diumenge, 24 d’octubre de 2010

Wikileaks és fiable?

L'aparició darrerament del fenomen Wikileaks (literalment, Wikifiltracions) està fent trontollar l'Administració Obama. Aquest web, dirigit per Julian Assange, ha difós un total de 391.832 informes d'accions de guerra succeïts a Iraq entre l'1 de gener del 2004 i el 31 de desembre de 2009, amb tots els detalls de les baixes civils i militars provocades. Els resultats són esfereïdors. Tanmateix, tot i ser diferents a les dades admeses pel Pentagon, tant les dades oficials com les de wikileaks simplement reforcen la cruesa d'un capítol ignominiós de la història d'aquest planeta. El que ens preguntem, tanmateix, és si les dades transmeses per wikileaks són fiables o no des del punt de vista estrictament diplomàtic.

Si entrem al web de Wikileaks ens trobarem un breu text explicant quina és la informació que hi trobarem. Al menú esquerra, hi ha dues entrades principals. Una rep el nom de "Diary Dig" i l'altra el nom de "War Logs". Si entrem al "Diary Dig" hi trobarem l'accés a una gran quantitat de reports consultables. Cada report té les següents característiques:

El text en majúscula: D'aquesta manera s'informa al lector del respecte a la font tipogràfica emprada segurament per l'enregistrament de text original. Es tracta de respectar un dels punts importants de la forma física de l'informe a fi i efecte de no comprometre la seva credibilitat. La conclusió és que el text es va fer en majúscula amb un dispositiu electrònic que utilitza caràcters senzills i tipografia bàsica i estandaritzada per poder ser representada en tot moment per qualsevol dispositiu alternatiu.

Guió baix per indicar la supressió de noms propis: El text de l'informe no és complet, hi manquen els noms propis de les persones implicades en l'acció de guerra. Es volen protegir les dades personals d'aquests individus, però a la vegada deixa un punt d'incertesa en la credibilitat de l'informe que s'està presentant. En aquest sentit, l'original no és transparent al lector. La voluntat de wikileaks no és destapar els noms de víctimes i agressors, sinó presentar la suma total de dades.

Acrònims d'ús per cada acció: El text de l'informe utilitza sovint acrònims que són transparents al lector per a facilitar-ne la comprensió. A la vegada aporta credibilitat perquè pren la forma de còpia imitativa del text original enregistrat per dispositius electrònics, d'igual manera que passa amb l'utilització de text en majúscula.

Indicació de canvi de línia: D'igual manera que el punt anterior, l'utilització de guionets mitjans (generalment dos: --) ens demostra que es continua respectant la forma original de l'enregistrament. A més, també se'ns indica que no hi ha cap mancança de text o supressió premeditada, com passa amb les dades personals.

Metadades de context, estructura i contingut: Al marge esquerra apareix una llarga llista de metadades sobre l'acció de guerra que afavoreixen la comprensió del context en què es produí l'acció i també la redacció de l'informe. Les metadades no són, però, del tot completes en molts casos, però delimiten un mínim context que les fa suficients.

Mapa: També es disposa una breu imatge d'un mapa extret amb l'eina Google Maps, que marca el lloc concret de l'acció de guerra. El mapa, tot i que no s'observa del tot, hauria de determinar la data en què s'ha pres la imatge per aportar major credibilitat a l'informe. La realitat és que el mapa que s'aporta és una captació del 2010, no pas de la data en què succeï l'acció jurídica. Aquí hi hauria un possible element de feblesa en la fiabilitat de l'informe.

Tracking number: Finalment hi trobem aquest identificador únic que no sabem si fa referència a un identificador creat per wikileaks per retrobar els seus informes o bé a un identificador del Pentagon que permeti el retrobament de l'original per acabar de verificar l'autenticitat de les dades transmeses.

Després del "Diary Dig" analitzem la pàgina "War Logs". A més de tornar a mostrar l'informe amb les formalitats i metadades que acabem de descriure, s'afegeixen dos mòduls addicionals d'informació. Un anomenat "Comments" destinat a què els usuaris puguin afegir coneixements addicionals o opinions sobre cada una de les accions de guerra; l'altra mòdul rep el nom de "Context" i aporta els articles de diari (només nordamericans) que el dia en què s'esdevingué l'acció de guerra, van aparèixer públicament i van fer menció directa, indirecta o no van fer menció d'aquesta acció.

Un cop analitzats els elements contextuals, formals i avaluats els punts febles per a demostrar els elements essencials d'aquests informes, podem arribar a diferents conclusions: 

1.- Els informes no són complets i, per si sols, no poden produir cap tipus d'efecte jurídic.

2.- Per aquest motiu, hem de tractar aquests informes com a simples documents probatoris d'una acció de guerra. Tanmateix la probatorietat que s'ha esdevingut amb la seva difusió per via telemàtica a partir del web wikileaks no ha estat encara avaluada per cap instància judicial. Aquests informes s'ofereixen a l'opinió pública perquè aquesta en tregui les seves conclusions, generant una onada de rebuig a les diferents administracions que durant set anys han estat implicades en la Guerra d'Iraq. La probatorietat, per tant, s'ha derivat cap al propi Sistema Jurídic i no pas cap al Sistema Judicial que hauria de determinar possibles conseqüències jurídiques a partir d'aquests informes. Aquestes són les noves regles del joc determinades per la democratització de la informació a internet. Les noves regles del joc, tanmateix, poden fer dubtar del propi mecanisme.

3.- La difusió per via telemàtica de documents administratius probatoris com ara aquests informes, i la possibilitat d'opinar i contextualitzar l'esdeveniment informat, amb textos cognitius periodístics o amb opinions subjectives de persones, crearà nous documents probatoris, però amb elements contextuals i formals que poden acabar fent dubtar d'alguns dels informes transmesos. Es crea un espai de redefinició de l'informe original i un nou espai d'informació creixent d'origen subjectiu i no verificable que pot comprometre la credibilitat de la pròpia iniciativa.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

El llindar de l'Autenticitat

Existeix una subtil diferència entre l'autenticitat diplomàtica i l'autenticitat jurídica. Així com la primera és verificable si l'autor que diu que ha fet el document ha estat realment aquest, la segona és verificable si, un cop confirmat que l'autor és qui diu que és, el contingut jurídic del document també és el que diu que ha de ser. Així doncs, aquest exercici tautològic de confirmació en cada document, tant per atestar la identitat de qui l'ha fet, com per demostrar la integritat del contingut que hi apareix, configura una principi d'autenticitat plena que permet a la Diplomàtica i al Dret poder confiar amb aquest document.

Aquesta diferenciació acadèmica és molt útil per saber fins on arriba la Diplomàtica i fins on arriba el Dret. Tanmateix si bé la Diplomàtica clàssica es limita a confirmar la seva part, tant la Nova Diplomàtica sorgida de l'École de Chartes, com la Contemporary Archival Diplomatics o la més recent Digital Records Forensics, han orientat el seu objecte a la determinació de l'autenticitat plena. Aquesta ambició és difícil de demostrar de manera completa en documents medievals, moderns o contemporanis. Tot i així, en la producció coetània de documents (inclosos lògicament els electrònics) l'ambició es tranforma en una capacitat real de dotar d'elements en cada un dels productes d'informació que permetin demostrar-ne l'autenticitat diplomàtica però sobretot l'autenticitat jurídica. D'aquesta manera la Diplomàtica vol assumir competències pròpies del Dret per a esdevenir una disciplina amb capacitat suficient de peritatge de qualsevol document produït a l'actualitat. Aquest, de fet, és l'objectiu de la Digital Records Forensics: avaluar tots els elements formals, la gènesis i tots els aspectes relacionats amb la Diplomàtica en els documents, però també disposar de capacitat suficient per avaluar o preveure les conseqüències legals que aquell document pot o no generar. La Diplomàtica, doncs, entesa d'aquesta manera, passa al capdavant de qualsevol fase de producció documental.

El llindar de l'autenticitat, doncs, l'entenem com aquell conjunt d'elements mínims que doten d'autenticitat plena un document. Aquest element, així com sembla verificable en la producció de documents actuals, és més complicat d'analitzar quan tractem amb documentació històrica, havent d'optar només per verificar l'autenticitat diplomàtica i deixant com a més relativa qualsevol identificació de l'autenticitat jurídica.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Evidències analògiques del 23-F... en entredit

Dues són les unitats documentals utilitzades per avaluar els successos del 23-F. Una és la gravació de 34 minuts que les càmeres de RTVE van realitzar des de l'entrada de Tejero fins que es van aturar per un error tècnic. La segona és la presumpta gravació de les converses telefòniques que van tenir lloc durant la tarda i la nit del 23-F entre els ocupants del Congrés i l'exterior. Les dues unitats són mencionades per Javier Cercas en la seva novela/crònica/llibre d'història/assaig/reportatge periodístic titulat "Anatomía de un instante". Segur que hi ha altres unitats documentals en paper a considerar, que no utilitza l'autor, almenys d'entrada. Sens dubte el que importa aquí és la capacitat probatòria o evidencial d'aquestes dues unitats enregistrades en suports no tant ferms o resistents com ara el paper. La primera (audiovisual) i la segona (audio) es deurien enregistrar en cintes analògiques. La primera potser en un UMatic, la segona no ho sé. Aquest primer element segurament afectarà la integritat de les unitats al llarg del temps. Per aquest motiu, des de fa temps, s'han anat realitzant còpies analògiques i digitals de la cinta de l'assalt al Congrés. L'original roman als arxius de RTVE. Fins i aquí tot correcte. Sobre el segon enregistrament cal fer-ne, però, algunes consideracions diplomàtiques.


Segons Cercas, l'enregistrament de les converses telefòniques realitzades entre la tarda i la nit del 23-F fou encarregada per Francisco Laína, aleshores director general de Seguretat i cap d'un govern d'urgència format aquella tarda mateixa per ordre reial, on hi havia secretaris, subsecretaris del Govern Suárez i altres polítics de segona fila. La gravació fou escoltada el dia 24 pel rei i Adolfo Suárez a la Junta de Defensa Nacional que havia d'avaluar les responsabilitats de l'intent de cop frustrat. La "prova" va servir per inculpar al general Armada, a qui se li atribuí l'autoria intel·lectual del cop d'estat fallit i al tinent general de la Guardia Civil, Tejero, l'autoria material. Curiosament, però, en dates posteriors, el jutge instructor de la causa del 23-F no va considerar com a "prova" autèntica o com a evidència fiable aquestes converses, ja que no s'havien realitzat per ordre judicial. Aquest element posa en entredit la pròpia cinta per no haver-se realitzat segons el procediment legal establert, de manera que malgrat poder ser un autèntic diplomàtic i un testimoni històric fefahent, en cap cas era es podia considerar una prova legal. I si mai havia estat una prova legal, perquè hi havia hagut un defecte de forma procedimental, aleshores hauríem de creure fermament en la seva autenticitat diplomàtica? Davant l'entredit judicial, la millor opció en aquests casos és considerar la cinta de les converses telefòniques una unitat documental suspecte de falsedat, sense confirmar de manera absoluta una presumpta actuació dolosa o voluntàriament enganyosa. El fet que la cinta amb les converses no hagués pogut produir efectes jurídics en la seva totalitat ni amb la plena legalitat, ha de fer dubtar de la seva genuïnitat. Això no vol dir que no hagi pogut ser utilitzada i produir efectes jurídics a discreció de l'aparat polític i militar, però la legislació vigent aleshores això no ho hauria d'haver permès. Imaginem que altres proves, documentals i no analògiques, i sobretot fonamentades en el testimoni oral d'imputats i d'altres persones, van permetre l'aplicació de l'imperi de la llei.


La cinta amb les converses, des d'aleshores, es va perdre. No es troba als arxius del servei d'intel·ligència (CESID); potser es troba als arxius del Ministeri d'Interior. Potser la única còpia va quedar en mans de Suárez. Diuen que potser van ser destruïdes. Cercas, considera, que hi ha moltes conjectures i que ben poc se sap. En part, aquestes trucades foren reinterpretades a la sèrie televisiva, que en la darrera commemoració del 23-F d'aquest any, es va emetre en prime-time, per narrar els fets d'aquella tarda-nit. Imaginem que el procediment d'elaboració de la sèrie televisiva i del llibre de Cercas és exactament el mateix: proves més o menys fefahents, testimonis orals que recorden gairebé 30 anys després els fets, i la necessària dramatització que convé en aquesta mena de productes. El que queda en l'imaginari col·lectiu és la constant utilització de telèfons i el consum nerviós de tabac negre. El que queda és un exercici de memòria, on bons i dolents queden massa ben delimitats, i on el rei i els ciutadans queden com els herois exemplars d'aquell intent de cop d'estat frustrat. Fonament de la continuació exitosa de la Democràcia a Espanya, en definitiva. Tanmateix, una de les proves reals de l'esdeveniment, 30 anys després, ha desaparegut totalment, a fi i efecte de què mai, ningú, en pugui verificar la seva veritable autenticitat. Diplomàticament no jutjarem el contingut de la cinta, però sí que haurem de ratificar fermament que, davant d'uns problemes de forma que no poden ser considerats com a mers accidents, la unitat documental és suspecte de possible falsedat.

Podeu seguir l'esdevenir dels fets del 23-F, el tractament de la premsa, els discursos del rei, de Laína, entre d'altres en aquest link de RTVE.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Barak Obama no utilitza la signatura electrònica?

És una tradició instaurada des de fa molts anys als Estats Units, que quan el seu president ha de sancionar una nova llei ho faci mitjançant una signatura solemne en un acte públic. És més, la tradició diu que cal més d'una ploma per a signar aquestes lleis, fins al punt d'arribar a 20 o més plomes per a realitzar una sola signatura. La raó per la qual s'utilitzen tantes plomes és la següent: la ploma que s'utilitza per signar una llei històrica es converteix en un artefacte històric des del moment en què s'utilitza. La quantitat de plomes utilitzades va en funció del nombre de persones que van participar en la definició de la llei, que un cop signada es pot entendre com un petit gran moment de la història d'aquella federació. La Casa Blanca grava les plomes que després es donen com a record als ponents clau o als partidaris de la llei recentment signada. Fins aquí tot bé i molt propi dels Estats Units.

Potser per aquest motiu tant solemne i tant respectuós amb les persones que han participat en la decisió, ha fet que el president Obama encara no hagi utilitzat la signatura electrònica (o 20 signatures electròniques diferents si s'escau) per a signar les seves lleis. No és el mateix una ploma que pot durar tota una vida, amb la seva corresponent tinta, que una signatura electrònica que en la seva representació analògica s'assembla més a una targeta de crèdit que a una altra cosa, i a més el seu certificat caduca als quatre o cinc anys d'existència. Per descomptat que la signatura electrònica liquidaria tot el glamour i el profund ceremonial de la signatura en paper.

Però encara hi ha alguna coseta més. Pel fet de disposar la seva signatura autògrafa en un paper mitjançant l'ús de fins a vint estilogràfiques, la signatura per si sola es transforma en un element incopiable i irrepetible. És impossible fer el que fem tots: signar amb un o dos traços com a molt. D'aquesta manera la signatura del president dels Estats Units s'assembla més a la intervenció artificiosa, però autògrafa, dels papes o monarques medievals, que no pas al secretari o interventor d'un Ajuntament que signa mitjançant la signatura electrònica. A més, la signatura d'un president disposa de fotografies, testimonis visuals, gravacions televisives i còpies arreu del món distribuïdes per internet, que farien impossible dubtar de la seva autenticitat o fiabilitat. En canvi, les signatures electròniques ordinàries no disposen de cap seguiment televisiu, només faltaria.

En conclusió, veurem mai a un president dels EEUU signant amb signatura electrònica? Potser seria l'element que permetria confiar definitivament amb aquesta solució tecnològica. O és que encara hi ha qui dubta que l'expansió dels pendrives es va afavorir a partir del moment que els Pressupostos de l'Estat es van deixar de portar impressos amb més de dos-cents volums de paper, per passar a ser transmessos mitjançant aquest artefacte? I com farden els ministres i consellers d'Economia davant de les càmares ensenyant el pendrive amb carona de "veieu que moderns que som"? Tot plegat demostra que encara hi ha comportaments rituals necessaris per a generar confiança, que no es fonamenten ni en tecnologies, ni en fluxes de llum, ni en zeros i uns.

Si voleu saber-ne més no dubteu en contemplar aquest impagable document audiovisual amb els motius de la utilització de tantes plomes per part del president d'EEUU: http://vimeo.com/10410760