dissabte, 29 de gener de 2011

Buscant suports documentals tant resistents com el paper de fumar

Els fonaments teòrics del moviment europeu que va acabar donant lloc a la creació de la Comunitat Europea l'any 1957 es poden remuntar al juny de 1940. Tres antifeixistes italians, Eugenio Colorni, Ernesto Rossi i Altiero Spinelli van redactar el document Cap a una Europa lliure i unida a l'interior de la presó de Ventotene. Aquest document fou publicat anys després, el 1944,  sota el títol de Manifest de Ventotene. El document transmetia essencialment dos dels principis fonamentals de l'europeïsme: l'abolició de la divisió d'Europa en estats nacionals sobirans i la subjecció de les forces econòmiques a l'home. Aquesta història ha estat recentment recordada per Alfred Pastor, professor d'IESE (La Vanguardia, Suplement "Dinero", 16.01.2011, p.12). Un dels elements més rellevants segons Pastor, és que aquest manifest tant decisiu es va escriure de manera clandestina sobre paper de fumar. La metàfora d'una Unió Europea originada sobre quelcom tan fràgil com el paper de fumar i que, tot i així, ha esdevingut una força econòmica a nivell mundial de primer ordre. El simbolisme d'unes idees fonamentals expressades en un suport tant dèbil és quelcom que agrada als caçadors de grans moments històrics, de fets decisius, de situacions crucials. El que veritablement caldria recordar és com la rellevància d'aquells antifeixistes va portar a què les seves idees, inicialment escrites en paper que no havien utilitzat per fumar (probablement la llei anti-tabac avant-la-lettre de les presons de la II Guerra Mundial era molt més restrictiva que l'actual), van ser copiades en suports més estables que van permetre la seva comunicació i difusió posterior. Altres protagonistes d'aquella Guerra, amb idees tant o més rellevants que aquestes, no van tenir la mateixa sort.

Els suports han estat importants durant segles per a transmetre les idees, les lleis, els actes i fets de natura jurídica de les societats que han cregut en l'escriptura. A les societats sense escriptura els suports els és igual. La tradició oral és la garantidora de la memòria i dels drets i deures dels seus membres. En les societats escrites, suports com la pedra, el pergamí, el papir o el paper, han permès la transmissió de la natura jurídica dels actes dels seus membres amb la garantia de la capacitat per superar la prova del temps. Centenars i milers d'anys avalen molts d'aquests suports, però no per això han rebut el benefici del mite. La mitologia que envolta l'ús de suports inestables per als grans moments de la història (exemples il·lustres van del paper de fumar de Ventotene, al tovalló de paper del primer contracte per Lionel Messi -hi ha mites i mites, lògicament-) ha permès que allò que transmetien aquests suports hagi estat objecte de còpia i rememoració amb posterioritat. Això és el que ha fet forts aquests suports i no pas la seva natura física. Els suports originals, en aquest cas, aniran directes al Museu, el gran temple de la contemplació passiva d'artefactes històrics. La transmissió posterior, la imatgeria popular i la memòria faran la resta, sigui per bé o per malament.

Com a diplomatistes el problema del suport és fonamental i sobretot davant l'adveniment dels documents digitals. En aquest àmbit els suports són inestables, per si sols només aporten informació sobre el propi suport, però no pas del contingut del document. El suport es pot separar físicament del missatge transmès sense alterar cap dels components del document. Els documents doncs, poden tolerar la degradació dels suports i anar essent refrescats en suports nous. Ara bé, això obligarà a ser constant i eficient en aquests canvis. Ho admetrà així el nostre sistema jurídica? Els suports electromagnètics que hi ha al darrera de qualsevol "llibreria" de cintes seran suficientment poderosos als efectes de preservar a llarg termini els drets i deures, la memòria i les idees dels membres del nostre sistema jurídic? No parlem de documents a seques, sinó dels valors profunds que emanen de la seva existència. Tot apunta a que no, a que mai de la vida seran tant solvents com ho van poder ser el pergamí o la pedra. Davant la inconsistència dels suports, l'estratègia serà el recopiat, l'anomenat "refrescament" de suports i el trasllat continuat de la informació a suports nous. Els documents es dissolen en informació, els suports es dissolen en contenidors efímers i volgudament dèbils. La consistència de les nostres societats es fonamentarà en una nova oralitat? Els testimonis orals tornaran a ser la base de la nostra credibilitat? Potser sí. De societats no escrites n'hi ha hagut des d'antic. Els visigots no escribien fins que van conèixer els romans. Ara bé, se les recorda precisament perquè el coneixement d'aquests es va posar per escrit en suports estables que si, han estat recopiats amb posterioritat.

És important admetre una realitat. Encara que diguem que alguns suports com el pergamí són més estables que les cintes electromagnètiques, tots els suports, siguin més resistents o menys, han tingut sempre un problema de pèrdua d'integritat. Aquesta propietat essencial ha estat sempre en entredit i amb dificultats ha pogut superar les viscissituds de les persones, la gana d'alguns insectes i les inclemències dels temps. Per tant, els suports han estat i són, limitats. Ara bé, la necessitat d'enregistrar ha existit i existeix a l'actualitat, de manera que no podem renunciar a suports que ens ho permetin. Feblesa i necessitat es combinen. El problema no rau en la natura dels suports, sinó en la consideració humana que tenim de la utilitat dels suports. Preservar la memòria documentada sol·licitarà suports més resistents. Prioritzar l'ús immediat i contemporani de la informació i frivolitzar un possible ús posterior portarà a suports menys resistents. Qui guanyarà? Segurament aquells qui considerin que les idees bones i fonamentals no hi entenen de febleses i acaben superant la prova del temps, amb independència del tipus de "paper de fumar" utilitzat. La defensa dels drets i deures ciutadans, la seva pròpia història, tot i no ser la dels grans reis o personatges polítics més influents, gaudiran del dret de la llarga preservació? Arxivers i diplomatistes potser sí que fem una tasca social i democràtica en aquest sentit.

dimarts, 25 de gener de 2011

Document segons Qwiki



El projecte Qwiki és impressionant i la definició que fa de document no està gens malament! Problema, no hi ha definició per "record", de manera que no hi ha definició per document d'arxiu o document com a testimoni de l'activitat d'un productor. Per què aquesta absència?

dijous, 20 de gener de 2011

Usabilitat Forta i Usabilitat Feble

El concepte "Usabilitat" ha estat poc explorat per la Diplomàtica. En canvi fa temps que ha estat molt més treballat per les ciències i enginyeries de la informació. El terme usabilitat deriva directament del terme anglès Usability i es refereix a la capacitat d'un objecte determinat o d'una unitat de contingut de poder ser utilitzat. El com s'utilitza i per a què serveix, dependrà lògicament de l'usuari. Diplomàticament la usabilitat és una de les propietats essencials dels documents. Un document usable serà aquell que disposarà de tots els elements formals necessaris per a poder ser utilitzat als efectes pel qual va ser creat. Aquesta primera utilització rebrà el nom d'usabilitat primària. La usabilitat secundària derivarà de les posteriors utilitzacions del document, sigui als efectes de renovació d'elements jurídics pertinents al cas original transmès pel document, o sigui per usos d'origen cognitiu.

La usabilitat diplomàtica també va lligada a l'accessibilitat. La diferència entre una propietat i l'altra és la següent: si el document és accessible i en puc disposar, tinc la primera condició per a poder-lo usar a continuació. Ara bé, puc disposar d'un document on les seves característiques formals, tant físiques com intel·lectuals, m'impedeixen de fer-ne un ús jurídic o cognitiu. La diferència doncs, rau en els temps. Primer el document ha de ser accessible. A continuació, i només després, podrà ser o no usable.

La usabilitat, com qualsevol altra propietat essencial, no és un valor absolut. En tot cas, i aquí utilitzaré una terminologia derivada de les necessitats d'ús del web, pot ser més o menys "forta" i més o menys "feble". En entorns web, la usabilitat forta va associada no només a les possibilitats reals de navegació, de disponibilitat d'accés a dades, d'informació o de documents electrònics, sinó sobretot a la total disponibilitat d'aquests elements. Així hom es podria trobar que l'ús d'una informació a la xarxa, com per exemple les  dades personals d'un individu abocades en una xarxa social es vegi limitat per la impossibilitat de recuperar-les en un moment donat, quedant en mans de la xarxa social dita. L'individu no pot tirar enrera, no pot  recuperar les seves dades personals i sol·licitar que la xarxa social no en faci mai més ús, però sobretot no pot evitar que es puguin transmetre per a usos no volguts en un principi. Amb això, el perill que tant s'està evidenciant de la distribució de dades personals arreu de la xarxa, sense uns permisos ni clars ni massa específics pel propietari de les dades personals. La usabilitat, per tant, esdevé feble quan no podem recuperar les nostres dades personals i no podem impedir la seva distribució a través de xarxes socials o, el que és pitjor, de xarxes purament comercials. La usabilitat en entorns web es lliga a elements com les dades i la informació, al règim d'accés a aquestes dades i a la seva disponibilitat.

En Diplomàtica, la usabilitat forta o feble s'adreça a productes d'informació com són els documents electrònics. Si el document és llegible a l'ull humà i intel·ligible per part d'una màquina, diem que la usabilitat és plena o forta. Si l'accessibilitat a aquest document és manifesta, però la seva descodificació o algun dels elements de la seva forma física o intel·lectual no és llegible o intel·ligible, la usabilitat es va afeblint fins al punt de ser impossible la utilització. L'accessibilitat doncs, direm que s'associa a la disponibilitat dels documents. La usabilitat a continuació s'associarà a la possibilitat real de poder-ne disfrutar i obtenir-ne noves interpretacions, nous usos i noves realitats. Tan a internet com en entorns electrònics controlables o privats, la usabilitat deriva de la disposició en tot moment de les dades, la informació o els documents. Tanmateix, per la Diplomàtica, la usabilitat dels documents electrònics va més relacionada amb les possibilitats d'usos jurídics que no pas a usos merament cognitius (tot i que, com s'ha dit, no es descarten), pel fet que tradicionalment s'ha ocupat de fets de natura jurídica. Tot i així, amb el concepte d'usabilitat forta associat a la possibilitat de disposar de les pròpies dades personals abocades a la xarxa en qualsevol moment, es poden derivar circumstàncies de natura judicial que eventualment estiguin relacionades amb entitats intel·lectuals, objectes digitals o, directament, documents electrònics que puguin ser analitzats per la Diplomàtica. Entre ells, per exemple, la relació de clàusules d'acceptació contractual prèvia a la constitució d'una identitat digital a l'interior d'una xarxa social. Els compromisos o les ambigüetats de la lletra petita d'aquests contractes són clarament objecte de la Diplomàtica, sobretot pel que fa a l'estudi de la seva forma intel·lectual, la fiabilitat feble de la representació del contracte, la manca de la seva disponibilitat i, per tant, la usabilitat feble d'aquest document com a document.

Malgrat tot, hem d'admetre que aquesta propietat essencial, des del punt de vista diplomàtic, hauria de delimitar-se amb una mica més de detall i estudiar-se amb més profunditat.

dijous, 13 de gener de 2011

De què és prova un tweet de Wikileaks?

Davant la sol·licitud d'un jutge nordamericà de les identitats completes que Twitter havia recopilat de les persones que havien ajudat a Wikileaks a difondre els cables de la Diplomàcia nordamericana, s'han generat forces discusions i debats relacionats amb la idoneïtat o no de fer-ho, amb la possible vulneració de la privacitat de les persones europees que la justícia nordamericana volia imputar, de la legitimitat judicial d'aquest jutge a poder jutjar persones no nordamericanes, entre altres coses. El que ha fet primer Twitter davant la petició del jutge ha estat sol·licitar si podia demanar permís a les persones que interessaven a donar aquesta informació. El jutge ha dit que sí. Twitter ha informat a aquestes persones, i Wikileaks ha informat a tot el món d'aquesta sol·licitud (com no podia ser d'una altra manera). Els conflictes legals s'han succeït a continuació: que si la justicia nordamericana pot o no pot jutjar persones amb immunitat parlamentària d'un altre país (el cas de Birgitta Jónsdóttir), de si amb la legislació de l'estat de California es poden jutjar persones estrangeres, etc. El que ens volem preguntar aquí és de què pot ser prova o evidència legal un tweet. I si les dades personals recollides per Twitter poden ser utilitzades amb fiabilitat o no.

Ja sabem que un tweet és un text breu de no més de 140 caràcters on s'hi pot comunicar qualsevol tipus de missatge, des de text sol a text amb hipervincles per a facilitar al lector l'accés a una informació més elaborada. És això un document? Si parlem d'informació enregistrada en un suport, el primer que podem dir és que no tenim ni idea de les característiques dels suports que enregistren aquests missatges, però que pressuposem que existeixen. I a més que s'enregistren, perquè hi ha l'opció de poder buscar un històric dels teus tweets. Ara bé, els repositoris on s'emmagatzemen aquests tweets no són transparents ni a l'emissor ni al lector, no sabem on són, a més, els gestiona una empresa privada. Els riscos de transformació i modificació d'aquests és alt, de fet Twitter informa que les seves plataformes poden canviar en qualsevol moment, sense previ avís. De fet també admet que el contingut dels missatges emesos pot ser objecte de pèrdua, emissió incompleta o errònia. Conclusió, Twitter és un canal de comunicació i intercanvi d'informació gens fiable, o almenys sense una garantia completa de fiabilitat d'allò que transmet.

És doncs document? Sí, però cal seguir puntualitzant coses. D'entrada direm que és un missatge, codificat en llenguatge natural, amb algunes hiperlinks codificats, representat de cara a l'usuari a partir de les possibilitats tecnològiques que permet la plataforma de la xarxa Twitter. De manera que, és missatge, amb un format de dades que ofereix Twitter i que segurament és simplement HTML, i amb una brevíssima informació de context en un perfil d'usuari d'aquest tweet que és transparent a l'usuari (hi ha alguns opcionals com per exemple indicar la teva localització geofísica). Quins riscos té aquest perfil d'usuari: la possibilitat lliure d'oferir una relació de dades identificatives inventades. No hi ha cap supervisió. Un altre indici de poca fiabilitat, no només del missatge en si, sino a més de l'origen i originador del missatge. Baixa fiabilitat, integritat pertorbable, identitat dubtosa: poca autenticitat atribuïble als tweets.

A més a més, no hi ha manera de tractar el tweet com a unitat, ni com a emissor ni com a lector. Només el pots veure representat, no els pots extreure del sistema (com a usuari) i utilitzar-ne la informació en alguna altra plataforma a no ser que  sigui una altra xarxa social com ara Facebook (per exemple), com a molt el pots retransmetre (retwittejar el missatge o respondre a l'emissor amb un nou missatge) i catalogar-lo com a favorit. Si has utilitzat una identitat falsa, no hi hauria d'haver problema perquè ja per sistema hauríem de dir que Twitter no és gens fiable a l'hora d'identificar la identitat de l'emissor. En conseqüència, els missatges transmessos mai poden ser prova del contingut que transmeten, simplement són missatge i són només prova i evidència del seu enviament per aquesta xarxa social. No poden ser prova autèntica del seu contingut pels problemes d'identitat, integritat i fiabilitat del sistema que ja hem advertit. Davant el difícil control de l'emissió de difamacions, el lector difamat es troba indefens davant d'això. De la mateixa manera, sense ser difamació, els tweets de Wikileaks s'han transmès lliurement durant força temps, i tot i així han generat un bon revolt. Però no pas per haver estat enviats per Twitter són més o menys autèntics que abans. La seva credibilitat ha vingut donada per la confiança amb l'identitat de l'emissor, Wikileaks.

En aquest sentit, malgrat la incapacitat de poder utilitzar el tweet com a unitat de gestió, el jutge pot utilitzar el fet jurídic de l'emissió de la informació com a prova, però no pas el contingut del missatge en si mateix. Per aquest motiu, com diem, un tweet només és evidència d'un enviament d'informació per part d'una identitat que convé verificar per altres camins que no es circumscriuen ni en el perfil documental del tweet (que és breu i poc significatiu) ni en el perfil del possible emissor. L'utilització del tweet per a l'emissió no pertinent de contingut serà la única possibilitat d'usar-lo realment com a prova. El tweet com a document garantidor de drets i deures, per tant, és feble, inconvenient i innecessari. Que la informació generi avaluacions crítiques al voltant de drets i deures de ciutadans, és una altra cosa. Diplomàticament parlant, diríem que es tracta d'un document instrumental, poc fiable, poc autèntic, poc integre, amb identitat feble, però en canvi, fàcilment, o millor dit, amb una altíssima capacitat per ser accessible i usable.

divendres, 7 de gener de 2011

La veritat, el 2440: serà fiable?

Una utopia plantejada l'any 1771 per Louis-Sébastien Mercier pot ser aplicada encara als nostres dies. L'època de la Il·lustració es va viure com un moment de creixement i difusió massiu de nou coneixement. Dins el concepte nou, no necessàriament s'inclouen conceptes com veritat, rigorositat, complexitat o utilitat. Més o menys com ara, però amb unes dimensions lògicament diferents, la difusió d'informació vertadera i falsa estava a l'ordre del dia. L'Enciclopèdia va suposar l'expansió d'un model de difusió de coneixement que des de fa ja més de deu anys s'ha estat reinventant amb Internet.

La fantasia futurista de Mercier es publicà a la seva obra L'an 2440, rève s'il en fut jamais, publicada a Londres el 1771 i prohibida ràpidament per les autoritats censores, però, amb la mateixa rapidesa, difosa pels camins clandestins informacionals del moment. Mercier s'adorm i es desperta a la ciutat de Paris l'any 2440, set segles després del seu naixement. El primer que fa és visitar la Biblioteca Nacional on espera veure una quantitat ingent de volums libraris ben disposats i a l'abast dels lectors interessats, a la manera com es podien veure les grans biblioteques de l'època. Però descobreix amb sorpresa que la Biblioteca Nacional s'ha reduït a una sala més aviat modesta amb quatre prestatgeries ínfimes amb un nombre molt reduït de volums (analògics lògicament perquè Mercier no va sominar mai en digital). Apareix el bibliotecari i ràpidament ve interpel·lat per Mercier. Què ha succeït amb la gran quantitat de volums que ja al segle XVIII existien a la Biblioteca, i què ha succeït amb tota la producció posterior? Els han cremat. El bibliotecari respon que cinquanta mil diccionaris, cent mil obres de poesia, vuit-cents mil volums de dret, un milió sis-cents mil llibres de viatges i mil mil·lions de novel·les han estat consumits pel foc (quina imatge més repetida la dels llibres censurats per sempre per les flames!). La decisió la van prendre una comissió d'erudits plens de virtut que després de llegir-ho tot (almenys ho van fer), en van eliminar les falsedats i ho van reduir tot a la seva essència: unes quantes veritats i preceptes morals bàsics que caben fàcilment en quatre prestatgeries i que resolen tota la complexitat de veritats i mentides que havien rondat en aquelles èpoques d'excés informatiu, de consum voraç de nou o recuperat coneixement.

La utopia és ben vàlida pel món present. Hi haurà algun dia un esforç de síntesi que permeti determinar l'essència del coneixement que s'està produint a l'actualitat? Probablement no existirà mai, però no pas per manca d'erudits virtuosos, - que de ben segur n'existeixen arreu amb ganes de fer una cosa semblant-, sinó per la incapacitat humana de sintentitzar uns nivells d'informació infinits, devorats a una velocitat diària incontrolable. Aleshores quins elements podrem utilitzar per a destriar el gra de la palla quan la cosa s'hagi disparat del tot? On residirà la confiança i els indicis de presumpta autenticitat sobre la informació? Quin camí seguiran els sistemes jurídics per a verificar el magma informatiu? Per què l'opinió pública no es planteja, - ja no dic l'utopia de Mercier, que per altra banda no sembla tampoc la via més òptima per a continuar millorant les coses-, la determinació d'uns punts fixes que permetin anar enllaçant el camí cap a la veritat, o cap al progrés, o cap a la justícia, o cap al benestar, o cap a la millora, o cap a la felicitat, o cap a la tranquil·litat, o cap alguna banda?

Tot sembla indicar que la societat ja s'està sotmetén de manera inexorable al canvi diari de les coses a partir de models d'informació basats en: poca informació bàsica repetida mil vegades, molta informació supèrflua per omplir (el soroll, que diuen molts). Semblaria doncs, que l'utopia de Mercier ha esdevingut veritat. Internet per sort, continua demostrant que no és així: sigui per bé o no. Què queda de cert en tot això? Aquesta tàctica destinada a la disuasió, a simular una relativitat de les coses, mentre per sota te la van colant, a allò que alguns han proposat com a postmodernitat, però que en realitat és "soroll". Tot plegat només permet perpetuar el model de consum i producció capitalista. Res que no s'hagi dit ja, no som pas profetes de coses dites. Però des del nostre punt de vista de diplomatistes, probablement per aquestes raons els documents esdevenen febles com a entitats estables d'informació, els sistemes de gestió d'informació complexes per la incapacitat de gestionar totalitats, el paradigma de la preservació digital una proposta que fins que no esdevingui una model clar de negoci prosperarà amb poc recursos o amb idees trampa. La Diplomàtica no sembla una ciència pensada per a la continuïtat de negoci dels sistemes de gestió d'informació actuals, però si pot permetre disposar els punts fixes on recolzar la garantia de l'autenticitat i la fiabilitat de les relacions jurídiques entre persones. No tot queda en mans de jutges, per tant. Hi ha maneres de resoldre la credibilitat de les accions jurídiques sense necessitat d'una darrera instància? Existeixen juntes arbitrals que resolen conflictes amb anterioritat al jutjat on principis diplomàtics potents permetrien resoldre conflictes basats en la falsetat documental o en al incorrecció d'aquests documents, o si més no, permetrien presentar documents electrònics, per exemple, suficientment robustos, qualificats i clarament descrits a fi i efecte de poder resoldre conflictes entre parts. Caldria explorar aquests camins per a demostrar si la Diplomàtica podria créixer tal com proposa la Digital Records Forensics. Però com sempre, la decisió ha de ser del sistema jurídic, del col·lectiu de persones que comunament decideixen quin ha de ser el model de credibilitat que suporti els seus acords, negocis, transaccions, drets i deures.