Wikileaks: problemes diplomàtics o de diplomàtics?

Ja en vàrem parlar en un post de finals del mes d'octubre que titulaven: Wikileaks és fiable?. Altra vegada Wikileaks està posant en solfa informació relacionada amb la política exterior i amb els afers militars nordamericans classificada com a confidencial o secreta. La variable que està apareixent amb tot aquest afer és si la informació, per si sola, pot ser constitutiva de dret o no. Aquest és un debat que està a l'ordre del dia en qualsevol esfera administrativa sigui europea o nordamericana. Wikileaks torna a apostar per presentar de manera massiva documents procedents de la diplomàcia dels USA i per, de manera sumària, informar a una llista tancada de rotatius mundials aquelles informacions més rellevants, al seu entendre, relatives a diferents caps d'estat i personalitats mundials. Aquests rotatius, a saber, The New York Times, The Guardian, Le Monde, Der Spiegel i El País, opten per comunicar les dades més sensibles extretes d'aquests informes, però també les més sensacionalistes, les més noticiables i les més moralment discutibles. De totes maneres, insisteixo amb el que dèiem fa un mes, què és el veritablement nou en tot aquest afer? La vida dissoluta o el temperament masclista més o menys intuïble d'alguns caps d'estat? La poca traça dels diplomàtics nordamericans a fer comentaris o versar opinions justes o raonades sobre aquestes personalitats? La presumpta il·legalitat de publicar informació "secreta"? Des del punt de vista diplomàtic, de Diplomàtica lògicament, el gran canvi encetat és el de si el document té encara sentit o no.

Creiem que encara té sentit, però no és decisiu a l'hora d'assolir els objectius pretesos. Té sentit perquè tant El País com Der Spiegel han publicat dos exemples dels cables que s'enviaven entre diplomàtics. En ambdós casos hi ha hagut un esforç titànic en fer clarivident el que el document d'entrada no permet. Hi ha codificacions profundes, frases poc intel·ligibles, dades alfanumèriques complexes. Els documents, d'entrada, no són aptes per a persones que no coneguin aquesta codificació. Però es poden acabar sabent. En els dos exemples, però, no hi ha el text del cable, sinó totes les metadades relatives a l'identificació unívoca de cada document. Els dos diaris, doncs, volen transmetre que hi ha un coneixement sobre la forma d'aquests cables que permet verificar-los com a autèntics per part del no entès i que ells el saben.

En realitat, si es consulta el Web del Cablegate (prèvia i convenientment hackejat per alguna instància poderosa, fa qüestió d'un dia, però ressuscitat a les poques hores) on Wikileaks ha publicat els documents, hom se n'adona que tota la codificació és irrellevant als efectes desitjats, i que el missatge real on, amb un llenguatge natural i plenament comprensible, es pot trobar la informació delicada, es pot llegir amb total normalitat. En aquest cas, a diferència dels War Logs i Diary Digs del mes d'octubre, els noms propis s'han presentat sense cap protecció de dades personals possible. Com que ara es parla de personatges públics, es poden dir noms i cognoms sense por? No sé què en dirà la llei nordamericana, però com que parlen de ciutadans no americans ...

És interessant veure com encara s'utilitza el recurs de la representació formal dels documents per a dotar de credibilitat els informes publicats. Els elements per a verificar-ne la fiabilitat, en tot cas, cal admetre-ho, són molt més convincents que amb els informes d'Iraq, que eren diplomàticament suspectes. Tanmateix, hi ha alguns elements que es repeteixen. No hi ha correspondència o element referidor de la localització d'un possible original. Hi ha un "Reference ID" que probablement ens ajudaria, però desconeixem les característiques de l'original. Wikileaks treballa sempre amb còpies, que només pot autenticar per la via de l'argumentació i d'una densa descripció.  La forma transmessa al web del Cablegate és pressumpta o directament nul·la. S'opta per utilitzar un format txt, una lletra courier, poc format de representació. L'aspecte és d'un raw, d'un document en estat pur, la mínima expressió de la representació de les dades. La figuració és perfecte, la intenció clara i l'interès per presentar quelcom fiable més que evident. La fiabilitat en aquest cas, no es fonamenta en la interpretació de cada una de les metadades, sinó en simular un aspecte nu, sense solemnitats o decoracions innecessàries. No hi ha solemnitat en la redacció d'opinions o en l'exposició de judicis de valors. Són informes i prou. Bé, els anomenen cables, perquè el canal de comunicació és aquest. O això diuen, perquè en realitat a l'interior de l'acrònim SIPDIS s'hi troba un protocol secret de publicació de dades per Internet. La tipologia documental no és el verb dispositiu del document, que varia en cada unitat. Ni la simple posada in forma del document. Sinó el medi de transmissió. Com quan anomenem fax, telefax o burofax a un document.

Interessant és un link a una pàgina anomenada Wikisources. T'envia a una pàgina de wikipedia on es pot consultar íntegra la Ordre Executiva 13526 que té per títol: Classified National Security Information. Ens explica amb detall què volen dir elements de classificació com ara "Secret", "Unclassified", "Confidential", "Top Secret", entre moltíssima altra informació. Val la pena una lectura amb detall d'aquesta Ordre, tot un compendi de com es pot arribar a parametritzar una seguretat, que després serveix de ben poc. Això ens porta a denotar la necessitat de quadres de seguretat i accés realment associats a altres elements que no siguin principis de classificació tant generals i, sí, més associats a les funcions dels documents. La xarxa que es teixiria seria molt més complexa i més rarament franquejable. Però sobretot, el que sorprèn de tot plegat, és que les persones que podien accedir a aquests cables i consultar-los ratllaven els tres mil·lions entre militars, diplomàtics i altres funcionaris. Quina mena de quadre de seguretat es pot arribar a posar en marxa en aquest cas? Tanta gent podia veure les xafarderies dels diplomàtics? Quines àrees d'usuaris s'havien realitzat? Quins grups d'usuaris? Informació, que si es reconstruís, permetria una tesi doctoral sobre la seguretat dels sistemes d'informació actuals i la seva evident feblesa. Potser hagués anat bé disposar d'un sistema d'arxiu segur que preservés de manera independent documentació d'una sensibilitat tan gran?

Tot sigui dit. De cara a un món més just i respectuós, els passos de Wikileaks són molt interessants, i més quan han tingut el detall de no publicar tots els documents i deixar en secret els anomenats "Top Secret". Quina informació hi deu haver? Quina llàstima no saber la veritat, mentres ens distreuen amb les opinions més que discutibles d'una colla de diplomàtics poc preparats i més pròpies de la premsa groga que d'una altra cosa. Tampoc la Diplomàtica ens ajudarà en això. Ja sabeu que tot i que podem admetre que els documents, aquesta vegada són formalment i diplomàticament autèntics, la seva credibilitat com a testimonis històrics pot ser rebatuda en tot moment. La premsa s'ha carregat la història, mentres un nou paradigma, el de la informació com a garantidora de dret, pot acabar liquidant els documents. I amb això, un dels últims reductes de seguretat de les societats actuals.

Comentaris

Pere de Soler ha dit…
Amic Joan Soler, no som família.
No se sap mai. Haurem de veure el nostre arbre genealògic! Encantat de coneixe't,de totes maneres.
Abel ha dit…
No s'hauria de dir al "sr. Wikileaks" que si no ens dóna els elements diplomàtics que garantitzin l'autenticitat dels documents? Que d'això no ens en podem fiar? És evident el pes dels interessos de desestabilitzar i que la societat tot això ja ho sabia, en major o menor mesura. Però els documents han de ser fiables, i en aquest context electrònic, per molts codis que hi hagi, això és molt complicat. Si en un fals del segle IX hi haguessin moltíssimes signatures, no per això deixaria de ser fals!

Salut!
Tens tota la raó Abel, ens calen més elements per a poder-ne verificar una autenticitat diplomàtica fefahent. Però com pots anar observant, els efectes que està produint no hi entenen de Diplomàtica. Efectivament, si s'haguessin volgut falsejar, tindrien tot l'aspecte d'autèntics. Crec que davant el camí que obre Wikileaks, però, no hi podem fer res només com a diplomatistes. Hauríem de ser una professió que permeti realitzar peritatges sobre els documents i les entitats intel·lectuals electròniques, que ens permetin dotar de fiabilitat els documents. Només en aquest moment, potser es posarien en dubte la manera de fer de Wikileaks i d'altres que de ben segur sortiran. Wikileaks ha publicat, els polítics han començat a posar pilotes fora, l'opinió pública s'ha escandalitzat, els opinadors han fet l'agost, la premsa ha venut diaris i en pocs dies, la cosa quedarà ben oblidada fins a nova notícia. El paradigma canvia, però el nou paradigma és cruel amb sí mateix. Cal dotar d'estabilitat el sistema, i el model merament informatiu no ho permet encara.

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

A la recerca del panellet autèntic!!

Evidencia, prueba y testimonio.