dilluns, 29 de novembre de 2010

Wikileaks: problemes diplomàtics o de diplomàtics?

Ja en vàrem parlar en un post de finals del mes d'octubre que titulaven: Wikileaks és fiable?. Altra vegada Wikileaks està posant en solfa informació relacionada amb la política exterior i amb els afers militars nordamericans classificada com a confidencial o secreta. La variable que està apareixent amb tot aquest afer és si la informació, per si sola, pot ser constitutiva de dret o no. Aquest és un debat que està a l'ordre del dia en qualsevol esfera administrativa sigui europea o nordamericana. Wikileaks torna a apostar per presentar de manera massiva documents procedents de la diplomàcia dels USA i per, de manera sumària, informar a una llista tancada de rotatius mundials aquelles informacions més rellevants, al seu entendre, relatives a diferents caps d'estat i personalitats mundials. Aquests rotatius, a saber, The New York Times, The Guardian, Le Monde, Der Spiegel i El País, opten per comunicar les dades més sensibles extretes d'aquests informes, però també les més sensacionalistes, les més noticiables i les més moralment discutibles. De totes maneres, insisteixo amb el que dèiem fa un mes, què és el veritablement nou en tot aquest afer? La vida dissoluta o el temperament masclista més o menys intuïble d'alguns caps d'estat? La poca traça dels diplomàtics nordamericans a fer comentaris o versar opinions justes o raonades sobre aquestes personalitats? La presumpta il·legalitat de publicar informació "secreta"? Des del punt de vista diplomàtic, de Diplomàtica lògicament, el gran canvi encetat és el de si el document té encara sentit o no.

Creiem que encara té sentit, però no és decisiu a l'hora d'assolir els objectius pretesos. Té sentit perquè tant El País com Der Spiegel han publicat dos exemples dels cables que s'enviaven entre diplomàtics. En ambdós casos hi ha hagut un esforç titànic en fer clarivident el que el document d'entrada no permet. Hi ha codificacions profundes, frases poc intel·ligibles, dades alfanumèriques complexes. Els documents, d'entrada, no són aptes per a persones que no coneguin aquesta codificació. Però es poden acabar sabent. En els dos exemples, però, no hi ha el text del cable, sinó totes les metadades relatives a l'identificació unívoca de cada document. Els dos diaris, doncs, volen transmetre que hi ha un coneixement sobre la forma d'aquests cables que permet verificar-los com a autèntics per part del no entès i que ells el saben.

En realitat, si es consulta el Web del Cablegate (prèvia i convenientment hackejat per alguna instància poderosa, fa qüestió d'un dia, però ressuscitat a les poques hores) on Wikileaks ha publicat els documents, hom se n'adona que tota la codificació és irrellevant als efectes desitjats, i que el missatge real on, amb un llenguatge natural i plenament comprensible, es pot trobar la informació delicada, es pot llegir amb total normalitat. En aquest cas, a diferència dels War Logs i Diary Digs del mes d'octubre, els noms propis s'han presentat sense cap protecció de dades personals possible. Com que ara es parla de personatges públics, es poden dir noms i cognoms sense por? No sé què en dirà la llei nordamericana, però com que parlen de ciutadans no americans ...

És interessant veure com encara s'utilitza el recurs de la representació formal dels documents per a dotar de credibilitat els informes publicats. Els elements per a verificar-ne la fiabilitat, en tot cas, cal admetre-ho, són molt més convincents que amb els informes d'Iraq, que eren diplomàticament suspectes. Tanmateix, hi ha alguns elements que es repeteixen. No hi ha correspondència o element referidor de la localització d'un possible original. Hi ha un "Reference ID" que probablement ens ajudaria, però desconeixem les característiques de l'original. Wikileaks treballa sempre amb còpies, que només pot autenticar per la via de l'argumentació i d'una densa descripció.  La forma transmessa al web del Cablegate és pressumpta o directament nul·la. S'opta per utilitzar un format txt, una lletra courier, poc format de representació. L'aspecte és d'un raw, d'un document en estat pur, la mínima expressió de la representació de les dades. La figuració és perfecte, la intenció clara i l'interès per presentar quelcom fiable més que evident. La fiabilitat en aquest cas, no es fonamenta en la interpretació de cada una de les metadades, sinó en simular un aspecte nu, sense solemnitats o decoracions innecessàries. No hi ha solemnitat en la redacció d'opinions o en l'exposició de judicis de valors. Són informes i prou. Bé, els anomenen cables, perquè el canal de comunicació és aquest. O això diuen, perquè en realitat a l'interior de l'acrònim SIPDIS s'hi troba un protocol secret de publicació de dades per Internet. La tipologia documental no és el verb dispositiu del document, que varia en cada unitat. Ni la simple posada in forma del document. Sinó el medi de transmissió. Com quan anomenem fax, telefax o burofax a un document.

Interessant és un link a una pàgina anomenada Wikisources. T'envia a una pàgina de wikipedia on es pot consultar íntegra la Ordre Executiva 13526 que té per títol: Classified National Security Information. Ens explica amb detall què volen dir elements de classificació com ara "Secret", "Unclassified", "Confidential", "Top Secret", entre moltíssima altra informació. Val la pena una lectura amb detall d'aquesta Ordre, tot un compendi de com es pot arribar a parametritzar una seguretat, que després serveix de ben poc. Això ens porta a denotar la necessitat de quadres de seguretat i accés realment associats a altres elements que no siguin principis de classificació tant generals i, sí, més associats a les funcions dels documents. La xarxa que es teixiria seria molt més complexa i més rarament franquejable. Però sobretot, el que sorprèn de tot plegat, és que les persones que podien accedir a aquests cables i consultar-los ratllaven els tres mil·lions entre militars, diplomàtics i altres funcionaris. Quina mena de quadre de seguretat es pot arribar a posar en marxa en aquest cas? Tanta gent podia veure les xafarderies dels diplomàtics? Quines àrees d'usuaris s'havien realitzat? Quins grups d'usuaris? Informació, que si es reconstruís, permetria una tesi doctoral sobre la seguretat dels sistemes d'informació actuals i la seva evident feblesa. Potser hagués anat bé disposar d'un sistema d'arxiu segur que preservés de manera independent documentació d'una sensibilitat tan gran?

Tot sigui dit. De cara a un món més just i respectuós, els passos de Wikileaks són molt interessants, i més quan han tingut el detall de no publicar tots els documents i deixar en secret els anomenats "Top Secret". Quina informació hi deu haver? Quina llàstima no saber la veritat, mentres ens distreuen amb les opinions més que discutibles d'una colla de diplomàtics poc preparats i més pròpies de la premsa groga que d'una altra cosa. Tampoc la Diplomàtica ens ajudarà en això. Ja sabeu que tot i que podem admetre que els documents, aquesta vegada són formalment i diplomàticament autèntics, la seva credibilitat com a testimonis històrics pot ser rebatuda en tot moment. La premsa s'ha carregat la història, mentres un nou paradigma, el de la informació com a garantidora de dret, pot acabar liquidant els documents. I amb això, un dels últims reductes de seguretat de les societats actuals.

dissabte, 27 de novembre de 2010

El Perfil Documental: el document, les seves circumstàncies i els seus límits

Motivada per una traducció ràpida del concepte Record profile utilitzat pel projecte InterPares 1, que a la vegada deriva d'una traducció de l'expressió italiana Profilo documentario, ha arribat a la Diplomàtica en català i castellà el concepte de "Perfil documental". Amb aquesta expressió, que encara no ha fet una especial fortuna en el llenguatge professional d'arxivers, gestors documentals, gestors de la informació o informàtics, s'amaga el que comunament es coneix com a "Esquema de metadades".

El Perfil documental, en rigor, és aquell conjunt de metadades que permeten compilar un seguit d'atributs relatius al contingut, al context i a l'estructura d'un document electrònic. Dins els atributs de contingut podem trobar aquella informació relacionada amb l'objectiu, missió i identitat del document; els atributs de context situen en l'espai, el temps, l'entorn de producció, l'usabilitat i les possibilitats d'accés del document; els atributs d'estructura referencien les seves característiques físiques i intel·lectuals, la informació relacionada amb l'entorn electrònic que es pot utilitzar per a la representació del document, entre altres coses. De fet un Perfil documental, tal com l'estan entenent i aplicant les diferents ciències, pot ser tant obert i extens com es vulgui, amb una capacitat expansiva sense límits. I aquest és el principal defecte del propi perfil.

L'origen del Perfil documental, però, no es troba amb l'aparició dels documents electrònics. És molt anterior. De fet qualsevol anotació que es realitzés, de manera addicional, al costat, a l'interior, al dors d'un pergamí documental, posem per cas, es podia considerar un protoperfil documental. Qualsevol anotació realitzada amb posterioritat a l'elaboració del document, que aportés informació relativa al seu contingut, al seu context de producció o arxivament o a les seves característiques estructurals, es podia considerar informació de perfil. La característica fonamental a recordar d'aquesta pràctica antiga és que la informació de perfil es trobava físicament ubicada en el mateix document i no de manera separada o autònoma.

El Perfil documental, per tant, és una anotació del document original, associada física o lògicament al propi document. Sense document no hi ha perfil possible, sense perfil ens manca informació important d'origen contextual relativa als usos o al contingut del propi document. El Perfil documental és solidari del document i l'ajuda a comprendre, a contextualitzar, a explicar, a preservar i a constatar-ne la seva autenticitat i fiabilitat. És, als ulls de la Diplomàtica, un element prioritari.

Com ens el trobem actualment en entorns electrònics? El trobem configurat dins l'entitat intel·lectual anomenada objecte digital. Aquest ve conformat per un document, més un format de dades, més un conjunt de metadades. És el concepte Contingut [3] que vàrem analitzar fa uns quants dies en aquest blog. Aquest objecte digital aglutina el document pròpiament dit, les seves circumstàncies de producció, gestió i eventual arxivament, i la seva codificació en format binari.

Les circumstàncies de producció, gestió i eventual arxivament configuraran el seu perfil documental. Un perfil que haurà de ser tant complet com sigui possible, d'igual manera que demanem als documents que siguin complets perquè puguin produir efectes. Haurà de ser clarivident, accessible i usable a l'ull humà i a la màquina. I, per sobre de tot, haurà de ser inexcusablement pertinent al document que s'associa. Perquè en entorns electrònics, disposar el perfil físicament en el document és difícil, i per tant anirà associat. En cap cas, com hem dit, ni separat ni autònomament disposat.

I amb aquesta reflexió arribem de nou, al problema del perfil que hem apuntat al principi. Fins on ha d'arribar aquest perfil? Quins són els límits informatius d'aquest perfil? Diplomàticament diríem que els límits es troben en el propi document i en aquells altres documents als quals pugui fer referència o estigui associat indefectiblement a l'interior d'una unitat documental composta, per exemple. Però aquest apunt procedent de la Diplomàtica clàssica és precisament un dels més criticats a aquesta ciència. Els paradigma actual d'hipertextualitat, els objectius dels webs semàntics, de les ontologies informàtiques, dels llenguatges RDF, OWL, etc., apunten a unes xarxes d'atributs que, de manera solidària i sobretot extensíssima, poden informar sobre un context fins a l'infinit. Tanmateix, aquest és també un dels problemes d'aquests paradigmes, cada ontologia és una possible interpretació del document, i per tant, també podrien aquestes ontologies ser inacabables.

Això em fa pensar en aquelles persones que volen explicar-te una cosa i comencen a recordar elements contextuals que van afegint per la via de l'oració composta coordinada o iuxtaposada, i que no acaben de concretar mai allò realment rellevant del discurs que volen transmetre. Amb perfils documentals extensos, i per tant, amb esquemes de metadades extensos, ens perdem per les branques de la descripció. Volem ser tant analítics, que perdem les virtuds de la síntesi i del propi document, que va ser fet només amb una intencionalitat concreta i pertinent i no per a altres coses. Descriure per la via d'un perfil documental és interpretar. I interpretar té uns límits, sinó derivaríem la intepretació documental cap a principis relativistes, post-moderns i creatius, que ens farien perdre la vista i el control sobre aquest. Amb els nous llenguatges descriptius polim fins a la sacietat la forma, però correm el perill d'oblidar el contingut.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Els excessos de l'Accés

Arran d'un curs sobre "Com realitzar quadres de Seguretat i Accés" que hem realitzat aquestes darreres setmanes amb la Laura Orenga, arxivera del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, i gràcies a l'Associació d'Arxivers de Catalunya que l'ha promocionat, ha sorgit la necessitat de definir alguns conceptes que, si bé semblen sabuts i interioritzats, costa a vegades utilitzar adequadament en els moments necessaris. Els conceptes són els d'Accessibilitat, Accés, Règim d'Accés, Règim de Seguretat o Protecció de dades personals. Una de les funcions de la Diplomàtica és definir una terminologia que permeti la comprensió dels components interns dels documents. Uns d'aquests components són les anomenades propietats essencials o significant properties dels documents. Una d'elles, a més, és pròpiament l'Accessibilitat. Per aquest motiu hem volgut aportar la nostra opinió sobre tota aquesta terminologia amb la voluntat d'aportar més claredat a l'assumpte. L'altra cosa és que en siguem capaços. Anem-ho a provar.

Segons la Diplomàtica, l'Accessibilitat és una propietat essencial o significativa de qualsevol document, la qual permet que aquest sigui usable i estigui disponible amb plena integritat. Això vol dir tres coses:

1.- Que puc fer servir el document, per tant que és intel·ligible a l'ull humà i que, en un entorn electrònic, també és llegible per part d'una màquina. Convé precisar que en un entorn no electrònic, on tractem amb documents analògics, l'ajuda d'una màquina no és imprescindible. També cal dir que perquè sigui intel·ligible a l'ull humà en un entorn electrònic, la màquina l'ha de saber llegir però també representar adequadament.

2.- Que el tinc a disposició del què necessito, en el moment precís en què el necessito.

3.- Que el tinc complet. La completesa es pot considerar de dues maneres: o bé que tinc el document tant complet com ho era en el primer moment en què es va fer (això admet la possibilitat d'accedir a esborranys, versions o documents instrumentals que no necessàriament han d'estar acabats o en fase d'original), o bé que tinc el document tant complet com ho era en el primer moment i a més a més, amb totes les metadades d'esdeveniments i de preservació que s'han anat afegint a mida que el document ha estat utilitzat, gestionat o tractat arxivísticament.

L'Accessibilitat, per tant, permet que la persona pugui gaudir del dret democràtic d'accés a una determinada informació que li ve conferit per l'article 105 de la Constitució. Però per altra banda, pressuposa que, un cop verificat la possibilitat de gaudir d'aquest dret, existeixin uns mecanismes que permetin l'accés físic a l'unitat documental i al seu contingut.

Això fa que en realitat existeixin dues accepcions possibles del concepte Accés i que se'n derivin dues de Règim d'Accés, entès com el conjunt d'elements que afavoreixen l'acompliment d'aquesta possibilitat per part de l'usuari.

Accés [1]: El dret democràtic d’una persona a accedir a una determinada informació. De la que se'n deriva una de Règim d’Accés[1]: Règim que regula el grau d’accés a la informació que poden gaudir les persones físiques i jurídiques.

Accés[2]: La possibilitat o l’acció de disposar d’una informació existent en un fitxer (o també entès com a document electrònic o no, o com a conjunt de dades). D'aquesta també se'n deriva una segona accepció de Règim d’Accés [2]: Conjunt de mesures de control de seguretat derivades d'un Règim de Seguretat aplicat als documents i ales dades.

L'Accessibilitat doncs, ens permet accedir a documents, al seu contingut i a la compilació de dades que els fan possibles. Dins d'aquestes dades hi hauria les dades de caràcter personal que gaudeixen d'un règim legislatiu que en regula l'accés de manera determinada i més concreta.

Podem definir les Dades de caràcter personal com aquelles que conjuntades amb d’altres poden aportar informació relativa a la intimitat i a d'altres aspectes relacionats amb un individu que requereixen una protecció especial i no són de difusió lliure. En aquest sentit la protecció cal entendre-la com una especificació del Règim d’Accés [1] i de l'aplicació d'un Règim d'Accés [2] amb unes mesures de control que cal aplicar en funció de l’existència o no d’aquest tipus de dades.

Existeix una apreciació complementària a l'Accessibilitat que cal recordar i no oblidar. Es tracta de la capacitat del document de ser usable i disponible amb plena integritat, amb el mínim de barreres possibles. Aquesta especificació de la definició s'adreça a afavorir l'accés a col·lectius amb minusvalies i s'acostuma a associar a entorns web. Per la Diplomàtica un lloc web pot ser considerat com una unitat documental composta per diferents pàgines web.

L'esforç terminològic per poder ubicar els conceptes Accessibilitat i Accés en tot moment de manera adequada, demostra les possibilitat de confusió que ens podem trobar quan n'estem definint els principis, les aplicacions pràctiques, els usos o els abusos de les mesures de control, entre tantes altres variants. Les dificultats d'accés als conceptes clars i concisos ens impedeix sovint parlar un vocabulari comú entre els diferents sectors implicants en la Seguretat i l'Accés als documents. Perquè no fem l'esforç de dir les coses de manera més simple?  

dissabte, 13 de novembre de 2010

Pot la descripció arxivística, descriure diplomàticament?

Una ràpida anàlisi de la definició que ofereix la NODAC d'Unitat Documental Simple, podria acabar irritant als diplomatistes més convençuts. I és que si la unitat documental simple és la "unitat arxivística més petita i indivisible intel·lectualment", aleshores qualsevol exercici d'anàlisi de les formes física i intel·lectual d'un document no seria res més que un exercici inútil. És indiscutible que la definició no és gens afortunada, o en tot cas poc completa.

Més polida sembla la definició de document d'arxiu, la qual afirma que ho és qualsevol "informació enregistrada, amb independència del suport o de les seves característiques físiques i intel·lectuals, produïda o rebuda i conservada per una organització o una persona en el desenvolupament de les seves activitats." En aquest cas, l'Arxivística admet l'existència de "característiques físiques i intel·lectuals," tot i que no siguin rellevants a l'hora de destriar un document d'arxiu del que no ho és, cosa que caldria debatre. Sens dubte, en aquest sentit, la natura jurídica dels documents objecte de la Diplomàtica, només és una característica de certs tipus de documents que sí poden ser considerats d'arxiu. Per tant, la natura jurídica no és un element decisiu a l'hora de declarar un document com d'arxiu o no. Tot i que també és cert que rarament un document de natura jurídica no serà acceptat com a document d'arxiu, per la seva funció clarament administrativa. En tot cas, l'Arxivística és més generosa i pot admetre com a documents d'arxiu aquells que no tenen una natura jurídica determinada.

En un altre punt de la NODAC s'afirma que "la unitat documental simple pot materialitzar-se en un sol foli o diversos, un quadern, un llibre, etc., però independentment de la forma que prengui o del seu embalum, en cap cas no la podem subdividir perquè, en fer-ho, fragmentaríem la informació que ens ha de comunicar." Certament, una de les necessitats fonamentals per a poder confiar en un document és la seva completesa, la seva integritat formal i física. Però també és cert que si impedim la seva subdivisió o anàlisi per parts, podem impedir una comprensió més acurada del document. L'Arxivística doncs, es conforma amb una descripció superficial de la unitat documental simple i impedeix la seva atomització crítica? És a dir, l'objectiu és "localitzar" o "localitzar i comprendre"?

Des del punt de vista de la Diplomàtica hi ha aspectes que la descripció arxivística no té resolts. Un d'ells és la incapacitat d'avaluar les característiques de la forma intel·lectual dels documents. A diferència de la descripció diplomàtica que posa en crítica cada una de les clàusules d'un document, l'Arxivística només disposa de l'apartat d'Abast i Contingut. Aquest apartat és massa lliure, genèric i no permet dissociar els elements essencials per entendre la gènesi del document ni les seves característiques internes de manera més analítica.

Cal ser més crítics. La NODAC en alguns aspectes ha obviat les possibilitats de la Diplomàtica a l'hora d'afinar en el nivell de descripció més baix. Hi ha afirmacions inadmisibles com ara la que hem apuntat al principi sobre la incapacitat intel·lectual per analitzar el document a nivells inferiors a la unitat documental simple. En un altre punt s'afirma que "la majoria dels documents simples tenen base textual, però molts altres, més o menys recurrents en fons d’arxiu, són de distinta natura, com ara fotografies, segells, impresos, plànols geogràfics, dibuixos tècnics, documents sonors o audiovisuals i d’altra índole. Molts d’aquests tipus documentals tenen normes específiques de descripció, cosa que no passa en el cas dels documents textuals, la tipologia interna dels quals pot ser molt variada." No és acceptable que es consideri la inexistència de normes específiques de descripció pel que fa als documents textuals, quan des dels origens de la Diplomàtica al segle XVII aquests han pogut ser analitzats, criticats i fins i tot, verificats com a testimonis històrics i autèntics, després d'haver-los descrit amb profunditat. És una consideració delicada.

En aquest punt cal dividir l'objecte de la nostra anàlisi: una cosa és la Descripció Diplomàtica que fa la Diplomàtica Clàssica i l'altra la que fa la Diplomàtica Contemporània o Digital.

Pel que fa a la primera és cert que l'edició diplomàtica, malauradament, cada vegada s'estila menys. S'opera a partir de coneixements paleogràfics més o menys reexits, però no es destrien els elements diplomàtics més significatius en l'aparat crític. Tenim edicions interessants, però incompletes i rarament crítiques. Sense crítica, la seva capacitat d'esdevenir un testimoni històric fiable no està demostrada. L'edició crítica té com a objectiu la presentació del text, una feina més senzilla, que intepretar-lo adequadament, situar-lo en un context de producció o verificar-ne a partir dels seus elements interns la seva presumpta autenticitat. Calen coneixements. En aquest sentit, una proposta de fa poc més de dos anys pot ser una alternativa a l'edició acrítica dels textos. Es tracta d'una fitxa de descripció diplomàtica que ha proposat el doctor Pere Puig i Ustrell al seu llibre Los pergaminos documentales, que son y como se tratan, editat per Trea, l'any 2008. Tristament la seva proposta no s'ha verificat encara amb detall per haver sorgit fora de l'Acadèmia, i aquesta sempre actua de manera insuficient quan ha de tractar allò que de manera endogàmica no produeix en el seu interior. Cal posar en funcionament la seva proposta i verificar-la del cert. Té potencial, sobretot coneixent la sobrada solvència de l'autor en aquest tema.

Pel que fa a la descripció que pot realitzar la Diplomàtica Contemporània i Digital, sens dubte el seu objectiu no és determinar el testimoniatge històric d'un document, sinó assegurar-ne la seva autenticitat des del moment de la seva producció. No es tracta doncs, d'una descripció erudita com pot semblar la descripció arxivística o la diplomàtica, sinó d'una aposta per dotar de fortalesa jurídica, de confiança i de potència autèntica els documents en producció. D'aquesta manera, la seva descripció es transforma en l'elaboració d'un compendi de metadades orientades a informar del context, l'estructura i el contingut del document. En aquest sentit, a diferència de la descripció arxivística, l'atomització torna a ser palesa i la necessitat d'una major profunditat d'anàlisi inqüestionable.

En conclusió, la descripció arxivística cobreix les necessitats demostratives d'autenticitat i fiabilitat dels documents en totes les èpoques? Poc s'ha dit fins ara d'aquest punt. Pensem que la descripció diplomàtica pot ajudar a una comprensió més exhaustiva de les unitats documentals. I si assolim això, obrirem un espai a la possible certificació de les nostres pròpies descripcions, deixant de banda la simple exhibició erudita i passant a ser, l'Arxivística i la Diplomàtica, un conjunt de ciències que es cobreixen de la màxima autoritat en allò que gestionen.

divendres, 12 de novembre de 2010

VII JSe - Cal preservar la signatura electrònica? - 27/10/2010 - Part 2

Heus aquí la segona part del video.

VII JSe - Cal preservar la signatura electrònica? - 27/10/2010 - Part 1

Em plau de compartir amb vosaltres el vídeo de la taula rodona sobre la conveniència o no de preservar les signatures a llarg termini. Hi veureu la intervenció d'en Remo Suppi, la meva pròpia i la d'en Miquel Casademont, explicant cada u la seva experiència. En Remo fa una visió general del problema, jo parlo del cas de l'Ajuntament de Terrassa i de quin posicionament hem adoptat a l'Arxiu i en Miquel parla de la preservació de documents signats de la Universitat de Girona. La taula va ser moderada per Ramon Alberch.

diumenge, 7 de novembre de 2010

El Principi de Corroboració: una alternativa al resegellat de les signatures electròniques.

No és nou que les signatures electròniques han demostrat que no superen la prova del temps. Davant d'aquest inconvenient ja fa temps que s'estan buscant alternatives per a poder preservar aquells documents electrònics que hagin rebut una validació d'aquest tipus. Existeix un principi en Diplomàtica, que deriva de l'utilització en època medieval, de l'anomenada clàusula de Corroboració, que pot ser atès. Es tracta del principi de Corroboració. Per entendre'l cal parlar primer d'aquesta clàusula. Aquesta s'utilitzava a l'interior del la part analítica anomenada Text o Context del document per a constatar per escrit amb llenguatge natural quin havia estat el mètode emprat per a validar el document. Aquesta simple menció no exhimia de la utilització del mètode descrit, que també s'executava. Així, es disposava un segell de cera penjant, un seguit de testimonis subscribien el document, entre d'altres opcions.

Especial fortuna va fer la menció explícita en la clàusula de corroboració de la utilització de segells penjants, sobretot en documentació pública, ateses les dificultats manifestes de preservar d'una manera íntegra la cera i els cordills o tires de seda utilitzats per a la seva elaboració. La cera, un cop endurida, en condicions de poca humitat, tendia a esquerdar-se i no superava la prova del temps. Els cordills de cànem o les tires de seda utilitzades, per exemple, tendien a desfilar-se i a acabar desprenent-se del pergamí original. Els testimonis, morien o perdien la memòria. Tots aquests elements feien que l'element de validació fonamental que dotava de completesa i autoritzava el document en la seva fase conclusiva, corrés el risc de perdre'rs irremeïablement. No per aquest motiu, però, el document deixava de demostrar la seva autenticitat en el moment que realment l'havia de demostrar: en l'instant de la seva primera elaboració, quan esdevenia original, quan era realment primer, complet i efectiu. I en part, la demostració de la seva autenticitat en origen es trobava fonamentada en la contrastació de la clàusula de corroboració, que en absència de l'element de validació inicial, si més no informava de quin va ser el mètode utilitzat. Tot i no poder verificar una autenticitat plena per manca d'integritat, era raonable confiar en una presumpta autenticitat que permetia confiar en el document.


El problema de la signatura electrònica. Amb la signatura electrònica ens trobem davant d'una situació molt semblant, però amb diferències fonamentals que demostren la inconsistència d'aquest mètode a fi i efecte de demostrar autenticitat a llarg termini. La confiança cega en la tecnologia i en la incorruptibilitat de la criptografia utilitzada ha estat més la constatació d'una nova utopia del sistema que no pas una certesa demostrable. Analitzem-la, però, per a justificar això que diem.

Tres són els elements tradicionals que la signatura electrònica ha provat de sintetitzar:

[1] La manifestació personal de l'autor jurídic del document o signatura autògrafa o mitjançant un segell d'identitat.

[2] La aposició d'un segell o element que finalitza el document impedint la seva lectura abans d'arribar al destinatari.

[3] L'autoritat d'una tercera part de confiança que permet controlar la validesa dels segells utilitzats i que regula l'ús de la signatura autògrafa.

La signatura electrònica conjunta en dos instruments, els tres elements. Els punts 1 i 2 es manifesten amb una signatura electrònica basada en un seguit d'algoritmes que l'encripten. El punt 3 es manifesta en l'anomenat certificat electrònic que informa i valida cada signatura electrònica. La indubtable novetat de la signatura electrònica ha estat la de sintetitzar en un sol element la signatura autògrafa i el segell de seguretat. Diplomàticament, en aquesta suma és on rau el problema de tot plegat i el motiu central pel qual no es troben solucions a la seva preservació.

Així com la signatura autògrafa d'un document tradicional pertanyia a la seva forma intel•lectual, és a dir, a la representació en un suport d'un seguit de clàusules, entre les quals la signatura n'era una més, amb la signatura electrònica la manifestació personal que valida el document queda associada al document fins i tot quan s'hi incrusta digitalment. D'aquesta manera la signatura passa a formar part de la forma física i no pas de les seves clàusules. Això és una novetat però també una incorrecció.

El segell, en canvi, formava part, en entorns tradicionals, de la forma física o de les característiques extrínsiques del document. En formava part a l'hora de completar-lo, però era un element extern. Com a tal la seva absència podia esdevenir-se i, per tant, calien recursos per evitar-ne conseqüències fatals. En aquest sentit la signatura electrònica realitza també la funció del segell tradicional i com a tal, se'n pot desvincular.

Un altre problema sorgeix quan tant el segell com la signatura en una signatura electrònica s'incrusten en el document i passen a formar part d'ell mateix. Sí, acompleixen la necessitat de completesa i integritat del document, però d'una manera extrema. Són massa segurs o això es pensen, perquè la ciberseguretat i el hackers evolucionen constantment. Malgrat l'extrema seguretat que els dota d'una gran estabilitat en la seva fase de creació, són incapaços de superar la prova del temps, per ser, a la llarga, irremeïablement falibles i corrompibles. Fallen en el principi de seguretat més bàsic, és a dir, el de la seguretat constant, i a la vegada impedeixen resoldre la necessitat de la seva preservació per haver quedat produïta com a entitats inamovibles. La solució davant l'invent és tornar a signar el document, cada vegada que la validesa de la signatura inicial caduca. Es crea un paradigma nou en les societats occidentals: resegellar el seus documents amb els anomenats segells de temps, lligats evidentment a les entitats certificadores que mantenen el control sobre els certificats electrònics. Es crea un cicle perpetu gestionat per unes entitats que, i així són les societats, poden desapareixer en qualsevol moment, a discreció del govern de torn. El sistema inventat, a llarg termini, és el més inestable i insegur de les societats occidentals dels darrers 2500 anys. El problema de fons, com dic, rau en situar en un mateix nivell la signatura autògrafa i el segell.

I és que són dues coses diferents. La signatura autògrafa ens informa sobre la identitat de la persona que valida el document, i ens apropa a la seva autenticitat diplomàtica. El segell és el sistema de clausura del document que permet mantenir la seva integritat inalterada fins el moment en què arriba al seu destinatari, que serà qui el conservarà en el seu arxiu. La suma de la identitat i de la integritat inalterada permeten constatar una autenticitat plena, tal com vàrem constatar al post "El llindar de l'Autenticitat". Ara bé, a llarg termini hem de cedir davant l'inexorable pas del temps, totes les societats ho han fet amb els seus documents. Davant d'això la propietat que més pateix és sens dubte la integritat. Ara bé, si podem continuar constatant la identitat del validador, continuarem confiant, encara que sigui presumptament en l'autenticitat del document.

Principi de Corroboració. Avaluat doncs, el problema, és quan entra la nostra proposta de principi de Corroboració. Es fonamenta en compilar a l'interior del document electrònic la informació necessària sobre el mètode de validació utilitzat: signatura electrònica, tics, passwords d'accés, no-validació o el que s'inventi. Aquesta informació formarà part indissociable de la forma intel•lectual del document. Això es pot fer de dues maneres:

[1] Redactant una clàusula de corroboració (com es realitza per exemple, en l'autenticació dels textos de les seus electròniques actuals) que es disposa a l'interior del text del document, o al protocol del document informant sobre el sistema de validació emprat.

[2] Disposant una metadada anomenada de corroboració al perfil del document, entitat que cal entendre diplomàticament com una anotació de la forma intel•lectual del document. O així ho diria el projecte InterPares.

Mitjançant aquestes dues opcions, tota la informació de la validació personal de l'autor jurídic tornaria a formar part de la forma intel•lectual del document, incloses les característiques tècniques de la signatura electrònica utilitzada. En segon lloc, el segell podria viure independent d'aquesta forma intel•lectual i podria ser desvinculable sense afectar la integritat del document original. La criptografia romandria associada i informada en el document, però no incrustada i formant-ne part indisoluble.

Aquestes solucions es poden aplicar amb les signatures anomenades dettached. Les attached tant enveloped com enveloping impedirien aquesta solució i entrarien en el bucle del resegellat perpetu. Les dettached permetrien existir com a objecte digital associat a l'objecte digital creat pel document, essent desvinculables en qualsevol moment perquè la informació rellevant, que demostraria la seva pertinència en el moment de la signatura i la seva validesa certificada en el moment de producció del document, ja es trobaria inclosa en el perfil documental del document.

Corroborar, en síntesis, vol dir redundar la informació relativa al procés i mètode de validació del document. Resegellar, en canvi, vol dir mantenir en una fase activa perpetua un document que no té cap necessitat d'estar-hi.

Vegeu el problema i els criteris plantejats davant el tema de la conservació de signatura electròniques a l'Ajuntament de Terrassa, tal com es va exposar a les 7enes Jornades de Signatura Electrònica del passat 27 d'octubre de 2010 a Barcelona:
Joan Soler
View more presentations from JSe.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Content, Contingut o Informació?

Cal millorar en la manera com ens comuniquem, això és un fet indiscutible. Aquest advertiment va dirigit a diplomatistes, arxivers, documentalistes i gestors de la informació, i a tothom que tracti amb informació i documents en els seus camps d'estudi. Tots tenim el nostre propi vocabulari, el nostre propi idioma, que ens permet ser diferents als altres i creuren's que la nostra manera de veure el món és la més ajustada a la veritat. També és indiscutible que aquesta darrera frase és clarament discutible. I és que, tot i parlar de coses semblants, ens perdem amb vocabularis diversos que impedeixen que tots plegats poguem treballar realment en equip en un espai interdisciplinari productiu.

La reflexió, òbvia en molts punts, ve arran de les diferents accepcions que ens trobem de la paraula "Contingut", interpretada de maneres diferents i utilitzada de manera ambígua per cada sector. Així, ens podem arribar a trobar fins a tres definicions de "Contingut":

Contingut [1]: Missatge i/o informació. Segons els arxivers i diplomatistes és el millor concepte per definir en abstracte qualsevol missatge intel·ligible amb informació interpretable. Els gestors de la informació i informàtics no utilitzen aquest mot en aquest sentit sinó simplement el d'Informació.

Contingut [2]: Contingut [1] + Format de dades. El contingut, o la informació, sense una cossificació codificada en un format no es pot considerar mai contingut. Informació i continent s'unifiquen en un sol concepte. La paraula anglesa File seria la que definiria millor aquesta acepció. Els arxivers a aquesta entitat l'anomenen "Document d'Arxiu". Els gestors de la informació i informàtics la tradueixen literalment i l'anomenen "Fitxer", d'altres utilitzen el terme Content, el mot anglès de Contingut, per a definir aquests fitxers. Els diplomatistes simplement l'interpreten com a "Document", la informació del qual es disposa mitjançant una forma física i una forma intel·lectual.

Contingut [3]: Contingut [2] + Metadades. És la darrera accepció. Convé deixar-la clara perquè ha estat l'origen de la confusió. Els gestors de la informació i informàtics, i sobretot els impulsors de sistemes ECM, han utilitzat el concepte Content per definir unes entitats formades per informació, més un format de dades, que a més incorporen metadades sobre l'entitat. D'aquesta manera també es cossifica una entitat, la informació no viu en el limbe, i es crea una unitat de gestió per als sistemes de gestió documental. La informàtica també l'anomena Objecte Digital o Digital Object. L'arxivística utilitza aquest neologisme per a la seva ciència i, fins i tot, l'ha transformat en un Objecte d'Informació d'Arxiu quan es parla d'entitats gestionades en sistemes d'arxiu digital. Pels gestors de sistemes ECM, Content és la unitat de gestió fonamental a l'interior d'aquests sistemes. No per atzar, l'acrònim ECM vol dir Enterprise Content Manager, és a dir, Gestor de Contingut d'Empresa. La diplomàtica, en aquest cas, avalua el contingut com a document, més la disposició de la informació  en una forma física i de una forma intel·lectual, i l'associació d'un perfil documental que incorpora coneixement sobre el context on s'ha produït.

És o no és complex el món de les terminologies? Doncs, només cal veure com en reunions de treball entre arxivers i gestors de la informació, s'utilitza el concepte "Contingut" amunt i avall, sense saber què és què en cada moment. Qui ha de cedir en aquests casos?