Vés al contingut principal

De què és prova un tweet de Wikileaks?

Davant la sol·licitud d'un jutge nordamericà de les identitats completes que Twitter havia recopilat de les persones que havien ajudat a Wikileaks a difondre els cables de la Diplomàcia nordamericana, s'han generat forces discusions i debats relacionats amb la idoneïtat o no de fer-ho, amb la possible vulneració de la privacitat de les persones europees que la justícia nordamericana volia imputar, de la legitimitat judicial d'aquest jutge a poder jutjar persones no nordamericanes, entre altres coses. El que ha fet primer Twitter davant la petició del jutge ha estat sol·licitar si podia demanar permís a les persones que interessaven a donar aquesta informació. El jutge ha dit que sí. Twitter ha informat a aquestes persones, i Wikileaks ha informat a tot el món d'aquesta sol·licitud (com no podia ser d'una altra manera). Els conflictes legals s'han succeït a continuació: que si la justicia nordamericana pot o no pot jutjar persones amb immunitat parlamentària d'un altre país (el cas de Birgitta Jónsdóttir), de si amb la legislació de l'estat de California es poden jutjar persones estrangeres, etc. El que ens volem preguntar aquí és de què pot ser prova o evidència legal un tweet. I si les dades personals recollides per Twitter poden ser utilitzades amb fiabilitat o no.

Ja sabem que un tweet és un text breu de no més de 140 caràcters on s'hi pot comunicar qualsevol tipus de missatge, des de text sol a text amb hipervincles per a facilitar al lector l'accés a una informació més elaborada. És això un document? Si parlem d'informació enregistrada en un suport, el primer que podem dir és que no tenim ni idea de les característiques dels suports que enregistren aquests missatges, però que pressuposem que existeixen. I a més que s'enregistren, perquè hi ha l'opció de poder buscar un històric dels teus tweets. Ara bé, els repositoris on s'emmagatzemen aquests tweets no són transparents ni a l'emissor ni al lector, no sabem on són, a més, els gestiona una empresa privada. Els riscos de transformació i modificació d'aquests és alt, de fet Twitter informa que les seves plataformes poden canviar en qualsevol moment, sense previ avís. De fet també admet que el contingut dels missatges emesos pot ser objecte de pèrdua, emissió incompleta o errònia. Conclusió, Twitter és un canal de comunicació i intercanvi d'informació gens fiable, o almenys sense una garantia completa de fiabilitat d'allò que transmet.

És doncs document? Sí, però cal seguir puntualitzant coses. D'entrada direm que és un missatge, codificat en llenguatge natural, amb algunes hiperlinks codificats, representat de cara a l'usuari a partir de les possibilitats tecnològiques que permet la plataforma de la xarxa Twitter. De manera que, és missatge, amb un format de dades que ofereix Twitter i que segurament és simplement HTML, i amb una brevíssima informació de context en un perfil d'usuari d'aquest tweet que és transparent a l'usuari (hi ha alguns opcionals com per exemple indicar la teva localització geofísica). Quins riscos té aquest perfil d'usuari: la possibilitat lliure d'oferir una relació de dades identificatives inventades. No hi ha cap supervisió. Un altre indici de poca fiabilitat, no només del missatge en si, sino a més de l'origen i originador del missatge. Baixa fiabilitat, integritat pertorbable, identitat dubtosa: poca autenticitat atribuïble als tweets.

A més a més, no hi ha manera de tractar el tweet com a unitat, ni com a emissor ni com a lector. Només el pots veure representat, no els pots extreure del sistema (com a usuari) i utilitzar-ne la informació en alguna altra plataforma a no ser que  sigui una altra xarxa social com ara Facebook (per exemple), com a molt el pots retransmetre (retwittejar el missatge o respondre a l'emissor amb un nou missatge) i catalogar-lo com a favorit. Si has utilitzat una identitat falsa, no hi hauria d'haver problema perquè ja per sistema hauríem de dir que Twitter no és gens fiable a l'hora d'identificar la identitat de l'emissor. En conseqüència, els missatges transmessos mai poden ser prova del contingut que transmeten, simplement són missatge i són només prova i evidència del seu enviament per aquesta xarxa social. No poden ser prova autèntica del seu contingut pels problemes d'identitat, integritat i fiabilitat del sistema que ja hem advertit. Davant el difícil control de l'emissió de difamacions, el lector difamat es troba indefens davant d'això. De la mateixa manera, sense ser difamació, els tweets de Wikileaks s'han transmès lliurement durant força temps, i tot i així han generat un bon revolt. Però no pas per haver estat enviats per Twitter són més o menys autèntics que abans. La seva credibilitat ha vingut donada per la confiança amb l'identitat de l'emissor, Wikileaks.

En aquest sentit, malgrat la incapacitat de poder utilitzar el tweet com a unitat de gestió, el jutge pot utilitzar el fet jurídic de l'emissió de la informació com a prova, però no pas el contingut del missatge en si mateix. Per aquest motiu, com diem, un tweet només és evidència d'un enviament d'informació per part d'una identitat que convé verificar per altres camins que no es circumscriuen ni en el perfil documental del tweet (que és breu i poc significatiu) ni en el perfil del possible emissor. L'utilització del tweet per a l'emissió no pertinent de contingut serà la única possibilitat d'usar-lo realment com a prova. El tweet com a document garantidor de drets i deures, per tant, és feble, inconvenient i innecessari. Que la informació generi avaluacions crítiques al voltant de drets i deures de ciutadans, és una altra cosa. Diplomàticament parlant, diríem que es tracta d'un document instrumental, poc fiable, poc autèntic, poc integre, amb identitat feble, però en canvi, fàcilment, o millor dit, amb una altíssima capacitat per ser accessible i usable.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…