Vés al contingut principal

La veritat, el 2440: serà fiable?

Una utopia plantejada l'any 1771 per Louis-Sébastien Mercier pot ser aplicada encara als nostres dies. L'època de la Il·lustració es va viure com un moment de creixement i difusió massiu de nou coneixement. Dins el concepte nou, no necessàriament s'inclouen conceptes com veritat, rigorositat, complexitat o utilitat. Més o menys com ara, però amb unes dimensions lògicament diferents, la difusió d'informació vertadera i falsa estava a l'ordre del dia. L'Enciclopèdia va suposar l'expansió d'un model de difusió de coneixement que des de fa ja més de deu anys s'ha estat reinventant amb Internet.

La fantasia futurista de Mercier es publicà a la seva obra L'an 2440, rève s'il en fut jamais, publicada a Londres el 1771 i prohibida ràpidament per les autoritats censores, però, amb la mateixa rapidesa, difosa pels camins clandestins informacionals del moment. Mercier s'adorm i es desperta a la ciutat de Paris l'any 2440, set segles després del seu naixement. El primer que fa és visitar la Biblioteca Nacional on espera veure una quantitat ingent de volums libraris ben disposats i a l'abast dels lectors interessats, a la manera com es podien veure les grans biblioteques de l'època. Però descobreix amb sorpresa que la Biblioteca Nacional s'ha reduït a una sala més aviat modesta amb quatre prestatgeries ínfimes amb un nombre molt reduït de volums (analògics lògicament perquè Mercier no va sominar mai en digital). Apareix el bibliotecari i ràpidament ve interpel·lat per Mercier. Què ha succeït amb la gran quantitat de volums que ja al segle XVIII existien a la Biblioteca, i què ha succeït amb tota la producció posterior? Els han cremat. El bibliotecari respon que cinquanta mil diccionaris, cent mil obres de poesia, vuit-cents mil volums de dret, un milió sis-cents mil llibres de viatges i mil mil·lions de novel·les han estat consumits pel foc (quina imatge més repetida la dels llibres censurats per sempre per les flames!). La decisió la van prendre una comissió d'erudits plens de virtut que després de llegir-ho tot (almenys ho van fer), en van eliminar les falsedats i ho van reduir tot a la seva essència: unes quantes veritats i preceptes morals bàsics que caben fàcilment en quatre prestatgeries i que resolen tota la complexitat de veritats i mentides que havien rondat en aquelles èpoques d'excés informatiu, de consum voraç de nou o recuperat coneixement.

La utopia és ben vàlida pel món present. Hi haurà algun dia un esforç de síntesi que permeti determinar l'essència del coneixement que s'està produint a l'actualitat? Probablement no existirà mai, però no pas per manca d'erudits virtuosos, - que de ben segur n'existeixen arreu amb ganes de fer una cosa semblant-, sinó per la incapacitat humana de sintentitzar uns nivells d'informació infinits, devorats a una velocitat diària incontrolable. Aleshores quins elements podrem utilitzar per a destriar el gra de la palla quan la cosa s'hagi disparat del tot? On residirà la confiança i els indicis de presumpta autenticitat sobre la informació? Quin camí seguiran els sistemes jurídics per a verificar el magma informatiu? Per què l'opinió pública no es planteja, - ja no dic l'utopia de Mercier, que per altra banda no sembla tampoc la via més òptima per a continuar millorant les coses-, la determinació d'uns punts fixes que permetin anar enllaçant el camí cap a la veritat, o cap al progrés, o cap a la justícia, o cap al benestar, o cap a la millora, o cap a la felicitat, o cap a la tranquil·litat, o cap alguna banda?

Tot sembla indicar que la societat ja s'està sotmetén de manera inexorable al canvi diari de les coses a partir de models d'informació basats en: poca informació bàsica repetida mil vegades, molta informació supèrflua per omplir (el soroll, que diuen molts). Semblaria doncs, que l'utopia de Mercier ha esdevingut veritat. Internet per sort, continua demostrant que no és així: sigui per bé o no. Què queda de cert en tot això? Aquesta tàctica destinada a la disuasió, a simular una relativitat de les coses, mentre per sota te la van colant, a allò que alguns han proposat com a postmodernitat, però que en realitat és "soroll". Tot plegat només permet perpetuar el model de consum i producció capitalista. Res que no s'hagi dit ja, no som pas profetes de coses dites. Però des del nostre punt de vista de diplomatistes, probablement per aquestes raons els documents esdevenen febles com a entitats estables d'informació, els sistemes de gestió d'informació complexes per la incapacitat de gestionar totalitats, el paradigma de la preservació digital una proposta que fins que no esdevingui una model clar de negoci prosperarà amb poc recursos o amb idees trampa. La Diplomàtica no sembla una ciència pensada per a la continuïtat de negoci dels sistemes de gestió d'informació actuals, però si pot permetre disposar els punts fixes on recolzar la garantia de l'autenticitat i la fiabilitat de les relacions jurídiques entre persones. No tot queda en mans de jutges, per tant. Hi ha maneres de resoldre la credibilitat de les accions jurídiques sense necessitat d'una darrera instància? Existeixen juntes arbitrals que resolen conflictes amb anterioritat al jutjat on principis diplomàtics potents permetrien resoldre conflictes basats en la falsetat documental o en al incorrecció d'aquests documents, o si més no, permetrien presentar documents electrònics, per exemple, suficientment robustos, qualificats i clarament descrits a fi i efecte de poder resoldre conflictes entre parts. Caldria explorar aquests camins per a demostrar si la Diplomàtica podria créixer tal com proposa la Digital Records Forensics. Però com sempre, la decisió ha de ser del sistema jurídic, del col·lectiu de persones que comunament decideixen quin ha de ser el model de credibilitat que suporti els seus acords, negocis, transaccions, drets i deures.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …