Vés al contingut principal

Barak Obama no utilitza la signatura electrònica?

És una tradició instaurada des de fa molts anys als Estats Units, que quan el seu president ha de sancionar una nova llei ho faci mitjançant una signatura solemne en un acte públic. És més, la tradició diu que cal més d'una ploma per a signar aquestes lleis, fins al punt d'arribar a 20 o més plomes per a realitzar una sola signatura. La raó per la qual s'utilitzen tantes plomes és la següent: la ploma que s'utilitza per signar una llei històrica es converteix en un artefacte històric des del moment en què s'utilitza. La quantitat de plomes utilitzades va en funció del nombre de persones que van participar en la definició de la llei, que un cop signada es pot entendre com un petit gran moment de la història d'aquella federació. La Casa Blanca grava les plomes que després es donen com a record als ponents clau o als partidaris de la llei recentment signada. Fins aquí tot bé i molt propi dels Estats Units.

Potser per aquest motiu tant solemne i tant respectuós amb les persones que han participat en la decisió, ha fet que el president Obama encara no hagi utilitzat la signatura electrònica (o 20 signatures electròniques diferents si s'escau) per a signar les seves lleis. No és el mateix una ploma que pot durar tota una vida, amb la seva corresponent tinta, que una signatura electrònica que en la seva representació analògica s'assembla més a una targeta de crèdit que a una altra cosa, i a més el seu certificat caduca als quatre o cinc anys d'existència. Per descomptat que la signatura electrònica liquidaria tot el glamour i el profund ceremonial de la signatura en paper.

Però encara hi ha alguna coseta més. Pel fet de disposar la seva signatura autògrafa en un paper mitjançant l'ús de fins a vint estilogràfiques, la signatura per si sola es transforma en un element incopiable i irrepetible. És impossible fer el que fem tots: signar amb un o dos traços com a molt. D'aquesta manera la signatura del president dels Estats Units s'assembla més a la intervenció artificiosa, però autògrafa, dels papes o monarques medievals, que no pas al secretari o interventor d'un Ajuntament que signa mitjançant la signatura electrònica. A més, la signatura d'un president disposa de fotografies, testimonis visuals, gravacions televisives i còpies arreu del món distribuïdes per internet, que farien impossible dubtar de la seva autenticitat o fiabilitat. En canvi, les signatures electròniques ordinàries no disposen de cap seguiment televisiu, només faltaria.

En conclusió, veurem mai a un president dels EEUU signant amb signatura electrònica? Potser seria l'element que permetria confiar definitivament amb aquesta solució tecnològica. O és que encara hi ha qui dubta que l'expansió dels pendrives es va afavorir a partir del moment que els Pressupostos de l'Estat es van deixar de portar impressos amb més de dos-cents volums de paper, per passar a ser transmessos mitjançant aquest artefacte? I com farden els ministres i consellers d'Economia davant de les càmares ensenyant el pendrive amb carona de "veieu que moderns que som"? Tot plegat demostra que encara hi ha comportaments rituals necessaris per a generar confiança, que no es fonamenten ni en tecnologies, ni en fluxes de llum, ni en zeros i uns.

Si voleu saber-ne més no dubteu en contemplar aquest impagable document audiovisual amb els motius de la utilització de tantes plomes per part del president d'EEUU: http://vimeo.com/10410760

Comentaris

Tinuviel ha dit…
Moderns als Estats Units? No has vist com estan a Arizona? Segur que ni saben que és un pendrive....
Vicenç ha dit…
Però és que potser Obama no pot emprar la signatura digital, almenys per signar lleis. La diferència amb un secretari de l’ajuntament, per exemple, és que Obama no està integrat dins un sistema jurídico-administratiu (que és el que dota de funció al secretari i dota de validesa la signatura digital corresponent), sinó que d’ell emana aquest sistema –ja que ell encarna en la seva funció de president la voluntat popular. Per tant, només un signe validatori generat de forma directa (és a dir, que no necessiti d’un mitjà d’interpretació aliè a ell mateix) per la seva persona pot dotar d’autenticitat diplomàtica i legal un document normatiu del nivell d’una llei (i per això es conserva també la ploma amb la tinta, com a mecanisme de validació).

Seguint l’exemple de l’Edat Mitjana, és per això que, fins i tot, quan donada la incapacitat gràfica del monarca s’emprava el sistema de l’aposició del signum regis mitjançat un escrivà (la versió de la signatura digital de l’època, vaja), el primer contribuïa finalment d’una o altra forma (amb un puntet, amb les inicials del seu nom, amb locucions de l’estil “Jo., rex”), per tal d’autenticar el document.

Evidentment, el mateix Obama també ha de passar el seu particular test de validació i autenticació (legal, diplomàtica i històrica), les eleccions, que li permetrà o no continuar encarnant el fonament superior del sistema, és a dir, la voluntat popular.

Entrades populars d'aquest blog

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos

Las unidades documentales no son entidades intelectuales vacías.Están cargadas de propiedades que las significan.Entendiendo unapropiedadcomo esa cualidad peculiar o característica, como aquel atributo esencial que identifica una entidad y la diferencia de otras, en el mundo de los documentos podemos hablar de tres tipologías concretas: las propiedades significativas, las esenciales y las legales.
Laspropiedades significativasson aquellas características formales que permiten la representación inteligible de un documento.Han sido definidas por Andrew Wilson como las características de un objeto digital que deben ser preservadas con el fin de asegurar la accesibilidad, la usabilidad y su comprensión permanente, así como su capacidad para ser aceptadas como evidencia de lo que representa y transmite el documento.La Diplomática, a las propiedades significativas, las ha llamado tradicionalmente características intrínsecas y extrínsecas, y en la actualidad también las llama forma física y f…

Evidencia, prueba y testimonio.

Una de las innovaciones de la traducción española de las ISO-30300 y 30301 es el uso extendido del concepto "evidencia", denostando los clásicos "prueba" o "testimonio". Es una consecuencia natural de la progresiva adopción de los conceptos anglosajones en el vocabulario de las ciencias de la información. Otra consecuencia es precisamente esta: incluir en las ciencias de la información, otras disciplinas que hasta hace poco años era auxiliares de la historia, como la diplomática o la misma archivística. Es una tendencia marcada por las necesidades de nuestra sociedad y no es imputable exclusivamente a exigencias de mercado. El caso pues, del concepto "evidencia" es una conquista más de esta nueva manera de ver las cosas. En ningún caso, nos parece mal.
Pero sí que es cierto que en las comunidades de uso con una larga tradición basada en el derecho romano (hablo de países europeos no anglosajones) la aparición del concepto "evidencia" …

A la recerca del panellet autèntic!!

Quin és el panellet més autèntic? Quin és l'original? Aquesta és la petita recerca que hem realitzat durant aquesta setmana i que malauradament no donarà resposta al dubte més manifestat: de moniato o de patata? Aquest tema no té resposta, tants productors, tantes opinions. El que farem en aquest post és observar quines estratègies se segueixen per "vendre" com a autèntics i, per tant, com a millors, diferents autors de receptes de panellets. 
Ara us preguntareu? Què té a veure amb la Diplomàtica aquest assumpte? Si seguim escrupulosament la teoria no hi ha raons ni natura jurídica en una recepta de panellets. Tanmateix, sí que podem observar com s'utilitzen mecanismes propis dels documents de natura jurídica per dotar d'autoritat i de credibilitat aquestes propostes. L'autenticitat, entesa com a un valor de qualitat, obliga a utilitzar tots els mecanismes a l'abast i què millor que fer-ho amb les estratègies típiques dels documents de natura jurídica? P…