dimarts, 7 de desembre de 2010

Wikileaks o la història del fitxer CSV que no viatjava en Diligència.

Diàriament anem rebent informació sobre com s'ha produït la filtració dels documents de la Diplomàcia nordamericana. Una de les notícies més interessants, tot i que no ha trascendit massa, ha estat la manera com es van extreure els documents de la base de dades relacional que dona suport al sistema de comunicació segura per internet anomenat SIPRNET. Sembla ser que Bradley Manning, el militar que presumptament va descarregar les dades i les va passar a Wikileaks mitjançant un CD que portava identificada música de Lady Gaga al seu exterior, ho va fer creant un fitxer CSV, comma-separated values. En aquest tipus de fitxers les diferents dades relatives a un mateix registre apareixen representades de manera separada, una darrera l'altra mitjançant cometes i comes. Aquest format de dades permet reconstruir, mitjançant qualsevol programa informàtic que gestioni bases de dades, la informació en un altre entorn diferent a l'original de producció.

Davant aquest tema hem de fer algunes consideracions com a diplomatistes. Què és document en tot aquest assumpte? Si parlem de fitxers CSV és que ens enfrontem amb bases de dades electròniques. Què podem considerar document i, per tant, quina és la unitat d'anàlisi diplomàtica que podem considerar? En primer lloc, les dades extretes per Manning, provenen d'una base de dades relacional que relaciona dades de manera lògica. En segon lloc, aquesta base de dades pot ser considerada, tota ella, com un document. En tercer lloc, cada un dels assentaments que en formen part, poden ser considerats com a un document "in fieri" o potencial. Cada vegada que es crida un d'aquests assentaments, les dades venen representades en un formulari determinat que permet verificar que cada una de les dades que el composen són pertinents i convenients. Aquesta representació és, en essència, el que en Diplomàtica anomenariem l'Original. Sobretot, però, per tal de considerar-lo com a tal, la base de dades ha de ser sempre la mateixa, és a dir, la custodiada i gestionada pel Pentagon, i no pas les que se'n puguin derivar del document CSV que Manning va extreure.

Les dades extretes i copiades per Manning i que, a continuació, van ser representades al web de Wikileaks, i tot seguit al dels diferents rotatius que van publicitar la notícia, només han pogut reproduir una còpia dels assentaments originals, i una còpia simple, sense cap element que en permeti la seva autentificació. Perquè fos una còpia autèntica, una tercera part de confiança l'hauria d'haver autentificat abans de la seva mostra pública per part de la premsa. Així doncs, tot allò que aquests dies podem consultar a El País, a Le Monde, a Der Spiegel, etc., són meres còpies simples dels documents custodiats pel Pentagon. I això, què vol dir? Doncs, que en cap cas poden ser utilitzades per les instàncies judicials i, per tant, no poden ser constitutives de dret. Són documents instrumentals que només un jutge podria validar com a documents "ad probationem". I com a documents instrumentals es troben més propers a la documentació cognitiva que no pas a l'administrativa. Quina credibilitat donar al contingut que aporten? La credibilitat que el sistema jurídic accepti; la credibilitat que l'opinió pública heterodirigida pels mitjans de comunicació pugui arribar a consensuar; la credibilitat que cada un de nosaltres de manera democràtica i amb la lliure capacitat per a expressar-nos i raonar poguem donar ... malauradament res en ferm. I Diplomàticament? Doncs la credibilitat que pugui derivar-se de l'aproximació mediada a còpies simples, no nascudes per a derivar-ne causes judicials més enllà de les causes que es puguin imputar a les persones o organitzacions que les han produït i publicat.

Una altra consideració interessant a realitzar és que el fitxer CSV es va poder extreure d'una base de dades d'un sistema, aparentment segur i confidencial. Això hauria de ser possible si les dades que permeten configurar la representació dels informes originals dels diplomàtics es preservés en l'entorn segur d'un Arxiu Digital? Aquesta hauria de ser una de les mesures de control més importants si volem confiar en aquest tipus de sistemes la preservació a llarg termini d'aquests documents: impedir que es puguin extreure aquests fitxers en format obert per a migrar les dades a altres sistemes. O en tot cas, impedir que es puguin extreure de manera impune o tant fàcilment com ho va fer Manning. És evident que Manning ha estat identificat, que la seva acció va deixar una traça, una evidència electrònica. Però amb això n'hi ha hagut prou per impedir la disseminació de les dades? Evidentment que no. Aquests riscos existiran sempre. Com evitar-los? Més seguretat? A més seguretat, més criptografia. A més criptografia, menys preservació a llarg termini. Ara bé, perquè plantejar-nos la preservació a llarg termini d'un contingut que ja és públic fins i tot en la seva fase activa, tal com és el cas dels informes de Wikileaks?

Insistim, tal com vàrem fer en el post anterior. Tot el que s'ha fer públic es redueix als informes secrets, confidencials o no classificats. Què hi ha en els Top Secret? Perquè aquests no s'han publicat? La informació que se'ns ha donat no ha estat completa. Quin són, doncs, els canvis que suposa la difusió de dades sensibles, però amb la reserva de dades veritablement sensibles? Hi ha canvi realment? En aquest punt val la pena recordar l'opinió d'intel·lectuals que de manera transcedental o escèptica han avaluat el fenomen que s'està produint.

La que s'apropa de manera més transcedental al problema creu que efectivament les coses canviaran a partir d'ara. Així Christian Christensen a Le Monde ha afirmat que "l’influence de WikiLeaks ne tient pas à la technologie, mais à la confiance que peuvent avoir ses lecteurs dans l’authenticité des documents qu’ils y consultent", és a dir, que la credibilitat es reduirà a creure o no creure l'autenticitat dels documents aportats per Wikileaks. La credibilitat es trobarà en la confiança en la institució que difon la informació i no pas en qui la conserva? I això com es fa, si no es tenen els coneixements tècnics per a verificar-ne aquesta autenticitat? Amb opinió pública? Tema delicat i molt propi dels científics de les ciències de la informació on no existeixen unitats de gestió informativa, sinó informació millor o pitjor utilitzada. De nou els científics de la informació confonen autenticitat amb autoritat, amb el perill d'acabar confonent autenticitat amb opinió, i opinió amb veritat.

Per altra banda Umberto Eco inspira l'opinió escèptica davant el problema. El clarivident semiòleg italià ha afirmat que per millorar la seguretat dels sistemes d'informació de les embaixades "habrá una regresión a los métodos de antaño" on caldrà imaginar-se "a los agentes del gobierno desplazándose discretamente en diligencias por itinerarios imposibles de controlar, llevando sólo mensajes aprendidos de memoria, o a lo sumo, escondiendo unas pocas informaciones escritas en el taco del zapato." Bromes i sàtira davant d'un nou cas de publicitat de dades diplomàtiques. No és el primer cas, ja Voltaire, al segle XVIII, reconeixia el poder de publicitar informació de persones fanàtiques. Deia que si "alguna cosa pot aturar en els homes el furor del fanatisme, aquesta és la publicitat", raonant a continuació que els moviments i accions dels fanàtics són tenebrosos i secrets, i que cal combatre'ls a força de claretat i d'esclat publicitari. En definitiva, val més no continuar confonent Diplomàtica amb Diplomàcia, i separant clarament els dos conceptes a fi i efecte que, un cop falli la Diplomàcia, la Diplomàtica sigui un dels darrers entorns segurs per verificar l'autenticitat de la documentació que volem fer pública. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada