dimarts, 28 de desembre de 2010

Obrir i tancar l'any: tot celebrant l'operació de fimosi més influent de la història

M'haureu de perdonar el títol, però no se m'acudia una manera diferent de presentar el tema d'aquest post el dia dels Sants Innocents! No sé si tothom sap que el dia 1 de gener és el dia que, a part de celebrar el Cap d'Any, també se celebra la solemnitat de la Circumsició de Jesucrist. Aquest fet, tant normal en altres societats, i tan curiós o escatològic a la nostra, ha estat celebrat des d'antic i es troba a la base del nostre calendari actual. I si es troba en el calendari, aleshores és clau per a dotar de contingut una de les clàusules més decisives en un document com és la de la seva datació.

Els orígens de l'inici de l'any l'1 de gener són, i no pas gràcies a Déu, anteriors al naixement de Jesucrist. Sembla ser que la reestructuració del calendari feta per Juli Cèsar el 46 aC, va determinar, entre altres coses, que l'inici de l'any fos el primer dia del mes de Janus, és a dir, de Gener. D'aquesta manera l'any civil, que fins aleshores havia començat el 25 de març, començava l'1 de gener. Altres estudiosos, com ara Adriano Cappelli o Arthur Giry remunten aquest inici al 153 aC. Com sigui, abans del naixement de Jesús i abans de la seva preventiva operació a fi i efecte d'evitar una futura fimosi, la societat romana ja iniciava l'any en aquesta data.

És l'evangelista Lluc (Lc, 2, 21) qui afirma que "passats els vuit dies per a circumcidar al nen li posaren Jesús, el qual li havia posat l'àngel abans que fos concebut". Si ens hi fixem, perquè el vuitè dia després del 25 de desembre sigui 1 de gener, cal que es compti el propi 25 de desembre. Un ajust peculiar, si més no. Segons la llei Mosàica, "seran circumcidats als vuit dies de néixer tots els varons de cada generació". Aquesta acció que encara fan els jueus, ja no la fan els cristians. Però tot i així la continuem celebrant! Sobre perquè s'afirma que Jesús va néixer un 25 de desembre, també en podríem parlar a bastament.

L'adopció del dia 1 de gener com a inici de l'any civil i religiós es perd amb la caiguda de l'Imperi Romà, i s'obrirà un ampli ventall dels anomenats "estils" de datació. Així, depenent de l'època i la zona, l'any podia començar el 25 de març (estil de l'Encarnació), el 25 de desembre (estil de la Nativitat), l'1 de setembre (estil bizantí) o l'1 de març (estil venecià). El cas és que l'estil de la Circumsició o stile moderno, ja es retroba a França durant l'època dels merovingis o a l'Alemanya altmedieval. Fins al segle XVI però, no veurem l'inici d'un procés progressiu d'implantació definitiva d'aquest estil per sobre dels altres. Així a Venècia es canvia l'antic estil venecià per aquest nou el 1520; a Castella a partir de 1550; a França, esdevé l'estil exclusiu a partir de 1580; a Prússia, Suècia i Dinamarca el 1559; al Franc Comtat, el 1575; a Escòcia, el 1600;  a Rússia, el 1725; a la Toscana, el 1750; a Anglaterra i Irlanda, el 1752. I així anar fent.

El que és important a destacar és que a tot arreu l'any "començava" i "acabava", tenia un inici i un final. Les raons podrien ser objecte d'una amplíssima discussió. Aquí ens quedem amb les opinions de François Blondel, que ja l'any 1682, a la seva obra editada a Paris, Histoire du calendrier romain, pàgines 1 i 2, afirmava que "ce que nous appellons calendrier n'est autre chose qu'une distribution politique des temps, que les hommes ont ajustée à leurs usages", afirmant a continuació que "je la nomme politique, parce qu'elle dépend purement de l'institution humaine et parce qu'elle est different selon le différent Génie des Nations, qui disposent leurs almanachs ou leurs fastes chacune à leur manière". Començar o acabar, sigui ara o després, però sempre amb una data concreta. Sense datació, cap fet de natura jurídica esdevingut a l'interior d'un sistema jurídic tindria sentit ni validesa. L'altra cosa és quin model o estil es tria, que no deixa de ser una convenció per practicitat o convicció.

El fet de posar una data a cada fet o acció de natura jurídica és necessari perquè puguin esdevenir-se conseqüències, i que la raó jurídica sigui efectiva. Per aquest motiu es continua utilitzant una datació anual, mensual, diari i fins i tot per hores, minuts i segons. La prova en són algunes registres electrònics que s'utilitzen a les administracions públiques, que arriben fins al darrer segon per a precisar una datació el màxim d'ajustada i creïble possible. Falsificar o posar en dubte una data és un element certament crític. És per això que ens sorprèn el fenomen que des de mitjans dels anys 90 ens trobem amb els anomenats Registres Continuus.

El problema dels Registres continuus

Es tracta d'aquells registres electrònics iniciats en un moment donat i que no tenen data de finalització predeterminada. Alguns casos coneguts són el del Padró d'Habitants (iniciats la seva majoria el 1996) o el del Registre General d'Entrades i Sortides. N'hi ha d'altres. De fet, qualsevol base de dades ho podria ser un registre continuat. Si ens fixem però, en aquests dos casos veiem un seguit de registres que s'obren i no es tanquen mai. Són entitats dinàmiques, si utilitzem el vocabulari InterPares, amb finalitats clares, però sense un final precís. Perquè voler un final? Bé, potser per poder afrontar la preservació d'aquestes dades. Cert és que les mesures més sostenibles per a preservar registres continuus passen per la migració de les dades a noves aplicacions, més modernes, i així anar solventant el problema de la obsolescència. Però tot i així, el model del registre continuat presenta inconvenients.

Un d'ells és l'increment continuat de dades a la bases de dades que dóna suport al registre. Podrà la base de dades suportar el volum creixent? Podrà la base de dades superar la prova del temps? Es poden dissociar dades rellevants de dades supèrflues que es puguin anar eliminant de tant en tant?

Un segon problema és el de si el registre forma part d'una sèrie documental o si les seves dades configuren unitats documentals pertanyents a diferents sèries documentals, amb diferents calendaris de conservació, per exemple. El problema creix i es perpetua, sense que s'hi pugui fer res concret. La base de dades, o bé es migra a una nova aplicació (que cal adquirir i això té costos) o bé rep algun tractament de les dades que en permeti l'eliminació de les que pertanyen a sèries documentals avaluades com d'eliminació. És un tema molt llarg i complexe.

En ambdós casos, la datació no deixa de ser una metadada més dels perfils documentals que donen suport a les unitats documentals. D'aquesta manera no hi haurà problema si davant d'un registre continu, la datació de qualsevol acció jurídica queda ben registrada. Tan se val si el registre no té un final definit. Ara bé, aleshores hem d'admetre que considerar l'unitat documental que significa un registre de dades, no és suficient als efectes de la preservació, i que el cal considerar és l'assentament registral com a una unitat documental amb autonomia pròpia per a ser tractada i processada i, en definitiva, ser considerada com a document. Així, davant d'un Registre d'Entrades i Sortides, on l'assentament registral pot ser tractat com a document potencial o in fieri, la continuïtat de l'aplicació és irrellevant i el que cal protegir de cara a la gestió i a la seva posterior preservació, serà pròpiament l'assentament.

Aquest darrer punt ens permet afirmar, almenys des del punt de vista de la Diplomàtica, que un Registre de dades és en realitat una unitat documental composta (i no simple, tal com preveu l'Arxivística). I composta d'assentaments registrals que poden esdevenir, ser tractats i considerats, com a unitats documentals simples, ho sigui de totes totes, o bé ho siguin de manera potencial o in fieri. En tots els assentaments, la datació continuarà essent una clàusula fonamental, però en canvi en el cas de datar l'aplicació del Registre de dades, la data d'obertura i tancament, tal com s'havia fet en el món paper, passa a ser irrellevant.

divendres, 17 de desembre de 2010

El Catàleg de Joguines: el document probatori que no volia ser-ho.

Ara ve Nadal! I sí, amb aquesta excusa festiva a la nostra societat occidental s'activen un seguit de fets de natura jurídica que només s'observen durant aquest període. Un d'aquests fets és indubtablement la concessió graciosa de regals al nens i nenes. Si el Tió, el Pare Noel o els Reis d'Orient constaten que la canalla s'ha portat bé durant l'any en curs, activen un procediment de gestió documental (recepció d'una petició per mitjà d'una carta o correu electrònic, tria de l'element a adquirir davant d'una oferta de diferents productes, adquisició del bé en transacció i transport del bé al domicili del peticionari) que desemboca en la concessió final d'un regal el dia 24 al vespre, el 25 al matí o el dia 6 al matí (o tots els dies). Aquest esdeveniment és plenament interpretable per part de la Diplomàtica, com no podia ser d'una altra manera! Es tracta d'un costum, d'una norma no escrita que per tant no és llei, però que ha estat admesa per un sistema jurídic que l'ha autoritzat i l'executa de manera massiva des de fa molts anys. El que analitzarem ara és un dels elements bàsics en el procediment d'adquisició i concessió del regal i que afecta directament una de les parts del procediment: el procés d'adquisició del bé en transacció. Analitzarem els Catàlegs de Joguines i els seus intents per en realitat no ser, el que aparentment volen ser.

Analitzem primer la forma. El Catàleg de Joguines es caracteritza formalment per la següent estructura més o menys fixa:

1.- Disposició en un seguit de pàgines en paper o en format electrònic, de manera més o menys ordenada temàticament, d'un seguit de joguines que es posen a l'oferta del client, en aquest cas el Tió, el Pare Noel, els Reis d'Orient o els seus representants a cada una de les cases.

2.- Disposició d'unaimatge o representació figurada de la joguina, generalment en colors vius.

3.- Disposició d'un nom o títol atribuït que l'identifica i el separa de qualsevol altra joguina. El fa únic.

4.- Disposició d'un identificador únic, generalment númeric o alfanumèric, que reforça la univocitat del punt tercer. I que dota d'una aparença de control i rigorositat el sistema. Hi ha codis complicats, ergo hi ha una manera de fer organitzada i segura ...

5.- Atribució d'un valor o preu de mercat que permet al client una avaluació prèvia de l'estratègia cost-benefici que cal seguir.

6.- Disposició d'un seguit de signes icònics que informen de manera addicional sobre l'edat recomanada d'ús, si la joguina necessita piles o no, si les porta o no, si necessita la intervenció d'un adult, entre moltes altres coses.

Amb aquest sis punts el catàleg pot anar-se configurant de manera continuada fins a l'infinit o fins a la fi de l'oferta de l'empresa de juguets. Durant tot el catàleg hi ha sempre un logo o element distintiu de l'autor jurídic i intel·lectual del document, generalment l'empresa. A vegades, però no sempre, es distingeix l'autor material, o bé un departament de màrketing o bé una empresa de disseny gràfic. En aquest cas, l'autor material no confereix més o menys credibilitat al producte. Tampoc l'autor jurídic o intel·lectual disposa d'una credibilitat d'entrada, en tot cas la tenen presumpta i l'hauran de demostrar assumint un compromís dins el sistema jurídic: la relació entre (i) la imatge de la joguina, (ii) el preu i  (iii) la seva disponibilitat, ha de ser perfecte i no pot ser distorsionada o distorsionable. La credibilitat doncs, dels Catàlegs de Joguines es verificarà si la joguina que tries a partir de la imatge, pot ser adquirida al preu que el catàleg informa, i sense cap tipus de contraprestació addicional o element diferent a allò informat inicialment. El Catàleg de Joguines, per tant, no és només un document instrumental que transmet una informació, sinó que pretén assumir un compromís que afavoreixi una relació òptima entre el client i l'empresa que ven. Si s'assumeix el compromís de, almenys, disposar de les joguines a les botigues de venda, aleshores s'assumeix de manera inherent que el catàleg no és només un document instrumental sinó que sobretot és un document probatori de totes totes.

I aquí és on apareix el problema. Els catàlegs de joguines no acaben amb els sis punts que hem descrit. És molt habitual trobar a la darrera pàgina del document, utilitzant el mètode de l'anomenada "lletra petita", un seguit de clàusules en les quals les empreses es desdiuen de les presumpcions i dels compromisos que aparentment han volgut demostrar amb l'edició del catàleg. Les tipologies són molt variades però segueixen uns patrons força repetitius en la majoria de casos.

Clàusula de límit cronològic: "les campanyes acaben abans del 23 i 24 de desembre". S'especifica que allò que hom observa en el catàleg i sobretot els preus establerts finalitzen sempre abans del dia de Nadal. Els dies entre Nadal i Reis estan sotmesos a un altre tipus de campanyes no informades i sobretot, a un règim diferent de preus ...

Clàusula d'aplicació del règim d'impostos: "els preus d'aquest catàleg inclouen (o no inclouen) l'IVA". És important estar al cas d'aquesta clàusula per saber si al preu donat cal afegir una dotació econòmica addicional o no.

Clàusules d'exempció de compromisos presumptes: "el fabricant es reserva el dret a introduir modificacions en la tècnica, disseny, equipament i preus", és a dir, de tot el que hi ha al catàleg, l'empresa pot fer el que vulgui; "no s'admetran reclamacions basades en les indicacions i dibuixos que conté aquest catàleg", és a dir, que s'admet la possibilitat d'informació falsa; "els articles aquí ofertats no es troben disponibles en quantitat suficient en totes les tendes del grup empresarial", és a dir, espavila't a trobar-ho i a veure si tens la sort que aquell dia el treballador de la botiga vol trucar a una altra botiga del grup a veure si encara queda algun exemplar; "les fotografies i les il·lustracions no tenen caràcter contractual", i així anar fent.

Amb aquestes clàusules els autors jurídics i intel·lectuals del document Catàleg de Joguines s'eximeixen dels compromisos que socialment han volgut preassumir mitjançant la publicació del document. Si presentes un seguit de productes com a oferta als clients, perquè després es desdiuen de la presumpta veracitat de la informació aportada? Bé, aquest és el joc del mercat. D'aquesta manera, amb les clàusules d'exempció, el documents presumptaments probatoris i, com a tals, amb una certa garantia jurídica, deixen de ser-ho automàticament, donant pas a un espai no reglamentat on l'arbitrarietat de l'empresa pot acabar afectant els desitjos del consumidor. Una forma intel·lectual acaba anul·lant una altra forma intel·lectual, o el que diuen les matemàtiques: -1 + 1 = 0.

Amb la creació d'ambigüetat, amb l'anul·lació dels compromisos, el document torna a ser instrumental i jurídicament imperfecte. Només és probatori de la manca de compromís de l'empresa que ven els productes i del seu interès comercial (per altra banda plenament legítim). Diplomàticament però, el document no disposarà de credibilitat jurídica ni diplomàtica al no garantir amb els seus elements formals la integritat dels compromisos que aparentment el Catàleg volia assumir.

Encara hi ha una darrera clàusula interessant: la clàusula de protecció del medi ambient. "No el tireu a la via pública", "aquest catàleg és biodegradable", és a dir, que el pots tirar sense por perque tot i que no pots creure res del què hi posa, almenys no malmetràs el medi ambient. Gràcies a aquesta clàusula, el Tió, el Pare Noel i els Reis d'Orient, passen del catàleg, el tiren a la brossa sense embuts i passen directament a l'acció. Amb la seva màgia s'estalvien d'haver de passar per les ambigüetats, imperfeccions i inconcrecions dels sistemes jurídics de les societats dels humans, sobretot les occidentals.

QUE TINGUEU MOLT BONES FESTES!!!!

dissabte, 11 de desembre de 2010

La metadada "Originalitat", la crisi de l'Original i els formats no imprimibles

El problema de la "Originalitat" en els documents electrònics de natura jurídica continua essent un tema no resolt. De la mateixa manera el concepte "Original" continua tenint detractors i defensors, en funció de les diferents formacions i disciplines d'origen de les persones que analitzen el problema. Nosaltres tenim una posició força clara, però volem definir, abans d'argumentar la nostra posició, els dos conceptes.

Entenem per Original aquell document primer, complet i efectiu que és el producte d'una acció o fet de natura jurídica. "Primer", perquè és la primera vegada que aquesta acció jurídica s'ha representat en un document. "Complet", perquè la seva representació disposa de tots els elements de la forma física i de la forma intel·lectual necessaris per a què pugui ser primer i efectiu. I "efectiu", perquè gràcies a la seva originalitat i a la seva completesa, pot produir efectes jurídics de manera immediata.

En aquest sentit, entenem Originalitat com una propietat dels documents originals i de les còpies autèntiques, per la qual el document transmet la intenció original d'una acció jurídica determinada amb plena autenticitat. L'originalitat no hi entén ni de suports ni de forma, es tracta d'una condició sine qua non l'acció jurídica no podria esdevenir realitat ni produir conseqüències.

En entorns tradicionals l'Original anava associat a la seva representació en un suport concret i a una forma determinada. Tant el suport com la forma li conferien elements suficients per a determinar-ne la seva autenticitat. Original i Autèntic, durant segles, han estat conceptes sinònims. Ara bé, davant la producció de documents electrònics on la forma física és evident que entra en crisi, quins elements tenim per demostar els elements determinants de la seva originalitat?

La completesa es verifica simplement amb una representació completa de la forma intel·lectual del document: té totes les clàusules necessàries, s'identifiquen els autors jurídics i materials, s'identifiquen els altres agents que hi hagin pogut participar, hi ha una data clara. La completesa per tant, és verificable en un entorn electrònic.

L'efectivitat es verifica si aquest document electrònic transmès produeix efectes jurídics amb la seva simple lectura i acceptació. Alguns documents electrònics són efectius amb signatura electrònica, d'altres sense aquesta, també. Si la seva representació és acceptada pel sistema jurídic i si el sistema judicial admet la seva efectivitat, en cas que es posi en dubte, no hi ha cap problema. L'efectivitat doncs, també és verificable en un entorn electrònic.

La primitivitat d'un document electrònic, és a dir, la qualitat de ser primer, en canvi, sí genera més problemes. Existeix un document fet per primera vegada? Existeix una data i una hora concreta de la seva primera redacció? Podríem dir que sí, l'altra cosa és que en un entorn de producció electrònic aquesta data sigui preservable o correctament gestionada. Molts són els casos en què una simple migració del document, encara que sigui per una acció de control per part dels tècnics de sistemes de la informació, fa variar la data de producció original. És per aquest motiu que es tendeix a creure cada vegada més en què l'original pròpiament no existeix perquè la data de primitivitat pot ser presumpta o fins i tot inexacta, i que en tot cas cal avaluar i treballar amb les seves còpies. La còpia, en entorns electrònics, passaria a ser l'element clau. En aquest sentit reconeixem que hi ha dificultats raonades per a identificar l'element de la primitivitat. Pensem, però, que el què realment és necessari, en aquest cas, no és confiar en l'existència d'un original, tal com es confiava en entorns tradicionals, sinó confiar en la constatació de la Intenció Original, i per tant, en la declaració d'Originalitat.

No s'estila en els vocabularis de metadades una de concreta que permeti la declaració d'Originalitat dels documents electrònics complets i efectius. Seria interessant afegir aquesta metadada, cosa que permetria diferents coses:

1.- Declarar l'originalitat d'un document electrònic voldrà dir declarar-ne la seva condició de versió final (però primera en relació a l'acció jurídica que vol acomplir), completa i efectiva.

2.- Declarar l'originalitat també vol dir declarar el seu estat de transmissió que en destacaria els seus valors superiors enfront a esborranys, minutes, versions provisionals, però també per sobre de còpies automàtiques, simples o incompletes que no tinguin elements de validació necessaris per confiar amb la seva capacitat efectiva.

3.- Declarar l'originalitat vol dir declarar en un moment donat, concret i amb una data controlada pel sistema que gestiona les metadades d'un document, quina era la intenció primera de l'acció jurídica documentada.

En un entorn electrònic doncs, la clau serà també poder associar la metadada "Originalitat" a un format que impedeixi una modificació del document primer, complet i original. En aquest sentit el format PDF sempre s'ha vist com el format més adequat per assolir aquest compromís. Aquest format permet la realització de còpies posteriors, però que no modifiquen en cap cas les característiques del primer PDF realitzat. Les còpies poden ser electròniques, però també analògiques, atesa la possibilitat d'imprimir la representació documental que codifica. En aquest sentit volem parlar d'un nou format que ha acabat de sorgir que respon a l'acrònim WWF.

El World Wildlife Fund, o WWF, és un format pensat perquè l'original representat en PDF no pugui emetre còpies impreses. Això faria que l'originalitat romangués per sempre en una representació en  format electrònic, però sobretot, faria que s'impedís la finalització d'un procediment amb la impressió del PDF i la seva signatura en format analògic. El document original final ja no podria ser el document en suport paper, sinó que ho seria el WWF. El nou format s'ha venut com una iniciativa per evitar la tala indiscriminada de boscos, com un format sostenible i curós amb el medi ambient. És evident que podrà gaudir de bona propaganda per la suposada proposta ecològica que promou. Pensem que, al marge de la bona voluntat de la iniciativa, caldrà avaluar si supera la prova del temps, si es tracta d'un format propietari o no, si suporta signatura electrònica o no, si té capacitat per emmagatzemar metadades al seu perfil, entre moltres altres necessitats. Si es demostra la seva capacitat per superar la prova del temps, podria ser un bon argument per fomentar-ne l'ús i creure de nou en els originals electrònics que no poden generar originals en paper sota cap concepte.

Si en voleu saber més, comproveu el vídeo promocional:

dimarts, 7 de desembre de 2010

Wikileaks o la història del fitxer CSV que no viatjava en Diligència.

Diàriament anem rebent informació sobre com s'ha produït la filtració dels documents de la Diplomàcia nordamericana. Una de les notícies més interessants, tot i que no ha trascendit massa, ha estat la manera com es van extreure els documents de la base de dades relacional que dona suport al sistema de comunicació segura per internet anomenat SIPRNET. Sembla ser que Bradley Manning, el militar que presumptament va descarregar les dades i les va passar a Wikileaks mitjançant un CD que portava identificada música de Lady Gaga al seu exterior, ho va fer creant un fitxer CSV, comma-separated values. En aquest tipus de fitxers les diferents dades relatives a un mateix registre apareixen representades de manera separada, una darrera l'altra mitjançant cometes i comes. Aquest format de dades permet reconstruir, mitjançant qualsevol programa informàtic que gestioni bases de dades, la informació en un altre entorn diferent a l'original de producció.

Davant aquest tema hem de fer algunes consideracions com a diplomatistes. Què és document en tot aquest assumpte? Si parlem de fitxers CSV és que ens enfrontem amb bases de dades electròniques. Què podem considerar document i, per tant, quina és la unitat d'anàlisi diplomàtica que podem considerar? En primer lloc, les dades extretes per Manning, provenen d'una base de dades relacional que relaciona dades de manera lògica. En segon lloc, aquesta base de dades pot ser considerada, tota ella, com un document. En tercer lloc, cada un dels assentaments que en formen part, poden ser considerats com a un document "in fieri" o potencial. Cada vegada que es crida un d'aquests assentaments, les dades venen representades en un formulari determinat que permet verificar que cada una de les dades que el composen són pertinents i convenients. Aquesta representació és, en essència, el que en Diplomàtica anomenariem l'Original. Sobretot, però, per tal de considerar-lo com a tal, la base de dades ha de ser sempre la mateixa, és a dir, la custodiada i gestionada pel Pentagon, i no pas les que se'n puguin derivar del document CSV que Manning va extreure.

Les dades extretes i copiades per Manning i que, a continuació, van ser representades al web de Wikileaks, i tot seguit al dels diferents rotatius que van publicitar la notícia, només han pogut reproduir una còpia dels assentaments originals, i una còpia simple, sense cap element que en permeti la seva autentificació. Perquè fos una còpia autèntica, una tercera part de confiança l'hauria d'haver autentificat abans de la seva mostra pública per part de la premsa. Així doncs, tot allò que aquests dies podem consultar a El País, a Le Monde, a Der Spiegel, etc., són meres còpies simples dels documents custodiats pel Pentagon. I això, què vol dir? Doncs, que en cap cas poden ser utilitzades per les instàncies judicials i, per tant, no poden ser constitutives de dret. Són documents instrumentals que només un jutge podria validar com a documents "ad probationem". I com a documents instrumentals es troben més propers a la documentació cognitiva que no pas a l'administrativa. Quina credibilitat donar al contingut que aporten? La credibilitat que el sistema jurídic accepti; la credibilitat que l'opinió pública heterodirigida pels mitjans de comunicació pugui arribar a consensuar; la credibilitat que cada un de nosaltres de manera democràtica i amb la lliure capacitat per a expressar-nos i raonar poguem donar ... malauradament res en ferm. I Diplomàticament? Doncs la credibilitat que pugui derivar-se de l'aproximació mediada a còpies simples, no nascudes per a derivar-ne causes judicials més enllà de les causes que es puguin imputar a les persones o organitzacions que les han produït i publicat.

Una altra consideració interessant a realitzar és que el fitxer CSV es va poder extreure d'una base de dades d'un sistema, aparentment segur i confidencial. Això hauria de ser possible si les dades que permeten configurar la representació dels informes originals dels diplomàtics es preservés en l'entorn segur d'un Arxiu Digital? Aquesta hauria de ser una de les mesures de control més importants si volem confiar en aquest tipus de sistemes la preservació a llarg termini d'aquests documents: impedir que es puguin extreure aquests fitxers en format obert per a migrar les dades a altres sistemes. O en tot cas, impedir que es puguin extreure de manera impune o tant fàcilment com ho va fer Manning. És evident que Manning ha estat identificat, que la seva acció va deixar una traça, una evidència electrònica. Però amb això n'hi ha hagut prou per impedir la disseminació de les dades? Evidentment que no. Aquests riscos existiran sempre. Com evitar-los? Més seguretat? A més seguretat, més criptografia. A més criptografia, menys preservació a llarg termini. Ara bé, perquè plantejar-nos la preservació a llarg termini d'un contingut que ja és públic fins i tot en la seva fase activa, tal com és el cas dels informes de Wikileaks?

Insistim, tal com vàrem fer en el post anterior. Tot el que s'ha fer públic es redueix als informes secrets, confidencials o no classificats. Què hi ha en els Top Secret? Perquè aquests no s'han publicat? La informació que se'ns ha donat no ha estat completa. Quin són, doncs, els canvis que suposa la difusió de dades sensibles, però amb la reserva de dades veritablement sensibles? Hi ha canvi realment? En aquest punt val la pena recordar l'opinió d'intel·lectuals que de manera transcedental o escèptica han avaluat el fenomen que s'està produint.

La que s'apropa de manera més transcedental al problema creu que efectivament les coses canviaran a partir d'ara. Així Christian Christensen a Le Monde ha afirmat que "l’influence de WikiLeaks ne tient pas à la technologie, mais à la confiance que peuvent avoir ses lecteurs dans l’authenticité des documents qu’ils y consultent", és a dir, que la credibilitat es reduirà a creure o no creure l'autenticitat dels documents aportats per Wikileaks. La credibilitat es trobarà en la confiança en la institució que difon la informació i no pas en qui la conserva? I això com es fa, si no es tenen els coneixements tècnics per a verificar-ne aquesta autenticitat? Amb opinió pública? Tema delicat i molt propi dels científics de les ciències de la informació on no existeixen unitats de gestió informativa, sinó informació millor o pitjor utilitzada. De nou els científics de la informació confonen autenticitat amb autoritat, amb el perill d'acabar confonent autenticitat amb opinió, i opinió amb veritat.

Per altra banda Umberto Eco inspira l'opinió escèptica davant el problema. El clarivident semiòleg italià ha afirmat que per millorar la seguretat dels sistemes d'informació de les embaixades "habrá una regresión a los métodos de antaño" on caldrà imaginar-se "a los agentes del gobierno desplazándose discretamente en diligencias por itinerarios imposibles de controlar, llevando sólo mensajes aprendidos de memoria, o a lo sumo, escondiendo unas pocas informaciones escritas en el taco del zapato." Bromes i sàtira davant d'un nou cas de publicitat de dades diplomàtiques. No és el primer cas, ja Voltaire, al segle XVIII, reconeixia el poder de publicitar informació de persones fanàtiques. Deia que si "alguna cosa pot aturar en els homes el furor del fanatisme, aquesta és la publicitat", raonant a continuació que els moviments i accions dels fanàtics són tenebrosos i secrets, i que cal combatre'ls a força de claretat i d'esclat publicitari. En definitiva, val més no continuar confonent Diplomàtica amb Diplomàcia, i separant clarament els dos conceptes a fi i efecte que, un cop falli la Diplomàcia, la Diplomàtica sigui un dels darrers entorns segurs per verificar l'autenticitat de la documentació que volem fer pública.