dissabte, 2 d’octubre de 2010

Barak Obama no utilitza la signatura electrònica?

És una tradició instaurada des de fa molts anys als Estats Units, que quan el seu president ha de sancionar una nova llei ho faci mitjançant una signatura solemne en un acte públic. És més, la tradició diu que cal més d'una ploma per a signar aquestes lleis, fins al punt d'arribar a 20 o més plomes per a realitzar una sola signatura. La raó per la qual s'utilitzen tantes plomes és la següent: la ploma que s'utilitza per signar una llei històrica es converteix en un artefacte històric des del moment en què s'utilitza. La quantitat de plomes utilitzades va en funció del nombre de persones que van participar en la definició de la llei, que un cop signada es pot entendre com un petit gran moment de la història d'aquella federació. La Casa Blanca grava les plomes que després es donen com a record als ponents clau o als partidaris de la llei recentment signada. Fins aquí tot bé i molt propi dels Estats Units.

Potser per aquest motiu tant solemne i tant respectuós amb les persones que han participat en la decisió, ha fet que el president Obama encara no hagi utilitzat la signatura electrònica (o 20 signatures electròniques diferents si s'escau) per a signar les seves lleis. No és el mateix una ploma que pot durar tota una vida, amb la seva corresponent tinta, que una signatura electrònica que en la seva representació analògica s'assembla més a una targeta de crèdit que a una altra cosa, i a més el seu certificat caduca als quatre o cinc anys d'existència. Per descomptat que la signatura electrònica liquidaria tot el glamour i el profund ceremonial de la signatura en paper.

Però encara hi ha alguna coseta més. Pel fet de disposar la seva signatura autògrafa en un paper mitjançant l'ús de fins a vint estilogràfiques, la signatura per si sola es transforma en un element incopiable i irrepetible. És impossible fer el que fem tots: signar amb un o dos traços com a molt. D'aquesta manera la signatura del president dels Estats Units s'assembla més a la intervenció artificiosa, però autògrafa, dels papes o monarques medievals, que no pas al secretari o interventor d'un Ajuntament que signa mitjançant la signatura electrònica. A més, la signatura d'un president disposa de fotografies, testimonis visuals, gravacions televisives i còpies arreu del món distribuïdes per internet, que farien impossible dubtar de la seva autenticitat o fiabilitat. En canvi, les signatures electròniques ordinàries no disposen de cap seguiment televisiu, només faltaria.

En conclusió, veurem mai a un president dels EEUU signant amb signatura electrònica? Potser seria l'element que permetria confiar definitivament amb aquesta solució tecnològica. O és que encara hi ha qui dubta que l'expansió dels pendrives es va afavorir a partir del moment que els Pressupostos de l'Estat es van deixar de portar impressos amb més de dos-cents volums de paper, per passar a ser transmessos mitjançant aquest artefacte? I com farden els ministres i consellers d'Economia davant de les càmares ensenyant el pendrive amb carona de "veieu que moderns que som"? Tot plegat demostra que encara hi ha comportaments rituals necessaris per a generar confiança, que no es fonamenten ni en tecnologies, ni en fluxes de llum, ni en zeros i uns.

Si voleu saber-ne més no dubteu en contemplar aquest impagable document audiovisual amb els motius de la utilització de tantes plomes per part del president d'EEUU: http://vimeo.com/10410760

2 comentaris:

Tinuviel ha dit...

Moderns als Estats Units? No has vist com estan a Arizona? Segur que ni saben que és un pendrive....

Vicenç ha dit...

Però és que potser Obama no pot emprar la signatura digital, almenys per signar lleis. La diferència amb un secretari de l’ajuntament, per exemple, és que Obama no està integrat dins un sistema jurídico-administratiu (que és el que dota de funció al secretari i dota de validesa la signatura digital corresponent), sinó que d’ell emana aquest sistema –ja que ell encarna en la seva funció de president la voluntat popular. Per tant, només un signe validatori generat de forma directa (és a dir, que no necessiti d’un mitjà d’interpretació aliè a ell mateix) per la seva persona pot dotar d’autenticitat diplomàtica i legal un document normatiu del nivell d’una llei (i per això es conserva també la ploma amb la tinta, com a mecanisme de validació).

Seguint l’exemple de l’Edat Mitjana, és per això que, fins i tot, quan donada la incapacitat gràfica del monarca s’emprava el sistema de l’aposició del signum regis mitjançat un escrivà (la versió de la signatura digital de l’època, vaja), el primer contribuïa finalment d’una o altra forma (amb un puntet, amb les inicials del seu nom, amb locucions de l’estil “Jo., rex”), per tal d’autenticar el document.

Evidentment, el mateix Obama també ha de passar el seu particular test de validació i autenticació (legal, diplomàtica i històrica), les eleccions, que li permetrà o no continuar encarnant el fonament superior del sistema, és a dir, la voluntat popular.

Publica un comentari a l'entrada