Diplomàtica clàssica, Diplomàtica contemporània i Història de la Documentació

En les dues sessions que han donat inici al curs de l'ESAGED d'enguany, en què s'han repassat a grans trets les grans tendències en l'estudi actual de la Diplomàtica, s'ha generat una mica de revolt a l'hora de comprendre el detall de cada una d'aquestes. Per simplificar podem concloure que hi ha tres grans tendències, dues que són estrictament derivades de la Diplomàtica i una que utilitza la Diplomàtica per assolir objetius propis d'una altra ciència. En presento un breu resum de cadascuna.

Així, la Diplomàtica clàssica s'ocupa d'analitzar la forma i avaluar l'autenticitat (o eventual falsetat) dels documents medievals i moderns. La Diplomàtica contemporània s'ocupa d'avaluar l'autenticitat (o eventual falsetat) dels documents de natura jurídica i administrativa de les administracions i empreses de l'actualitat. En tercer lloc l'anomenada Història de la Documentació s'ocupa d'analitzar els documents com a productes socials amb unes funcions concretes en cada moment històric.

La Diplomàtica clàssica més actual continua ocupant-se dels documents medievals però utilitzant noves tecnologies (digitalització, tractament òptic del text, extracció automàtica de dades o descripcions amb esquemes en llenguatge XML). La Diplomàtica contemporània s'ocupa de millorar la qualitat dels documents produïts a l'actualitat mitjançant un estudi detallat de la seva natura, forma i característiques essencials, amb la finalitat de potenciar la seva fiabilitat, usabilitat, accessibilitat ara i a llarg termini. A la vegada protegeix les propietats de la identitat i la integritat documental, que permeten constatar de manera gairebé absoluta l'autenticitat del document. La Història de la Documentació fa història i es concentra en estudiar els documents en diferents èpoques de la història.

La Diplomàtica clàssica s'orienta a posar en valor el patrimoni documental escrit d'antic règim mitjançant un tractament modern i mitjançant la seva difusió via telemàtica. La Diplomàtica contemporània s'orienta a ajudar a la gestió dels documents electrònics i aprofundeix en les mecàniques que han de permetre una preservació estable, fiable i on les seves propietats essencials es mantenen intactes.

Els màxims exponents de la Diplomàtica clàssica de tots els temps poden ser Jean Mabillon, Julius Ficker, Theodor von Sickel, Harry Bresslau, Cesare Paoli, Arthur Giry o Alain de Boüard. En els darrers temps ho han estat Alessandro Pratesi, Giovanna Nicolaj, tots els diplomatistes de l'École des Chartes i, a Catalunya, Pere Puig i Ustrell. A l'actualitat, Georg Vogeler, Theo Kölzer o Michele Ansani han apostat per modernitzar aquesta disciplina.

Pel que fa a la Diplomàtica contemporània cal mencionar a Robert-Henri Bautier, Christopher Brooke, Paola Carucci i sobretot Luciana Duranti que ha fixat unes bases teòriques molt profundes a l'hora de donar resposta a la producció documental de les burocràcies i de l'Administració Electrònica. Heather MacNeil, Bruno Delmas o Caroline Williams en són altres exponents més recents.

La Diplomàtica clàssica s'està modernitzant fins al punt de rebre actualment el nom de Digital Diplomatics. Per altra banda, la Diplomàtica contemporània s'està transformant lentament en una nova disciplina anomenada Digital Records Forensics.

En conclusió, excepte la Història de la documentació que fa ús de la Diplomàtica, la Diplomàtica clàssica i la contemporània mantenen a l'actualitat usos de primer ordre, tant des de l'òptica de la gestió i difusió cultural, com de la gestió i millorament de l'Administració electrònica.

Consell bibliogràfic: SOLER, Joan. "Una diplomàtica pels documents en crisi." Barcelona: AAC, Lligall-32, 2011,  p.42-77. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Evidencia, prueba y testimonio.

A la recerca del panellet autèntic!!