Sobre la qualitat de les dades obertes

El proper dijous dia 20 de juny es celebra a Terrassa la I Jornada de Govern Obert. El programa és esplèndid i el nivell dels ponents recomana vivament de participar-hi. És bo que des d'una administració local s'afronti amb valentia el tema de l'obertura de dades públiques i en fomenti la seva explotació per part del sector privat. La jornada parlarà com no de Open Data i de Big Data. Dins els seus participants no hi ha cap autoritat del sector de l'arxivística i la gestió de documents. Era de preveure. Ja ho vàrem advertir fa unes setmanes quan s'esdevingué la Big Data Week a Barcelona. No és un oblit, ni tampoc un atzar, és que no hi ha en els sectors de l'arxivística i la gestió de documents referents que trascendeixin el fort teixit colaboratiu i empresarial que estan movent altres sectors professionals com els de les ciències informàtiques o de la informació. 

Aquest post vol demostrar que la gestió de documents, l'arxivística i la diplomàtica també tenen discurs i recursos per afrontar el repte de la gestió i explotació de les dades. I ho faré aportant criteri sobre una dimensió que no apareix, aparentment, en cap de les ponències que es presentaran. La "qualitat" de les dades. Està molt bé explotar-les, està molt bé mostrar-les i reutilitzar-les, però quins criteris i estratègies tenim per aportar dades de "qualitat", fiables, autèntiques i fidedignes? És evident que el sector de la gestió de documents cal que reivindiqui el seu paper en el món de la reutilització de dades per afavorir també un bon govern. Però per a fer-ho, ha de demostrar que és suficientment competitiu per poder-se presentar en paral·lel a d'altres sectors professionals. 

En un entorn electrònic, on molts dels documents es produeixen a partir de dades gestionades en bases de dades, és evident que cal afrontar-ne la seva avaluació. Avaluar la qualitat de les dades com a unitats de contingut és necessari a fi i efecte d’afegir valor al producte documental posterior. 

En primer lloc cal demostrar que la dada ha estat recopilada de forma correcta. Perquè això hagi estat així cal que quedi constància del recopilador, la persona que ha efectuat l’inserció de dades externes a l’interior del sistema de gestió de la informació de l’ens. Es dóna freqüentment la circumstància que les dades recopilades no són útils o són imprecises a efectes de dur a terme el procediment. Aleshores es perd temps en tornar a recopilar aquestes dades. Per evitar aquests fets cal que la dada recopilada sigui el màxim de precisa possible i que, a la vegada, es gestioni adequadament pel sistema de gestió de la informació de l’organització. Aquest sistema, a més, haurà de permetre retre comptes de qui ha realitzat la recopilació i, per tant, d’on rau l’origen d’una eventual incorrecció o problema. 

Els sistemes de gestió de la informació han d’estar preparats per a recopilar dades. És freqüent trobar a les organitzacions formularis que no permeten l’opció de recopilar totes les dades necessàries. Fins i tot, ens podem trobar aplicatius preparats per a la recopilació de dades que no s’utilitzen. L’ús dels recursos a l’abast ha de ser responsabilitat de cada un dels treballadors, i se’ls ha d’exigir que els utilitzin de la forma més adequada. Un problema molt simple a primera vista, però que implica costos innecessaris a una organització és la mala disposició d’una adreça en una notificació o a un correu postal que s’hagi d’enviar, bàsicament perquè l’adreça és incorrecta o imprecisa. Totes les cartes retornades han implicat un cost innecessari. El mateix cas amb els números de compte donats als bancs perquè s’efectui una domiciliació d’impostos que no arriben a bon port. Els costos a pagar als bancs per les domiciliacions no cobrades són sempre alts. Problemes de més alt nivell es produeixen quan les dades recopilades per una organització no poden ser utilitzades per diferents departaments que en poden haver de menester. O departaments que no poden reutilitzar dades compilades en el passat per la seva pèrdua, per la seva poca fiabilitat o perquè l’aplicació informàtica no les permet recuperar. 

Per a resoldre aquests problemes se suggereix que l’ajuntament tingui prevista la realització de data cleansings de forma sistemàtica. Entenem per data cleansing (neteja de dades), la detecció, correcció i eliminació de les dades corruptes, incompletes, incorrectes, irrellevants, duplicades i poc precises de les bases de dades per tal de disposar de dades realment efectives, de bona qualitat i òptimes pel seu ús. 

Aquest tipus d’acció ha de ser programable i realitzable de forma sistemàtica, i existeixen moltes solucions de software que ho permeten fer. Paral·lelament,també es poden realitzar accions de data enrichment (enriquiment de dades), destinades a connectar relacionalment bases de dades que existeixen a l’ajuntament i que poden servir per afegir informació addicional a la presa de decisions d’alguns procediments. 

L’avaluació de les dades és un element poc tractat per l’arxivística catalana. Tanmateix en la gestió de documents electrònics, la necessitat d’estudiar la qualitat de les dades és real. Sí és cert que estudiar les dades que poden conformar un document sembla més una tasca dels gestors dels sistemes de la informació, però també és cert que si acceptem que per a preservar documents electrònics haurem d’encapsular un paquet de metadades en el document electrònic a preservar, aleshores caldrà preguntar-se si les metadades que compilem són les correctes o no, i si, sobretot, serveixen per l’objectiu final de la ciència arxivística i de la diplomàtica: disposem les metadades adequades per a garantir l’autenticitat i fiabilitat dels documents a preservar? 

Observi’s que parlem indistintament de dades i metadades. A efectes de qualitat, els mateixos principis que explicarem per les dades són útils per les metadades. No existeix distinció, en aquest cas. Observi’s, també, que en cap moment parlem de si les dades són “vertaderes” o no, aquesta no és l’avaluació que convé fer en una primera instància, sinó que cal un anàlisi objectiu previ que ens permeti avaluar si són de confiança per a posteriorment produir o conservar documents igualment de confiança. 

En definitiva, que si ens plantegem la possibilitat d’acabar preservant bases de dades a llarg termini, tal com alguns projectes europeus han plantejat (el projecte RODA dels Arxius Nacionals de Portugal o el model SIARD dels Arxius Nacionals de Suïssa, per exemple), ens haurem de començar a plantejar quina mena d’avaluació fem d’aquest producte d’informació. 

Avaluarem la seva estructura, la seva potencialitat evidencial, però també la qualitat de les seves dades. Especial rellevància pren, en aquest context, la preservació a llarg termini de bases de dades si és que s’opta estratègicament per la seva conservació integral. Com avaluem una dada de bona qualitat? 

En primer lloc hem de dir que la bona qualitat d’una dada o d’una relació de dades no només es valora en funció de la seva capacitat per ser més o menys errònia o vertadera. Existeixen altres dimensions més objectives que permeten destriar nivells de qualitat que fan de la dada una unitat de contingut i d’informació utilitzable amb garanties d’èxit. Segons professors com Carlo Batini i Monica Scannapieco, aquestes dimensions són: la precisió, la completesa, la freqüència d’actualització, la volatilitat, la freqüència d’utilització, la consistència, la interpretabilitat i l’accessibilitat. 

La precisió es defineix com la similitud entre una dada t i una dada t’,considerada com la correcta representació d’un fenomen de la vida real que t ajuda a representar. Per exemple, si el nom de persona és Elisa, la dada t’= Elisa és correcte, mentres que la dada t = Elsia és incorrecte. 

Existeixen dos tipus de precisió: la precisió sintàctica i la previsió semàntica. La precisió sintàctica deriva del fet d’utilitzar un codi similar de representació, en aquest cas, l’alfabet llatí. De manera que si t = Elisa, encara que t’ = Joan, t es pot considerar sintàcticament correcte, ja que Elisa és un valor admisible en l’entorn dels codis de representació que permeten representar noms propis de persona. La precisió sintàctica no avalua si t és = t’, sinó si t pot ser un valor admisible en un entorn de definicions concret. 

La precisió semàntica deriva del fet d’utilitzar el codi de representació adequat, en aquest cas, l’alfabet llatí utilitzat per denominar correctament el nom propi d’una persona. De manera que t ha de ser el mateix valor que t’. Així, si t = Elisa, aleshores t’ = Elisa. o bé t' = filla de Joan. Si t = Elisa i t’ = Joan, sintàcticament la precisió és correcta, però no pas semànticament, perquè només Elisa on el seu defecte una descripció precisa com ara filla de Joan, és la dada de qualitat i representació justa d’un element de la vida real: en aquest cas Elisa, filla de Joan no podrà ser mai Joan, a no ser que canviï de nom o de sexe. I tot i així, no estaríem del tot segur que Elisa  és realment = Joan, perquè sempre seran dues persones distintes. Aquesta precisió dins la necessitat de precisió, és un punt crític no cal dir-ho quan només treballem amb dades i no podem contrastar-les amb l'element de la vida real.  

Així, si en una base de dades de noms propis de persones escribim Elisa i Joan, ambdues dades seran exactes sintàcticament. Però en el moment en què repetim un dels noms, aleshores el nom repetit serà inexacte semànticament, perquè no podrem desambiguar quina de les dues dades és la correcta. I si totes dues són correctes, a efectes d’ús de la base de dades, la repetició pot implicar una redundància que dificulti el seu ús. En conclusió, cal ser precís en l’aplicació del codi de representació i en l’ús correcte del codi de representació. No cal dir que a la base de la precisió semàntic és on s'edifica l'anomenat web semàntic.

La completesa es defineix com l’estat assolit per una dada quan el grau d’oportunitat d’aquesta i el grau d’amplitud i profunditat d’ús i interpretació que és capaç de permetre, és el suficient als ulls de l’organització o l’usuari que les utilitza. O el què és el mateix: quan a la dada no li manca res per a poder ser utilitzada amb totes les garanties. En l’entorn d’una base de dades, per exemple, la completesa es pot analitzar en funció dels diferents components d’aquesta. Així, podem determinar: la completesa dels valors o de la dades utilitzades a la base de dades, la completesa de les cel·les destriades, la completesa dels atributs disposats i el grau de completesa general de la taula de relacions configurada. Com més camps completats, més completa és la base de dades. El grau de completesa ens permet avaluar el percentatge de dades específiques existents en una columna d’atributs i una fila de cel·les en relació a les dades que hi hauria d’haver. I a la vegada determina el grau d’informació representada en relació al contingut d’informació màxim possible. 

La freqüència d’actualització determina el nivell d’actualització que una base de dades necessita i, per tant, permet definir la qualitat de les dades durant un període més o menys concret de temps. Evidentment els canvis de dades no són sempre controlables, de manera que caldrien contrastos entre moments anteriors i moments posteriors d'aquestes bases de dades per avaluar-ne la qualitat. Aquesta dimensió té especial rellevància en bases de dades dinàmiques i interactives.

Lligada a la freqüència d'actualització trobem una altra dimensió temporal com és la volatilitat de les dades, marcada per la freqüència en què les dades varien en un temps determinat. Hi ha dades, com per exemple la data de naixement d’un individu, que tenen un grau de volatilitat 0; en canvi n’hi ha d’altres, com podria ser una base de dades on es controli l’stock de material d’oficina que disposa una entitat, que pot variar de forma constant al llarg d’una setmana. En contraposició a la volatilitat trobem l’estabilitat, una altra dimensió mesurable a efectes de discernir la qualitat d’una col·lecció de dades. 

La freqüència d’utilització d’una col·lecció de dades determinarà quina qualitat permet per a realitzar una operació concreta i la seva eventual pèrdua d’utilitat per a una operació immediatament posterior. Aquesta dimensió implica que les dades poden no estar sempre actualitzades, però poden ser igualment útils en funció de l’operació que es vulgui realitzar. 

La consistència és la dimensió que determina la solidesa i la coherència de les dades que es disposen a l’abast. Avalua la fortalesa de les normes estipulades per assolir una precisió semàntica d’alt nivell. La interpretabilitat és la dimensió que analitza la documentació i les metadades necessàries per a interpretar les propietats d’una base de dades. Ens referim a si l’esquema conceptual de la base de dades és més o menys accessible i intel·ligible; a informació relativa a l’origen, procedència i història de les dades; als certificats d’autenticitat de les dades a l’abast, entre d’altres. 

Per últim, l’accessibilitat és la dimensió que permet una bona connexió a una xarxa per tal d’accedir unes dades, saber quines persones i de quina manera poden accedir en aquesta, si les dades són intel·ligibles als usuaris i si són legibles per part dels programari informàtic que les disposa, i també si l’entorn tecnològic, tan del possessor de les dades com de l’usuari que les usa són compatibles o presenten dificultats d’ús. 

La simple suma de les dimensions analitzades no té perquè implicar una qualitat més gran de les dades. Cal analitzar en cada moment quina dimensió convé potenciar i quina altra potser cal deixar de banda. La necessitat d’ús determinarà la potenciació d’una o altra dimensió. La imperfecció en les dades es produeix molt sovint a les bases de dades de les organitzacions. Això provoca desajustos i incorreccions. A la vegada, per tal de preservar aquestes dades a llarg termini, la perllongació de l’error implica la transmissió d’un error a les generacions futures. Tanmateix, des de l’òptica de l’arxivística i de la diplomàtica, transmetre una unitat de contingut imperfecte en el futur serveix per avaluar una manera de treballar les dades específica per part de l’entitat. 

És per això que diem que la dada sigui més o menys propera a la veritat no és rellevant, sí en canvi que la dada sigui certa i de qualitat. Batini i Scannapieco suggereixen un conjunt d’accions possibles per tal d’avaluar la qualitat de les dades d’una organització, i si s’escau, corregir la seva baixa qualitat. N’hem seleccionat les més rellevants: 

Una d’elles és la nova adquisició de dades, entesa com el procés d’adquisició de noves dades de qualitat orientat a posar al dia una base de dades. Aquest procés es produeix a l’inici d’una activitat o per tornar-ne a iniciar una que no s’ha pogut desenvolupar per una primera mala selecció de dades. 

L’estandardització (o normalització) de dades és la modificació de dades existents amb noves dades de qualitat d’acord a un estàndard definit o format de referència. Per exemple, modificar Xavi per Xavier, o C/ Volta per Carrer de Volta. En aquest cas, la qualitat ve definida per l’aplicació òptima de l’estàndard i perquè l’estàndard hagi estat ben definit. 

La identificació d’objectes (o connexió entre documents) és la recerca en una o més taules de relacions, d’un mateix objecte o document. També s’aplica a un mateix conjunt de dades representat en una o més bases de dades. El procés d’identificació d’objectes idèntics en una sola taula de relacions rep el nom de deduplicació. En el mateix sentit, s’entén per integració de dades la tasca d’unificar dades pertanyents a diferents recursos heterogenis i distribuïts en una nova unitat de gestió o com a representació única per resoldre deduplicacions. La localització d’errors és l’acció de trobar cel·les on un conjunt de normes semàntiques no són respectades. A continuació la correcció d’errors és l’acció de corregir els valors erronis identificats en les cel·les que no seguien un conjunt de normes semàntiques. 

Finalment, també suggereixen l’acció de redefinir el perfil de les bases de dades, analitzant les seves dades per tal d’oferir propietats més intenses, com millorar l’estructura de la pròpia base de dades, repassar camps amb dades similars, establir connexions entre dades, etc. 

I és que, ja ho hem apuntat, la recopilació deficient de dades o la recopilació de dades incorrectes o insuficients, acabarà repercutint en els productes d’informació que se’n derivin. En aquest punt val la pena fer algun comentari al voltant de la qualitat del contingut dels documents i de les dades. Ens referim a si les dades de qualitat ens poden garantir informació de qualitat o no. Aparentment sí, però també pot haver error en l’interpretador, malgrat que les dades siguin inapelablement de qualitat. De manera que en els anàlisis de qualitat caldrà estar al cas de tots els elements que participen en la creació de nou coneixement: les fonts i els que les interpreten. 

A la següent taula trobem una llista dels problemes que unes dades de poca qualitat poden produir a la informació que se’n derivi. Parlem d’informació de qualitat. 

Dades de poca qualitat	Informació de poca qualitat
Dades duplicades o recursos de dades múltiples	Estudis o anàlisis amb recomanacions o conclusions conflictives (excés d’informació poc rellevant. Càlculs incorrectes realitzats en base a dades repetides). Repetició innecessària de documents.
Pèrdua de relacions entre dades	Diagnosis de causes i efectes poc clars o incomplets. Pèrdua del vincle arxivístic entre documents d’un manteix expedient.
Entrades sense sentit i barrejades	Informes amb moltes dades però sense lògica entre elles.
Errors ortogràfics	Productes informatius amb un llenguatge poc polit i amb errors gramaticals. Problemes en aclarir la identitat real del productor o del receptor d’un document.
Entrades obsoletes o no posades al dia	Un anàlisi poc acurat i no actualitzat dels canvis del context d’una organització (organigrames incomplets o innexactes, per exemple).
Formats de dades poc consistents o sense tenir en compte estàndards	Disseny inconsistent o estructures per la navegació poc estables. Productes amb dificultats per a poder ser migrats.
Dades conservades en bases de dades incorrectes	Pèrdua de documents o documents introbables. Impossibilitat de realitzar informes a temps.
Procediments de cerca complicats	Dificultats en trobar la informació o en la navegació. Accessibilitat disminuïda.
Codificació errònia de les dades o afegit de metadades incorrecte	Classificació inadequada o insuficient. Context de producció poc definit. Impossibilitat de gestionar un sistema de selecció per a la conservació. Escasses garanties d’autenticitat i fiabilitat dels documents.
Entrades incorrectes de dades per manca de recursos de validació i control	Conclusions fundades en evidències inadequades. Documents fonamentats en dades poc segures o fraudulentes.
Manipulació negligent de les dades (esborrat, modificació)	Processos de decisió confusos, amb excés o manca d’informació adequada. Documents administratius erronis i no efectius.

L’estudi d’aquesta dimensió, la qualitat, s’ha focalitzat en una doble entorn: analitzar el producte informatiu o entitat intel·lectual i analitzar el procés de producció d’informació. 

Els professors Humbert Lesca i Elisabeth Lesca han detectat diferents malalties que impedeixen que la informació sigui totalment de qualitat basant-se en aquests dos entorns. Davant de cada malaltia proposen una medicina. 

Així, si considerem els productes informatius finals, aquests poden patir de utilitat limitada, provocada per un excés d’informació derivat d’una manca de manteniment i per no haver destriat la rellevant de la menys rellevant. Com a mesura preventiva, els autors suggereixen el filtratge de la informació segons criteris de més o menys rellevància, marcant prioritats i estructurant un esquema jeràrquic d’aquestes. 

Ambigüitat, causant d’intepretacions errònies i de coneixement imprecís, a causa de la manca de precisió i exactitud de la informació, o per l’ús d’abreviacions no identificables o deduïbles, o de llenguatge extrany. Com a mesura de millora es suggereix l’ús d’un glossari o un tesaurus preestablert o establint un calendari de contrastació de la informació. 

Incompletesa, pot provocar la presa de decisions inadequades i injustes. Pot ser causada per un intercanvi d’informació insuficient entre els treballadors d’un ens o per la incompatibilitat dels sistemes informàtics que combinen dades. Les mesures de perfeccionament passen per millorar l’intercanvi d’informació, els sistemes informàtics i la seva interoperabilitat. 

Inconsistència, que provoca confusió, pot ser causada per declaracions contradictòries fruit d’una descoordinació entre els autors i distribuidors de la informació, la poca claredat en les responsabilitats assignades o l’ús de recursos poc adequats. La mesura de millora passa per aclarir les responsabilitats i els mecanismes de coordinació. 

Format de presentació inadequat, provocat per la presentació desordenada, amb un format o estil que no permet un ús immediat i que necessita d’una transformació. La causa pot procedir d’una manca de comunicació entre els productors de la informació i els usuaris o la pressa per a transmetre la informació. Com a mesura de millora es planteja la definició d’un estil i format clar i consensuat a l’hora de presentar-la. 

Les malalties que es poden diagnosticar durant el procés de producció d’informació són: 

Desconfiança i manca de fiabilitat, és a dir, hi ha un gran nombre d’errors detectables a simple vista o s’observa la possibilitat de provocar-los, i a més no és fàcilment detectable el camí que ha seguit la informació per a ser transmesa i difosa. 

Errades en la producció, errades durant el procés de distribució o l’ús de recursos no identificables. 

Inaccessibilitat, provocada per l’existència de responsabilitats poc definides a l’hora de mantenir la informació accessible, per negligència o per canvis tecnològics. Aquests elements poden provocar desmotivació en el personal i la presa de decisions errònies. 

Distorsió en la informació, per exemple quan el missatge original no és igual al que ha rebut una de les parts. Masses intermediaris, llenguatge massa especialitzat, desinformació voluntària per a modificar, evitar o bloquejar la presa de decisions, o per problemes tecnològics que impedeixin una transmissió segura i íntegra del missatge. 

El Diplomatari de Sant Pere d'Ègara i Santa Maria de Terrassa (1203-1291)

Hem plau presentar-vos el text de la presentanció que vàrem oferir del Diplomatari de Sant Pere d'Ègara i Santa Maria de Terrassa (1203-1291) el passat dijous 6 de juny a l'església de Santa Maria de Terrassa:

Bona tarda,

Ens plau poder-vos presentar un nou diplomatari amb documents de la seu d’Ègara. Diem un “nou” diplomatari, perquè el dia 19 de setembre de 2002, en aquesta mateixa seu, ja es va presentar el primer diplomatari de les esglésies de Sant Pere. Aleshores eren els pergamins documentals de l’any 958 a l’any 1207. Ara, se’n presenta la continuació. Diem que és un diplomatari, és a dir, una nova col·lecció de pergamins documentals sorgida, en la seva major part, de l’activitat jurisdiccional de la parròquia de Sant Pere d’Ègara i del monestir de canonges rufencs de Santa Maria de Terrassa. Aquesta institució, el monestir de Santa Maria de Terrassa, celebrarà el proper 18 d’octubre d’aquest any, els 900 anys de la seva constitució. Aquest llibre és el particular homenatge dels autors en aquesta efemèride. Per haver presentat el primer diplomatari aquí mateix, i en motiu d’aquesta efemèride, és per això que avui tornem a ser aquí, a Santa Maria de Terrassa, seu d’aquell antic priorat i seu de l’antiga catedral d’Ègara. L’entorn és per tant, el més adequat.

El llibre que us presentem ofereix una col·lecció de documents que han permès aprofundir en el coneixement que teníem del funcionament del priorat de Santa Maria en època medieval, de tota l’experiència escripturària que al seu voltant hi va haver i, en tercer lloc, del coneixement que teníem de la Terrassa del segle XIII. Repassarem amb detall les diferents novetats que els documents editats ens ofereixen en els propers minuts. Però abans, permeteu-nos una reflexió prèvia. Des de fa uns anys ençà, en aquest país, l’edició de diplomataris s’ha convertit en una acció pròpia d’artesans. Enteneu-nos. Artesans a la manera que el sociòleg Richard Sennett ha categoritzat darrerament. Aquest autor britànic ha definit de manera immillorable l’acció de l’artesà, és a dir, d’aquell professional que actua amb temps allargats, que té cura pel detall, que no cedeix fins assolir índexs de perfecció elevats, conscient que la seva reflexió i treball ha de ser d’altíssima qualitat per evitar que els posteriors perdin el temps reinventant la roda. En contraposició a l’artesà, Sennett parla dels ritmes bellugadissos del present, de l’estrés neoliberal i capitalista per a l’obtenció de resultats immediats, pel retorn necessari que ha d’oferir el producte vendible i no pas pel resultat de qualitat. Sennett observa com, més ràpida que lentament, el valor lligat a una manera de treballar basada en l’acumulació d’experiència, al desig d’excel·lència, de feina ben feta, en l’aprenentatge comú entre artesans i aprenents, en l’intercanvi d’aquest coneixement entre mestres i deixebles, es redueix dramàticament en benefici de l’impersonal consum de munició. Entenent, en aquest, la munició com a “Recursos humans”. Allò que abans era anomenat “Personal”. Els artesans són persones, els nous treballadors són recursos. Creiem que veieu la diferència.

Els diplomataris són, en l’àmbit de la ciència històrica i de les ciències historiogràfiques, els darrers reductes d’aquest treball pacient i mesurat, perfeccionista i curós. I la prova més fefahent que aquest diplomatari és un treball artesanal és la durada de la seva el·laboració. Fa més de 10 anys que vàrem iniciar el camí que ens ha portat en aquesta presentació. I donem fe, amb la convicció que malgrat els ritmes atrafegats que el temps actual ens marca a tots plegats, que l’esforç pel detall ha estat acuradíssim. I no desmentirem que aquest esforç pel detall ens ha provocat tensions importants. Tensions marcades per la societat que ens toca viure. Resultats, resultats, resultats, sobretot resultats. Donem fe que el resultat que us presentem avui és difícil de millorar si no és amb un esforç majúscul i amb moltes hores de treball. Deixeu-me ser fatxenda: ¡A veure qui s’atreveix a fer-ho millor! ¡A veure quin n’és capaç! I no ho dic jo, Joan Soler, perquè en sigui un dels autors, sinó perquè aquesta és la manera de treballar que tenen i demostren dia a dia els altres autors d’aquest diplomatari, Pere Puig i Ustrell, Vicenç Ruiz Gómez i Alan Capellades i Riera. Qui els coneixeu sabeu que tenen falera per la feina ben feta. Deixeu-nos, per tant, que, després de tant de temps, ens dediquem un petit homenatge. Richard Sennett, de fet, observa que una de les poques recompenses que encara tenen els artesans, és precisament l’orgull que senten quan tenen la sensació d’haver finalitzat una feina de la millor manera possible.

(c) Enric Cobo

El diplomatari que presentem consta d’un estudi històric i diplomàtic inicial realitzat per Vicenç Ruiz on es contextualitza tota la documentació treballada. A continuació oferim un estudi arxivístic sobre l’origen de cada un dels grups de documents editats amb una argumentació acurada sobre els casos menys clars. Aquest estudi arxivístic era necessari i hem aconseguit reconstruir l’arxiu medieval del priorat de Santa Maria comparant diferents inventaris trobats al llarg dels anys. El més antic que coneixem, un de 1421, ens mostra com s’havia organitzat el primigeni arxiu del priorat ja a des de principis del segle XII. D’aquesta manera, a dia d’avui, tenim una perspectiva molt completa de l’activitat arxivística d’aquesta institució i demostrem que els curadors de les esglésies sempre van tenir interès per a la preservació del seu patrimoni documental. Tot seguit editem, amb un ampli aparat bibliogràfic i crític, així com amb comentaris diplomàtics i històrics, un total de dos-cents quaranta-tres documents. En el treball de repàs dels pergamins hi hem intervingut tots plegats. Vuit ulls veuen molt més que dos. Ha estat un treball en equip. Com s’han de fer cada vegada més aquests treballs. Sumar esforços i no deixar-ho tot en mans i sota responsabilitat d’una sola persona. En darrera instància dos índexs, un de toponomàstic i un de conceptes a que han anat a càrrec d’Alan Capellades. D’índexs de conceptes com aquests només conec els que es fan a Terrassa.

Els resultats que s’observen en aquest diplomatari permetran l’acompliment de dos objectius necessaris. Un, que la comunitat científica pugui analitzar amb detall el període històric amb unes fonts ben editades i contrastades; dos, que la ciutadania no deixi de fer-se seves, en aquest cas, les esglésies i les doti de sentit, entengui el seu valor i no les vegi com a meres estructures arquitectòniques que abelleixen l’esperó de Sant Pere, sinó que les entenguin com a un espai d’experiència i de connectivitat entre les nostres arrels i el nostre present. Objectius que dit així sonen potser massa transcendents ... Simplifico: que sigui útil als investigadors i que els ciutadans aprenguin alguna cosa, alguna novetat o almenys alguna curiositat. Hi ha informació per tothom.

Sant Pere d'Ègara i Sant Miquel. 

L’origen dels diplomataris prové de la necessitat de les institucions medievals de disposar per escrit les raons jurídiques del seu patrimoni. Estretament lligat a l’acció d’escriure, hi trobem l’acció de preservar aquella documentació que donava credibilitat i dotava de fortalesa jurídica el domini sobre territoris i persones. Els diplomataris permeten resseguir aquesta relació de forces entre senyors i vassalls, entre poder i contrapoder, entre persones. Darrera la clàusula jurídica hi trobem sobretot les persones que hi van intervenir. I darrera els documents, llegint-los bé, redescobrim les seves antigues vivències, inquietuds, contradiccions i també intrigues.

Aquest és un diplomatari basat prioritàriament amb els pergamins que constituïen gran part del domini jurisdiccional de les esglésies en època medieval i que es conservaven en el seu arxiu. Aquesta vegada, però, enriquit de notes de registre procedents del fons notarial de Terrassa i d’altres documents trobats en fons documentals conservats a Catalunya. Hem trobat documents a l’Arxiu Reial de Barcelona, a l’Arxiu Històric de Sabadell o a l’Arxiu Parroquial de Rubí, en fons patrimonials com el de Can Coromines de Sant Miquel de Toudell, o el de Can Parellada, a Terrassa. Però sens dubte volem destacar l’aportació procedent del fons patrimonial Fontcuberta, o el que és el mateix, el fons privat del marquès de Sentmenat que tantes propietats i possessions va disposar, i disposa, a l’entorn terrassenc. Es tracta d’un fons increïble. Un fons que disposa de moltíssima informació sobre el passat medieval de Terrassa, inèdita, i que és objecte de diferents treballs de investigació a redós de la Universitat de Barcelona, i els doctors Ignasi Baiges i Daniel Piñol, que ens hi han facilitat l’accés.

Aquest diplomatari, com ja hem dit, dóna continuïtat al publicat el 2001 que presentava els documents altmedievals de les esglésies des del remot 958 fins al 1207. Si us hi fixeu hi ha un petit desajust cronològic. Comencem el 1203, és a dir quatre anys abans que el darrer del primer diplomatari, i finalitzem el 1291. Us ho expliquem. Res és perfecte i la investigació documental ha de sobreviure sempre a l’aparició de novetats en forma de pergamins perduts. Aquest és el motiu pel qual comencem el diplomatari el 1203. Si diem que és la continuïtat del primer finalitzat el 1207, sembla clar que hi ha un desajust. El per què d’aquest document de 1203 el trobem al fons patrimonial de Can Coromines, d’on és el primer pergamí. El pergamí és capdal per entendre el domini que tenien el prior i canonges de les esglésies al territori de Vacarisses des d’antic. No podíem pas obviar-lo, tenint en compte que mencions tant antigues a Vacarisses no n’hi ha masses. El per què d’acabar el 1291 també té les seves raons. Aquell any mor el rei Alfons II. Però aquell any, a Terrassa, també mor el notari Guillem de Santcristòfor, deixant pas al seu successor, el notari Pere Folquer. Però a més a més, en aquelles dates, podem documentar l’abandonament definitiu de la menció de Sant Pere d’Ègara, per la que serà a partir d’aleshores Sant Pere de Terrassa. La menció a l’antiga seu desapareix en aquelles dates per alguna raó que ens defuig, però que no s’ha d’allunyar massa d’un més que probable canvi de condició jurídica de tot el priorat i de la parròquia. El nou notari Pere Folquer serà l’encarregat de realitzar de manera sistemàtica aquesta substitució de la denominació antiga. L’any 1291, que havíem triat de manera convencional, va acabar sent més significatiu del que ens podíem imaginar al principi.

Parlem a continuació d’algunes notícies i novetats que hem recuperat de la documentació. Conèixer el funcionament de les esglésies de Sant Pere i Santa Maria durant el segle XIII vol dir conèixer el paper que el prior i els canonges jugaven al monestir de Santa Maria, però també el paper del monjo i del capellà de Sant Pere tant en el funcionament ordinari de la comunitat com en relació amb els seus parroquians.  Vol dir conèixer el paper dels abats de Sant Ruf, que periòdicament demanaven col·lectes per a finançar ves a saber què. La relació entre el priorat terrassenc i l’abadia mare de Sant Ruf es pot conèixer amb més detall gràcies als documents que presentem. Parlem de Sant Pere d’Ègara i Santa Maria de Terrassa. I de Sant Miquel? Com sempre, poquíssimes notícies. Ja ho vàrem verificar en el primer diplomatari. Apareguda per primera vegada el 1185, amb una més que probable advocació antiga a Sant Vicenç, apareix amb compta-gotes a la documentació del segle XIII. Algunes donacions testamentàries i poc més. Sempre ha rebut un estatus i una consideració especial.

Interior de Santa Maria de Terrassa

Sobre la vitalitat de les esglésies no hi ha dubtes. Els priors són agents activíssims en la defensa del seu patrimoni jurisdiccional. Revisen constantment la documentació que produeixen. La preserven amb molt d’interès. Volen el control dels notaris i de l’activitat escripturària. Però també fan anar les esglésies, les volen ben conservades. Així, el 1249 es documenta certa activitat relacionada amb reparacions arquitectòniques a l’edifici de Sant Pere. 700 anys després hi continuem fent reformes, ja ho veieu. El mestre d’obres Jovell Llombard reconeix que ha percebut tots els deutes d’aquell encàrrec. Un encàrrec que debia ser important, perquè la seva activitat es documenta ja el 1244, cinc anys abans. Reformes, per tant, d’una certa importància. De ben segur que els arqueòlegs voldran saber-ne més coses d’aquesta informació.

Els capellans de Sant Pere també eren molt actius. De fet eren els responsables de la redacció dels testaments i de tots aquells contractes relacionats amb la institució del matrimoni. Eren capellans que, a més, sabien escriure i molt bé. Un exemple interessant, el capellà de Sant Pere, Berenguer de Serradell, rep l’encàrrec el 1250 d’escriure de pròpia mà i el més ràpid que pugui un Breviari complet per a la casa de Sant Llorenç del Munt. Amb bona lletra i escriptura rodona. Berenguer de Serradell confirma que farà la feina si se l’allibera de l’àrdua tasca de l’atenció als parroquians. És una feina de detall. Però tampoc volia sentir-se explotat. El document on s’explica tot això, destil·la la fina ironia del capellà i ens permet imaginar-lo dient “d’acord, però no em feu treballar massa”.

Coses noves sobre la vida baixmedieval de la vila reial de Palau de Terrassa que permeten millorar el nostre coneixement sobre el passat. En primer lloc: he dit bé, vila de Palau de Terrassa, aquesta és la denominació que durant tot el segle XIII rep la nostra ciutat. Era una cosa que havíem intuït fa uns anys, però ara es pot certificar. Els pergamins permeten reconèixer les circumstàncies inicials d’aquesta nova vila. Per exemple coneixem molt bé el funcionament del forn de destret (creat el 1217 lògicament, al carrer del Forn). Un fet curiós. Aquest pergamí ens havia pervingut en una còpia de 1243 amb un esboranc que impossibilitava la seva lectura. Ara bé, gràcies a la descoberta de certs llibres manuscrits el segle XV al fons patrimonial Falguera de l’ARB, hem pogut reconstruir el text complet d’aquest document tant important. Fer pa i coure’l al forn del senyor, en aquest cas el rei, implicava l’instauració d’un monopoli de primer ordre. No és un document menor i poder-lo completar era necessari. Per cert, amb la reconstrucció del text vàrem detectar que existia una signatura en hebreu. El batlle Perfet o Perfecte, hi deixà la seva grafia original. De grafies en hebreu n’hem trobat algunes més, sobretot en algunes subscripcions de finals del segle XIII. Era habitual la presència de jueus a Terrassa, tot i que mai s’hi ha documentat un call a la manera d’altres poblacions com Girona o la més propera Caldes de Montbui. Precisament d’aquí provenien alguns prestamistes com Astruc Gracià o Astruc Cresques, que varen permetre que el mercat del crèdit es desenvolupés de manera prolífica a la vila de Terrassa. En aquella època hi havia crèdit i així ha estat estudiat a la introducció per Vicenç Ruiz on es descriu quin era l’accés al crèdit a curt termini a l’entorn terrassenc.

També trobem algunes notícies de com s’organitzava la castlania de la vila i terme de Terrassa. Aquesta institució té els seus orígens a l’època alt-medieval i ja ha estat estudiada també per Vicenç Ruiz. En aquest diplomatari apareixen mencions en tres pergamins. Són pocs perquè en realitat no li pertoca als pergamins de Sant Pere de parlar d’aquesta institució. Però ho marquem com a notícia per ser una institució que pràcticament no té documentació a Terrassa i que, malgrat la seva importància, no acabem de conèixer mai com ens agradaria. Qui vulgui saber més coses sobre la castlania s’haurà d’adreçar a l’Arxiu Reial de Barcelona, al fons patrimonial Falguera, on també vàrem reconstruir el document del forn que us mencionava. Des del 1998 coneixem l’existència d’aquest fons i l’hem investigat diverses vegades. Tot i així, encara a dia d’avui no deixa d’aportar sorpreses. I és que com bé sabeu investigar un tema, acaba obrint les portes a molts d’altres. En relació, com us dic, a la castlania és prou rellevant un document de 1274. Es tracta del primer document que coneixem escrit en català a Terrassa i sobre Terrassa i on s’hi menciona explícitament el paper d’aquesta castlania i de la seva seu, l’anomenada “torra qui es nomena castell dins la vila”, la torre del Palau, no cal dir-ho.

En aquest diplomatari ens endinsem en ple segle XIII on la documentació es fa més abundant que en períodes anteriors gràcies a l’adveniment del notariat a Catalunya. Aquesta nova institució permetrà un enregistrament més sistemàtic de les transaccions econòmiques de les persones i les institucions. Aquesta realitat que es comença a enfortir a Catalunya a partir de la segona meitat del segle XIII té una experiència primerenca a la vila reial de Palau de Terrassa amb la constitució d’una notaria el 1236 regentada per Bertran de Santcristòfor, també conegut com a Bertran acòlit. El paper de Jaume I en aquesta creació i la defensa aferrissada del prior de Santa Maria per mantenir el control d’aquesta en el territori argumentant la llarga tradició a mans dels antics priors de les esglésies, és molt interessant. Ho podem resseguir tot força bé. Veritables cops de colze entre senyors eclesiàstics i el propi rei per al control de l’activitat jurídica i econòmica del terme de Terrassa.  Xoc de trens, en dirien ara. Litigis intensos durant bona part del segle XIII, que varen demanar la intervenció de juristes prestigiosos com ara Pere Albert, que signa i apareix a la documentació del Diplomatari. En aquest sentit és molt recomanable la introducció realitzada per Vicenç Ruiz sobre aquest assumpte. El que fa és recollir les investigacions iniciades per Pere Puig durant més de vint anys sobre l’origen de la notaria terrassenca, perfilant-ne els detalls de la distribució dels acords entre els representants reials a Terrassa i el prior de Santa Maria. Tant el treball de Pere Puig com l’anàlisi detallat de Vicenç Ruiz permeten disposar d’una de les millors panoràmiques d’una de les notaries conegudes més antigues de Catalunya. Com bé sabeu, es tracta d’una notaria que conserva la pràctica integritat dels seus protocols des de 1237 fins als nostres temps, i això és fruit de la cura que generacions de notaris han procurat a la documentació d’aquesta institució. Penseu que l’activitat arxivística a Terrassa neix a les esglésies de Sant Pere i continua també amb els notaris. El propi comú de la vila guardava la seva documentació a l’arxiu dels notaris. I gràcies a aquesta cura ancestral, a dia d’avui podem documentar tant bé el passat terrassenc. Un actiu patrimonial d’inestimable valor per aquesta ciutat, no cal dir-ho.

Sabem més coses sobre les esglesioles i capelles que a l’interior de la parròquia de Sant Pere, van permetre estendre el domini del monestir sobre el territori més immediat de la vila. Així proliferaran les mencions a la capella de Sant Fruitós a l’interior de la vila i de l’anomenat Delmari de Sant Fruitós, un territori jurisdiccional en mans del prior per a la captació de rendes. També sabem moltes coses sobre els orígens del convent femení, o podríem dir mixt, de Santa Margarida de Mujal, o del convent de monges magdalenes de Santa Magdalena de Puigbarral o també dita de les Arenes. Més sorprenents ha estat la reaparició de capelles que crèiem desaparegudes des d’antic com ara la de Sant Feliu de Montagut a la serra de les Martines, o les notícies sobre la creació de la coneguda capella de Sant Jaume al costat del castell dels Terrassa, conegut posteriorment com castell de Vallparadís. Sobre aquesta capella, potser una de les novetats més importants. Datada per la historiografia en època de Jaume de Terrassa, el 1272, ara, gràcies al testament del seu pare Guillem de Terrassa mort el 1269, sabem que és molt més antiga. Bàsicament perquè diu que la va fer construir ell, i no pas el fill. Aquests dos testaments, a més del de Saurina de Terrassa, personalitats de la família dels Terrassa, que fa més de 700 anys residien aquí ven a prop, al castell-cartoixa, els hem retrobat al fons privat Fontcuberta que mencionàvem fa una estona. Aquests petits detalls permeten polir creences fins ara ben consolidades, però que gràcies a la documentació ben datada podem precisar molt més. El valor de l’exactitud no és sempre un valor exagerat. Probar l’exactitud, com no, és feina d’artesans.

Els autors d’aquest diplomatari volen agrair la col·laboració de diverses persones que han permès millorar-lo. Aquestes obres com més col·lectives millor a fi i efecte que el treball interdisciplinari enriqueixi el resultat final. Aquí aquesta millora s’ha pogut aconseguir gràcies a persones com els doctors Ignasi Baiges i Daniel Piñol, que han autoritzat l’edició dels pergamins procedents del fons privat Fontcuberta, i que en el Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB actualment s’estan treballant, i no cal dir que tot això ha estat possible pel permís del seu propietari el senyor Carlos de Fontcuberta Balaguer, a qui estem molt agraïts. També volem manifestar el nostre agraïment a Javi Robles, el nostre home a l’Arxiu Reial de Barcelona, al doctor Joan Ferrer Costa de la UdG per la transcripció i traducció dels textos hebreus trobats en algunes subscripcions, i finalment als arxivers de l’Arxiu de Terrassa: Teresa Cardellach, Josep Lluís Lorca, Maria José Ariño, Maria Sànchez, Montserrat Cuyàs, Marta Munuera i Joan Pérez, per la seva vetlla constant pel patrimoni documental terrassenc.

Els pergamins que editem es troben dipositats a l’Arxiu Històric de l’Ajuntament de Terrassa des de 1939. Tot i així continuen essent titularitat de la institució que ha donat continuïtat a l’antic priorat i a l’antiga col·legiata, en aquest cas el bisbat de Terrassa constituït com a tal el 15 de juny de 2004. En aquest sentit, aquesta edició documental vol complementar i s’integra a les iniciatives que ambdues institucions estan realitzant al voltat de la recuperació de la història i la posada en valor de l’anomenada Seu d’Ègara, conjunt arquitectònic d’origen tardoromà que fou l’entorn on florí l’antic bisbat d’Ègara des del segle Vè fins al segle IXè. Preservar i respectar el patrimoni, sigui quina sigui la seva manifestació, és una tasca encomiable que no volem deixar d’agrair i de reivindicar. I diem reivindicar, perquè gràcies al treball que realitzem constantment sobre la documentació ens adonem que el coneixement sobre la seu d’Ègara no para de créixer i no para d’aportar-nos sorpreses. La documentació és un actiu capdal per comprendre bé què és tot això que tenim aquí. No hi podem renunciar en cap cas ni la podem deixar de banda simplement perquè estigui en llatí. No ens ha de fer por. Fixeu-vos que la cronologia del diplomatari ja ens porta al segle XIII. La cronologia del primer, ens portava a comprendre tot el segle XII i inicis del XIII. La història d’aquestes esglésies no es pot exhaurir només al període del bisbat o al més immediatament alt-medieval. És una posició reduccionista. Cal disposar d’una visió més completa, més densa, de tot plegat i més si volem que tot aquest patrimoni esdevingui Patrimoni de la Humanitat. Per aquest motiu, i aprofitant aquesta presentació, reivindiquem que es realitzi no més enllà del 2015 un II Simposi de les Esglésies de Sant Pere, tal com el 1991 es va realitzar, per posar en òrbita internacional el valor de més de 1500 anys d’activitat social, econòmica, política, artística, religiosa, al voltant d’aquestes esglésies. Una proposta d’abast internacional les faria molt més presents per assolir els objectius que aquesta ciutat té marcats. Una visió completa, ens enriquiria a tots plegats, i donaria una visió del patrimoni molt més justa, que no pas si concentrem només els esforços a posar el valor el patrimoni arquitectònic o artístic. I ho diem des del patrimoni documental, perquè ho hem llegit, perquè ho hem vist, … sabem poc si només ens dediquem a contemplar. Volem saber més. Volem saber el perquè de les coses. Només així, a continuació, podrem bastir discursos més sintètics que posin en valor aquest patrimoni des d’una òptica turística, des d’una òptica més ciutadana, des d’una òptica menys científica, i si es vol, més amable. Primer la recerca, objectiva, rigorosa, i a continuació, qui vulgui que en faci llegendes. Totes les narratives són possibles. I aquest és el gran valor que hem de tenir damunt la taula.

En darrera instància volem agrair a la Fundació Noguera la promoció constant de les edicions documentals en el nostre país i, de manera molt especial, al seu director tècnic doctor Josep Maria Sans i Travé. Els autors d’aquest llibre estem personalment molt agraïts al doctor Sans pel recolzament que durant tants d’anys ha donat als nostres estudis paleogràfics i diplomàtics, així com a les edicions documentals. A la Fundació Noguera debem la publicació de la Col·lecció de pergamins terrassencs de l’època de Pere el Ceremoniós l’any 1987; l’edició del Capbreu primer de Bertran acòlit, l’any 1992; el primer Diplomatari de Sant Pere l’any 2001 o el Llibre de Privilegis de la vila i terme de Terrassa, l’any 2006. Més de vint-i-cinc anys de suport a les investigacions terrassenques que han permès bastir un corpus documental sobre l’edat mitjana del nostre entorn que d’altra manera potser no s’hagués pogut edificar mai. La persistència dela Fundació Noguera en col·laborar en aquest sector, malgrat les complicades circumstàncies socioeconòmiques que ens està tocant viure d’uns anys ençà, mereixen una lloança igualment persistent. 

Mireu. Fa gairebé quaranta anys que els pergamins de les esglésies de Sant Pere i Santa Maria reben un tractament molt minuciós. Des de l’Arxiu de Terrassa s’ha mantingut la tradició de preservar amb molta cura aquesta documentació. Penso que està força demostrat. Una tradició que prové d’antic però que té referents molt propers en personalitats com Salvador Cardús, Fortià Solà, Josep Rigol i més recentment en el doctor Pere Puig i Ustrell. Aquest, com sabeu, autor d’aquest llibre. Dèiem que fa gairebé quaranta anys perquè és precisament el temps que el doctor Puig i Ustrell ha estat arxiver de la nostra ciutat, i no cal dir que la cura i treball que ha realitzat sobre aquesta documentació ha estat encomiable. A ell debem totes les edicions que aquests pergamins han merescut i que d’aquí una estona referirem, ell n’és el fil conductor. Al seu mestratge debem que la majoria d’aquests pergamins hagin estat, a més, editats i tractats amb un nivell científic molt gran. El diplomatari que presentem avui és la darrera contribució que en ofereix Pere Puig i el seu mestratge, és a dir, el seu mestratge reflectit en els demés autors del llibre que ho hem fet perquè ell ens va ensenyar a fer-ho. Per mi i per molts dels aquí presents, aquest diplomatari ha de servir per retre un merescut homenatge al doctor Pere Puig i Ustrell. En l’aspecte més personal. Jo fa vint anys que conec en Pere. I no deixo d’aprendre’n coses. El considero el meu mestre i mai de la vida el voldre superar. Els mestres són insubstituïbles i insuperables. Insisteixo que molts de nosaltres no seríem on som, ni faríem el que fem, sinó haguéssim conegut el Pere. I tenir el Pere com a mestre vol dir, tenir al costat una persona que t’ensenya, que t’educa, que et fa competitiu a la seva manera, amb tranquil·litat, sense escarafalls, amb la vanitat justa dels que tenen un coneixement enciclopèdic i que només la mostren quan és estrictament necessari. El Pere és aquell recurs a qui tothom recorre quan, després d’hores, dies, mesos de treball, encara et manca la resposta. I ell, sempre, te l’acaba donant. Permeteu-me doncs, aquesta llicència i permeteu-nos que no ho aturem aquí. Em consta que hi ha persones que volen expressar públicament l’agraïment a Pere Puig per tant anys de dedicació a la preservació del patrimoni documental d’aquesta ciutat. Permeteu-nos que fem d’aquesta presentació un petit acte d’homenatge al doctor Puig. Creiem fermament que s’ho mereix.

Per la meva part, acabo, donant-vos les gràcies.

Big Data, l'anarxiu i l'evolució dels arxius històrics

A la Big Data Week celebrada simultàniament a 25 ciutats d'arreu del món (entre elles Barcelona i Madrid), entre els dies 22 i 28 d'abril d'aquest any no hi ha participat cap arxiver - gestor de documents. Bé, això que diem no és estrictament cert. Per sort les sessions de Barcelona han gaudit de la presència de Josep Matas, ben conegut per tothom a hores d'ara, com un arxiver que va passar-se a advocat. Ens agrada utilitzar el concepte de postarxiver quan parlem de Josep Matas. Un professional de l'arxivística que ha passat a una altra professió, sense haver deixat de banda del tot l'arxivística i enriquint-la des d'altres sectors professionals, com en el seu cas, el sector del Dret. Necessitem més arxivers que facin aquesta evolució. Necessitem arxivers que facin algun tipus d'evolució. Necessitem una professió que evolucioni. És molt significatiu que només un arxiver evolucionat adequadament hagi estat entès com a referent d'algun element important relacionat amb el Big Data, l'Open Data, l'explotació de dades, la protecció de dades personals, la propietat intel·lectual, etc. I cal que fem una reflexió profunda sobre això com a col·lectiu, perquè estem perdent una oportunitat.

Big data i la utopia de l'anarxiu

Hem d'entendre el Big Data com un model de negoci. Un model que s'empara d'una teoria filosòfica anomenada de l'anarxiu. Aquesta teoria es concreta en què tota la informació (les dades també, però també els documents) es pot conservar, res es perd i tot és retrobable i reutilitzable en tot moment. Amb l'eclosió d'internet aquesta teoria pren molt força els darrers anys, pren credibilitat, canvia les maneres de cercar la informació, i genera un estat de confiança absolut amb tot allò que trobes i trobaràs de ben segur a les xarxes. Segons la nostra opinió, la teoria de l'anarxiu és una nova utopia sistèmica i l'hem de tractar com a tal, d'igual manera que tot els discurs i argumentari comercial que hi hagi al darrera del Big Data. Tot es conservarà, sí, però en volums de dades tant immensos que no seran fàcils de gestionar, davant d'això la tecnologia del Big Data, la Business Analytics i el Cloud Computing seran les tres solucions tecnològiques que fan convertir l'utopia de l'anarxiu en realitat. Vàrem parlar a finals del 2011 sobre aquest tema. 

En aquell post deiem que les dades, encara que gestionades en grans volums, no sempre han de ser enteses només com actius reutilitzables i prou. Hi ha un aspecte fonamental a tenir en compte que connecta el desenvolupament tecnològic i la necessitat social de certesa, veritat i justícia. Les dades han de ser representades d'alguna manera intel·ligible a l'ull humà, encara que sigui mitjançant màquines, i que representi informació certa, fiable i autèntica. Només d'aquesta manera podrem produir efectes cognitius de confiança i, sobretot, efectes jurídics de confiança. Conservar-ho tot, d'acord, però amb la capacitat de representar amb tot moment allò que socialment els humans hem atorgat als documents, o si voleu, als productes d'informació derivats d'un tractament de dades amb significació documental.

D'aquesta manera el Big Data ha de ser un model de negoci, sí, però també la solució tecnològica a retrobar les dades més significatives possibles per a produir productes d'informació de qualitat per afavorir exercicis cognitius igualment significatius i exercicis jurídics justos i adequats a la realitat. Si no és així, la utopia de l'anarxiu fracassarà, simplement perquè sí que tot estarà a la xarxa però no serà recuperable ni reutilitzable. Darrera la teoria hi ha l'evidència d'un magma de dades infinit i de creixement constant inacabable, i l'evidència de les dificultats humanes per domesticar un embalum tant immens. D'igual manera que els neolítics van domesticar els animals i els cereals, ara neodigitals hauran de domesticar les dades.

Big data, la utopia dels arxius històrics de dades i l'evolució necessària dels arxius històrics

Tant utòpic és pensar en tenir tot a disposició, que creure que tot es podrà gestionar, preservar i conservar per sempre més. En aquesta segona utopia entren els arxius històrics tal com els estem entenent avui dia. Els arxius històrics tampoc han estat presents a Big Data Week. Tot i que els arxius històrics porten anys treballant amb grans quantitats de dades i explotant-les de manera significativa. Però això no es coneix en els sectors tecnològics més avançats. Els arxius no han estat a la Big Data Week bàsicament per dos motius: 

(i) El principi "històric" o la consciència històrica de les dades és un principi superflu, no hi ha història a les dades, sinó només possibilitats de reutilització. L'única notícia, que coneguem, que parla de la preservació a llarg termini de les dades explotables parla de la producció de 58.000 discs durs al dia i de les dificultats de gestió d'un volum tant bèstia de dades. És a dir, en realitat no parla de preservació, sinó de dificultats d'explotació i reutilització, de dificultats per desgranar el gra de la palla, allò significatiu d'allò que només és soroll. El Big Data no té consciència històrica, d'igual manera que no té consciència històrica l'Administració Electrònica, ni la producció de nou software, ni el capitalisme en general.

(ii) La denominació Arxiu Històric va només associada a un sector molt reduït de la Cultura i a les dades en format analògic. La denominació està estigmatizada, això és un fet. Els que treballem ens arxius històrics ho vivim continuadament, dia a dia. Però no només això, la imatge de la marca Arxiu Històric no és competitiva perquè s'ubica al racó més petit del departament més petit de les administracions públiques. Arxiu Històric no té dimensionament ampli en el sector privat. Arxiu Històric té un dimensionament ínfim al sector públic. Algú creu fermanent que tal com van les coses els arxius històrics podran continuar igual oferint només el que ofereixen, per molta qualitat que hi hagi al seu darrera?

Entrem de ple, doncs, en el debat sobre el futur dels Arxiu Històrics. El Big Data no aplica a la documentació analògica. La nova tecnologia, la capdavantera, el nou model de negoci, no aplica als arxius històrics. I això és un handicap per poder-nos pujar al seu carro. Perquè es pugués aplicar aquesta tecnologia caldria transformar el nostre material analògic en digital, però no només digitalitzant com a imatge, sinó transformant tot seguit la imatge en dades explotables i reutilitzables. Molta feina a fer. Feina a la cuina, on tota aquesta informació històrica vingui transformada en un format explotable. Però sobretot feina de docència i transformació social que permeti una consideració diferent, no historicista, no estrictament cultural dels arxius històrics. Aquests arxius viuen també a l'interior d'una utopia: la preservació i l'accés permanent per sempre més a allò que conserven. Ja sabem que els suports són tossuts, que la degradació és inqüestionable i que la font de l'eterna joventut una localització mítica i inexistent. Davant del món digital, els arxius històrics es pregunten si podran fer front al repte digital amb el dimensionament actual. Les propostes que fem des d'aquí són les següents:

1.- Desvincular els Arxius Històrics d'una visió historicista i estrictament cultural de les seves funcions.

2.- Dimensionar des d'una perspectiva de la reutilització de la informació per a produir beneficis socials i econòmics.

3.- Vincular els Arxius Històrics amb la preservació digital, sigui de dades, informació o documents, per assumir des d'ara mateix, capacitat de gestió intel·lectual i físic de les dades digitals. Al cap i a la fi, és una competència determinada per llei la preservació a llarg termini de documents amb independència del suport en què vinguin. Que el suport sigui ara electromagnètic o òptic no hauria de ser un problema.

4.- Fomentar una formació arxivística orientada a aquests objectius, on la preservació digital tingués un predomini important.

5.- Lligar la preservació digital a la gestió dels documents electrònics des del principi.

6.- Contemplar els arxius històrics com la darrera baula d'un sistema de gestió de documents i no desvincular-los ni funcional ni orgànicament d'aquest sistema per meres qüestions de quota de poder, de tradició historicista o de pèrdua de fortalesa del sector cultural. Les coses canvien i els arxius històrics també. I aquesta necessitat de canvi ha de ser prioritària per tots plegats, però sobretot, pels professionals que avui en dia hi treballen. No hem d'esperar una decisió de "dalt" sinó que cal que hi hagi un moviment que això ho transformi. Sinó, tranquils, passarem a ser museus de papers i pergamins, que té el seu glamour, però que inevitablement ens confinarà a les parts més residuals dels pressupostos.

Burocràcies: sistemes de dominació mitjançant la gestió de documents.

El següent post recupera una part del segon capítol del llibre Del bit al logos. Preservar documents electrònics a l'Administració local que vaig publicar ara fa quatre anys i la revisa. Analitzem el concepte de burocràcia i el de sistema de domini que li és inherent. Amb aquest apunt reforcem la idea expressada en altres posts d'aquest blog sobre la utilització dels poders establerts del sistemes de gestió de documents com a estratègia de control social. Dominar la producció de documents públics per dominar l'accés dels ciutadans als seus drets i per exigir pertinentment i puntual la comissió dels seus deures. L'argumentació s'inicia en l'origen abstracte dels sistemes executius, recupera la definició de burocràcia de Max Weber i prova d'entendre la lògica de la seva execució en l'Administració electrònica.

Un sistema jurídic s’ha definit com aquell grup social que disposa d’uns principis organitzatius que doten les seves institucions de la capacitat de formalitzar normes obligatòries. El sistema jurídic, per tant, és aquell col·lectiu de persones que es regulen a partir d’un sistema normatiu. Aquest sistema normatiu es pot definir com un sistema legislatiu o basat en lleis. El sistema judicial, d’altra banda, és aquell sistema que farà acomplir el sistema legal d’un sistema jurídic. La burocràcia, en aquest context, és un sistema executiu de tasques, procediments i d’activitats a càrrec d’un cos administratiu orientat a preservar els drets de cadascun dels membres del col·lectiu i orientat a fer que cadascun acompleixi els seus deures.

El sistema jurídic exigeix que la resolució dels seus drets i deures s’executi a partir de funcions, i aquestes es distribueixen entre els tres sistemes: legislatiu, judicial i executiu. El sistema legislatiu descriu el marc d’acció i descriu les funcions; el sistema judicial vetlla perquè s’executin, i el sistema executiu les porta a la pràctica a partir d’activitats i procediments. La funció, doncs, és el primer element de qualsevol eix de producció documental. La funció ha estat definida com qualsevol objectiu d’alt nivell, responsabilitat o tasca assignada a una institució. La responsabilitat de l’assoliment d’aquests objectius és atribuïda a la burocràcia.

La diplomàtica del document contemporani ha recollit la teoria de Max Weber sobre la burocràcia. Aquesta teoria és en realitat una part de la seva filosofia de la història, i com a tal en pot ser separada. Defineix la burocràcia com un dels possibles sistemes de dominació i la presenta com la forma típica d’organització d’un estat avançat de la civilització humana. No és que la burocràcia permeti un estat avançat de civilització, sinó que aquest estat avançat permet la burocràcia. Perquè s’esdevinguin les condicions adequades per a una burocràcia, entre diferents aspectes, ens haurem de trobar davant d’una economia monetària (indispensable perquè els buròcrates pugin ser remunerats amb diner); cal que existeixi un excedent de producció que permeti disposar de recursos per a mantenir els buròcrates, i cal encara l’existència d’una estructura orgànica de grans dimensions, característica identificable en un Estat modern i en les empreses capitalistes. Com a sistema de dominació acceptat pel sistema jurídic, el cos d’administradors ha de ser admès com el col·lectiu que permeti el bon funcionament de les relacions entre els membres de la col·lectivitat i el poder.

Un cop assegurades aquestes necessitats, podem instaurar una burocràcia amb garanties d’èxit. Una burocràcia fonamenta el seu funcionament en l’elaboració de documents que permetin preservar els drets del ciutadans i acomplir els seus deures. La burocràcia moderna, com diem, es fonamenta en concedir la legitimitat de l’elaboració d’aquests documents a una administració dotada d’un cos d’agents especialitzats en aquesta tasca. Creure en aquest sistema vol dir creure (i confiar) en les persones que l’administren.

El model de Weber es desglossa en els principis següents:

– Un grup d’administradors obté unes atribucions determinades per lleis i reglaments.

– S’individualitzen un conjunt d’activitats que han de dur a terme els agents administradors d’una organització i que, a la vegada, han estat distribuïdes metòdicament entre aquests agents.

– El conjunt d’activitats a realitzar, determinades per la llei, es duen a terme sota uns comandaments definits.

– Els agents que han d’executar les activitats han de tenir les aptituds adequades per a fer-ho.

– Aquesta racionalitat organitzada per la llei implica la tramitació per escrit d’una sèrie d’expedients i documents. Els agents públics treballen en l’estudi i elaboració d’aquests documents i actuen mitjançant uns procediments oportuns.

– Es requereix l’especialització dels administradors, els quals són considerats professionals vitalicis i, per aquest motiu, se’ls exigeix un rendiment màxim.

– Ha d’existir una jerarquia funcional, en la qual les activitats de caràcter més elevat les han de desenvolupar les persones de nivell més alt a l’interior de l’escala jeràrquica.

Una burocràcia pressuposa l’existència d’un control centralitzat per part dels administradors i una supervisió permanent que verifiqui que el sistema no té escletxes. Tot plegat amb l’objectiu que els administradors puguin retre compte de les seves accions mitjançant els documents que produeixen. Per aquest motiu, la definició del procediment ha de ser acurada; la redacció dels documents, precisa i completa, i els documents finalitzats han de poder trobar-se sempre a l’abast de la necessitat. Tot plegat fa que els administradors tinguin molta cura de la tasca que realitzen a fi i efecte de retre comptes amb coherència i amb justícia.

Aquesta necessitat i aquesta obligació ens porten a disposar d’uns sistemes d’administració que, per l’extrema precaució a l’hora de retre comptes, ha augmentat extraordinàriament la producció documental. Aquesta situació ha anat en detriment de la forma documental, un element que antigament havia conferit, per ell mateix, autenticitat i fiabilitat als productes documentals que emanaven de les cancelleries i altres administracions. Les burocràcies han posat fi al model tradicional que assegurava l’autenticitat i la fiabilitat dels productes documentals, és a dir, han liquidat la forma documental. A canvi d’això, han confiat les seves decisions a una alta documentació dels actes i els fets; han confiat en uns procediments definits per a la presa de decisió definitiva, i han encomanat, en el control i la supervisió de tot el sistema, la confiança en el sistema mateix.

La clau d’aquest procés d’augment imparable dels documents rau en la fragmentació de l’acte de natura jurídica, que es descompon en una llarga llista de accions autònomes i d’actes no jurídics, cadascun dels quals ha generat el seu propi document. Altre cop hem de recórrer a la necessitat de l’administrador de retre comptes i prendre decisions amb seguretat, i aquí cal demanar-se: podem confiar en un administrador que prengui una decisió fonamentada en un fet que no ha presenciat ell en persona i en què no ha participat? En aquests casos, la fixació escrita del fet o acte permet que els administradors puguin fer la seva tasca. Quin ha estat el mètode seguit per a assegurar una decisió correcta? Documentar-la de la manera més exhaustiva possible. I aquesta exhaustivitat ha portat a fragmentar el fet o l’acte en una llarga llista d’accions.

La burocràcia ha adoptat dos mètodes per a assegurar que el document és el fet o l’acte que representa: (i) un mètode indirecte i (ii) un mètode directe.

(i) El mètode indirecte es basa en què l’administrador, en comptes de decidir si el document reflecteix l’acte, ha preferit considerar si la persona que ha produït el document és fiable o no ho és. Si aquesta és fiable, aleshores el document també ho és.

(ii) El mètode directe es basa a considerar que el document és de més o menys confiança si és complet. Si el document té les diferents parts i formes necessàries, aleshores podem confiar-hi. La completesa d’un document es fonamentaria en dos elements claus: la signatura i la indicació del lloc i la data en què el document ha estat estès. La signatura representa la constatació del fet; la data i el lloc el situen en l’espai i el temps en què el fet s’ha esdevingut.

Com incideixen la informàtica, les noves tecnologies i el document electrònic en tot aquest sistema? La informàtica ha entrat amb força implacable en el món de les burocràcies. Fins al punt que des de fa uns anys s’ha tendit a pensar que, amb la seva existència, els problemes d’excés documental de les burocràcies es resoldrien. Conceptes com ara «Oficina sense papers» o «desmaterialització» s’han anat difonent entre la societat i s’ha arribat al punt de pensar que amb les noves tecnologies el paper dels administradors deixaria de ser tan important. El mite de l’eliminació del paper perviu intensament, portant a equívocs majúsculs tant en la legislació com a l’interior de la jerarquia de les administracions. Alguns autors, com ara Gianni Penzo Doria, han parlat d’«informaticràcia», com el sistema que perceben molts dels dirigents de les administracions, on la gestió d’oficina (bureau) acaba desapareixent en benefici de la gestió electrònica de la informació.

El concepte d’administració electrònica sembla viure en aquesta percepció, malgrat que ha acceptat des del principi que la tecnologia és un mitjà, i no pas una finalitat, bàsicament perquè ha après que, tota sola, la implantació de solucions informàtiques no resolia molts problemes de les administracions, ans al contrari, els complicava. Però no cal que siguem injustos amb el model que persegueix: en realitat, el que pretén és una burocràcia cap enfora, on la societat pugui interactuar per mitjà de les noves tecnologies amb els administradors que gestionen els seus drets i deures. Per a poder interactuar amb la societat, les administracions han obert diferents canals de comunicació d’informació relativa als seus afers: administració oberta, carpeta del ciutadà i participació ciutadana per via telemàtica, entre moltes altres iniciatives. Aquests canals, que permeten una relació més directa entre administradors i ciutadans, han incidit a millorar la transparència i la democratització de les accions realitzades. Ara bé, pel que fa a l’eficiència i l’eficàcia d’alguns procediments, les noves tecnologies han permès alguns canvis en la manera de treballar dels administradors, sense que aquests hagin estat sempre per a millorar. Malgrat millorar ostensiblement els camins de contacte amb la societat, l’organització interna de moltes administracions no s’ha resolt com caldria. S’avança lentament.

L’Administració pública, pel fet de ser una burocràcia amb moltes funcions atribuïdes, viu directament i cada dia un abús en la producció documental. Malgrat les noves tecnologies, no s’ha resolt amb eficiència la delimitació de la documentació necessària i la limitació de la producció excessiva. Un dels primers canvis culturals a realitzar és de poder confiar més en menys documents i això, de moment, és només un bon desig.

Pel que fa als dos elements clau que necessita l’administrador per a poder confiar en els documents que rep o gestiona, s’han em près diferents mesures tecnològiques: 

(i) Per a saber amb fermesa qui ha estat el productor d’un document a fi de tenir confiança en aquest producte, les administracions han desenvolupat sistemes de gestió de privilegis d’accés i ús d’aquests documents, que permeten saber en tot moment qui n’ha estat el productor, qui l’ha visualitzat i qui el pot haver modificat.

(ii) En segon lloc, pel que fa a la constatació de la signatura, el lloc i la data dels documents, la implantació de la signatura electrònica s’ha plantejat com una possible solució al fet de no veure la signatura autògrafa que abans dotava de credibilitat el document.

Les administracions actuals han d’investigar com continuar confiant en els documents que creen per a poder prendre decisions: confiar en el productor i confiar en la completesa dels documents és l’objectiu final. Però, com confiar plenament amb documents electrònics dels quals no tenim tots els elements a l’abast i no els veiem a simple vista, atesa la virtualitat dels entorns que els produeixen? Convindrà confiar en els sistemes que els produeixen, en els sistemes que els utilitzen i en els sistemes que els protegeixen.