Evidències analògiques del 23-F... en entredit

Dues són les unitats documentals utilitzades per avaluar els successos del 23-F. Una és la gravació de 34 minuts que les càmeres de RTVE van realitzar des de l'entrada de Tejero fins que es van aturar per un error tècnic. La segona és la presumpta gravació de les converses telefòniques que van tenir lloc durant la tarda i la nit del 23-F entre els ocupants del Congrés i l'exterior. Les dues unitats són mencionades per Javier Cercas en la seva novela/crònica/llibre d'història/assaig/reportatge periodístic titulat "Anatomía de un instante". Segur que hi ha altres unitats documentals en paper a considerar, que no utilitza l'autor, almenys d'entrada. Sens dubte el que importa aquí és la capacitat probatòria o evidencial d'aquestes dues unitats enregistrades en suports no tant ferms o resistents com ara el paper. La primera (audiovisual) i la segona (audio) es deurien enregistrar en cintes analògiques. La primera potser en un UMatic, la segona no ho sé. Aquest primer element segurament afectarà la integritat de les unitats al llarg del temps. Per aquest motiu, des de fa temps, s'han anat realitzant còpies analògiques i digitals de la cinta de l'assalt al Congrés. L'original roman als arxius de RTVE. Fins i aquí tot correcte. Sobre el segon enregistrament cal fer-ne, però, algunes consideracions diplomàtiques.


Segons Cercas, l'enregistrament de les converses telefòniques realitzades entre la tarda i la nit del 23-F fou encarregada per Francisco Laína, aleshores director general de Seguretat i cap d'un govern d'urgència format aquella tarda mateixa per ordre reial, on hi havia secretaris, subsecretaris del Govern Suárez i altres polítics de segona fila. La gravació fou escoltada el dia 24 pel rei i Adolfo Suárez a la Junta de Defensa Nacional que havia d'avaluar les responsabilitats de l'intent de cop frustrat. La "prova" va servir per inculpar al general Armada, a qui se li atribuí l'autoria intel·lectual del cop d'estat fallit i al tinent general de la Guardia Civil, Tejero, l'autoria material. Curiosament, però, en dates posteriors, el jutge instructor de la causa del 23-F no va considerar com a "prova" autèntica o com a evidència fiable aquestes converses, ja que no s'havien realitzat per ordre judicial. Aquest element posa en entredit la pròpia cinta per no haver-se realitzat segons el procediment legal establert, de manera que malgrat poder ser un autèntic diplomàtic i un testimoni històric fefahent, en cap cas era es podia considerar una prova legal. I si mai havia estat una prova legal, perquè hi havia hagut un defecte de forma procedimental, aleshores hauríem de creure fermament en la seva autenticitat diplomàtica? Davant l'entredit judicial, la millor opció en aquests casos és considerar la cinta de les converses telefòniques una unitat documental suspecte de falsedat, sense confirmar de manera absoluta una presumpta actuació dolosa o voluntàriament enganyosa. El fet que la cinta amb les converses no hagués pogut produir efectes jurídics en la seva totalitat ni amb la plena legalitat, ha de fer dubtar de la seva genuïnitat. Això no vol dir que no hagi pogut ser utilitzada i produir efectes jurídics a discreció de l'aparat polític i militar, però la legislació vigent aleshores això no ho hauria d'haver permès. Imaginem que altres proves, documentals i no analògiques, i sobretot fonamentades en el testimoni oral d'imputats i d'altres persones, van permetre l'aplicació de l'imperi de la llei.


La cinta amb les converses, des d'aleshores, es va perdre. No es troba als arxius del servei d'intel·ligència (CESID); potser es troba als arxius del Ministeri d'Interior. Potser la única còpia va quedar en mans de Suárez. Diuen que potser van ser destruïdes. Cercas, considera, que hi ha moltes conjectures i que ben poc se sap. En part, aquestes trucades foren reinterpretades a la sèrie televisiva, que en la darrera commemoració del 23-F d'aquest any, es va emetre en prime-time, per narrar els fets d'aquella tarda-nit. Imaginem que el procediment d'elaboració de la sèrie televisiva i del llibre de Cercas és exactament el mateix: proves més o menys fefahents, testimonis orals que recorden gairebé 30 anys després els fets, i la necessària dramatització que convé en aquesta mena de productes. El que queda en l'imaginari col·lectiu és la constant utilització de telèfons i el consum nerviós de tabac negre. El que queda és un exercici de memòria, on bons i dolents queden massa ben delimitats, i on el rei i els ciutadans queden com els herois exemplars d'aquell intent de cop d'estat frustrat. Fonament de la continuació exitosa de la Democràcia a Espanya, en definitiva. Tanmateix, una de les proves reals de l'esdeveniment, 30 anys després, ha desaparegut totalment, a fi i efecte de què mai, ningú, en pugui verificar la seva veritable autenticitat. Diplomàticament no jutjarem el contingut de la cinta, però sí que haurem de ratificar fermament que, davant d'uns problemes de forma que no poden ser considerats com a mers accidents, la unitat documental és suspecte de possible falsedat.

Podeu seguir l'esdevenir dels fets del 23-F, el tractament de la premsa, els discursos del rei, de Laína, entre d'altres en aquest link de RTVE.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

The Nota - Anàlisi diplomàtica

L'Original "of the Nota" - Anàlisi diplomàtica

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos