar produint documents, la delimitación del recopilador de les dades pot ser útil. En ell recau la responsabilitat d'una recollida de dades de qualitat que permetran, en segona instància, la producció de documents de qualitat, acurats i sense errors ni contingents ni decisius. No és exactament un "autor material" perquè no està, d'entrada, confeccionant documents. Ara bé, de la seva tasca dependrà el poder realitzar-los o no.

No cal oblidar el beneficiari o destinatari de l'acció jurídica.

Destinatari (Addressee): Es tracta de la persona beneficiària de l'acció jurídica o qui en rep les conseqüències. Pot ser una persona física o jurídica, individual o col·lectiva. El seu arxiu custodiarà el document produït.

La Diplomàtica dels documents electrònics contempla aquestes cinc figures. Ara bé, la seva delimitació es pot realitzar de manera organitzada i, fins i tot estandaritzada. Hi ha tres elements que convé tenir en compte: (i) els agents estan distribuïts segons un organigrama; (ii) pocs organigrames reflecteixen amb precisió la distribució real de les competències; (iii) l'associació de les competències a una o més sèries documentals en producció. En una bona dialèctica entre organigrama, quadre de competències i quadre de classificació documental trobarem l'encaix més fiable de les responsabilitats en la producció documental. Per a fer això cal definir molt bé el quadre de seguretat i accés a la documentació de l'organització. En aquest sentit pot ser útil recordar que els agents productors es poden dividir en àrees d'usuaris, grups d'usuaris i individus singulars. Mireu-vos la nostra proposta de quadre de seguretat i accés, i la gestió proposada pels agents productors.

La figura dels agents apareix al conjunt de metadades proposades per PREMIS, per ser un dels elements fonamentals a preservar per les responsabilitats associades a l'autenticitat dels documents. Aquest vocabulari, tot i que admet que no es troba en els seus objectius la determinació de tots els possibles agents, sí que aporta un element innovador. Contempla com a agents possibles "persones", "organitzacions", però també entitats que poden actuar com a agents, com ara esquemes que han estructurat de manera estandaritzada aquestes figures, per exemple MARC, vCARD, MADS, entre altres. Aquests esquemes estandaritzen una fitxa d'identificació de cada agent possible que permet el seu reconeixement de manera homogènia allí on s'apliquen.

La MoReq2 tampoc tracta amb detall el tema dels agents, però aporta en canvi la menció a un agent fonamental des de la prespectiva de la custòdia dels documents produïts:

Agent responsable de la custòdia (Custodian): És la persona o unitat organitzativa que està en disposició d'un o més documents. No és pas un agent productor, és simplement un gestor preservador dels documents que permet el seu retrobament i reutilització. La responsabilitat recau tan als custodis de "documents" com de "records". Una bona custòdia dels documents també incideix en una fiabilitat més gran del sistema de gestió de documents, a més de ser una acció preventiva de cara a la preservació de l'autenticitat d'aquests.

Una problemàtica associada als agents és la dels drets de propietat intel·lectual que les seves intervencions poden disposar. No es tracta simplement d'executar accions jurídiques documentades, en alguns casos la confecció de documents acumula drets que convindrà preservar segons la legislació vigent. Aquest però, és un tema que caldria analitzar amb més detall.

diumenge, 20 de febrer de 2011

El document "in fieri"

Parlàvem al darrer post de la diferenciació entre document i record i de les dificultats per associar algun d'aquests conceptes al de "document d'arxiu". El post ha tingut diverses reaccions qüestionant el text i aportant punts de claror on la meva idea era confosa. Agraeixo tots els comentaris rebuts, que permeten perfeccionar idees i aportar major comprensió a les idees expressades. Aquest és l'objectiu d'aquest bloc, no pas el de ser doctrinari.

Una de les primeres conclusions extretes del debat suscitat amb el darrer post és que tant la Moreq2 com altres instàncies i textos legislatius accepten la diferenciació entre document entès com a esborrany de document i el record entès com el document original que és primer, complet i, per tant, pot provocar efectes jurídics. El que no s'ha acceptat és que tot document original ho sigui perquè disposa de signatura electrònica, cosa que celebro, tot i que és un tema que seguirà motivant converses. Davant la neta distinció entre document i record, volia afegir un concepte derivat del coneixement diplomàtic dels documents que pensem pot aportar elements d'anàlisi addicionals aplicables a la gestió documental.

[1] Es tracta del concepte document "in fieri" o, tal com ha transmès la literatura anglosaxona record "in fieri" (document "in fieri" per tant, és la nostra traducció de record "in fieri"). Definiríem el document "in fieri" com aquell que, mentre està en fase d'elaboració i no ha estat completat, està precisament "in fieri", és a dir, en fase de configuració o en procés. Seguint les definicions acceptades amb anterioritat, el document "in fieri" seria un document, és a dir, un esborrany. Ara bé, si analitzem l'origen terminològic hem de dir que el document "in fieri" entès com un record "in fieri" està definint aquell document que s'està elaborant perquè esdevingui un original amb plena capacitat jurídica. Aquí detectem la subtil diferència entre (i) l'esborrany pur i dur, el que en àmbit anglosaxó es tradueix com a draft, (ii) el document instrumental que no requereix validació manifesta, i (iii) el document que s'està elaborant per a produir un record, que anomenarem document "in fieri" o record "in fieri". Un esborrany és un document fet per a prendre notes, un document instrumental és un record a tots els efectes però sense necessitat de validació, i el document "in fieri" és la versió que es considera més òptima per a desenvolupar el record final. Aquesta distinció és identificable si parlem de unitats documentals simples. Què passa amb les unitats documentals compostes com ara els expedients?

Podem dir que quan ens trobem amb un expedient finalitzat, tots els documents que en formen part de manera completa (eliminats els esborranys i versions innecessàries) poden ser tractats com a records. L'expedient en aquest cas és un agregació de documents originals, interrelacionats entre ells per una relació ajustada de causes i conseqüències documentades, on hi ha intervingut un conjunt d'agents en unes dates delimitades entre la data d'obertura de l'expedient i la data de tancament. Tots els documents que en formen part doncs, han de ser records. Tots els documents que han permès l'elaboració de records o bé que només tenen un carácter instrumental sense una necessitat específica d'esdevenir evidència, referència o amb necessitat de validació, són documents eliminables. Des d'aquest punt de vista per tant, el concepte de document "in fieri" només s'aplicaria als documents que estan en fase d'elaboració per esdevenir records i no s'aplicaria als documents destinants a ser només documents d'ordre instrumental. Així, un expedient obert aglutinaria documents "in fieri", amb records ja finalitzats, esborranys documentals i possibles documents instrumentals que no requereixen validació. A mida que els tràmits es van desenvolupant i finalitzant, només quedaran els records finalitzats.
[2] Existeix un altre entorn on el concepte "in fieri" pot ser d'aplicació. Es tracta d'aquelles entitats intel·lectuals fonamentades en una base de dades. En aquests casos els documents "in fieri" son aquells documents potencialment reelaborables a partir de la invocació d'un seguit de dades d'aquesta base de dades i que recobren "vida" en una nova representació. Són documents potencials, que poden ser produïts de nou i en qualsevol moment a petició d'una part. En certa mida, es manté l'antiga tradició dels protocols notarials on es preservava una breu informació sumària sobre un acte jurídic, que podia produir un nou document en qualsevol moment en què una part ho sol·licités, als efectes de disposar d'una còpia autèntica, d'una restitució documental per la pèrdua del primer original, entre moltes altres possibilitats. L'assentament registral, en aquest cas, era un document "in fieri" i, de la mateixa manera, un assentament registral en entorns electrònics disposat en  qualsevol base de dades actual fa la mateixa funció.

[3] Un altre entorn possible on aplicar aquest concepte és quan parlem d'entitats dinàmiques, experiencials o interactives. Els documents, en aquests casos, estan en permanent elaboració i no tenen en la seva natura una necessitat específica de fixació o estabilització. En aquest cas no podem parlar obertament de documents o d'esborranys de documents, perquè cada modificació, en realitat, configura una nova entitat documental diferent a l'anterior i no per això, més completa. En tot cas l'entitat està més plena, però no és condició de la seva natura ser plena per ser més completa. En aquest sentit, pensem que parlar de document "in fieri" per definir aquestes entitats pot ser útil i pràctic. Només en un moment final, amb una voluntat estabilitzadora, podríem parlar de records. Sense que, per altra banda, sapiguéssim quan aquest record s'esdevindrà de manera definitiva. Podríem fins i tot precisar que aquestes entitats dinàmiques són records "in fieri" pel fet que la necessitat d'elements de seguretat addicionals que permetin controlar la formació d'aquest document i l'existència de constants moments de validació de les dades compilades, doten a aquesta entitat documental la propietat de l'evidència, la capacitat de referència i la presumpció de fiabilitat i autenticitat.

dilluns, 14 de febrer de 2011

A voltes amb "document", "record" i "document d'arxiu"

És cert que es tracta d'un tema recurrent i que pot arribar a fer-se pesat, però encara ens trobem algunes situacions on la distinció entre un "document" i un "record" es manifesta de manera peculiar. Dins el nou coneixement que s'està derivant de l'aplicació de l'Esquema Nacional d'Interoperabilitat, ens trobem una comunitat d'usuaris que entén el "document" com qualsevol manifestació escrita en un entorn electrònic que no es trobi signat electrònicament i que no disposi de metadades. Per altra banda, el "record" s'interpreta com aquell document que ha estat signat electrònicament i que incorpora un perfil documental amb metadades de context, estructura i contingut. Aquesta distinció és purament funcional, adaptable a les necessitats de distinció entre les entitats intel·lectuals que es produeixen a partir de processos de negoci ben delimitats. Cada entitat intel·lectual, mentre està en fase d'elaboració, es troba en una versió no definitiva que encara no ha estat validada i, per tant, ha de ser entesa com a "document". En el moment en què la persona competent el signa electrònicament, s'entén que el document esdevé "record". Pel que fa a les metadades, s'entén que ja s'han anat incorporant al "record" mentres ha estat en fase de producció, tot i que també es poden considerar metadades que s'aportin a posteriori (per exemple, metadades que informin sobre els esdeveniments que succeeixin al voltant o amb aquest "record").

La distinció, insistim, és molt funcional i separa en dos entitats el que en realitat són els dos primers estats de transmissió de qualsevol document. El "document" seria l'esborrany o versió no final, i el "record" seria l'original. En el primer cas el document seria incomplet i inacabat, en el segon el record seria una entitat finalitzada, completa i amb capacitat de produir efectes jurídics.

Davant d'aquesta distinció tenen sentit en entorns electrònics les traduccions arxivístiques de "document" per document i de "record" per document d'arxiu? La distinció entre un document i un document d'arxiu rau en què el primer és inacabat i incomplet i el segon incorpora signatura electrònica i metadades? En certa mida podríem arribar a un acord i acceptar aquesta proposta, però aleshores molts arxius objectarien que en realitat un "document d'arxiu" no es caracteritza necessàriament per ser un "original", sinó per ser testimoni de l'activitat del seu productor, sigui una activitat finalitzada o no. El document d'arxiu pot incorporar les capacitats testimonials de documents no primitius, no complets i sense efectivitat jurídica. I en aquest sentit, s'inclourien tant els "documents" com els "records",  de manera que la distinció no tindria cap sentit.

Tot plegat també ens porta a tractar d'aquells entorns de producció on els processos de negoci no estan definits segons un procediment pautat, com ara les unitats de xarxa corporatives. Hem de tractar totes les entitats intel·lectuals codificades en binari com a "documents" incomplets i inacabats? Si és així, hem de pressuposar que poden generar una versió final i original que esdevingui "record". Aleshores, tots aquells documents que hi ha a les xarxes corporatives podrien ser eliminats i descarregar els servidors de bits innecessaris? Qui s'arrisca a eliminar tota aquesta documentació sense por? El problema rau en què existeix molta documentació electrònica que no disposa de signatura electrònica i ni molt menys té incorporades metadades (com a molt les quatre "propiedades" omplertes) que no poden ser considerades com a "records", segons la definició que s'aporta, però que en alguns casos poden ser documents amb capacitats testimonials a llarg termini. Ara bé, per a conservar aquestes capacitats testimonials i per a gestionar-los en entorns electrònics com haurem d'actuar? Els haurem de signar electrònicament i associar-hi metadades? Els arxius històrics del futur només acceptaran "records" o també acceptaran "documents" com a testimoni de tendències, probabilitats, possibilitats no reexides, propostes mai finalitzades o d'idees brillants que mai van esdevenir-se?

La proposta de "document" per versió no finalitzada o en fase de treball i de "record" per document signat electrònicament i metadades és útil, sempre i quan existeixi la signatura. Però aleshores hem de menystenir la possibilitat d'assignar altres tipus de validació sobre els documents que no impliquin signatura, com ara un simple càlcul de hash incorporat a les metadades, la traça d'un password o una simple mosca? El problema no rau doncs, en la definició o en els dos estats de transmissió que permet delimitar, sinó en la necessitat o no de signatura electrònica. La llei actual és restrictiva en aquest sentit i continua emulant principis antics.

I per acabar, el tercer estat de transmissió d'un document és la còpia. Una còpia és un "record" o un "document"? Diplomàticament podria ser un "document" (una entitat sense capacitat jurídica, d'ordre instrumental i merament informativa, per exemple) o un "record" (una còpia autèntica amb capacitat dispositiva). I en tots dos casos, possibles documents d'arxiu.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Presentació del Congrés "Digital Diplomatics 2011"

El segon congrés Digital Diplomatics 2011 tindrà lloc a Nàpols els propers dies 29 i 30 de setembre, i 1 d'octubre del 2011. Aprofito aquest espai per traduir al català el programa de presentació d'aquest congrés:

Els estudiosos de la Diplomàtica no han dubtat mai en utilitzar la tecnologia moderna per donar suport a les seves investigacions. No obstant això, cap tecnologia des de la introducció de la fotografia ha tingut un impacte tant gran com la informàtica en la metodologia diplomàtica. La imatge digital ens ofereix còpies digitals d'alta qualitat a costos molt raonables, per aquest motiu avui en dia podem trobar on-line grans corpus documentals al nostre abast, a la vegada que es facilita l'accés a elements que tot i no poder ser vistos a ull nu es poden fer visibles per via d'una còpia molt fidel a l'original. Les tecnologies de la informació modernes donen accés a una àmplia col·lecció de textos, en els quals paraules o frases poden ser cercades a fi i efecte de crear relacions, recuperar textos per a comparar-los amb altres, a recollir dades d'ordre geogràfic o temporal. t ser tractat d'ajudar a construir relacions, per a usar els textos per a la comparació entre ells, per entendre les dades recollides distribució geogràfica i temporal, entre altres coses. Els objectius del congrés consisteixen d'una banda en el presentar projectes dirigits a incrementar el corpus dels documents històrics digitalitzats, i de l'altra en el posar particular atenció a la recerca que aplica la tecnologia  informàtica sobre els documents medievals i de l'inici de l'època moderna, amb l'aspiració de presentar problemàtiques de Diplomàtica pura, de recerca històrica o filològica. 

Per aquest motiu es fa una crida a presentar propostes relacionades a qüestions com ara:

1.- Com podem millorar l'accés als corpus de documents digitals?

2.- Com s'han de presentar els corpus de documents digitals a fi i efecte d'ajudar a la seva recerca?

3.- Hi ha experiències en l'aplicació de tecnologies informàtiques complexes (come named entity recognition, ontologies, data-mining, text-mining, identificació automàtica d'autories, anàlisi de patrons, reconeixement òptic de caràcters, estadístiques avançades) aplicables a la recerca diplomàtica?

4.- Els corpus de documents digitals han donat lloc a noves línies d'investigació?

5.- Existeixen problemàtiques de recerca consolidades sorgides de l'ús de les tecnologies digitals o de l'ús dels corpus de documents digitals?

6.- Quins mètodes tradicionals no poden ser millorats per les tecnologies digitals?

7.- Com el canvi en la comunicació entre els estudiosos de Diplomàtica ha vingut determinat per l'Internet?

8.- De quina manera els projectes de digitalització podrien ser útil per a la recerca diplomàtica?

Es poden enviar propostes de participació al Congrés que no sobrepassin els 20 minuts o presentar un póster en Anglès, Alemany, Italià, Francès, Holandès o Espanyol abans del 15 de maig del 2011 a l'adreça:  DigDipl11@lrz.uni-muenchen.de

La proposta no ha de passar de 250 paraules.Cal incloure un títol, un nom i la informació de contacte que sigui necessària amb l'eventual ponent. Els ponents triats rebran una col·laboració econòmica per finançar les despeses de desplaçament i estança. Les propostes elegides seran publicades a la revista Archiv für Diplomatik convidats pels editors.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Jo dato, tu dates, ell data, nosaltres datem ...

Datar, és a dir, situar una acció jurídica en un temps determinat, és una de les condicions fonamentals de qualsevol acte de documentació. Posar la data vol dir situar en el temps quelcom que ha tingut un abans, però que sobretot té un després. Hi ha quelcom que podem comentar des de l'òptica de la Diplomàtica que pot afectar directament la fiabilitat de qualsevol document datat. La forma intel·lectual sol·licita la presència d'aquesta clàusula sí o sí, la seva absència és significativa o bé d'incompletesa o bé de inconsistència certificadora. Ara bé, la presència de la data sempre equival al moment exacte en què l'acció de documentar s'ha realitzat? La resposta, la majoria de vegades, és no. Moltes circumstàncies envolten els documents finalitzats que el propi document, per si sol, no resol ni pot resoldre amb el pas del temps. Sobretot en entorns tradicionals, a no ser que s'especifiqui la necessitat de deixar constància del moment temporal en què cada tràmit es produeix (la disposició de la signatura per part de molts testimonis en època medieval i moderna es potenciava amb la descripció de la data en què es realitzava), no hi ha manera de saber quan l'acció jurídica passa realment a ser efectiva i quan es disposen realment les signatures, per exemple. L'acció de completar un document no correspon sempre a la única data del document, si no a moments diferents. Fins i tot a moments posteriors a la data pròpia del document, i aquí és on ens trobem amb un problema de fiabilitat.
 
Sovint hi ha raons de fons que porten a realitzar actuacions amb posterioritat a la data del document. Justificables o no, amb voluntat dolosa o simplement per oblits o negligències. Una de les raons més habituals al llarg dels segles ha estat l'absència de les persones que havien de subscriure l'acció jurídica, per circumstàncies ben variades. Ara bé, hi ha circumstàncies que són certament còmiques i que demostren les dificultats generades per la manca de domini dels quefers administratius i procedimentats. Us presento a continuació un cas, avalueu-lo vosaltres mateixos:

Davant la necessitat de definir la forma intel·lectual d'un informe de necessitat de contractació a fi i efecte de justificar tècnicament l'encàrrec d'una feina a un proveïdor, s'ha plantejat la situació d'haver de precisar la data en què l'informe es formalitza, però també la necessitat de definir la data de la persona de rang superior que l'ha de corroborar. Fins un cert punt, afegir la data de cada moment en què un tràmit es realitza, afavoreix la fiabilitat del procediment i, per tant, del resultat final. La intenció doncs, sembla bona. Tanmateix s'observa que la tasca implica un pas més al que fins ara es portava realitzant, és a dir, a més de signar corroborant l'informe tècnic, ara cal mirar el rellotge per posar la data del dia efectiu en què es corrobora aquest informe. Es conclou que no es pot carregar de feina innecessària la persona de rang superior i que aquesta tasca ha de quedar en mans de l'autor inicial i responsable tècnic de l'informe. En cap cas es planteja que potser no cal afegir tràmits addicionals al tema com a mesura efectiva de simplificació administrativa, per exemple. Així, les ordres finals són que la data de la signatura sigui avançada per part de l'autor de l'informe de necessitat i que, per tant, aquest haurà d'assumir la responsabilitat de fer una estimació temporal (fer una suposició sobre quan crec que pot signar el meu superior, lamentablement és una clara i dubtosa ficció administrativa). D'aquesta manera la persona de rang superior, un cop li arribarà l'informe, no haurà de realitzar la duríssima tasca de mirar el rellotge o preguntar a la secretària quin dia és, i sobretot que no haurà de destinar cinc segons de la seva activitat ordinària a haver de posar la data real de signatura. Conclusió: abans que carregar a una persona de rang superior d'una tasca tant àrdua, es prefereix carregar la responsabilitat jurídica d'una ficció administrativa dubtosa a l'autor tècnic de l'informe!

Promoció de la simplificació administrativa del Govern Balear
Les responsabilitats sobre cada un dels tràmits administratius d'un procediment s'haurien de repartir de manera justa en funció del càrrec que s'ostenta, aquesta és una evidència. Ara bé, quan s'observa que hi ha parts implicades que no volen assumir la responsabilitat de la seva no-signatura en els terminis que haurien de ser jurídicament pertinents, es demostra la incapacitat d'una Administració per ser realment efectiva, eficaç i realment simplificada. El cas presentat és més aviat tonto, però la reunió va durar més de dues hores! Acord: posar una data dos o tres dies posteriors a la data de l'informe, que no coincideixi amb un dia de cap de setmana, i ja està. El problema és l'absurditat de prendre segons quines mesures procedimentals que pretenen dotar de major fiabilitat l'informe final i que, en realitat, incorren en ficcions properes a la falsificació. Si això passa amb informes de poca importància, no volem pensar que passa en realitat davant decisions d'alta volada que requereixen d'actes documentats. Què hi passa realment al seu interior? Nihil sub sole novi, que diria il professore Pagano!
 
Lamento admetre que la Diplomàtica té limitacions a l'hora de donar resposta a situacions tan absurdes. L'Antropologia processal potser aportaria criteris més consistents. La realitat, a vegades, pot arribar a ser més embolicada i al·lucinant que la ficció.